L'Hereu Riera

Per a molts dels que passem de la cinquantena, el tió de la nostra infància era un humil soc qualsevol tret de la pila de la llenya o directament del bosc, sense cap més additiu que no fos una mica de molsa seca o un tros d’heura arrapada, i que des del mateix moment de ser triat i posat a la vora del foc i ben tapat amb una manta (que no passés fred!), agafava un aire especial, una aura de misteri que la seva quietud total encara engrandia més.
El soc feia allò que li tocava: dormir com un soc, i la seva immobilitat completa, sota la coberta d’un sac, una manta vella o d’un tros de roba qualsevol, feia inexplicable als nostres ulls que s’anés cruspint els grans de blat de moro o els rosegons de pa que nosaltres li anàvem posant confiats que, la nit o el dia de Nadal, la seva digestió convertiria aquella senzilla manduca en esplendorosos regals –la majoria menges, una bona part de les quals anirien a parar de dret a la taula parada–, a còpia de seduir-lo a cops de bastó mentre entonàvem la lletania* “Tió, tió, caga torró, pel naixement de Nostre Senyor, i si no en tens més, caga diners, i si ja en tens prou, caga un ou!” (i quan cagava un ou, efectivament, volia dir que no calia que insistíssim, que ja no cagaria res més). Aquest –i amb els Reis per postres– sí que era per a nosaltres un autèntic misteri de Nadal!
Però ve’t aquí que els temps canvien, i per als temps que corren, tan audiovisuals i multimèdia, segurament aquella figura misteriosa d’antany devia haver-se convertit en una figura massa estàtica, avorrida i tot, sense futur, i calia fer-li una posada al dia. ¿Per fer-la més entranyable, més visual, més exportable i, ai làs, també més productiva? Segurament per tot plegat.
El cas és que un bon dia algú va tenir la brillant idea d’encastar una barretina i un parell de potes, o dos, a aquell tronc inert i inexpressiu d’abans, i per si no n’hi havia prou, pintar-li uns ulls Walt Disney o de l’escola manga, un nas (per sort, també de fusta) i un somriure de beneit que pretén fer-lo simpàtic urbi et orbe, suposo…
No sé si és un signe dels temps o no, potser es tracta d’una moda passatgera, però aquesta nit, tot mirant els troncs com cremaven a la llar de foc –un altre residu del passat que tanmateix sobreviu, però també un luxe que no incorporen moltes de les llars modernes de la voràgine hipotecària–, m’han vingut al cap aquests records i aquests pensaments, dels quals em disculpo i tallo en sec, nens i nenes: prou d’explicar batalletes!
Sigui amb un soc que hiverna sota la manta fins al dia de ser bastonejat, i cremat després com tots els altres, en un últim servei a petits i grans de la família, sigui amb un soc humanitzat i amb barretina, espero que la tradició perduri, que la il·lusió no es perdi, i que per molts anys que passin i per moltes crisis que vinguin el tió no deixi mai de cagar per als nens que fan bondat.
Vagi per a ells també aquesta cançó, una peça del més nadalenc dels nostres compositors:

(*) De versos per acompanyar rítmicament la batucada infantil n’hi ha un fotimer, no cal dir-ho. Aquí en deixo dues mostres més:

“Caga, tió,

caga torró,
avellanes i mató,
si no cagues bé
et daré un cop de bastó.
caga, tió!”

“Caga, tió,

tió de Nadal,
no caguis arengades,
que són massa salades
caga torrons
que són més bons!”