L'Hereu Riera

Reflexions a la fresca d’una nit d’estiu :

1/ “Després només els calia copiar a Berlín l’experimentat a Baviera”, llegeixo al diari, en un article de Xavier Besalú sobre Guillem d’Ockham. “L’experimentat a Baviera” no és pas cap subjecte determinat i expert que calgués clonar a Berlín, sinó una cosa, una cosa indeterminada: “allò experimentat a Baviera”, hi podria haver escrit l’autor, si hagués volgut, o “lo experimentat a Baviera”, si les normes gramaticals li ho haguessin permès. Però no és el cas: fa anys algú va proposar i es va proposar que els catalans deixéssim de fer servir l’article neutre LO, per alguna raó (científica, suposo) que mai he aconseguit esbrinar (més enllà de l’asseveració “en català l’article ‘lo’ no existeix [?] en funció abstractiva o generalitzadora”, o que “el català literari no l’admet”) i tot Catalunya vam entrar de ple en el camp de l’ambigüitat i de la incomoditat que ens hauria estalviat i que ens estalviaria aquest article tan pràctic. (Els manuals expliquen la manera o maneres de substituir l’article neutre “lo” en les diferents construccions possibles on aquest apareix, però no enumeren enlloc quins modismes “genuïns” ha vingut –o havia vingut– suposadament a substituir aquest article tan insistentment bandejat).
El tema, des del punt de vista gramatical, dóna per a més, i en parlarem un altre dia. Però hi ha una altra molestosa qüestió associada que no puc deixar d’esmentar ara: encara que, com diu l’ortodòxia, l’article neutre “lo” fos un “calc del castellà”, em pregunto si se n’hauria prescindit amb la mateixa tossuderia en el cas que Catalunya hagués tingut amb Castella una relació de simple veïnatge, en lloc de tenir-la de vassallatge…
És a dir, si els catalans no haguéssim de demostrar la nostra “sobirania lingüística”, ¿hauríem pres igualment aquesta mesura de “distanciament” de l’idioma castellà, la supressió de l’article neutre, supressió que de fet va (dit honestament) en contra nostra, de la nostra comoditat com a parlants de la nostra pròpia llengua? Darrere de la famosa teoria de l’afiliació gal·lo-romànica del català fa l’efecte que hi ha més que raons filològiques: si n’hi ha de polítiques, com alguns malpensats sospiten, vol dir que també a nivells d’intimitat estem pagant la insofrible dependència político-militar envers Castella/Espanya. Vull dir que ens fa més mal encara del que semblava, perquè per culpa seva ens posem pals a les pròpies rodes de la naturalitat en l’ús del català parlat i escrit. ¿Quantes vegades no vam sentir, mentre el país feia esforços titànics per recuperar-se dels anys de dictadura, que “això del català és molt difícil”?

2/ La mateixa absurditat (des del punt de vista funcional) la trobem en l’ús d’un únic signe [?] al final d’una oració interrogativa, sense cap forma d’avís previ que ens indiqui que allò que estem llegint és una pregunta (i tant se val que la pregunta faci un quilòmetre de llarg)… ¿Quantes vegades no heu hagut de llegir de nou una frase interrogativa sencera perquè l’havíeu llegit, fins a trobar el signe d’interrogació de tancament, com si fos afirmativa?

3/ La recuperació de la llengua pròpia, mai completada del tot, va donar peu a molta gent del país a aprendre les coses a mitges, en qüestions gramaticals. Un exemple el trobem en la utilització dels verbs (transitius) “permetre”, “prohibir” i altres d’equivalents. Alguns periodistes, sobretot (i particularment els esportius, vagi vostè a saber per què), devien sentir tocar campanes en el sentit que, entre un verb transitiu i el corresponent complement directe, el català prescindeix de la preposició “A”, i ve’t aquí que ells la treuen també de davant del complement indirecte, i així en resulten construccions tan pintoresques com ara aquestes: “El president no ha permès [a] la junta expressar-se davant de la premsa”, o “El reglament prohibeix [a] les nedadores competir sense casc”… “Quin embolic, jo t’ho dic, coses de l’idioma…!”, cantaven els de La Trinca els anys seixanta, i a fe que l’embolic persisteix… I així continuarem mentre continuem embolicats amb segons quines banderes estranyes, símbols d’estranyes i preteses superioritats (també lingüístiques)…

4/ En el segon punt parlàvem del signe d’interrogació a final de frase, però en les frases o expressions d’exclamació passa una cosa encara més sorprenent: no sé per quina estranya moda, hi ha molts, moltíssims escriptors i/o periodistes que s’estan olímpicament de posar-hi cap signe d’exclamació, ni al principi ni al final!! “Quin país”, llegim, i ens quedem amb les ganes de saber si es tracta d’una exclamació o d’una pregunta, que són els dos possibles casos en què s’usa aquella partícula, l’adj quin, quina, quins, quines…

5/ Tampoc em sé avenir de l’ús periodístic de certes expressions fora de registre: “Un individu cosit a trets (o a punyalades)” queda perfectament natural com a fórmula literària en una novel·la negra, però  ja no sembla tan legítima en les planes d’un diari, ni que siguin les de successos (o “fet divers”). I, si em permeteu una dèria personal, flipo cada vegada que sento o llegeixo expressions com ara “Els pals [de la porteria] també juguen”, o “El travesser va impedir que la jugada acabés en gol”. A més d’irritants, les trobo d’allò més desafortunades, fins i tot en funció metafòrica: l’objectiu dels pals és, precisament, el de no jugar, allò que han de fer és estar-se en una perfecta immobilitat, justament per permetre el joc segons les regles que el regeixen, conxo!

6/ Una altra contemplació estiuenca, que és temps de viatges: la lamentable moda dels cartells abreujats: Santa Cristina d’A, Premià de D, La Bisbal d’E, Sant Feliu de G, Sant Jaume de L, Cassà de la S, Torroella de M, la Cellera de T… i així tot l’abecedari. A l’entrada d’un poble proper a Girona hom pot llegir, amb gran goig i alegria, un rètol que indica per on es va cap a la “Z. esportiva”, quan hi ha espai de sobres per a la paraula “zona” sencera… i per a “zoogeografia” i tot, si hagués fet falta!

7/ … i el no menys lamentable vici d’escriure els topònims sense accents, precisament els topònims, que com a noms propis que són (i per tant no subjectes a les normes que marca el diccionari per als noms comuns) admeten diferents lectures per part del visitant que no els coneix (i que n’és precisament el destinatari: o si no, per a qui es posen, els cartells indicadors?). ¿Com pot saber un turista accidental com ha de llegir “VANDELLOS”, “ORDIS” o “BARBERA DEL VALLES”, si els accents brillen per la seva sistemàtica absència? ¿Quants forasters no han arribat a Anglès pensant-se que aquell poble era “Angles”, per posar un altre exemple de primera mà? En els meus anys juvenils em vaig atipar de veure dalt del tren castellans acabats d’arribar a Catalunya que feien broma amb el nom de “SAN ADRIAN DE BESOS” que figurava a l’andana de l’estació, i des de llavors els rètols s’han (re)catalanitzat, però copiant la norma estúpida i espúria del castellà segons la qual suposadament “les paraules escrites amb majúscula no s’han d’accentuar”. El presumpte acadèmic que la va fixar (en realitat, diuen, per pressions dels linotipistes) hauria d’haver rebut com a premi unes boniques orelles de burro.

8/ Un altre ítem: els penosos espots publicitaris que cap revisor no ha revisat. “Hi ha dos que vindran més tard”, “Hi havia un, a la reunió, que no entenia res de res”, per posar dos exemples trets de sengles campanyes de TV d’aquest estiu mateix. No entenc com algú que es gasta una pasta gansa en una campanya publicitària li pot venir d’uns euros per pagar a un corrector (que no cobren pas tant, ho puc assegurar!) perquè li revisi els textos i li estalviï de quedar malament davant de tothom…

9/ Persisteixen, d’altra banda, les carallotades (ultra)correctores del tipus “Vull ser califa en comptes del [“en lloc del”] califa” (sentit a TV3, parlant de la mort de Jean Tabary, el dibuixant del visir “Iznogud”, personatge de còmics creat per Uderzo); “Va guanyar-li un torcebraç [“un pols”]”; “Travessa pel pas de vianants [“pas de zebra”], etc etc… I després sentim per aquestes emissores de déu perles com aquestes (totes autèntiques): “Encara està a temps de participar”, “No li doni tan fort al xilofon”, “Tots els països d’Europa, incloint el nostre”, “Si no ho sabíeu, preneu nota ara”…
Aquesta campanya radiofònica (que es veu que té al darrera la Plataforma per la Llengua, “l’oenagé del català”, segons el propi anunci) encapçalada pel lema “El català correcte, passa’l”, ja ho he dit alguna altra vegada, em supera: posats a anar tirant de campanyes (recordem: des la de la prehistòrica “Norma” dibuixada pel malaguanyat Tísner a la moderna boqueta del Tripartit que parlava sense vergonya, que parlava amb llibertat…), trobo a faltar una campanya a nivell nacional (la cursiva no és per l’àmbit geogràfic, sinó per la intenció i la intensitat) feta amb la mateixa energia, tossuderia i transcendència que es va esmerçar a treure de la circulació l’article neutre “lo”, però aquesta per evitar la desaparició dels pronoms febles, que es troben manifestament afeblits tot i ser genuïnament i exclusivament catalans (vull dir no compartits en res amb el castellà) i tot i ser, sobretot, enormement pràctics i còmodes. (Eliminem un element d’allò més útil –perdonant-li la vida només com a article masculí, i només en aquelles regions, com la de l’Ebre, on ha arrelat profundament– substituint-lo per una incomoditat, i alhora assistim impertèrrits a la lenta mort d’uns altres elements tant o més funcionals: sembla com si en temes de llengua tinguéssim el sacrifici pel sacrifici en molt alt concepte…).
Sento, mentre escric aquest rotllo, “La competència”, el programa de migdia de RAC1 dels Oscars (Dalmau i Andreu), que són aquells que feien la “contracampanya” (dins de “Minoria absoluta”, el programa que els va precedir a la graella) “El català incorrecte, passa’l“. Fa una estona que parlen de la novel·la, portada al cinema, Els cims borrascosos, títol que algun torsimany genial ha decidit traduir al català pel de Els cims rúfols…, que, a més d’emprenyador, perquè produeix aquella incòmoda sensació que “en català s’ha de dir” d’una altra manera, com més estranya millor, és inexacte: es diu rúfol del “temps núvol i fred que amenaça pluja, tempesta” (DLC), mentre que borrascós vol dir “que causa borrasques, propens a borrasques”, i el mateix diccionari posa d’exemples Nit borrascosa, Regió borrascosa…

10/ Un dia el cèlebre torero Jesulín de Ubrique va anar a veure el papa de Roma (que no era pas el B16 d’ara, sinó el JP2…) i va quedar tan enfavat del personatge i de la visita, que en sortir-ne va exclamar-se així davant dels periodistes: “En dos palabras: IM PRESIONANTE!”. Se’n va fer una bona gresca, de les dues paraules del matador, però en canvi, arran de la mort del periodista Carles/Carlos Sentís i Anfruns, aquest estiu, s’ha parlat profusament del servei d’espionatge pro-franquista creat per en Cambó, el SIFNE, sigla que es veu que significava “Servicio de In Formación del Nordeste de España”!… O si no, què cony hi pinta, aquesta F, enmig de la parauleta? Doncs resulta que és la de “Frontera”: Servicio [o Servicios] de Información de la Frontera del Nordeste de España”, però la majoria de mitjans ho van interpretar a la manera d’en Jesulín, i tan amples!

__________________________________

Dues referències, per tancar:

a) Xavier Montanyà a VilaWeb, dc 24/8:

—Si les paraules són organismes vius, què som les persones?

—L’individu és com un mirall que es desplaça, com una pantalla que
en el seu moviment reflecteix un panorama de pensaments, sensacions,
rostres i llocs en transformació constant. Però la pantalla sempre
tendeix a reflectir una pel·lícula i no una altra, sempre a la recerca
d’una volença elegida.

—No decidim els nostres actes?

—En la càlida mar de l’experiència flotem a la deriva com el
plàncton, ens absorbim per amor, o ens evitem per odi els uns als
altres. O bé som evitats i absorbits, devorats i devoradors. Tot amb
tot, no som pas més lliures que les cèl·lules d’una planta o els
microbis que conté una gota d’aigua, perquè ens entrellacem els uns als
altres en el continu tibar de la corda que sostenen, en un torcebraç
inacabable, el futur i el passat.

—Entesos, senyor Connolly.

—Pots dir-me Cyril.

—Thank you, sir.

b) David Marín, a El Punt/Avui 26/8, “Lo mascle cabró”:

«Avui comença a Cervera una nova edició de l’Aquelarre. Per a la gent
de Ponent aquesta festa i la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega són
l’anunci de l’agonia de l’estiu, amb la mateixa exactitud que la sega
dels primers cereals n’assenyala en començament. L’Aquelarre té aquest
poder de santoral canalla, d’última oportunitat per a estudiants i
oficinistes amb esperit de bruixa o de dimoni. L’Aquelarre els permet
confondre’s dins les aglomeracions nocturnes asfixiants i perdre’s dins
els fantàstics carrerons medievals de Cervera, on de nit corren
l’adrenalina i la passió i que al matí puden a cervesa i pixums, com si
allà s’hi hagués lliurat una terrible batalla en la qual tots els
bàndols haguessin resultat derrotats.

»La festa gira entorn de Lo
Mascle Cabró, a l’adoració del qual es dediquen les bruixes i els
diables durant tot el cap de setmana, i que té el seu clímax en un
espectacle ben entrada la matinada de diumenge anomenat L’Escorreguda
del Gran Cabró, de nom prou entenedor per estalviar-nos-en una
descripció acurada. Amb aquest protagonista a la festa, alguns
lleidatans deuen agrair a la providència que per uns dies la visita del
papa a les Espanyes no hagi coincidit amb l’Aquelarre, que ja està prou
girat el tema del Vaticà, la Conferència Episcopal Espanyola i l’art de
la Franja.

»La història de l’Aquelarre es remunta als orígens del
temps, és a dir, a l’any 1978, amb l’Estat en plena transició
constitucional i amb els municipis catalans inventant-se festes populars
on gastar-se els diners d’uns contribuents a qui durant quaranta anys
s’havien robat les festes, la tradició i l’alegria. Trenta-i-tants anys
després, a Catalunya tenim encara una certa tendència als Mascles
Cabrons de cartró pedra, als diables d’estar per casa atrapats entre la
fatxenderia i el pactisme, a reformar Estatuts per anar més enllà però
acabar tots plegats a la grenya i en el punt de sortida. D’altres, en
canvi, per reformar-se la Constitució es posen d’acord amb disciplina
gairebé militar i amb la mà dreta recullen benediccions papals mentre
amb l’esquerra posen el dit a l’ull a les aspiracions alienes. I si la
resta els falla, sempre els queda Mourinho».

__________________________________

[_{Foto de l’entradeta: plaça Major d’un poble de l’interior de Catalunya (la Cellera de T, segons el rètol de la carretera), que quan nosaltres érem petits algú havia rebatejat com a “Plaza de España”… Com voleu que anem bé, amb aquests precedents?}]