L'Hereu Riera

El Barça finalment s’ha desfet del València, després d’haver-ho fet del Real Madrid, i ja es troba a les portes de l’enèsima final de l’era Guardiola. No ha sigut pas un camí de roses, precisament, i no podia ser d’altra manera, amb aquests dos magnífics contrincants a quarts de final i a la semifinal. Al capdavall, però, s’ha imposat l’equip blaugrana, amb el seu joc tècnic, preciosista, de combinació col·lectiva i solidària, de pressió constant sobre el contrari i de dibuix precís de les jugades. I això havent-se de cobrir les espatlles davant de dos rivals de contraatac ràpid i letal i que en aquests quatre encontres no han estalviat la duresa.
En el cas del Madrid, per variar, por lo civil o por lo criminal, com va dir aquell. O por lo subliminal: va ser molt bonic, en aquest sentit, veure com el “juez único” del Comitè de Competició es reunia amb si mateix i decidia, tot just el dia abans del partit de tornada, no castigar la trepitjada involuntària  del senyor Pepe a la mà de Messi en el partit d’anada i permetre-li formar part de l’alineació, i veure tot seguit com el seu entrenador l’alineava, en efecte, en l’onze inicial. Aquesta vegada, però, a ningú se li va acudir llançar-li des de la grada un cap de porc, i l’operació, per tant, no va tenir èxit.
Amb aquest aspecte, del joc violent, n’hi ha un altre que mereix un petit comentari, i és el de la retransmissió televisiva, que en tots els casos anava a càrrec del privat Canal Plus. Això ens va donar ocasió de veure el partit amb uns amics en un  bar, i de gaudir de les gesticulacions i les exclamacions crispades dels hinchas blancs de la taula del costat, escandalitzats per les accions punibles, segons ells, que l’àrbitre no xiulava. Aquesta és la nova versió del villarato en els partis Madrid-Barça i viceversa: es veu que ara els col·legiats, per alguna estranya raó (i ho ha de ser molt, d’estranya, estranyíssima, tractant-se d’àrbitres espanyols), afavoreixen el Barça deixant de xiular determinades i decisives infraccions dels seus jugadors…
Però allò que reclama la nostra atenció, deia, és la locució del canal privat, a càrrec d’aquest personatge insofrible, cridaner i de veu nasal que fa tàndem amb l’incombustible Michael Robinson de comentarista tècnic (acabo de descobrir que hi ha fins i tot un grup al facebook anomenat “Yo también odio a Carlos Martínez”), i que és d’un parcial que tomba d’esquena. Quan es tracta d’un clàssic, que en diuen, ni es preocupa de dissimular, però com que en el partit d’ahir persistia en el seu entusiasme pel rival del Barça (a la represa del partit després de la mitja part, amb el València ja perdent per 1 a 0, se li va escapar una frase, “hay partido, que sobre el césped hay jugadores muy buenos…”, que el va retratar), em va deixar convençut que aquell home predicava per a la seva parròquia pressuposant les simpaties d’aquesta per l’equip més espanyol dels dos que jugaven. Ras i curt: que la seva locució era idèntica a la que hauria fet en qualsevol partit de competició internacional entre un equip espanyol i un equip estranger, de nom FC Barcelona.
Ja hi som amb la paranoia catalanista!, em diria algú que jo sé. Sí, oi? Doncs per a ell i per als que s’entesten a no veure en el Barça més que un club, en tinc una per explicar:

Fa un moment, en el programa d’en Lluís Canut a Esport3, s’escalfaven els cascos parlant sobre quina seria la tria més lògica de l’escenari per jugar-hi la final de la Copa del Rei (o de Su Majestad, com deia una i altra vegada el súbdit locutor de Canal +), i han amenitzat la tertúlia amb una petita enquesta feta a peu del Santiago Bernabeu, i tots els entrevistats s’hi han posicionat en contra: veure a dins i pels voltants de l’estadi madrileny milers de bascos i catalans amb les seves banderes, i sonant un dels dos himnes triomfalment allà, al melic del món castellà, és una cosa que els jodería, han dit. El millor, però, ha estat un jove que es preguntava, amb una sinceritat esborronadora, rotunda, que per què collons han d’anar a jugar a Madrid, el Barça i l’Athletic, “si bascos y catalanes no son españoles”…

Tal faràs, tal trobaràs

És exasperant veure com de tant en tant es debat a les tertúlies esportives, fent grans escarafalls però sense encertar a trobar-hi solucions, el tema de la violència en l’esport, i particularment en el futbol, i més concretament encara en el futbol de la lliga espanyola.
Una de les que tinc anotades és la d’un altre Efectivament d’en Canut, el del dijous 10 de novembre passat, amb l’assistència del que havia sigut davanter del FC Barcelona Miguel Ángel Bustillo, a qui una entrada fora mesura, i probablement intencionada, de Pedro de Felipe en un partit Madrid-Barça (en què Bustillo havia fet dos gols) va lesionar-lo greument d’un genoll, amb el resultat final d’apartar-lo prematurament i injustament de la seva carrera professional.
Ja ho he dit en algun altre lloc, però aquest problema s’acabaria de soca-rel si hi hagués una llei universal, una norma que en podríem dir de “baixa solidària”, que condemnés ipso facto l’agressor a estar de baixa esportiva exactament el mateix temps que el jugador agredit es veiés obligat a estar de baixa mèdica, fins a poder tornar a jugar. Amb aquesta simple i diàfana disposició, la impunitat dels jugadors que van amb la destral amb la mà s’ho pensarien dues vegades a l’hora de repartir llenya a tort i a dret, i ja podrien anar els àrbitres xiulant (amb els llavis) i mirant cap a una altra banda en comptes de treure targeta i d’afavorir, en definitiva el joc brut.
I no cal dir, punt molt important, que aquesta llei superior hauria d’estar per sobre i per tant fora de l’abast dels impresentables comitès de competició o de disciplina de jutge únic i altres galindaines (especialment els de la millor lliga del món, com en diuen alguns bromistes) i del seu imparcial i al·lucinant criteri…