L'Hereu Riera

Vegi, compari, i si troba una TVE millor, compri-la!

Vídeo de teleaficionat canalla:

(Trepitja realment [als 00:22 m, exactament] el bou de Setúbal el cap d’en Cesc?, no el trepitja? Avui algú deia que es tracta d’una il·lusió òptica, per allò de la perspectiva i de la profunditat de camp nou, etc etc… Potser sí, però de fet, tot el Real Madrid i tot el Real Ardit que representa ho és, una il·lusió òptica, i aquesta bé sembla que ens la prenem com una cosa perfectament real, en comptes de l’enganyifa monumental que és… El “clàssic” continua).

Vídeo “oficial” de la tele oficial pagada con el dinero de todos los españoles (incluidos los adscritos al nonacionalismo obligatorio):

(Observin la repetició fins a tres vegades de la jugada, amb la intenció d’objectivar bé la notícia: les imatges no enganyen, i tant que no! I a TVE ho saben d’allò més bé…)

La nit de dimecres va ser, malgrat el lamentable xou d’en Mou, una nit per enganxar-la amb imperdibles a la memòria. Aquesta vegada hi érem en cos i ànima, un servidor, una de les meves filles i els mansos de totes dues, i ve’t aquí que vaig poder disfrutar com un camell del meu primer clàssic, i en la final, a més, d’un minitorneig d’anada i tornada, pas mal. L’estadi era ple com un ou, l’ambient era el de les grans ocasions, com se sol dir, i la meva tornada a la zona reservada per a conductors de cdr va ser molt millor que altres vegades, per un accés més amable que el d’aquella rampa infernal que en ocasions anteriors havia hagut de superar pujant i baixant. (És tot un esport de risc, sí, el que practiquem els usuaris d’aquests vehicles tan cars com rústics: ara són fets amb materials més sofisticats, però funcionalment són tan rústics com sempre).
I per si no hi havia prou al·licients, vam poder assistir en directe (vid. foto de l’entradeta) al debut d’en Cesc Fàbregas (i gairebé immediatament a la seva quasi execució en plaça pública), que no va ser pas un debut qualsevol: després d’interminables setmanes de negociacions i estira-i-arronses entre clubs, el noi d’Arenys en va tenir prou amb deu minuts per connectar amb tothom i desfer l’empat a dos gols, i així guanyar la primera de les seves copes com a blaugrana.
I mentrestant, mentre aquest equip fa música jugant a futbol, els altres, com diu en Toni Beiro, pel camí de l’amargura i bordant a la lluna… Ja s’ho faran!

___________________________________

Un obsequi del tiet Dalmau (Absurd Diari.blogspot.com) sobre l’incident del dit portuguès accidentat:

L’ull fetitxista de Tito Vilanova

L’ull humà té còrnia, iris, pupil·la, cristal·lí, retina, humor vitri…

Però, per suposat, jo no sóc un ull convencional. Jo sóc l’ull dret de Tito Vilanova
i gaudeixo d’extremitats per desplaçar-me més enllà de les conques
orbitals. Ho reconec: sóc trapella i, a més, fetitxista sexual. No hi
puc fer més: tinc autèntica devoció pel dit índex de la mà dreta de José Mário dos Santos Mourinho Félix.
M’agrada parlar clar i no em fa cap vergonya confessar-ho. Tinc aquesta
fixació des del dia que el portuguès va exterioritzar impúdicament
l’egocentrisme més absolut amb una declaració  mítica. Va alçar el dit i
va dir: “Déu pensa que sóc un tiu collonut”.

L’ull, com sabeu, és el símbol de la saviesa i per aquesta raó els deus
acostumen a tenir o han estat representats per grans ulls. Mourinho està
tan a prop de l’ésser suprem que damunt del seu cap hi puc veure un
triangle amb un ull gegantí. I això em posa. I em posa molt.

Espero que em podeu creure. Dijous a la matinada, no vaig poder refrenar els meus instints més bàsics i passant per davant d’un bigoti vaig anar a cercar, follament, la punta del dit de l’entrenador blanc.

El plaer va ser infinit. Rotundament infinit.

Demano, això sí, infinites disculpes i considero oportuns els retrets dels mitjans de comunicació. Qui ho ha entès millor és el canal 24 Horas de TVE: vaig ser jo qui, per culpa del meu fetitxisme, vaig abusar del dit de Mourinho.

També entenc la postura del directiu blanc que ha dit el següent: “L’ull
d’en Tito és una xacra per al futbol espanyol. Algú hauria de fer
alguna cosa perquè el que va passar al final del partit no es torni a
repetir. Aquests fets no poden quedar sense sanció”.

Tal vegada mereixo un càstig, però estic convençut que el Comitè de Disciplina Esportiva
no actuarà contra mi perquè saben que ho vaig fer sense mala fe i que,
en el fons, la víctima de la meva disbauxa, el dit de Mourinho, va
gaudir com el que més. O, almenys, és el que a mi em va semblar
contemplant la mirada de plaer orgàstic del noi de Setúbal…