L'Hereu Riera

En Pep Blay ens ho recorda al diari d’avui i en Guillem Vidal ho feia en el d’ahir: el 19 d’agost de 1986 va morir, a conseqüència d’una hemorràgia cerebral patida dalt de l’escenari, durant una actuació a Cardedeu, “l’inspirador, investigador musical, guitarrista i arranjador” de la Companyia Elèctrica Dharma: l’Esteve, un dels tres germans Fortuny que integraven la banda en aquell moment (ara són quatre: Josep, el bateria de sempre, Joan, al saxo soprano, Lluís, teclats i trompeta, i Maria, la petita de la colla, als teclats), juntament amb el pianista Jordi Soley, que va deixar el grup el 1978, i en Carles Vidal, fidel al baix i al grup des dels primers temps.
Ahir va fer 25 anys, doncs, que la CED va rebre el duríssim cop de la desaparició del que era l’ànima de la companyia i que va deixar-la al caire de la seva pròpia desaparició, que al final, per fortuna, no es va consumar. Si s’hagués imposat el desànim, ens hauríem perdut la música d’un dels grups més inspirats, vitals, productius i originals del panorama musical català (i europeu, segurament), amb una llarga carrera que ja arriba als 38 anys (si agafem de referència el 1973, en què segons llegim a la Viquipèdia en Carles van entrar al grup i en Joan va canviar el baix pel saxo; o 36 si partim de la del 1995, en què van publicar el compacte doble enregistrat en directe 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma, efemèride que també van celebrar amb un festival monstre al Palau Sant Jordi el mateix dia del patró, el 23 d’abril).
En tot cas, puc dir que he passat més de la meitat de la meva vida (òndia!) en companyia de la Dharma. (L’Esteve, per cert, era de la meva quinta, cosa que poc em desagrada pas gota). Doncs nois, molt de gust, i moltes gràcies!

nb: el vídeo capturat del YT, enregistrat per TVE a Catalunya al cèlebre Zeleste del carrer Argenteria, correspon a l’època en què un servidor rutllava per aquells verals, alternant la feina de noctàmbul amb la de brillant estudiant universitari als matins. En aquest concert aquest que xerra no hi era pas (que jo recordi), però aquell temps era fàcil coincidir amb la Dharma, com em va passar en un bolo seu al Parc Güell, p.e., un altre a Banyoles…, i sobretot en aquell famós Canet Rock (si no m’erro, el mateix que va encetar en Pau Riba carregat amb els seus Licors multicolors) on van aparèixer juntament amb el sol del matí amb la missió impossible de despertar la gent i donar-los prou cocos energètics musicals perquè poguessin arrossegar-se fins a l’estació i tornar a casa.
Benaventurats pòtols místics, llarga vida a la Companyia Elèctrica que tanta llum ha generat!
_________________________________

Els 25 anys sense Esteve Fortuny
Pep Blay

«Que la Dharma mai ha estat el mateix sense l’Esteve Fortuny és un
fet, i no parlo de qualitat artística, sinó de sentiments. En un grup on
tots menys un són germans, és evident que la desaparició d’un membre és
especialment dolorosa, i segurament es fa impossible no recordar-lo en
cadascun dels concerts que ha celebrat la veterana formació de rock
català. I ja són 35 anys els que tenen de carrera.

»Però ni el
mateix Esteve voldria que la seva banda acabés devorada pel seu propi
passat. Per això els seus germans Joan, Josep, Lluís, Maria i l’amic
(quasi germà també) Carles han intentat durant un parell de dècades i
mitja, des d’aquell maleït 19 d’agost de 1986, obrir-se camins més enllà
de l’original jazz-rock barrejat amb música tradicional catalana. La
Dharma s’ha buscat de nou en el món de les mixtures africanes, han
triomfat en festivals de música ètnica de diversos racons de món, també
han provat sort en viaranys més jazzístics i rockers. De vegades se
n’han sortit millor, d’altres pitjor: però mai han perdut la base, la
identitat. Una sonoritat única que els distingeix immediatament de
qualsevol altra banda, i aquesta es deu en gran part al que va ser
inspirador, compositor, investigador musical, guitarrista i arranjador
de la banda: l’Esteve.

»Els de la Dharma estan preparant un
homenatge l’octubre. Ells no necessiten fer-los, ja l’homenatgen dia a
dia a casa, amb els discos o en els concerts. Però lamenten que a nivell
públic, des de mitjans fins a llibres, webs o des de qualsevol altra
mena de lloc de divulgació musical, no es recordi la importància de la
seva figura. Tenen raó. El seu llegat és molt més que un sac de cançons,
és el d’una actitud artística exemplar, el d’un músic que va saber
connectar amb professionalitat i genialitat els corrents musicals
contemporanis del moment per fondre’ls amb les melodies d’arrel
autòctona. Sense renunciar a la seva personalitat».

__________________________________