L'Hereu Riera

«Deixeu-me ser optimista!
Potser sí que serem independents.
Potser sí que ser banquer serà una professió per avergonyir-se’n.
Potser sí que als policies els faran un test psiquiàtric de psicopaties.
Potser sí que per ser polític caldrà passar un duríssim test d’idoneïtat.
Potser sí que el Dret civil el canviarem i no hi haurà herències, sinó redistribucions civils dels béns dels finats a qui s’ho mereixi.
Potser sí que totes les lleis importants hauran de ser referendades per referèndums populars.
Potser sí que la professió de mestre serà una de les més ben retribuïdes, però la més exigent en preparació.
Potser sí que la filosofia no serà bandejada de l’ensenyament.
Potser sí que els Drets Humans es convertiran en assignatura obligatòria a primària i secundària.
Potser sí…»

____________________________________

NB: El text de l’entradeta és de l’Anna de Girona. Gràcies, Anna!

Siguem realistes, que els malsons poden ser tan dolents com vulgueu, però s’acaben quan el que els somia es desperta.
Davant les accions centrípetes (recuperació/rescat de competències, recentralització a lo bèstia) i centrífugues (de responsabilitats i càrregues) del Govern castellà; davant l’obsessió morbosa d’aquest govern (i dels que li completen la feina bruta a les seves autonomies amigues, com Aragó, País Valencià i les Illes, País Basc i Galícia) per assassinar quirúrgicament les llengües veïnes; davant la seva maníaca manera radial de pensar i actuar; davant els seus deliris de grandesa (particularment patètics en temps de vaques magres), etc, etc, etc, hem de concloure que totes aquestes disposicions tenen el mateix valor que les decisions d’un boig, i a un boig no se li fa cas!
Els governants de l’Estat es passen contínuament la lleialtat institucional pels ous institucionals, i darrerament amb una descaradura i una freqüència que esborronen. ¿Per quins set sous, doncs, el Govern català ha de fer cap esforç per guardar les formes institucionals, si en la que se suposa que és la instància màxima a nivell d’Estat no paren de rebregar-les?
La Generalitat té, per tant, no solament el dret, sinó l’obligació (perquè es deu al poble sobirà de Catalunya) de fer exactament el mateix: DESOBEIR; això és, aplicar el principi de l’ull per ull i dent per dent, i dir-li a l’Estat: si tu vas d’il·legal, que compleixi les teves resolucions la teva tia!
Ras i curt: d’allò que digui aquell Govern troglodita, esperpèntic i desacreditat, NI CAS!

Això que he escrit sembla un míting, però la realitat empeny, tossuda. Tot just fa uns dies llegíem al diari, sota el titular “Crida a la desobediència”, que “l’ofensiva recentralitzadora sembla haver esquerdat la fins ara mala salut de ferro dels pactes entre CiU i el PP”, a causa de la negativa del gabinet de Rajoy a flexibilitzar l’objectiu de dèficit públic de la Generalitat per l’any vinent (flexibilitat que aquell sí que ha trobat a Brussel·les, però que es nega a compartir-la amb les autonomies).
“Convergència, partit que dóna suport al Govern”, continuava la crònica de Sergi Picazo, “va plantejar ahir [dissabte passat] sense embuts la desobediència i incomplir l’ordeno y mando d’arribar al 0,7% de dèficit màxim”, i explicava que el dia abans el president Mas havia afirmat a la Seu d’Urgell això: “Davant els inputs que arriben de Madrid, davant aquests aires que bufen que no són massa favorables [efectivament, no són massa favorables, President, més aviat són massa desfavorables, com de costum!], a Catalunya hem d’anar a la nostra i fer el nostre camí”, una determinació, assenyala Picazo, que ja li havia suggerit el partit per boca de Josep Rull, secretari d’organització de CDC, que va dir que ja “ha arribat l’hora de dir prou” i no fer cap cas de les exigències casernàries del tètric ministre d’Hisenda, perquè (entre altres coses, suposo) “la Generalitat ja ha complert amb escreix amb l’austeritat”.
Més que això: les retallades a Catalunya s’han fet malgrat (i a causa) dels deutes que l’Estat té amb Catalunya, i que aquell es nega rodonament a pagar: simplement, no li dóna la gana de fer-ho. Un servidor no entenc que, davant d’aquest aplom tan impressionant, la Generalitat no pagui al govern de l’Estat amb la mateixa moneda; això és: negant-se a pagar-li, ja no diré els famosos 16 o 20 mil milions d’euros que Espanya arreplega cada any de les butxaques dels serfs catalans (i que CiU pretén recuperar en part a través del famós i circense pacte fiscal), sinó aquells miserables 2.000 M€ de la disposició addicional de l’Estatut i de no recordo quina partideta més…
Que la mosca va pujant al nas dels convergents va quedant cada dia més clar, i tractant-se d’aquest partit tan contemporitzador això no deixa de ser una notícia, i esperançadora, val a dir-ho: el PP pot prescindir alegrement de les esquerres tripartides i les seves il·lusions compartides, però si passa de la federació de dretes (com dirien els mossens progressistes), pot prendre mal, per molta majoria absoluta que tingui per disposar-ne al seu aire. La vam poder veure, la mosca al nas, a la cara de pomes agres del conseller Mas-Colell a la sortida del consell de Política Fiscal i Financera de l’altre dia a Madrid, o en aquestes paraules del secretari general del partit, Oriol Pujol i Ferrusola: “Cada cop més sembla que la distància [entre Barcelona i Madrid] acabarà sent insalvable”.

De tota aquesta seqüència, dels nous aires que bufen –en direccions encara indecises, o arremolinats– i del possible / improbable / inevitable xoc de trens més o menys imminent, en fan una versió més divertida els descreguts del Be Negre. Ja en podem fer tanta brometa com vulgueu, tanmateix, ja podem anar penjant la llufa de botiflers a tort i a dret, que no hi ha més cera que la que crema, i és aquesta: a remar, en aquesta barca, hem de ser-hi tots. I tots vol dir tots, no pas solament els independentistes químicament purs.

_{Peu de vídeo: Malgrat tots els malgrats, malgrat totes les deslleialtats unidireccionals i malgrat ser uns perfectes desagraïts, Ella ens estima. Com collons s’entén?}
___________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: “Història del pare, el nen i l’ase”, a Ladansadelesneurones.blogspot.com}]

“El Govern obliga Vilablareix a retirar un rètol independentista”

[El “Govern” de la notícia és el Govern català. Ho dic perquè pot sorprendre, tot i que el mitjà que la va donar sigui el digital Llibertat.cat, però també perquè hi ha inèrcies que perduren (hi ha hagut, i hi ha encara, polítics catalans que quan diuen “el Govern” es refereixen al govern espanyol; probablement es tracta, si més no en casos determinats de polítics d’un catalanisme de pedra picada, de seqüeles del terrorisme d’Estat…, que de tota manera ja va essent hora que ens les espolsem, tots plegats).
[Aquesta era la informació, datada el 10 de maig: 

Així, mentre el Govern (català), en conjunt, sembla que no acaba d’acabar de cagar dubtes, i en aquest llastimós cas proposa córrer un estúpid vel per tapar el rètol que es veu que fa lleig, amb el penós argument que el pal que l’aguanta “és de la seva propietat” (i de la nostra!, no et fot?), a una banda i l’altra de l’espectre polític van caient a la terra, com la fruita madura de l’arbre, els convençuts que la comèdia s’està acabant, i que allò que hem de córrer no és un vel, sinó l’espessa cortina que assenyala el final de la funció que es dava.

Uns dies després de la notícia que comentem, el dia 27 de maig, el diputat Alfons López Tena publicava a El Mundo (del siglo XXI, postil·la la capçalera, i fa bé de fer-ho) un article –en català, per bé que sembla aragonès oriental, segons com– on avisa Espanya d’un sot en el qual ja va caure de quatre potes fa més d’un segle i que, per no perdre el costum, no li va servir de lliçó, o la va entendre a la seva celtibèrica manera, que ve a ser la mateixa cosa. En copio un passatge (per llegir-lo sencer, cliqueu aquí):

«El problema per a Europa i Occident no és que Catalunya s’independitzi, sinó que el fracàs en impedir-ho dugui Espanya a la postració. Si l’única opció que Espanya deixa a Catalunya és independitzar-se contra Espanya, que segueixi negant-se a cap diàleg ni negociació que pugui dur a una independència acordada, s’esdevé un joc de suma zero que Catalunya guanyarà, perquè res ni ningú en democràcia pot impedir la voluntat d’un poble. Totes dues nacions, Catalunya i Espanya, poden guanyar sent Estats independents, si el procés és mútuament acceptat, però si Espanya, com fins ara, s’erigeix en enemic, serà tractada com a enemic, perdrà, i un nou 1898 és el seu trist horitzó.

»Als catalans només ens cal votar la nostra independència, no ens cal destruir Espanya, però si els espanyols vinculen una i altra cosa en tindran les dues. És la seva elecció: si actuen com ho fan el Regne Unit, Canadà o Bèlgica, la nostra independència serà per ells un nou començament. Si no, perdran quelcom més important per ells que Catalunya, perdran Espanya».

Després d’aquest avís per a navegants, en trobo un altre, no menys apostoflant, de l’exdiputada (pel PP) Montserrat Nebrera a NacióDigital: “L’hora dels adéus”.

«(…) En moments extremats com aquest, és possible, i ho diu el propi César Vidal, furibund enemic de l’independentisme, la definitiva separació de Catalunya. Hi estem d’acord, i com el meu benvolgut Salvador Cardús, crec que el millor seria fer-ho cordialment, no sigui que això d’Europa es pugui redreçar en un futur no gaire llunyà. El temps del rescat (o línia de crèdit a la banca, mitjançant FROB, forçada, maleïda, que ens costarà la sang i afectarà deute i dèficit, poden escollir el nom llarg o el curt) és el temps de la reconversió del projecte europeu, i en el nou marc es poden tornar a numerar els jugadors. És clar que Rajoy, que no toca l’essencial per al país gran, menys encara està en aquests moments per mirar què li convé al petit. Demana la unitat europea quan és incapaç de conrear la d’Espanya. Per tant, ironies del destí, pot formar part del seu llegat la demolició de la carcassa burocràtica espanyola, malversació amb múltiples culpables del potencial estat federal asimètric dissenyat a la Constitució de 1978.

»En moments extremosos, que són també moments de pors i incerteses, sempre surten els conciliadors, remers de dues aigües, patètics expolítics de signe suposadament contraposat (però dels grans partits, eh?, dels solidificats a l’inici) que proposen governs de concentració nacional on es pugui esborrar la memòria de la vergonya d’aquests dies de boira. És el que podria convenir més als governants porucs (n’hi ha a quasi totes les formacions polítiques catalanes), continuar jugant a la puta i la ramoneta, no sigui que tingui raó Vidal i se’n vagin a fer punyetes la major part de les seves exportacions. Si hem assassinat les ideologies en la brama dels mercats, per què ens calen els de sempre governant-nos del bracet? Per pagar doble la festa? Mirin, per tal que s’assabentin els que sempre creuen que m’amago, o que no parlo clar, jo, que no volia marxar, així no m’hi vull quedar».
__________________________________

[_{Foto de l’entradeta: NacioDigital.cat. Al fons de la imatge (que conec bé, perquè el lloc és a tocar de Girona, prop de casa meva) es veu la llarga senyera que hi ha situada permanentment al centre de la rotonda que es troba a l’entrada del poble; fins ara ningú del Govern hi ha posat objeccions, i esperem que continuï així}]

A veure si parlem clar, en aquesta tessitura tan distreta, en què tot Europa i part d’Amèrica van plenes de plagasitats al voltant de la figura del president dels espanyols, Mariano Rajoy el Rescatador, la seva inesgotable mina d’acudits i la seva increbantable mania de no dir les coses pel seu nom.
Parlem clar, doncs:
Europa té un deute amb Catalunya. El deute d’haver-la deixat estúpidament a la seva sort en ocasions històriques transcendents, arran de les quals Catalunya va perdre, i hi va perdre molt, però Europa també.
El 1714, abandonant-la als peus dels cavalls borbons, Catalunya va perdre bous i esquelles, però Europa (Anglaterra, aleshores) va perdre el que podria haver sigut un aliat europeu fidel i potent, i amb un ADN inconfusiblement democràtic des de temps antics.
El 1936, amb la miserable miopia dels mesquins, va desentendre’s de Catalunya per roja, republicana, anarquista i anàrquica, i la va deixar als peus dels cavalls moros de la tropa franquista i dels seus aliats feixistes i nazis, i ho va pagar car el 1940, perquè aquells aliats sonats i megalòmans (però amants de l’ordre, ai!), en vista de l’èxit del cretí espanyol ficat a dictador, es van animar a trepitjar Europa de dalt a baix, i només se’n va escapar, pels pèls però igualment a un altíssim preu, Anglaterra, i al final tots plegats, inclosos els orgullosos britànics, van haver de ser rescatats pels frívols ianquis menja-xiclets…
Encara no en van tenir prou, però, i malgrat aquella fenomenal lliçó magistral de la història, van tornar a deixar-nos sols dins la presó autàrquica dels feixistes castellans amb el monstre del Ferrol assedegat de sang i venjança, de repressió mental i sexual, i això perquè aquell porc amb veu de canari feia la funció tan útil, per a l’Europa liberal, de dic contra el comunisme, amb el solar celtibèric, arrasat i estèril, fent de portaavions per a les forces de l’OTAN…
Van passar 40 anys de convent de clausura i de caserna txusquera, i Catalunya va perdre 40 anys (després d’haver-ne reculat uns quants més de cop l’any 40 i ss.), i després en va perdre 30 més amb els focs artificials de l’alegre Transició i del turisme de platja, flamenc i sangria, però Europa també. I ara s’ho troba: Espanya, senyors de la flamant Unió Europea, és això, això que veuen i que els escandalitza i els fa petar de riure amb la mateixa intensitat.
Però nosaltres ja ho sabíem, només faltaria que no: l’Estat-nació espanyol no és ni ha sigut mai una nació, sinó una imposició, i no ha sabut ni sap ser un Estat com Déu mana, perquè no té ni idea de quina mena de manera es pot funcionar si no és vivint a les costelles dels altres i fent la viu-viu.
Doncs bé: a veure si obren els ulls, d’una vegada. Si Europa vol funcionar no pot fer com Espanya, que ni fa ni deixa fer, i que si fa alguna cosa és per ofegar totes les iniciatives. Allò que li cal, a Brussel·les (i això no ho diu pas l’estrateg de la Moncloa), és allò que ha fet a tot arreu d’Europa menys aquí: deixar funcionar els motors! I Catalunya n’és un. Ja va sent hora que el reconegui i que l’homologui… I que el rescati, diguem-ho sense embuts, de les mans d’un pilot tan pallús, inútil i dolent com aquest que fa tres segles que suportem, i que tot allò que toca ho espatlla.
I una cosa és segura: aquesta serà l’última vegada que Europa haurà de rescatar Catalunya, ja hi pot pujar de peus.

En el seu article dominical, Ramon Solsona parlava aquest dia del “paradís dels lladres” en què s’ha convertit, diu, Catalunya, i de manera particular la seva capital, on es veu que ni els pilons de diaris que els repartidors deixen de matinada als quioscos no són respectats pels “enemigos [o amantes, més aviat] de lo ajeno”, que deien els últims de la fila.

«Barcelona en particular i Catalunya en general», explicava en Solsona, «són el paradís dels lladres. Es roba de tot: bitlleteres, targetes de crèdit, mòbils, bicicletes, motos, cotxes, roba de marca, cables de coure, ferralla, trapes de ferro colat, cafeteres de bar, material de la construcció, mobiliari urbà, paper vell, gasoil, fruita, bestiar, maquinària agrícola… Desvalisar cases, assaltar persones grans, trencar els vidres dels aparadors, fer maniobres de distracció per robar, enganyar turistes són una rutina que té més benefici que càstig. Només en aquest país un lladre d’obres d’art com el mal nascut Erik el Belga pot fatxendejar en un llibre de les seves rapinyes i aconseguir entrevistes perquè li riguin les gràcies.

»Ens hem habituat a identificar les colles de carteristes del metro i les camionetes que buiden els contenidors de paper a la llum del dia. També a les corredisses perquè a algú li han estirat la bossa i als robatoris comesos al veïnat. Tot això no té res a veure amb la crisi, perquè des de fa deu o quinze anys el dels lladres és el sector econòmic més puixant. Vénen de tot el món, atrets per les facilitats que tenen aquí i que no troben enlloc més. “Aquí robes i no et passa res”, es deuen dir els uns als altres meravellats d’aquest país tan liberal. La qual cosa no impedeix que les nostres autoritats diguin sistemàticament que no han augmentat els delictes sinó la percepció subjectiva del perill. Fantàstic».

De conya, sí. Però ¿que potser fan gaire més, les nostres autoritats, davant l’acció descarada dels lladres que buiden sistemàticament la caixa de cabals col·lectiva, en nom de no se sap ben bé quina variant metafísica del dame argo o te pincho federal? I què té d’estrany que, si l’ocasió fa el lladre i el lladre gros demostra amb la seva patxorra que aquest país nostre, Catalunya, és un país d’ocasions fantàstiques, que vinguin de tot arreu cap aquí atrets com cuques a la llum? ¿I no diuen, també, que els petits fan allò que veuen fer als grans? Doncs no tinc més preguntes, senyoria.

Tal dia com avui, el 7 de juny de l’any 1640, diada de Corpus Christi…
va tenir lloc a Barcelona un avalot que seria conegut com el Corpus de Sang i que va ser protagonitzat per un grup de segadors en el marc del descontentament generalitzat al Principat de Catalunya pels costos que estava ocasionant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). La diada del Corpus de Sang esdevingué punt inicial de la revolta de Catalunya contra el mal govern del comte duc d’Olivares, privat de Felip IV de Castella, i el desencadenant de la Guerra dels Segadors (1640-1659).

[De la Viquipèdia]

…

Alguns ho ignoren, però és notori l’oportunisme dels portuguesos (“no s’hi val, a badar”, o “a badar, no s’hi val”, que rima amb Portugal: aquesta és, en tot cas, la lliçó de la història), que van aprofitar el sagnant episodi que es vivia a Catalunya, amb les tropes castellanes ocupants ocupades a reprimir la revolta, per declarar la independència respecte de la Corona hispànica (austriacista, llavors, tant se val), i així va néixer la famosa “autonomia que ens cal”, que és la de Portugal, i que permet als portuguesos, entre altres coses:

a/ anar pel món amb el cap ben alt.
b/ poder parlar portuguès sense tribunals castellans i sense ciudadanos presumptament cosmopolites i/o populars del país veí que es fiquin pel mig arrogant-se drets d’immisció lingüística en tota la vida social portuguesa, començant per l’escola.
c/ poder-la encertar i poder equivocar-se tot sols.
d/ tenir entrenadors de futbol de primer nivell, presumits i arrogants, que quan van a recollir premis internacionals fan els seus parlaments d’agraïment, orgullosos com paons (sense esmentar mai, per ignorància o no, a quin antecedent històric i a quins protagonistes deuen tant de pit per treure), en la seva llengua, i no com altres entrenadors (com un tal Pep Guardiola, també llorejat) que, tot i usar la seva amb la mateixa dignitat, sembla una raresa que ho facin, perquè sempre es troba pendent d’un fil i d’una espasa (la de la justícia castellana) amenaçant de tallar-lo.

_{Els Segadors}

_{Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!}

_{Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!}

_{Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.}

_{Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!}

_{Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.}

_{Bon cop de falç,
Bon cop de falç,
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!}

[_{Per veure la versió antiga original, cliqueu aquí}]
___________________________________
 
[_{Il·lustració de l’entradeta: el President Lluís Companys en la commemoració del Corpus de sang davant l’estàtua de Pau Claris, a Barcelona, el 7 juny de 1936 o 1937. (Lluís Torrents / Archivo General de la Administración)}]

Aquest dilluns passat el gran, immens Avel·lí Artís-Gener hauria arribat a avi centenari.
Tinc molts motius per celebrar des d’aquest racó de món el pas per la terra (catalana i mexicana, sobretot) d’aquest entranyable personatge, però hi ha un parell d’aspectes que vull destacar en aquesta hora que vivim.
Me’n recordo, d’ell, d’en Tísner, cada vegada que veig, a la ficció o a la realitat (sempre més dura: ara és Síria que ens ho plantifica pels morros), com per menys de cinc cèntims (per futileses com un grapat de dòlars, un objectiu polític o militar, una ofensa, una herència…, per un qualsevol dels pecats capitals, o per tots alhora) com una persona és abatuda per una altra amb la tranquil·litat d’un que mata enemics o marcianitus en un videojoc (o “se’ls carrega”, per dir-ho amb una expressió popular que trivialitza de manera fantàstica la mort).
En aquests relats, cinematogràfics, videogràfics, literaris o de les planes de successos dels diaris, els dolents sempre la palmen, perquè s’ho mereixen: “¡Muerde el polvo, bellaco!”, cridava el Capitán Trueno, i ho repetia en Goliat i després el Sargento Gorila, i així successivament, fins a dia d’avui, en què els homes (homes i dones) continuen caient com mosques, víctimes d’altres homes armats amb tota mena d’eines de matar.
Doncs bé, en un dels volums de Viure i veure, les memòries de l’Avel·lí Artís-Gener (el primer, crec), el nostre escriptor, ninotaire i enigmista parla, des de la distància dels anys transcorreguts, amb un dels enemics que li va tocar abatre a les trinxeres de la guerra de 1936-39, en l’horripilant lluita cos a cos: ja poden anar passant els anys, que aquelles imatges no s’esborren de la memòria, i l’enemic no és un objectiu abstracte que elimines, ni tan sols “algú que et carregues”, sinó una persona a la qual tu treus la vida… Aquell passatge del llibre és estremidor.
I si algú pensa que això és una estovada sentimental, que llegeixi aquestes ratlles i sabrà el pa que s’hi dóna, en aquests enfrontaments demencials:
…

«Alguna vegada, i sobretot posteriorment, he conegut persones que m’han assegurat, orgullosament, que havien fet la guerra sencera i no havien disparat ni un sol tret. És un cofoisme que incita a una altra reflexió. Perquè l’asseveració feta estarrufadament més aviat els hauria d’avergonyir. I ho declara un antimilitarista, convençut que l’home no té cap dret sobre la vida d’altri. I que també combrega en allò que a un home qualsevol hom el pot militaritzar en qüestió d’hores i que, contràriament, hi ha molts militars que hom no aconsegueix de civilitzar ni durant moltes desenes d’anys.
»Però també crec fermament que a la guerra com a la guerra i que Franco i la seva patuleia solament entenien un llenguatge que nosaltres amb prou feines sabíem balbucejar. Que, d’altra banda –i aquest és un fet primordial–, van ser ells els qui es van aixecar en armes contra la República, gest que els atorgava el crèdit de provocadors, i nosaltres ens limitàvem a respondre a la incitació. La diferència entre agressor i agredit és essencial.
»(…) Acabaré la reflexió (que no és cap novetat però que és una d’aquelles coses que fan tanta nosa al pap) amb una frase que sona a axiomàtica: quan algú es treu el mort del damunt, el carrega damunt uns altres muscles, admès que no faci aquell gest tan ple de covardia consistent a deixar-lo a terra i abandonar-lo».

L’altre segment que em ve de gust reproduir té relació amb els últims moviments espasmòdics d’aquest monstre totalitari que, quan no fa migdiada (a la qual és un gran addicte), amb prou feines aconsegueix reprimir els seus instints depredadors i sanguinaris, el seu gust per la destrucció de tot allò que no és seu i per l’agra pudor de terra cremada:

«Una vegada més comprovava que sempre tenim damunt nostre algú més ben informat que nosaltres mateixos, aquest immanent algú tothora capacitat per a córrer uns metres més endavant. (…) De la mateixa manera que quan va esclatar el Sis d’Octubre de 1934, els qui fèiem el servei militar ja érem aquarterats des del dia 2; algú, doncs, sabia per endavant què havia de passar. Hi devia haver qui tenia esment anticipat que el Parlament de Catalunya –en una sessió memorable el record de la qual encara m’esborrona– ratificaria la Llei de Contractes de Conreu en la seva versió original, tal com havia sortit d’aquell Parlament que l’havia elaborada, en franc menyscapte de la versió destralejada feta per les Corts de Madrid, i que aquella fóra l’espoleta que faria saltar tot un dispositiu (avui gairebé convençuts que muntat prèviament) que obligaria Lluís Companys a proclamar l’Estat Català (segona vegada que ho feia) i que acabaria amb el Govern de Catalunya als penals de Cadis i de Cartagena, sentenciat el president i tots els consellers a mort, commutada tot seguit per cadena perpètua, i humiliant-los, a ells i a Catalunya –que al capdavall aquesta era la finalitat–, amb els cranis rapats al zero i vestits amb la tosca roba penitenciària, els sòrdids uniformes que mai no han dut els Milans del Bosch i els Tejeros dels nostres dies, elusius àdhuc de la Llei Antiterrorista, evidentment no elaborada pensant en ells i ni tan sols pressentint-los».

Copio aquestes ratlles al final del dimecres 30 de maig de 2012, dia en què s’han reunit al Palau de la Generalitat el President i els representants de les diferents formacions polítiques del Parlament de Catalunya per mirar de trobar la manera de plantejar a Madrid la necessitat d’un concert econòmic semblant al basc i navarrès per tal que Catalunya no mori d’inanició i l’Estat pugui, de retruc, continuar tirant milles amb les seves fantasies miniimperials.
Qui més qui menys, tothom en aquest país (i en aquell juraria que també) està convençut que el monstre respondrà tal com es mereix la proposta: amb una nova humiliació en tota regla que s’empescarà el seu fecund cervell, generador de tota mena de solucions casernàries, mentre campen al seu voltant amb tota llibertat, com mosques bordes, una bona colla de pinxos liberals amb corbata carregats de milions que abans havien sigut del seu pròxim.

_{Subieron la jubilación a los 67…, pero yo era joven}

_{Deshauciaron a las familias…, pero yo no tenía hipoteca}

_{Subieron las tasas universitarias…, pero yo no era estudiante}

_{Quitaron la sanidad a los sin papeles…, pero yo tenía papeles}

_{Abarataron el despido…, pero yo tenía trabajo}

_{Recortaron educación y sanidad…, pero yo no enfermo casi nunca}

_{Y siguieron explotando (más aún, si cabe), humillando y jodiendo bien a los catalanes…, pero yo era español}

_{… Y congelaron las pensiones,
cambiaron sin referéndum la Constitución para limitar el gasto público,
subieron el IVA, pero no tocaron las grandes fortunas,
dejaron al Rey fuera de la ley de transparencia,
subieron la luz y el agua,
bajaron el sueldo a los funcionarios…}

——————————–> 12M: HASTA AQUÍ HEMOS LLEGADO!!!
___________________________________________________

nb: los catalanes que sigan un poco más (si acaso, ya les avisaremos).

Aquest dijous s’ha produït una escena més –aquesta al Parlament de Catalunya– del serial al voltant del projecte Eurovegas, que ningú sap del cert encara què té de virtual i què de real, és a dir, amb fonaments sòlids. Ho saben, al Govern?
El conseller Recoder va anar a Las Vegas fa unes setmanes, però ni ell ni ningú sembla que no en va treure l’aigua clara, almenys no pas d’aquell viatge i de la reunió amb el magnat que ha aixecat la llebre amb el fenomenal esquer de la quantitat, quasi fabulosa en els temps que corren, de llocs de treball de nova creació que promet el negoci…
En una cosa hi ha acord: el miratge ha cridat poderosament l’atenció de tothom, i qui més qui menys tothom s’ha posicionat, uns a favor de la proposta multimilionària (entre ells l’economista Gonzalo Bernardos, a qui vaig sentir defensar-lo amb gran èmfasi) i d’altres defenestrant-lo per raons de tipus ecològic, paisatgístic o de model de país, o més concretament, de model econòmic: la mena previsible de turisme i de turistes que atrauria la mastodòntica Eurovegas no encaixaria, segons aquesta opinió, en el patró de “turisme de qualitat” anhelat i perseguit suposadament pels nostres dirigents polítics, nacionals i locals, des de fa anys.

Tot això pel que fa a Catalunya, és clar. Perquè, per fer-ho més entretingut, tenim plantificada la “competència” que ens fa Madrid (aquest cop en sentit literal, a més d’al·legòric: la ciutat de Madrid dels 17.000 escandalosos milions de deute municipal) amb una seva oferta que sembla que el tal senyor Sheldon Adelson no podrà refusar, ja que consisteix a posar-s’hi bé, simplement, tant com calgui: amb una legislació a la carta i al gust del senyor milionetis.
Personalment, si hagués d’apostar, jo apostaria per Madrid, perquè, deixant de banda que ara com ara no té port de mar, per la resta té les de guanyar (si es tracta d’un guany, tot plegat, que està per veure): molta terra, tanta com es vulgui en l’ermot que envolta la megalomanòpolis espanyola, i pocs escrúpols financers i legislatius. I tot a lo grande, per acabar d’encaixar en l’inveterat model mesetari…

A Catalunya, en canvi, el monstre s’edificaria al pla del Llobregat, a la banda de Viladecans o Sant Boi, a tocar de la ciutat de Barcelona, del port i de l’aeroport, en uns terrenys (encara) d’alt valor agrícola i/o mediambiental, i enmig d’una àrea d’alta densitat poblacional. L’apinyament urbanístic fa temps que ha deixat de cotitzar en l’escala d’índexs de qualitat de vida, i francament la perspectiva de més atapeïment encara en aquella zona embafa només d’imaginar-la (una sensació que produeixen, d’altra banda, molts altres indrets del país de fesomia transformada sense manies al servei dels visitants de temporada… i al servei de les arques de l’Estat, que en el negoci de Las Vegas llobregatines –i aquest detall no ha entrat en el debat– també passaria diligentment el rasclet pels beneficis, no cal dir-ho).
És evident que aquí hi ha vuits i nous i cartes que no lliguen. Fa uns dies Jordi Badia n’assenyalva alguns, entre ells la “falta de debat polític, més enllà de les declaracions que es van produint amb finalitat mediàtica”, i el fet que es tracti d’“una decisió merament tàctica, a la curta, molt condicionada per l’actual conjuntura econòmica”.

És així, exactament. I com era de preveure, el Parlament de Catalunya ha votat avui majoritàriament a favor del projecte, tombant una moció presentada per la formació  ICV, en un debat que ha tingut també l’altura de mires previsible. (Segons els ecosocialistes, sempre tan amatents, el macrocomplex, a més de fer lleig i mal a l’ecosistema, estimularia la ludopatia, la prostitució i les màfies…).

Perquè, una vegada més, no es pot deixar de constatar que ningú no ha anat al moll de l’ós (ni ara que les retallades l’han posat tan de moda) de la qüestió: la figura d’aquest Mr Marshal del segle XXI, que es passeja pel món amb la seva cadira de rodes com un vellet jubilat (però carregat de duros), i que desperta admiració, enveja o ràbia directament…, ¿com és que ningú (cap Gonzalo Bernardos, p.e.) no es planteja en quin “model econòmic” encaixa, de quin model d’economia que ens fa anar a tots de corcoll (com posa de manifest l’Eurovegas) és producte i causa alhora? ¿De quina cadena de producció surten, els magnats com ell? ¿Quina mena de maleïda condemna fa que haguem de suportar la seva existència, i de suportar que ens condemnin a ser, com a persones i com a país, de la mena de manera que a ells els doni la gana que siguem?

Com que tenen, com 007, llicència per matar, financerament parlant, i ningú els hi demana mai comptes sobre la legitimitat de la llicència que amb tant d’exhibicionisme fan servir, després sentim en els fòrums de discussió política coses tan brillants com la que ha deixat anar el líder de la progressista formació cosmopolitavetònica coneguda com a Ciutadans/Ciudadanos: “Ni Cuba ni Macaco, llibertat de dret!”. El diputat en qüestió, Albert Rivera, ha defensat així la llibertat de Las Vegas Sands Corporation d’instal·lar-se a Catalunya mentre compleixi les lleis vigents… I el noi ha quedat la mar de descansat!

Aquesta és l’opinió, completa, de Jordi Badia sobre Eurovegas i el país que voldríem:

«Aviat sabrem si el magnat nord-americà Sheldon Adelson ha decidit instal·lar a Madrid o bé a Barcelona el gran complex de joc, oci i congressos anomenat Eurovegas. Per més que es digui que la capital d’Espanya té avantatge, sembla que la situació objectiva dels terrenys catalans haurien de ser-li més atractius, situats a tocar de la platja i molt a prop de l’aeroport i el port en què atraquen tants creuers i amb una tradició i una cultura turística tan potent al darrere com té el país. Ja es veurà.

»La possibilitat que un complex d’aquesta naturalesa s’instal·li a Catalunya ha generat molta controvèrsia. Ja s’entén. No obstant això, trobo que el govern ha fet bé de considerar-la. I no només perquè ho aconselli la situació de crisi i els 640.000 aturats que hi havia al mes de març. Es tracta d’una inversió fenomenal: 27.000 milions d’euros, segons els darrers càlculs fets per Adelson, que poden generar entre 15.000 i 20.000 llocs de treball directes i aportar de cop 36.000 places hoteleres més. A mi em sembla que no valorar una oportunitat d’aquestes dimensions seria una irresponsabilitat.

»Ara: precisament perquè és un projecte tan colossal i perquè té en els casinos i les màquines escurabutxaques la seva raó de ser, penso que la manera com s’ha plantejat i com es pot resoldre no és la més adequada ni la més tranquil·litzadora. Vull dir que tanta por fa pensar que un govern pot tirar endavant un complex d’aquesta magnitud, com que un altre executiu pot decidir desestimar-lo. La primera crítica que hi faria és aquesta falta de debat polític que hi ha, més enllà de les declaracions que es van produint amb finalitat mediàtica.

»Hi tinc una segona crítica a fer. Veig que és una decisió merament tàctica, a la curta, molt condicionada per l’actual conjuntura econòmica. No hi ha manera de saber-ho, és clar, però m’imagino que si la crisi no fos tan dura i les dades de l’atur no fossin tan cruentes, el govern hauria abordat la negociació amb una disposició i un tarannà ben diferents. Almenys, no s’hi veuria la desesperació que s’hi endevina ara i que no ha de ser bona consellera.

»Amb la primera crítica, apel·lo al concepte de legitimitat política, que no sempre està ben entès. No n’hi ha prou de guanyar les eleccions i passar comptes cada quatre anys. Fa un temps, potser era una mica així, però avui ja no es pot governar talment. Eurovegas és un projecte que, en cas de fer-se, modificarà notablement el paisatge català, no només el de la zona afectada. Mereix una explicació minuciosa i un consens polític i ciutadà ben ampli. Per exemple, cal saber si les amenaces que s’han advertit, en el sentit que s’afavoriria Catalunya com a centre del blanqueig de diners, de la prostitució, de les drogues i de les màfies, són certes o bé és mera demagògia. És un tema prou seriós per no despatxar-lo amb un parell d’estirabots.

»I amb la segona crítica em refereixo a la manca de concreció estratègica que em sembla veure-hi, per la desesperació que hi endevinava. El potencial turístic de Catalunya és formidable. L’esforç que s’ha fet des de fa un parell de dècades, més o menys, per transcendir el turista de sol i platja, ha estat notori i cada temporada que passa se’n recullen nous fruits. L’exemple del turisme rural és ben clar: en els darrers tres anys, l’oferta de places ha crescut de 1.300 llits i de 148 cases, un creixement d’un 8,4%. L’aeroport de Lleida malda per atraure esquiadors per a les pistes del Pirineu. I de mica en mica, Barcelona esdevé un punt d’atracció del turisme de creuer; seria una irresponsabilitat no plantejar-se com fer baixar els creueristes dels vaixells. En tota aquesta estratègia de desenvolupament turístic tan ordenada i tan a la mida del país, Eurovegas hi irromp desmesurat i aliè.

»Les dues crítiques que faig van molt lligades: es tracta de saber si Eurovegas pertany al país que volem, o només al que estem condemnats a ser».

________________________________

[*] Mentrestant, la Genialitat va fent una d’aquelles irritants campanyes radiofòniques o televisades de pre-campanya electoral encoberta (i permanent), tot venent la moto que farem bé de “comprar productes de proximitat”, sans i autèntics,  i que així fomentarem l’agricultura del país, ha!… Pobre Baix Llobregat, pobre Prat en altre hora tan ric i ufanós, productor dels llegendaris pollastres de pota blava, de carxofes i de mongetes!

Sobre aquest tema, entre els vegetals i l’asfalt, és bonic de llegir una imaginària història al revés de l’Eurovegas explicada per un paisà, JL Atienza, en un curiós conte al blogspot Viladecans punt de trobada.

De la gàbia de la sarsuela
surt la fera de cacera,
el que té el nas més vermei
dels reis que es fan i es desfan,
capficat sense remei
a pelar uns quants elefants
(són trenta mil euros de res).

Sota l’africana ombra,
convençut que ningú el veu,
el rei amb tota la pompa,
junt amb un galifardeu,
cuca que veu cuca que tomba,
i sort de la grossa trompa
que no s’ha disparat al peu!

Però resulta, ves per on,
que un designi malastruc
ha volgut que al caçador
–de la saga dels borbons–,
ara puc ara no puc,
se li estelli el maluc,
tot procurant pels seus colons.

“Pobrecito, mi patrón,
piensa que el pobre soy yo!”

I el pobre però ric es queda tan tranquil: amb la consciència tranquil·la –per descomptat– i amb l’amor propi… també força apaivagat, pensant que el pobre imbècil del seu patró es pensa que ell no pensa, i que ni sospita allò que pensa d’ell en realitat: que per molt ric que sigui, no deixarà mai de ser un pobre de mi.

—Els diners no fan la felicitat… —va dir el pobre però ric.
—I la guilla deia que els raïms eren verds…! —va replicar el ric però pobre.

Potser sí, que els diners no fan la felicitat, però a mi em faria feliç que tot déu pogués comprovar-ho. I també que la guilla pogués haver els raïms madurs, per no haver de buscar excuses ridícules i humiliants.

“Potser el món és seu, però els tenim voltats…”

I què? Ara ja els tenim voltats: i ara què, doncs? Alguna acció a fer, entre tots i totes, o entre totes i tots?

“…i també la palmen, però això sí: després d’haver viscut com dééééééus…”

I després de palmar-la, el seu negoci, les seves accions, les seves participacions i les seves propietats totes passen –legitimíssimament, no cal dir-ho– als petits ricatxons de la família, que continuaran al seu torn (ells també fan torns) engreixant el llinatge, greixant les rodetes del negoci i engruixint el compte corrent propi a costa dels comptes corrents (o de les llibretes d’estalvis) de tots i totes i de totes i tots els que els envolten (els mateixos i les mateixes que diuen que els tenen voltats). I tot això ho faran pensant-se, pobres desgraciats, que els pobres són els pobres, i no pas ells, els rics patrons…

(CONTINUA)
__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Fox grapes, by Cappy Thomson}]

El hastag #RoboAlMilan va ser trending topic del Twitter ahir a Espanya, tot just acabar-se el partit de quarts de final de la Champions al Camp Nou. Va passar que, de manera insòlita (jo, almenys, no en recordo cap precedent), l’àrbitre va xiular dos penals, dos!, a favor del Barça. Tots dos ho eren (estrictament, si més no), però això és igual; també ho eren els que van deixar de xiular-li, també a favor, en el partit d’anada de fa una setmana a Milà, però això no importa: allò que compta, per a l’espanyolada tota, és haver vist en el partit d’ahir prou motius per deixar anar la brama del favoritisme descarat dels àrbitres a favor del Barça… a Europa. Per quin motiu? Doncs pel més baix que ha trobat la mesquinesa d’aquesta tropa: el suborn, és clar! [verbigràcia: Taringa.net, Inteligencia colectiva (sic)].
Per això, i no pas per cap mèrit esportiu, doncs, ja donen com a guanyador de la Champions novament el Barça… Fins i tot el mateix Mourinho ho dóna per fet: després d’eliminar (sense despentinar-se) l’Apoel de Nicòsia, ha dit que ara s’haurà de veure qui jugarà la final contra el Barça, que hi serà “perquè són molt bons”. La periodista (de TVE, crec) ha sobreentès que ho deia amb ironia, és clar. Ahir el vedell de l’Ibrahímovitx va deixar anar que “entenia” que Mourinho s’enfadés al Camp Nou davant la impossibilitat de derrotar el Barça a domicili. Tot lliga.
Òbviament, a la lliga espanyola això no passa: de sobte, els àrbitres s’han tornat imparcials, xiulen allò que veuen, són justos de collons, i per això l’equip superblanc del portuguès ha anat líder tota la temporada.
Quina fartanera!

1r. La parròquia blanca està més que fastiguejada davant la perspectiva qie el Barça s’interposi en el seu camí cap a la conquista de la seva desena copa d’Europa. Parlant en plata: estan cagats, i si poguessin farien com fan a nivell de seleccions: impedir al Barça competir en el torneig, i així, com fa la selecció espanyola, la selecció blanca guanyaria la Champions sense entrebancs. (Éric Cantona, de visita a Barcelona, va declarar l’altre dia que veia la selecció de futbol de Catalunya perfectament capaç de guanyar la copa del món).
2n. L’espanyolada no pot veure el Barça i els culés (i per extensió els catalans, i viceversa) ni en pintura. Ja se sabia, però ara no s’estan de proclamar-ho als quatre vents. (Millor així: arribarà un dia, i serà aviat, que a fora deixaran de confondre’s i aprendran a distingir qui és qui).
3r. El Barça, de “equipo español”, res de res: per tant, les cadenes espanyoles que segueixen la seva trajectòria cap a la final, en aquesta i en les futures edicions, es poden deixar d’hipocresies i de dissimular malament les seves reals i reials preferències.
_________________________________

[_{Foto de l’entradeta: la real Selección espanyola de fúmbol. Quan els jugadors del Barça passen a ser jugadors de la Roja, llavors passen a jugar com els àngels i són boníssims, els més millors del món mundial}]

M’arriba, via FB, la carta que l’editor Quim Torra ha enviat, des de les planes d’ElSingulardigital.cat, a la directora general de la UNESCO, Irina Bokova, explicant-li que hi ha una persona a Mallorca, Jaume Bonet, mestre de català jubilat, que fa ja tres setmanes que es troba en vaga de fam en protesta per la “política lingüística” (les cometes estan més que justificades, aquí) que està perpetrant amb total impunitat el PP a les Illes Balears, i més concretament per voluntat expressa d’aquest personatge menyspreable que presideix el partit a la “regió” i, per a vergonya i desgràcia nostra, el Govern insular.
Quim Torra fa aquesta justificació de la seva iniciativa (una més d’aquest activista inesgotable):
«Atesa la greu situació en què es troba el Sr. Jaume Bonet (20 quilos de pes perduts; fatiga extrema), advoco per una mediació internacional. En aquest sentit, adjunto carta enviada a la Directora General de la UNESCO sol·licitant la seva intervenció urgent. Si algú pogués estar interessat en enviar-la també, adjunto link on pot trobar-la en la seva versió en anglès».

Us animem des d’aquí a sumar-vos a aquest nou acte de la Resistència, companys i companyes!

Aquest és el text de la carta:

Benvolguda senyora Irina Bokova,

L’1 de març passat el senyor Jaume Bonet Moll va començar una vaga de fam a Palma, en protesta contra les mesures anunciades pel Govern de les Illes Balears (Espanya), que restringeixen en greu manera el compliment efectiu dels instruments internacionals adoptats pel Govern d’Espanya, per exemple, com la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, en relació a la llengua catalana, que ha estat la llengua d’aquestes illes, des de la seva conquesta pel rei Jaume I.

Aquestes mesures inclouen el canvi de la legislació vigent per tal de mantenir només un dels dos idiomes oficials (l’espanyol) com un requisit per als candidats autonòmics de l’administració pública. Saber català passa a ser un “mèrit”.

El Sr. Bonet-Moll és un membre de la junta de Jubilats per Mallorca. La seva pàgina web és http://jubilats.balearweb.net. Després de 21 dies en vaga de fam, s’està debilitant greument i la seva salut és molt preocupant. Les hores de visita han estat restringides. Pot veure una entrevista gravada aquí.

Tenint en compte que la reacció des dels cercles governamentals ha estat nul.la, és de témer que la seva situació empitjorarà. La seva salut, doncs, estarà en greu perill a menys que algú actuï com a intermediari.

Humilment, però vivament, demano a la seva organització que intervingui.

Ben cordialment,

(Carta enviada, en anglès, a: i.bokova@unesco.org, per email)
_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Jaume Bonet, fotografiat en l’entrevista al diari Ara, on va declarar: “No vull morir, però sí jugar fort”}]

On és el sostre del cel? Al capdamunt d’una escala de 234 meravellosos graons posats l’un darrere l’altre per al nostre plaer per un futbolista extraordinari nat a Rosario (Argentina) i crescut, fins a l’alçada d’un gegant, a Barcelona (Catalunya). Gràcies a aquest petit gran home, enorme jugador de futbol del FC Barcelona, tota la culerada hem pogut tocar el cel amb els dits.
I avui, 20 de març del 2012, primer dia de la primavera d’estiu, el nostre petitó s’ha fet (encara més) gran, fent els seus personals gols 232 (rècord del Club, fins ara en mans de César), 233 i 234 com a jugador del Barça.
Quina nit, la d’aquest dia! Quina sort, la nostra, d’haver pogut veure i viure tot això!, quin privilegi!
Gràcies, Leo!!!!

Podia ser (encara) millor: podia ploure. I ha plogut, justament avui, després d’una llarga espera, també sobre el Camp Nou. El cel s’ha afegit a la festa!

“A la bandolera em duia la primavera el vint de maaaarç!”…

_{M’hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.}

_{Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.}

_{El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de març.}

_{M’hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com…,
teules i branques s’omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d’una perdiu.}

_{I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de març.}

_{M’hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d’un roc com un lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre’l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.}

_{Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de març.}
_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: penyabogarde.blogspot.com}]

Una més. Com que ens hem de treure el pa de la boca per peixar la insaciable criatura extraterrestre que tenim enganxada al cos social des de fa 300 anys, ara toca retallar (aquest verb odiós!) a TV3, i la nova víctima de l’inaturable estrenyê’ns el cinturó és el canal internacional de TVC, una de les poques finestres que té Catalunya a l’exterior, i això passa justament ara que el país necessita imperiosament obrir com més finestres millor per fer conèixer el seu drama a fora, i sobretot a aquesta Europa que fa com si el pollastre no anés per ella, i com si es pogués permetre el luxe de tenir en el seu interior un país amb unes potencialitats enormes i tanmateix empobrint-se cada dia més per obra i desgràcia d’un Estat espanyol curt de vista i mala bèstia.
Ho deia aquest diumenge Marc Guerrero, vicepresident del Partit Liberal Demòcrata Europeu i dirigent de CDC, en una entrevista al diari explícita des del titular: “Sense aliats europeus no hi haurà transició nacional”.
No farem aquí cap comentari sobre una “transició nacional” de disseny convergent que va a pas de cargol mentre el PP, cada dia més aznarista i per tant més anticatalà, va com una moto espanyolitzant tot allò que toca. Però sí que en destacarem aquest passatge: “A CiU apostem per una transició nacional, Catalunya ha de fer el seu camí i negociar de tu a tu amb Espanya i no amb l’actual submissió, més pròpia del colonialisme que de la democràcia. Europa no es pot permetre un espoli fiscal com el català, que és únic al món. Fins i tot els lands alemanys, que limiten la seva solidaritat a un màxim del 4%, es queixen i la volen renegociar. La UE hauria d’impedir que Espanya ofegui un motor econòmic de la potència de Catalunya, tan important per sortir de la crisi“. Europa, que té com té els països del sud i que ha anunciat que castigarà Hongria per no haver complert l’objectiu de dèficit, si no escolta aquest clam és que és sorda perduda.

Mentrestant, aquí estem enfilats en una nova campanya per aturar un nou desastre. Reprodueixo la carta que m’ha arribat per estendre la força amb què ha de ser contrarestat:

Benvolgut/da,

A causa de les retallades, TV3 té previst tancar les emissions via
satèl·lit. Això significa que no es podrà veure la televisió en català
a cap país del món. És una pèrdua irreparable, perquè no únicament els
catalans que viuen fora segueixen les notícies del nostre país, sinó
que fins i tot he conegut gent estrangera que ha après català gràcies
a TV3. És l’única televisió del món que emet en català!!!!!
 
Et prego que signis el manifest i que el reenviïs a tots els contactes
que et sembli oportú. Estic convençut que amb una gran mobilització
és possible tirar enrere aquesta bajanada, que al capdavall tampoc
eixugarà cap dèficit.

Moltes gràcies!!!!!!

Link per signar:
http://www.catalansalmon.com/mails/mapa_tv3_satelit.php

Aquest dimarts s’ha donat un important cop d’efecte, en l’escena política, amb les incontestables dades sobre la balança fiscal (la sagnia crònica de Catalunya) que ha donat a conèixer el conseller Mas-Colell, amb gran irritació a la capital de l’imperi. Els números canten: de cada euro català que va a Madrid, en torna poc més de la meitat: 57 cèntims; cada català paga de més 2.251 euros cada any, i en conjunt Espanya xoriça cada any a Catalunya 16.000 M€ (quantitat que, amb vint anys de depredació, puja a l’astronòmica xifra acumulada de 213.963 milions d’euros!)… I en fi, el dèficit fiscal català es manté crònic, malgrat els “més millors que mai” pactes de finançament dels successius governs d’aquí amb els d’allà: el doble, doncs, del 4% a què es referia en Marc Guerrero.
Com deia avui mateix l’economista Sala i Martín a la ràdio, repetint en part l’entrevista que li feia diumenge el diari Ara i que reprodueix en part el vídeo, els tècnics del govern espanyol fan amb els representants catalans que van a “negociar” amb ells el joc del triler: diguin el que diguin, sempre surt la boleta del 8% en el lloc més impensat.
La qüestió és que en una banda de la taula hi ha uns professionals molt experts i molt espavilats, i a l’altra uns aficionats més burros que una espardenya i amb un bonic lliri a la mà. Però la qüestió és, també, que això no pot durar sempre, i que aquest escàndol ha de tenir per força data de caducitat.

[_{Imatge de l’entradeta: El Periódico de Catalunya “destacava” també aquest dimarts en portada les dades del repapiejat espoli fiscal de Catalunya: fixeu-vos-hi bé, a l’angle inferior esquerre}]

En aquest país hem d’estar defensant contínuament tota mena de coses òbvies, tan òbvies que cap altre país d’Europa (si exceptuem el País Basc i la pobra Galícia, pobles germans de fatigues) no ha de perdre ni un minut ni cap energia a defensar-les perquè a/ ja tenen un Estat que se’n cuida i b/ no tenen al costat cap país (revestit d’Estat) que els estigui atacant contínuament.
És també una obvietat, això que acabo de dir, i tanmateix en aquestes estem: com que no hi ha maneres que aquest etern, cansadíssim, litigi entre aquest país i el del costat de ponent surti de la consideració d'”afern intern espanyol” i sigui assumit per Europa com un conflicte que afecta la Unió, és a dir, com que no hi ha ningú que ens defensi de la rapinya espanyola en tots els ordres (econòmic, lingüístic, social, cultural, educatiu, esportiu, de projecció exterior…), ens hem d’espavilar sols. Hem de lluitar nosaltres sols contra aquest adversari malvat i insidiós armat fins a les dents i que encara té la pretensió de fer creure de cara enfora i de fer-nos creure (a nosaltres mateixos, que ja són galtes!) que formem part de la mateixa societat, de la seva supercalifragilísticaespialidosa nació.
Una nació amb vocació de metomentodo i sobretot ben armada, efectivament, per ser intrusa com una fura allà on no la demanen; i que té, entre el seu equipament militar, una arma perillosíssima i més que eficaç: la judicial, que presenta la particularíssima característica de ser jutge i part, una descaradura que té l’avantatge, sobre els rifles, les bombes i els tancs, que aquesta, camuflada com a eina perfectament democràtica, passa desapercebuda a propis i estranys, a dins i fora de les fronteres estatals. Jugar fent trampes té això: que mentre no et descobreixin, sempre tens les de guanyar. I aquí el desentranyable Estat castellà s’hi aplica a fons, a fe de Déu!
Ara mateix ens tenen entretinguts en la més vomitiva de les seves agressions: contra la immersió lingüística a les escoles catalanes, que arriba, recordem-ho, com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional (jutge i part) que va trinxar, esmicolar i inutilitzar l’Estatut de Miravet.
Amb la humiliació no n’hi va haver prou, i ara volen treure’n els resultats pràctics que s’incloïen en les seves previsions, i d’aquella sentència en penja una altra, com l’espasa de Dàmocles, del Tribunal Suprem que pretén entaforar el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament.
¿Què tenim aquí per contrarestar aquesta demolidora arma de destrucció massiva? Doncs, per variar, una nova campanya, que rima amb canya: una canya per lluitar contra l’elefant judicial. Però no hi ha res més a mà, de moment.
Així doncs, la campanya l’ha engegat www.escolaencatala.cat a través de la seva plana web, des de la qual donen publicitat a la Llei Defensem l’Escola en Català, presentada al Parlament de Catalunya per “blindar el català com a única llengua vehicular” i que de manera succinta expliquen aquests cinc punts:
article 1: “El català, única llengua vehicular del sistema educatiu”
article 2: “El català, única llengua de la comunitat educativa, ad intra i ad extra”
article 3: “Els estudiants universitaris tenen dret a cursar totes les assignatures en llengua catalana”
article 4: “El català, única llengua d’acollida de tot l’alumnat nouvingut”
article 5: “El català, única llengua dels docents”

Al mateix temps, a la plana web, entre altres iniciatives, com la de sumar voluntaris per recollir signatures en favor del blindatge del català com a llengua vehicular, es convida tothom a enviar un correu als jutges del TSJC perquè reconsiderin l’actitud presa pel tribunal espanyol en aquest contenciós. El text de la carta és el següent:

Il·lustríssim/a Senyor/a Magistrat/da de la Sala Contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,

Properament el Ple de la Sala de Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de la qual vostè en forma part, deliberarà, votarà i fallarà respecte a l’execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya. Davant d’aquest fet, m’agradaria fer-los un seguit de consideracions.

El català és una llengua mil·lenària amb una llarga i rica tradició en tots els àmbits culturals i durant segles ha estat un element vertebrador i de cohesió de la societat catalana. Durant diverses etapes aquesta llengua ha estat menystinguda, prohibida i perseguida. Amb l’arribada de la democràcia i l’autogovern començà un lent procés de recuperació de la llengua catalana, un procés en el qual els elements nuclears han estat la Llei de normalització lingüística, la creació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i, sobretot, el sistema d’immersió lingüística a l’ensenyament català, pel qual totes les matèries són impartides en llengua catalana, excepte l’ensenyament d’altres llengües.

L’escola catalana en català és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, com així ho avalen diferents estudis a nivell nacional i internacional. La immersió lingüística és la garantia per pal·liar el greu desequilibri que viu el català i donar-li prestigi social, i impossibilita el trencament de la societat catalana en funció de l’origen de les persones.

Per tot plegat, preguem que tingueu presents tots aquests elements d’un sistema educatiu que gaudeix d’un amplíssim consens de la societat catalana a tots els nivells: en l’àmbit de la societat civil, d’entre les forces polítiques i molt especialment entre la comunicat educativa.

Tot esperant que tingueu en consideració aquest escrit i resolgueu favorablement el recurs del Govern de Catalunya, a fi que l’única llengua vehicular de l’ensenyament a les nostres escoles continuï sent la llengua catalana, sense re-introduir una llengua espanyola que com a vehicular va ser imposada per la dictadura, rebeu una cordial salutació.