M’estimo + ‘t’estimo’
Deixa un comentariEn el magnífic documental “#Òmnium50A” que TV3 va transmetre aquesta setmana dins l’espai Sense ficció i en el marc del cinquantenari d’aquesta entitat cultural, inseparable de la història del país des d’aquell llunyà 1961, es van dir un munt de coses interessants, i per això el deixo plantat aquí sota, per facilitar-ne la visió a qui li abelleixi, perquè val la pena.
En un moment de la cinta, quan el relat ja arribava als nostres dies, algunes persones, d’aquí i d’allà, responen a la pregunta “Quina és la paraula catalana que us agrada més?”. És una pregunta que agrada de respondre, perquè tots tenim una paraula, o una expressió, que per una raó o altra –ens pot semblar especialment musical, o expressiva, contundent, graciosa, poètica, etc– li tenim una simpatia especial, la trobem més maca que cap altra.
Una de les expressions que es van sentir (amb carquinyoli, celobert, Déu vos guard, adéu-siau, sisplau, gaudir… independència), i més d’una vegada, és “t’estimo”, la forma catalana de la manifestació tan universal de l’amor entre dues persones.
Cada terra fa sa guerra, i cada parella es declara o es testimonia l’amor a la seva manera. Però, al costat de les equivalències que té l’expressió en altres llengües, algunes d’elles tan properes culturalment com la francesa “je t’aime”, la italiana “ti amo” o la brasilera “eu te amo”, em va venir al cap la més propera geogràficament del castellà “te quiero”, i el cap em va fer revenir una maliciosa reflexió, que ni és nova ni especialment brillant, però que en les circumstàncies actuals sembla encara més inevitable.
A la versió catalana d’aquesta expressió hi podríem veure la següent seqüència: “t’estimo / et valoro / t’aprecio (en allò que vals, perquè tu per a mi vals molt), i (per això i tantes altres coses) et desitjo, et vull per a mi”.
A la versió castellana hi podríem trobar un paral·lelisme, però en la forma “te amo” . Què hi ha en la forma “te quiero”? Doncs que es presta a confusió amb l’accepció del verb que té a veure amb la possessió, el desig de possessió, la voluntat o afirmació de domini. [*]
Per això, no deu ser pas gratuït que quan veiem des de Catalunya algun dels nostres afectuosos veïns de ponent –oi més si fa de polític a la capital centrepeninsular– declarant el seu amor pels catalans amb un estrident “Yo quiero a Cataluña y a los catalanes”, la reacció instintiva dels catalans sigui d’amagar la cartera. Un acte reflex tanmateix ben inútil, perquè, amb la clau de la caixa a la mà, aquells ja tenen allò que volen de Catalunya, però també ben comprensible, perquè, sabent el pa que s’hi dóna, amb l’abraçada d’aquests insaciables ossos amorosos la sagnia sempre es pot fer més gran.
En un moment de la cinta, quan el relat ja arribava als nostres dies, algunes persones, d’aquí i d’allà, responen a la pregunta “Quina és la paraula catalana que us agrada més?”. És una pregunta que agrada de respondre, perquè tots tenim una paraula, o una expressió, que per una raó o altra –ens pot semblar especialment musical, o expressiva, contundent, graciosa, poètica, etc– li tenim una simpatia especial, la trobem més maca que cap altra.
Una de les expressions que es van sentir (amb carquinyoli, celobert, Déu vos guard, adéu-siau, sisplau, gaudir… independència), i més d’una vegada, és “t’estimo”, la forma catalana de la manifestació tan universal de l’amor entre dues persones.
Cada terra fa sa guerra, i cada parella es declara o es testimonia l’amor a la seva manera. Però, al costat de les equivalències que té l’expressió en altres llengües, algunes d’elles tan properes culturalment com la francesa “je t’aime”, la italiana “ti amo” o la brasilera “eu te amo”, em va venir al cap la més propera geogràficament del castellà “te quiero”, i el cap em va fer revenir una maliciosa reflexió, que ni és nova ni especialment brillant, però que en les circumstàncies actuals sembla encara més inevitable.
A la versió catalana d’aquesta expressió hi podríem veure la següent seqüència: “t’estimo / et valoro / t’aprecio (en allò que vals, perquè tu per a mi vals molt), i (per això i tantes altres coses) et desitjo, et vull per a mi”.
A la versió castellana hi podríem trobar un paral·lelisme, però en la forma “te amo” . Què hi ha en la forma “te quiero”? Doncs que es presta a confusió amb l’accepció del verb que té a veure amb la possessió, el desig de possessió, la voluntat o afirmació de domini. [*]
Per això, no deu ser pas gratuït que quan veiem des de Catalunya algun dels nostres afectuosos veïns de ponent –oi més si fa de polític a la capital centrepeninsular– declarant el seu amor pels catalans amb un estrident “Yo quiero a Cataluña y a los catalanes”, la reacció instintiva dels catalans sigui d’amagar la cartera. Un acte reflex tanmateix ben inútil, perquè, amb la clau de la caixa a la mà, aquells ja tenen allò que volen de Catalunya, però també ben comprensible, perquè, sabent el pa que s’hi dóna, amb l’abraçada d’aquests insaciables ossos amorosos la sagnia sempre es pot fer més gran.
En el vídeo de Josep Rovira sobre Òmnium Cultural es van sentir algunes veus, com la d’en Xavier Sardà i altres membres de l’associació Fantasies Federalistes Levitacionals, discrepant de l’accentuació –o deriva– sobiranista de l’entitat sota la presidència de Muriel Casals, que ells troben “excloent”, en tant que Òmnium (“que jo també pago amb els meus impostos”, va dir Sardà, gran apreciació venint d’un contribuent impenitent de l’Espanya radial) hauria deixat de representar tots els catalans, hauria deixat de ser “l’Òmnium de tots”, dit amb un bonic joc de paraules…
Si jo els hagués tingut a davant, els hauria estirat la llengua preguntant-los com pensen que ens hem de sentir, els espanyols no castellans, davant la deriva definitivament excloent de la “Constitución de todos”, que ens deixa a tots els catalans, inclosos els tossudament federalistes, amb el cul a l’aire.
….
Si jo els hagués tingut a davant, els hauria estirat la llengua preguntant-los com pensen que ens hem de sentir, els espanyols no castellans, davant la deriva definitivament excloent de la “Constitución de todos”, que ens deixa a tots els catalans, inclosos els tossudament federalistes, amb el cul a l’aire.
….
[*] Tampoc no és gaire novedosa ni original la metàfora del matrimoni mal avingut Espanya-Catalunya que fa servir l’Empar Moliner en la seva intervenció, però és perfectament pertinent.
__________________________________
[Imatge de l’entradeta: “Cremallera de vida”, de Marisa Amador]