L'Hereu Riera

Avui he sentit a la ràdio, en aquell programa d’intercanvis que mena l’Elisenda Camps a la vesprada de RAC1, un oient que feia saber als altres que ha creat una plana web per ajudar, no sé de quina manera ben bé, les víctimes del tsunami japonès, i mentre l’escoltava m’he recordat d’un article que va escriure Salvador Sostres al seu blog ara fa un parell de mesos, i que jo havia llegit d’escallimpantes l’altre dia que parlava d’ell en aquestes planes, a propòsit de la imminent aparició de La Vanguardia en català i la benvinguda que li dispensava l’articulista barceloní.
És un paio que em fascina, en Sostres. A vegades em fa gràcia, quan el veig disparant amb bala a tort i a dret, contra tot quisqui (i també em fan gràcia segons quins dels quisquis que se senten atacats, quan els veig reaccionant megaofesos i m’imagino en Sostres disfrutant com un xinès a costa seva); i a vegades em fa gràcia ell, tan selecte, reclamant no sé quines excel·lències i elegàncies que després, en veient-lo de tertulià en qualsevol tele de províncies de l’Imperi, no lliguen gens amb el seu aspecte físic.
I tampoc amb el químic: en un dels últims apunts del seu blog (o plana web) carda una andanada d’òsties bastant important contra la directora de TV3, Mònica Terribas, i renya el President per no haver-la fulminat amb una bona destitució i, en comptes d’això, tirar-li floretes, a damunt… En fi, que a vegades envesteix amb l’elegància d’un rinoceront, vaja, però amb quin convenciment ho fa!, amb quina audàcia talla caps! És això lo que em fascina d’aquest jove: aquella contundència que gasta, aquella seguretat… Un hom, nascut en temps de la dictadura d’aquella pixatova gallega que anava de nuvi oficial de la mort, i que, com tots els de la meva generació, he pujat com he pogut fent tota mena de giragonses per no estavellar-me, fixant-me en tota classe de parides per mirar d’entendre alguna cosa, i amb el dubte sistemàtic com a mètode de capçalera, sempre m’he admirat de la contundència i l’aplom de les generacions de ninyatos que ens han succeït, de la velocitat amb què es fan càrrec de tot i del sarcasme i del menyspreu que escupen, alguns d’ells, sobre els que no són, o no pensen, o no fan com ells, o no tenen el talent que haurien de tenir…
Ai Senyor! Però… ¿el talent no ha d’estar envoltat de mediocritat, per brillar? Este es uno. L’altre és que, al capdavall, tot és una qüestió de mides, però com que tot és relatiu, la mida és només relativament important: vull dir que un safareig pot tenir les mides de tota una ciutat, i fins i tot d’una ciutat cosmopolita, i tot i així no deixa de ser un safareig.
I la tercera cosa, i ara anem al famós article sobre Haití escrit per en Sostres ara fa un any, després del terratrèmol que va tombar l’illa carib: en aquell celebrat article el nostre home no parlava pas només contra els que van fer-se el solidari i els que van fer negoci amb l’excusa d’aquell desastre: “Això d’Haití és una manera un poc aparatosa -però una manera, al capdavall- de fer net al planeta”, deia (i això del Japó, per cert, què vindria a ser?), i deia que, si més no, els morts tindrien el consol de no haver de continuar vivint en aquell putu país… Valenta merda! Però no és pas per aquí, que m’irrita, en Sostres.
A mi també em desconcerta, per dir-ho suau, el “paternalisme benestant” d’alguna gent que se’n van, ben calçats i ben vestits, a travessar el desert amb un camió amb més rodes i motor que càrrega per anar a dur una mica de consol i de gra a un poblat de la quinta forca on al·lucinaran amb la visita (un dia d’aquests jo també llegiré el Blanc bo busca negre pobre d’en Nerín, i m’ho passaré teta), però no és pas aquesta, la qüestió, i tampoc la manera que té en Sostres de despatxar-la. Aquesta seva literatura tan llançada, divertida i excitant com una pel·li d’acció, a mi no em sobra pas (al contrari, espero que duri, encara que, o tempora, o mores!, no s’és jove i impetuós sempre, i ja he vist algú penjant-li la llufa de demodé, per Tutatis!), però em quedo sempre amb la mateixa pregunta penjada de la punta del nas: i tu, doncs, què proposes, noi?

«Dissabte va fer un any d’aquell article tan
simpàtic que vaig titular La Terra menstrua, i que tanta acollida va tenir a
l’Internet. Em van dir de tot, va ser molt agradable. Bé, ha passat un any, i
aquell article és avui plenament vigent i una vegada més –em sap greu dir-ho-
tenia jo tota la raó del món.

 »Primer perquè la desgràcia s’ha continuat
acarnissant amb Haití, i el terratrèmol va ser només el principi de tota una
sèrie de calamitats que encara avui assoten aquell país. Em sembla que en aquest
temps ha quedat prou demostrat que la gràcia de Déu no arriba a tot arreu i que
també la Creació té els seus afores.

 »Pel que fa a la gent, a la massa, de tant sentir-se
solidària durant aquells dies d’ara fa un any, no n’ha quedat res. Res de res,
com ja jo anticipava en el meu celebrat article. Tots aquells que volien
matar-me per aquell text han demostrat fins a quin punt són cínics i barruts, i
fins a quin punt Haití només els interessà per fer-se els solidaris i els bons,
i res no feren quan la causa passà de moda. Només cal veure com es troba avui
Haití, deixada de la mà de Déu, sense que tot aquell clam s’hagi convertit en
res positiu ni tangible. Es va quedar en pura carraca socialdemòcrata, sense
cap interès, sense cap fondària espiritual, amb tota la crueltat d’aquests que
donen lliçons de tot a tothom però que són incapaços de cap grandesa, de cap
generositat.

 »La Terra menstrua i el món és ple de gent que fa
negocis amb la tragèdia aliena, que viu de xuclar la poca sang que els queda
als que pitjor s’ho passen. Tot aquell ímpetu solidari va ser comèdia i només
comèdia, una pantomima que en res important no es significà, una manera com una
altra de voler fer passar bou per bèstia grossa. No sé com pot haver-hi gent
tan grollera i salvatge que tingui la poca vergonya de traficar d’aquesta
manera tan indigna amb els sentiments i amb la necessitat dels altres.

 »L’únic defecte del famós article de fa un any va
ser precisament que em vaig quedar curt descrivint l’absoluta manca d’escrúpols
dels pretesos solidaris. Francament, vaig creure que davant d’un horror tan
gran substituirien una mica de propaganda per una mica més de caritat. I em
vaig equivocar como sempre us equivocareu quan espereu qualsevol pietat de
l’esquerra o dels que presumeixen de solidaris. Sempre és una estafa, sempre és
un frau, sempre és enorme el dolor i la decepció que acaben causant.

 »Passa el temps i la veritat intuïda es torna
veritat demostrada, veritat nua i innegable. Hauria preferit que no fos així,
però així ha estat. Amb tota la cruesa, amb tota la crueltat, amb tots aquells
solidaris que tan renou van fer quan es van sentir retratats al meu article i
que amb tanta precisió m’han acabat donant la raó al cap d’un any».

(Salvador Sostres, La Terra menstrua, ara fa un any, 20/172011)

__________________________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: www.caladona.org}]

Et deien el reietó de casa,
i t’ho vas creure
fins al dia que vas descobrir
la vida, que parlava un altre llenguatge,
i com que no entenies res de res
vas ficar-te
de ple, insensat,
en la cursa del ratolí.
Restaurants cars,
hores extres,
tastets de vi
i exquisideses,
llepar culs i trair,
llenceria fina, crèdit i vilesa,
matar abans que morir,
no vaig triar els pares,
i ara vull triar els veïns!,
caviar i mata-rates,
vull arribar al cim,
i vull fer-ho aviat,
abans dels quaranta!
Ara en tens quaranta més
i, sol i esgotat,
contemples l’ínfim imperi creat
al sol de la posta.
Tant córrer per això?
El cim, al capdavall, era petit
com un pis de l’Eixample,
i no hi cabia ni déu!
Cap dels teus il·lusos miralls
no val ni un os dels teus cadàvers;
ara ets un ratolí més gras,
però atrapat al laberint,
i no ets tu qui té la clau
de la porta de sortida.
Renegues de Déu?
Ell va proposar el joc,
però no va repartir les fitxes:
busca entre els negres voltors
qui va començar la rapinya.

Coincidint amb el seu 130è any d’existència, el degà dels diaris que es publiquen a Catalunya ha anunciat –a bombo i plateret, amb una gira dels seus directius i figures per diverses ciutats del país– que a partir de maig traurà cada dia al carrer, juntament amb el producte de sempre, la versió catalana del diari que tots aquests anys s’ha dirigit als seus lectors exclusivament i ininterrompudament en castellà. Ja era hora!
Efectivament: constatada la longevitat del rotatiu barceloní, el primer que et ve al cap és que ja tardava, a expressar-se en la llengua del país (d’aquest país, sí, no pas del país veí).
La segona cosa que toca fer, naturalment, és felicitar-nos-en, i felicitar eventualment els que han pres la decisió d’imprimir el diari en les dues versions. Com que un servidor ho havia reclamat fa temps, i en paraules més aviat dures, a propòsit d’una campanya d’autopromoció molt insistent, ara no puc sinó sumar-me al cor dels que aplaudeixen la iniciativa. I és que es tracta, objectivament, d’una bona notícia.
Hi ha dues bones raons, a més, que ho evidencien. Una és, òbviament, que aquest pas endavant que fa La Vanguardia, “de normalitat”, com diuen ells mateixos aquests dies de presentació, normalitza una mica més –i força– el nostre maltractat idioma, a través de fer-li augmentar la seva presència al carrer, i això és un actiu indiscutible.
L’altra reflexió que convida també a l’optimisme és fer-ne la lectura contrària, de la maniobra editorial dels responsables del mitjà: si han decidit llançar-se ara a la piscina és perquè estan segurs que la piscina és plena d’aigua. És a dir, ras i curt: que el diari ha anat a remolc de la realitat social, cosa que tindria molt a veure amb l’èxit de les emissores de ràdio del Grup Godó, RAC105 i, sobretot, RAC1 (no sé si hi podríem afegir 8 TV però en tot cas en menor mesura), i s’adiria, d’altra banda, amb el tarannà del diari, del qual s’ha dit sempre que ha tingut una inveterada habilitat per surar fossin quines fossin les circumstàncies socials i polítiques de cada moment de la seva ja llarga història.
Sigui com sigui, jo em quedo, decididament, amb l’aspecte més significatiu en relació amb la salut de la nostra llengua, aquest reconeixement implícit que li fa la veterana La Vanguardia traduint-se a si mateixa, o desdoblant-se, per satisfer les seves dues parròquies, catalanoparlant l’una i castellanoparlant l’altra.
Més enllà d’aquesta consideració de tipus sociolingüístic, totalment positiva, hi ha una altra possible lectura a fer de l’operació, aquesta molt més crítica i concernent al paper que ha tingut el diari –i la seva postura acomodatícia– en relació amb la realitat diguem-ne sociològica i política del país. Els lectors d’aquest blog potser recorden que en vam parlar en aquest sentit fa uns mesos, citant l’autor del llibre El nostre heroi Josep Pla, Enric Vila. L’opinió de Vila, doncs, concorda de ple amb la d’un seu celebrat amic, Salvador Sostres, que fa pocs dies s’expressava amb aquesta contundència, tan divertida com crua, en el seu blog (cordin-se els cinturons!):

El comte de
Godó, Javier Godó, va anunciar ahir amb un article que La Vanguardia es
publicarà també en català a partir de finals del mes de maig. Per
celebrar la notícia, he volgut fer la petita aportació de ser jo qui
traduís la primera peça literària de la nova era, el sens dubte
impressionant article que ahir ens oferí don Javier. Vet aquí.
 
La Vanguardia, desde su lejano
nacimiento en 1881, ha avanzado del brazo de la sociedad a la que sirve e
interpreta de manera fiel, constante y rigurosa, ni más despacio ni más
deprisa de lo que espera la inmensa mayoría que se ve reflejada
pluralmente en sus páginas.

Els Laietans,
un grup de grallers de Mataró, que ja havien versionat la cançó Waka-waka de Shakira, han irromput amb un tema de Lady Gaga que s’ha
convertit en el tema del Carnaval ’11. La versió de “Bad Romance” penjada a Youtube està sonant a diverses localitats catalanes com a fons musical de les rues de Carnaval.

El grup de Mataró està compost per Roger Andorrà (gralla seca), Roger
Aulet (gralla dolça), Pol Ducable (tarota) i Ferran Samper (timbals),
quatre joves que han arrencat amb l’objectiu de renovar l’àmbit graller
català i difondre’l molt més enllà de la música tradicional, a l’estil
d’altres grups i autors renovadors com l’Elèctrica Dharma o Santi Arisa.

Partint de la música de les festes populars i de carrer, Els Laietans han
entrat en el món de les xarxes socials amb una gran repercussió
mediàtica, i s’han convertit-se així en un grup de referència en el sector de la
música tradicional catalana. Si bé el seu àmbit natural són els
concerts vermut i les cercaviles, aquest grup ha pres com a aparador
virtual les xarxes 2.0 (Youtube i Facebook)
per fer arribar els seus treballs a mitjans de comunicació com TV3,
Catalunya Ràdio, Rac1 o Flash Back, entre molts d’altres, on per ara estan
obtenint unes bones crítiques.

En el seu repertori rau l’originalitat d’aquest conjunt, que  beu de
composicions de collita pròpia i de peces poc habituals en els
repertoris de grallers, com ara la seva gran versió per a gralles del Waka-waka de la Shakira o el Bad romance de Lady Gaga.

[De Llibertat.cat]

Per fer la festa completa, aquí teniu la versió del Waka-waka de la Shakira Ripoll, la “reina del pop llatí”. Això no és Àfrica, però avui és diumenge de Carnaval!

[_{Foto de l’entradeta: Shakira, a sms25.cat}]

Arran de les reaccions que han suscitat les inqualificables maniobres impulsades per aquest personatge nefast que ocupa el càrrec de Molt Honorable President de la Generalitat valenciana, la portaveu del Govern del País Valencià, Paula Sánchez de León, va manifestar divendres: “En cap cas és un tema [el de la reciprocitat entre Canal 9 i TV3 proposada pel president Artur Mas] que haja de ser tractat pels dos presidents [Francisco Camps i Artur Mas], perquè només interessa 2.000 o 3.000 ciutadans en aquesta comunitat”, i tot seguit d’aquesta científica apreciació diu que va “desautoritzar” l’executiu català per haver fet costat a Acció Cultural del País Valencià en aquesta polèmica. Segons Sánchez de León, “ni el Govern de Catalunya ni cap altra (sic) entitat o fundació cultural no estan autoritzats (sic) per invocar la llibertat per justificar les emissions de TV3, perquè fan absoluta demagògia”. Per si a algú li pot quedar el dubte, les emissions a què es refereix la portaveu del PP no són pas de cap virus ni res d’una nocivitat equivalent, sinó d’emissions televisives, és a dir, informatives, d’entreteniment i oci, culturals, etc. En tot cas, el que queda clar que reclama l’executiu populista del País Valencià és la seva llibertat de prohibir (tant se val que sigui contra la voluntat i els interessos d’una bona part de la gent del país, entre ella membres significats del mateix PP valencià), i de fer-ho sense “ingerències”… i sense testimonis, si poguessin evitar-los.
Però això ja és més difícil. I encara que es moguin i actuïn amb tota la patxorra i la descaradura de què són capaços (i en són molt: mentre puguin, mai permetran que les proves els hi desmenteixin una bona feina de Photoshop, com els hi va passar l’altre dia als del diari As amb el fora de joc virtual d’un jugador del Barça), la realitat és la que és, encara que no coincideixi amb la que ells tenen dissenyada i pretenen encolomar a propis i forans. Sense anar més lluny, aquest vespre mateix VilaWeb informava que 10.000 manifestants han reclamat a Castelló de la Plana el restabliment de les emissions de TV3 al País Valencià. Tot i que aquesta no és una qüestió de comptes, sinó de drets, són bastants més dels dos o tres mil que deia la portaveu de Camps, i això només a Castelló (i amb tota probabilitat no hi devien ser tots els que pensen igual, oi?), i a més eren ciutadans de la seva “comunitat”, i per tant no es tracta de cap “ingerència”… La realitat contra el Photoshop. (Continuarà)

______________________________________________

Declaració pública d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

València, divendres, 18 de febrer del 2011

Reunida
la Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencià el dijous 17 de
febrer del 2011, ha pres la decisió de cessar les emissions de TV3 al
País Valencià. Això és provocat per les renovades amenaces de noves
multes del govern valencià. La nostra entitat ja ha pagat una primera
multa de 126.943,9 euros i ara ha de fer efectives dues multes més que
sumen 600.000 euros. La data límit per a fer-ho és el 20 de març, si no
volem que s’inicie el procés de constrenyiment i embargament de comptes
corrents, ajudes i propietats, com l’Octubre Centre de Cultura
Contemporània. Ara, a més, se’ns amenaça amb noves multes que
significarien 120.000 euros més cada mes.

Davant aquesta decisió, Acció Cultural considera:

Primer.
Aquesta campanya de persecució contra Acció Cultural és obra del Molt
Honorable Senyor Francisco Camps, president de la Generalitat
Valenciana. Un dels motius fonamentals és utilitzar el tancament de TV3
com a pantalla de les greus acusacions que pesen sobre la seua persona
com a encausat en el cas Gurtel.

Segon. Aquesta persecució contra
Acció Cultural per part del Sr. Francisco Camps va contra l’esperit de
tota la normativa europea.
Tots els tractats internacionals
garanteixen la llibertat de circulació dels productes àudio-visuals.
Així s’evita que les fronteres polítiques i administratives siguen un
obstacle per a la promoció de la diversitat lingüística i cultural
europea.

Tercer. El Sr. Francico Camps ha modificat arbitràriament i expressament la
legislació valenciana per a poder forçar al tancament de TV3.
Ha
arribat a l’extrem d’impulsar una modificació de llei, amb la nostra
entitat com a únic objectiu i destinatari: es tracta de la modificació
de la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, per la Llei
16/2010, del 27 de desembre, de Mesures Fiscals, de Gestió
Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat.
Subratllem que encara no han passat dos mesos de la modificació de la
llei.

Quart. El Sr. Francisco Camps sap que sí que ha existit la reciprocitat de TV3 i
Canal
9. Acció Cultural va ser la primera entitat cívica que impulsà la
creació de Canal 9. També, des del 1989, va ser la que impulsà
l’arribada de Canal 9 a Catalunya. Posteriorment, el govern català va
facilitar la recepció de Canal 9 a Catalunya durant dos anys, mentre
esperava tancar un acord de reciprocitat amb la Generalitat Valenciana.
Aquest acord va ser rebutjat pel Sr. Francisco Camps i es continuà la
persecució de TV3.

Cinquè. El Sr. Francisco Camps nega als valencians una televisió en la seua pròpia llengua.
Considerem
que aquesta discriminació és un atac gravíssim a la llengua i la
cultura del País Valencià, contra els interessos del nostre poble.

Per tot això, demanem:

Que el Partit Popular substituesca el Sr. Francisco Camps com a candidat a les
properes
eleccions autonòmiques, perquè entenem que és una persona que no respon
als interessos valencians. Només així es podran resoldre els
preocupants nivells de degradació de la democràcia que actualment pateix
el nostre país i aconseguirem que les institucions valencianes
recuperen la seua dignitat.

Tot i això, Acció Cultural no considera tancada la història de TV3 al País Valencià.

Primer,
perquè el fons del conflicte jurídic resta pendent de resolució al
Tribunal Suprem i, posteriorment, si cal a unes altres instàncies
europees. Perquè tenim la raó.

Finalment, volem agrair l’esforç i
la solidaritat que, tant durant els darrers 26 anys com en aquests
moments, han mostrat cap a Acció Cultural del País Valencià els seus
socis, centenars de milers de ciutadans dels País Valencià, Catalunya i
les illes Balears i tota la societat civil del nostre país, siguen
associacions, partits polítics, sindicats, etc. A tots, moltes gràcies.

ACPV
Edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània
C/ Sant Ferran, 12
46001 València
96 315 77 99
www.acpv.cat

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) en els seus 40 anys d’història:

—xarxa
de repetidors TV3 al País Valencià
—Octubre Centre de Cultura
Contemporània
—Centre d’ensenyament Carles Salvador
—Correllengua
—servei jurídic
—Tirant de cançó
—Espai Illes Balears a València
—Joves
—Colònies d’estiu
—Intercanvis escolars
—activitats escolars (rutes
literàries i lectures dramatitzades)
—Amplifica’t
—Jovestiu
—xarxa de
casals
—Premis Jaume I
—organització d’activitats
—Telèfon de la
llengua
—Tallers per la llengua
—Diada del 25 d’Abril
—Espai Dona…
…………………………………………..

Era la pregunta del dia: recordes on eres, el 23-F? I tant, que sí! El dia 23 de febrer de 1981 a la tarda una ambulància em va traslladar de l’hospital de Badalona on m’havien operat (el centre estava en conveni amb la SS, no sé si ja formant part de l’assumpció per part de Catalunya de competències en matèria sanitària traspassades de l’Estat, que va tenir lloc aquell mateix any) al de Traumatologia de la Vall d’Hebron, on havia de començar un període de rehabilitació que duraria uns quants mesos. En el moment que m’entraven a la planta, assegut en una cadira de rodes, hi havia entre el personal sanitari i resident una estranya agitació, i de seguida ens va arribar el rumor que “els militars” havien pres per la força, utilitzant armes de foc, el Congrés dels Diputats en ple, mentre s’hi estava fent la tediosa sessió d’investidura del monòton Leopoldo Calvo Sotelo, el que havia de ser successor d’Adolfo Suárez en la presidència del Govern estatal.
Ens va confirmar el rumor del segrest violent de ses senyories una monja (que després vaig saber que era de Bilbao, precisament, i cap de planta de les monges infermeres), una dona de armas tomar -sigui dit amb tota la intenció-, que va passar com una exhalació per davant nostre tot cridant: “¡Ya era hora que alguien hiciera algo contra éstos de ETA!”. (En aquell temps la banda armada basca colpejava fort i sovint, i les seves víctimes llavors eren selectivament militars i guàrdies civils). No recordo bé si hi va afegir “Se van a enterar!”, però ho juraria. Del que sí me’n recordo és que vaig pensar “On collons m’he ficat, jo?!”, i en quines circumstàncies, a més!, perquè si, pel que fos (ningú no sabia res del cert del que estava passant realment a Madrid, i aquella nit va ser molt llarga), ho tenia molt cru per fugir cames ajudeu-me…
Al final aquella “pallassada”, aquella “opereta” protagonitzada per dos centenars de guàrdies civils amb armes i tricorni i (mal) dirigits per un sonat amb mostatxo, suposadament va acabar bé, i el cop d’Estat, havent topat amb la ferma decisió del rei de desautoritzar-lo, va fracassar, segons la versió oficial.
De debò va fracassar, però?

Ens hem passat 30 anys fent veure que ens ho crèiem, o volent-nos-ho
creure, però en el fons sabíem que allò no va ser cap broma, ni per a res una anècdota més o menys folklòrica i innòcua. Si més no, no pas de cara a la particularitat
autonomista de la jove democràcia espanyola (i particularment les velles nacionalitats històriques catalana, basca i gallega que l’havien inspirat, aquell autonomisme), que en aquell mateix acte patia de facto la primera de les frenades que li tenien reservada. A banda de la “ley de armonización”
que va venir de seguida com a conseqüència immediata d’aquell cop
frustrat, aquell succés era l’evidència que el monstre seguia viu i
vigilant…, i la història d’aquests sis lustres d’Exemplar Transició
Espanyola ha vingut a demostrar que la monstruositat que jau a
l’interior de l’Estat espanyol no era cap exclusiva de la tropa colpista, ni
tan sols de la casta militar: a banda que aquesta ha figurat i figura
com un espantall incrustat a la mateixa lletra (i a l’esperit, pel que
es veu) de la sagrada Constitució, hem tingut ocasió de veure una vegada i una altra, fins a l’extenuació, mostres i més mostres de l’Espanya una falangista rediviva, i de l’única cera que aquesta Espanya monolítica està disposada a deixar que cremi.
El President Pujol, explicant aquest dimecres en un article al diari la seva versió dels fets, parlava de l’“esperit del 23-F”: el recel davant l’autonomisme i especialment l’hostilitat contra Catalunya. “Un nou 23-F avui ja no és possible”, diu Pujol, “però una acció d’erosió i d’arraconament de Catalunya sí que ho és. De fet ja està engegada”, i per això la commemoració d’enguany no es pot limitar al relat “en el fons autocomplaent” del que va passar, diu. “Cal analitzar tota la complexitat del fet -dels seus objectius, de les complicitats totals o parcials, i públiques o soterrades, de les raons fondes de tot plegat. I veure com ara quelcom de tot allò ha reaparegut”.
El President aventura la possible teoria d’un cop d’Estat tou ideat per Armada a la manera del que va portar el 1958 el general De Gaulle a la presidència de la República francesa, que en el cas de la rèplica espanyola hauria fracassat entre altres coses per la irrupció “intempestiva i barroera” del tinent coronel Tejero Molina, que va donar al cop “una imatge entre anacrònica, ridícula i superlativament autoritària”.
Durant temps, aquesta imatge grotesca, i inofensiva, al capdavall, és la que ha quedat flotant en l’ambient. En canvi, la teoria de la conspiració oficial parla, en aquest cas, d’una entesa prèvia entre els dos-cents militars actors -sumats figurants i caps de cartell- i la figura del monarca, el qual apareixeria oportunament -d’acord amb aquest pacte secret- per parar el cop i quedar com un heroi per sempre més (una mica com el dolent d’Els Increïbles, vaja, que creava un robot superdolent però que ell podia dominar, i així, destruint-lo, comptava passar per superheroi…). Sigui certa la teoria dels que no es mamen el dit o ho sigui la del President estat (cosa que al capdavall a hores d’ara potser té una importància relativa), el cert del tot i del tot comprovable és que ara, des del punt de vista nacional català, ens trobem al cap del carrer.
En el programa de debat Àgora, del 33, ahir s’analitzava el tema també des de diferents angles; però a diferència d’altres debats que hem tingut ocasió de veure en diferents ocasions anteriors, al final, en el torn de conclusions, dos dels tertulians, el politòleg Ferran Requejo i l’historiador Jaume Sobrequés (que havia estat durant anys, recordem-ho, una patum del PSC), es van manifestar clarament favorables a la secessió, no com a opció preferent, atenció!, sinó com a única opció possible, o possibilista.
Que triguem més o menys a arribar-hi, ja es veurà, però és evident que la societat catalana s’ha posat en marxa, de moment anímicament, després de convèncer-se’n amb el cap. (L’independentisme puja al 21%, el federalisme s’estanca i l’autonomisme cau al 28%, segons el diari d’avui mateix). ¿Com no ha de ser així si, com deia el doctor Sobrequés en el debat, en les relacions entre Catalunya i Espanya ja s’ha provat tot, i res no ha funcionat?

… fins que vaig descobrir aquest vídeo, de Comedy Inc. M’hi jugaria un pèsol de Llavaneres que al bo d’en James, si l’ha vist, no li ha fet tanta gràcia com a mi, què hi farem! Més avall hi ha la versió, a càrrec de James Cunt (sic), de Good bye, my lover, que encara és més perillosament enganxosa (l’original, vull dir) i carregosa que l’altra. Es veu que la veu d’espinguet del cantautor anglès cansa a més d’un, en vista de la quantitat de paròdies que li plouen de tot arreu; aquesta ve dels antípodes, interpretada per Scott Brennan, un dels actors de la troupe australiana, i és una de les més divertides que he vist. Go on!

[Advice: Some of the content maybe offensive and therefore should not be watched by anyone]

—”Eskerrik asko”, ‘Gràcies’.
Així, amb aquestes paraules, va acabar la conversa entre Joan Salvat, director del programa “Sense ficció” de TVC, i Gorka Espiau, director del documental Pluja seca, que era el corresponent a aquesta setmana i que tractava dels últims i esperançadors moviments entorn del conflicte (polític) basc, que han desembocat primer en l’anunci per part d’ETA del cessament de la seva activitat terrorista, i ara en el naixement (si la justícia espanyola no ho impedeix) de la formació política Sortu, que es presenta a l’escena política (i a les properes eleccions de maig, si l’hi permeten) fent la renúncia prèvia i expressa de la violència amb finalitats polítiques i amb uns estatuts (a hores d’ara ja presentats a Madrid) que “compleixen fil per randa” la cèlebre “llei de partits” espanyola, com vam poder llegir a Racó Català.
L’expressió d’agraïment dita en basc per Gorka Espiau a Joan Salvat es feia extensiva a Televisió de Catalunya per haver emès el documental, però també per haver-se implicat en la seva realització, una “aposta valenta” de la televisió pública catalana, com deia divendres Gemma Busquets en la seva columna de crítica televisiva, i de la qual he manllevat el títol d’aquest post. La periodista assenyalava encertadament, en el seu text (que reprodueixo sencer més avall), que “és difícil veure’l en l’actual ETB, televisió pública basca”. I és que hi ha silencis ben eloqüents…
Si no el vau veure, us recomano vivament que hi feu un cop d’ull clicant aquí: “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc”.
Un d’aquests mediadors és l’advocat sud-africà Brian Currin, que ja va exercir com a tal en sengles processos de pau d’Irlanda del Nord i de la República de Sud-àfrica, i en aquest últim país va participar també en la creació de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, una peça clau per a la superació del trauma col·lectiu dels anys d’apartheid a la república sud-africana. Doncs en el vídeo es parla de l’estranya carta que va rebre, suposadament d’ETA, comminant-lo sota amenaça a deixar de fer la feina que li havia estat encomanada.
Tan estranya és, la carta, que s’especula que el seu remitent no fos realment la banda armada, sinó els serveis secrets espanyols. La insinuació és arriscada, però no pas faltada de fonament, si ens fixem, entre altres coses, en les mostres d’inquietud que han manifestat determinats polítics espanyols (alguns d’ells, del PSOE i del PP, a la mateixa cinta) davant la deriva de la nova esquerra abertzale basca envers “la ruptura amb els models organitzatius i les formes de funcionament
de les quals s’ha dotat aquest espai social i polític en el passat i,
per tant, amb els vincles de dependència que tenia”, en paraules d’Iñigo Iruin, que és l’advocat que ha presentat aquesta setmana els estatuts al Ministeri de l’Interior.
Perquè aquesta és la qüestió: ¿què faran, ara, si tot això va de veres -i tot fa pensar que hi va-, els polítics espanyols, encastellats des de fa segles en el seu “roñoso cascarón”? L’expressió és d’Antonio Álvarez-Solís, treta d’un seu article, absolutament imperdible (que he pogut llegir a través del blog L’Aleix de ca la Toca -gràcies, Aleix-, on es parlava d’aquest mateix tema), i que no puc tampoc deixar de recomanar-vos: “Desnudos frente a la libertad”.
Té tanta raó, Álvarez-Solís, que quasi em feia mal, llegir-lo. I encara més quan a propòsit de les seves reflexions vaig rememorar un fragment del documental emès per TV3 on s’explica una trobada propiciada per Brian Currin i companyia a Sud-àfrica entre representants del Sinn Féin i del Govern britànic, en el llarg i tortuós camí cap a la reconciliació mútua a través de la comprensió de l’altre, primer, i de la renúncia pels dos bàndols cadascun d’una part per no perdre tots dos el tot…
La (odiosa) comparació amb Espanya, que té dos conflictes pendents de resoldre (tots dos polítics, encara que només un d’ells amb violència pel mig), és inevitable. L’estiu passat Espanya també va enviar una seva delegació política a la República de Sud-àfrica, però aquesta era composta només d’esportistes captius (la meitat d’ells del FC Barcelona) i de periodistes hooligans, i l’hi va enviar no pas amb cap esperit de reconciliació ni res de semblant, sinó amb ànim de conquistar la copa del món de futbol i donar-se així un altre bany de nacionalisme, que en el cas de l’Estat castellà és el mateix que dir d’immobilisme.

«Les televisions espanyoles s’han mirat sempre el conflicte basc des
d’una única posició: unilateral, inamovible, incondicional. I els
reportatges, especials informatius i anàlisis s’han mogut sempre entre
la propaganda, el maniqueisme, l’odi i el revengisme. Ara, però, fa
temps que no en parlen, que no veiem un reportatge d’El Mundo TV a
Antena 3, o Mercedes Milà amb les víctimes perquè només n’hi ha unes. El
silenci sempre és significatiu. Per això és valenta l’aposta de TV3 amb
Pluja seca.
Difícil veure’l en l’actual ETB, televisió pública basca. Amb
l’al·legoria de la pluja, el documental d’una hora de durada feia una
exhaustiva anàlisi dels processos de pau de Sud-àfrica i d’Irlanda del
Nord; potser excessiva, però molt entenedora; potser idealitzada amb el
pas del temps, però essencial per explicar què fan els mediadors. La
comparativa serveix per explicar què es pot aplicar al País Basc
–aprendre dels altres– i també que és possible. El gran mèrit del
documental –molt ben travat, capaç de captar l’atenció tot i abordar un
conflicte polític espinós i enquistat– és l’enfocament, que prioritza
les oportunitats per parlar. És el que fan els mediadors, a banda de fer
el te i de portar sobres amunt i avall, i de pregar; són algunes de les
anècdotes que explicaven els homes a l’ombra quan relataven la seva
experiència. I el que es desprèn dels testimonis que hi apareixen i de
la carta amenaçadora que ha rebut el mediador és que no tots tenen la
mateixa voluntat per al diàleg. El documental és una declaració de bones
intencions, però també deixa palès que no totes les parts són prou
madures ni prou generoses per a la renúncia i l’acceptació».

(Gemma Busquets, a “El Zaping”, El Punt, 11 de febrer)
___________________________________________

[_{Foto de l’entradeta: agència EFE}]

En la presentació del volum dedicat al teatre de Friedrich Schiller (núm 23 de les “Millors obres de la literatura universal”, d’Edicions 62), Artur Quintana situa el lector fent unes interessants reflexions sobre la intenció nacionalista de l’autor alemany. Si hom s’entreté a lligar, durant la lectura, els elements alemanys amb els catalans, en surt una saborosa maionesa. Us convido a llegir, doncs, fent aquesta senzilla i instructiva operació mental:
«El drama Els bandits de Schiller té al començament una acotació on s’indica que “l’acció se situa a Alemanya”, i això, que ara llegim quasi sense adonar-nos-en, era en el moment en què s’escrivia l’obra -1780- una afirmació revolucionària, car debades hauríem buscat en els mapes de l’època aquest Estat. En el territori per on aleshores s’estenia la nació alemanya hauríem trobat només Prússia, Suïssa, Leiningen, Württemberg, Zweibrücken, Nos provinces d’Alsace… i així fins a uns quants centenars d’estats i territoris. Enfront dels governants de l’època, per als quals la idea d’unificació dels Països Alemanys [atenció a l’epònim!] era un producte de política-ficció, els poetes i els escriptors alemanys de la Il·lustració, i Schiller entre ells, maldaven en llurs obres per aconseguir la unitat de la nació.
»En una comunicació titulada “Què pot aconseguir realment un bon teatre estable?”, presentada a la Societat Palatina Alemanya de Mannheim el 26 de juny de 1784, el jove Schiller exposaria amb un llenguatge deliciosament divuitesc la manera com ell creia que el poeta i especialment el dramaturg podrien contribuir a la solució del problema nacional alemany. “(…) No puc pas deixar d’esmentar jo ara la gran influència que un bon teatre estable podria tenir sobre l’esperit de la nació. Anomeno esperit nacional d’un poble la similitud i l’acord en les opinions i tendències envers determinats fenòmens, enfront dels quals una altra nació opina i sent de forma diferent. Només el teatre es troba en condicions de provocar en gran manera aquest acord, perquè només ell s’estén per tots els dominis de la saviesa humana, esgota totes les situacions vitals i porta la llum a tots els racons amagats del cor. El teatre aplega en si mateix totes les classes i tots els estaments i té el camí més fressat cap a l’enteniment i el cor. Si en totes les nostres peces dominés una tendència principal, si tots els nostres poetes es posessin d’acord fundant una ferma unió per aconseguir aquest objectiu (…), en una paraula, si aconseguíem de tenir un teatre nacional, esdevindríem també una nació. Què va unir tan fermament Grècia? Què hi havia en el teatre que atreia el poble amb tanta força? No pas altra cosa que el contingut patriòtic de les peces, l’esperit grec, el gran interès, abassegador, de l’estat, l’humanisme que hi bategava”. Quan Schiller escriu aquestes ratlles, Alemanya està faltada encara d’uns autors clàssics, acceptats per tothom i amb els quals la nació, massa enlluernada pel llatí i el francès, pugui identificar-se. Això és el que ell mateix i la gent del seu temps -Goethe, Kleist, Hölderlin…- aconseguiran, però llavors, a la dècada dels vuitanta del segle xviii, tot just començava.
»(…) Schiller va treure l’argument principal d’Els bandits d’una narració de Schubart que aquest autor havia publicat el 1775 (…). Per als bandits, que no constaven al text de Schubart, Schiller s’inspirà en fets reals de bandidatge al segle xviii esdevinguts a Francònia, Turíngia i Bohèmia; i per a Karl Moor, el bandoler romàntic, ho féu en la figura del bandoler català Perot Rocaguinarda [Perot lo Lladre] que coneixia pel Quixot».
…

4 reflexions a propòsit:

La somiada nació alemanya de Schiller és aquesta nació alemanya d’ara, al cap del govern de la qual hi ha Angela Merkel (nadiua d’aquella aberració coneguda com a Alemanya de l’Est i autobatejada com a República Democràtica Alemanya, fins a la caiguda del Mur de Berlín), que és aquesta senyora que des de la distància controla el beneit que està suposadament al capdavant del Govern de l’Estat autoanomenat Espanya i autoqualificat de democràtic, i li marca el camí, incapaç com és, aquest collons d’Estat, de funcionar sense la dependència d’Europa -Alemanya, bàsicament-, d’una banda, i de Catalunya -dels Països Catalans-, de l’altra; una doble dependència, no caldria ni dir-ho, ben diferent l’una de l’altra.

La tan consolidada nació alemanya d’ara, doncs, el 1780 encara no existia, i aquell any en feia 66 que Catalunya, que llavors ja feia temps, segles, que era i funcionava com una nació, havia deixat de ser-ho, oficialment, amb la intercessió de les armes franco-castellanes de Felip V… La memòria és feble, però per això hi ha els llibres d’història, per als desmemoriats selectius que pretenen reescriure-la, o esborrar-ne fragments molestos, al seu aire. En aquest sentit també podríem parlar d’Itàlia, la unificació de la qual va tenir lloc fa tot just un segle i mig: 150 anys, no pas més, tot i que les aspiracions nacionalistes dels italians es remunten com a mínim al segle XVI, amb la significada reivindicació implícita i explícita ni més ni menys que de Niccolò Machiavelli, o Maquiavel, en els seus escrits. I tanmateix, a la majoria dels italians d’avui dia, pel que sembla, els hi costa un ou entendre el cas dei catalani i les seves reclamacions nacionalistes: per esdevenir (per tornar a ser) un Estat sobirà, deslligat dels amarratges insuportables (els italians bé que haurien de recordar les seves pròpies experiències fins a mitjan segle XIX!) a una potència estrangera de molt mala jeia… Entre altres moltíssimes coses, el dia que Catalunya es (re)converteixi en l’Estat català que no hauria d’haver deixat de ser mai, ni els italians, ni els alemanys, ni els francesos, inclosos els més jacobinistes, no tindran aquests problemes de miopia que manifesten.

També ho ha acabat entenent així, finalment -no podia ser d’altra manera-, el president Pujol, com hem sabut gràcies a les seves celebrades declaracions recents en l’editorial de la seva plana web: “Podria pasar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència” (vegeu la resta de l’article,”Del Tribunal a la independència. Passant pel Québec”, totalment imperdible, i diria que històric, clicant aquí).
Aquest és un dels dos problemes que té ara mateix Catalunya, diu el President; sobre l’altre, el de la crisi econòmica i la manera d’afrontar-lo del PSOE i del PP, Jordi Pujol ens veu davant d’un “canvi de rasant”, i en fa una descripció en la qual aquests dos partits queden malparats a parts iguals. Per als qui us doneu l’oportunitat de llegir-lo (clicant aquí), us enganxo el vídeo d’aquí sota, il·lustratiu a més no poder sobre la mena de governants superdotats -en aquest cas, el que es presenta com a presumpte recanvi a l’inefable Rodríguez Chapucero-, que hem de suportar al timó de la nau en què ens tenen embarcats. Es tracta d’un fragment de l’entrevista que va fer el cursi de director d’El Mundo doblat a periodista televisiu -i quin goig que fa, davant les càmeres de la seva cadena!- al doctor Mariano Rajoy, en què aquest fa un paper d’estrassa impressionant, intentant respondre a una innocent pregunta d’una futura jove emprenedora i votant del PP; ens podem estalviar, perquè és pura tortura, la resta, al llarg de la qual Pedrojota no es pot estar de remenar una vegada més els fems judicials del luctuós 11-M.

I l’últim apunt serà un recordatori -innecessari, però oportú- del còmic Albert Boadella, àlies Serrallonga (àlies amb què era conegut Joan Sala i Ferrer, bandoler també nyerro, igual que en Perot Rocaguinarda), que en el seu moment es va posar com un basilisc pel nom de Teatre Nacional de Catalunya amb què es va batejar l’equipament construït segons projecte de Ricardo Bofill al Poblenou de Barcelona. En plena deriva antinacionalista (catalana, és a dir, pro-nacionalista espanyola), que arrencava del seu vell litigi contra la figura del burgès nacionalista Jordi Pujol, el noi de la plana de Vic trasplantat a la meseta castellana devia combregar, coneixent-la o no, amb la teoria de Schiller, i doncs devia ser precisament per aquest motiu que li emprenyava que es materialitzés en un edifici de maons i vidre la pretensió del departament de Cultura, llavors en mans de CiU, de visualitzar a través del teatre i totes les seves potencialitats una idea de nació, en aquest cas no pas per crear-la, la nació, sinó per recrear-la (o per reunificar-la, si parlem, continuant amb els paral·lelismes amb l’Alemanya del s XVIII, de Països Catalans). El cabreig boadellià no fa sinó escenificar que el vell Schiller tenia raó.

Email a la revista Time: els Països Catalans volem ser independents!

Els Països Catalans som una nació no només amb història, sinó també amb present i futur.

                 ^MELCHTAL

Oh, quin present del cel tan noble és
la llum dels ulls! Tots els éssers en viuen,
de la llum, tota feliç criatura;
les plantes i tot amb joia s’hi giren.
I ell, sentint-ho, serà dins la nit,
en eterna foscor, sense fruir
l’ardent verdor de l’herba, l’esmalt de les flors,
ni poder contemplar les congestes roents.
Morir no és res! Però viure i no veure
és una gran dissort! Per què em mireu
tot compadint-me? Tinc dos ulls ben bons
i cap no en puc donar al meu pare cec,
ni un sol esclat del mar de llum, curull
de resplendors, que m’entra als ulls i encega.

[Guillem Tell, de Friedrich Schiller. Acte I, escena IV]

Déu n’hi do, l’estira-i-arronsa que hi va haver a can Barça, les últimes setmanes de l’any, arran de l’acord d’esponsorització del Futbol Club amb la Qatar Foundation, que implicava l’aportació de 165 milions d’euros en sis anys a canvi –i d’aquí venia el mullader– de posar el logotip de la fundació a la samarreta de l’equip de futbol, en el lloc que ocupa ara el de la Unicef per acord amb la junta anterior, presidida per Joan Laporta.
Xavier Sala i Martín, tresorer d’aquella junta, va defensar amb dents i ungles els seus comptes, que segons ell no solament no donaven uns resultats tan dolents com assegura (entre altres coses, per justificar l’acord amb la fundació de Qatar) la junta actual, sinó que donaven superàvit…
Johan Cruyff, per la seva banda, va defensar la seva postura contra la “taca” a la samarreta blaugrana. En un article a El Periódico de Catalunya (“El Barça ja no és ‘Més que un club’, és un club més”), deplorava l’acord tot dient que hi havia altres maneres de millorar la situació econòmica del club, i també va aprofitar una seva aparició pública com a seleccionador nacional, amb motiu de la presentació del partit Catalunya-Hondures, per justificar el seu canvi de postura en aquest sentit, ara fa cinc anys, quan va acceptar la taca del logo d’Unicef.
L’acord va tenir, doncs, molta contestació –una de les més dures (“La mentida enquadernada”) a càrrec del periodista que citava aquí fa uns dies, Miquel Roca–, i per acabar-ho d’adobar algú va fer córrer que el club estava estudiant incloure el blanc a la samarreta (clic), ja que aquest és, com es veu aquí al costat, el color del logo de Qatar…

Però, amb tot i aquest xivarri, es va deixar de banda (per variar) una discussió anterior a aquesta i molt més transcendent: la dependència dels clubs, i de l’esport en general, respecte de la publicitat, dels espònsors, és a dir, dels fabricants que inverteixen en una publicitat molt agraïda, que els dóna imatge pública i beneficis econòmics, indirectament, i amb la qual, a damunt, compren prestigi social… És un tema que no es toca mai, o perquè es dóna per descomptat o perquè incomoda. Un dia d’aquests n’hem de parlar aquí.

Mentrestant l’equip, aliè a aquestes anades i vingudes i a les intrigues de palau, va fent la seva, per sort, i oferint-nos als aficionats, setmana rere setmana (i de tant en tant entre setmana i tot, com avui, que ha fet una altra maneta de gols, aquest cop al Betis Balompié, un rival tanmateix més digne que alguns equips de primera) regals impagables de bon futbol, de pura ambrosia. I tot just abans-d’ahir els tres menuts més grans eren a Zuric a recollir la Pilota d’Or de la FIFA, que finalment va ser per a Messi, tant se val. [*]

El vídeo plantat a dalt és de l’actuació de Toni Beiro i Jordi Carles al “Primer toc” de RAC1 aquest dilluns, mentre a Zuric tenia lloc la gala dels premis de la FIFA. La peça que interpreten és una versió ad hoc de la cançó El petit més gran, dedicada a Leo Messi, que és, com diu en Pitu Abril al vídeo, de lo milloret que s’ha fet: és una passada! Aquí sota hi planto la versió original, que també es pot trobar, amb totes les seves altres creacions, al myspace d’en Toni:

Té honor i el do de la humilitat,
té allò que espera la gent,
t’arranca del seient,
tothom dret i emocionat.
Caigut del cel,
va sempre acompanyat
d’àngels que van dibuixant
camins que s’obren pas
_{a la genialitat cap a la eternitat.
És com veure jugar els déus,
tot el camp es posa en peu,
veig la màgia al meu davant
molt més ràpid que un llamp,
és el petit més gran.
Mai m’hagués imaginat
tenir la sort de contemplar
el guerrer que es va forjant
un cop cada cent anys,
és el petit més gran.
Caigut del cel…
És com veure jugar els déus…}
_________________________________

[*] (De fet, en vista de la reacció que hi va haver a les Castelles, que han
convertit la no-concessió a Xavi o Iniesta –i sobretot a aquest últim–
en un afront a Espanya, queda clar el rendiment patriòtic que
pensaven treure’n, d’aquests dos, de manera que tot això que ens hem
estalviat. Vaig sentir algú de Fuentealbilla dient que mentre hi hagi
“un francès” –referint-se a Michel Platini– que remeni les cireres a la
FIFA, no hi haurà res a fer… Fa petar de riure sentir els espanyols
traient de l’armari els vells fantasmes de l’enveja europea envers Espanya i fent-se les víctimes…, la verdad es que sí!)

BON NADAL A TOTHOM! [*]

[*] menys als CABRONS que només pensen a putejar Catalunya i els catalans.

________________________

[_{arbre de Nadal i estrella d’Orient de Jordi Bilbeny}. _{Gràcies, Jordi!}]
______________________________________________

2010: Last Christmas with Bobby Farrell. In memoriam

De què va, això de Wikileaks? És tan tremendo com sembla? Els opinadors del meu diari de capçalera sembla que es decanten pel no tant: ni res del que diuen les revelacions de la pàgina web creada per Julian Assange (currently tancat en una presó de Londres, per una estranya acusació de violació presumptament consumada fa temps a Suècia) no és cap novetat, sinó més aviat la confirmació de coses que ja sabíem o sospitàvem (M Pairolí), ni els retalls d’informació caiguts de les altes esferes dels palaus presidencials seran mai suficients per compondre cap imatge sencera dels comandants ni dels comandaments del món (M Castaño).
Però, per molt que ens fem els desmenjats, el rebombori és gran, i ara per ara sembla imparable, a més. Perquè Ells han contraatacat, cohibint i bloquejant llocs web que col·laboraven amb Wikileaks, i aquests al seu torn han estat objecte posteriorment d’atacs hackers per la seva inhibició. En fi, que sembla ben bé que ha començat la primera Ciberguerra Mundial, com se’ns anuncia des de WikioNews, on porten la informació actualitzada al minut.
Ara mateix m’acaba d’arribar un correu, provinent de la gent d’Avaaz (“la comunitat transnacional d’acció online”, que també s’apunten a totes les guerres contra la conspiranoia global), on denuncien la “ferotge campanya d’intimidació” contra Wikileaks i on anuncien una contracampanya, a favor de la llibertat d’expressió i dels drets democràtics.
Altra vegada se’ns convoca, doncs, al poble, a recórrer a “l’entre tots ho farem tot”, a “el pueblo unido jamás será vencido”…, al voluntarisme, al voluntariat, a la bona voluntat, a les bones intencions i a les bones vibracions contra els raigs làser dels poderosos: contra governs dolents i corporacions pitjors.
«És
molt possible que els Estats Units i altres governs no siguin partidaris del
tipus de legislació que protegeix la nostra llibertat d’expressió», diuen en Ricken, l’Emma i tots els altres de l’equip d’Avaaz, «però és
precisament per això que és crucial que existeixin aquestes lleis». Molt bé, però si hi ha governs repressors no deu pas ser per simple vocació repressora, sinó per pressions externes, exercides per grups més poderosos que els mateixos governs: oi que sí? Així, deu ser cert també que, mentre existeixin aquests grups (que les lleis democràtiques protegeixen, o contra l’existència dels quals no ens protegeixen, que a la pràctica és el mateix), les lleis democràtiques i els drets dels ciutadans, com el d’expressió, com la llibertat de premsa, estaran sempre en perill, o en precari, o seran paper mullat. ¿Quan començarà una campanya per anar tots plegats (poble i polítics) a l’arrel del problema i eradicar-ne les causes, del problema, en comptes de lluitar inútilment contra els seus efectes, sempre mulltiplicats com els caps de l’Hidra?
___________________________________

Diu Avaaz.org:

La
feroz campaña de intimidación en contra de Wikileaks está estremeciendo a
defensores de la libertad de prensa en todo el mundo.

Expertos legales
opinan que es probable que Wikileaks ho haya vulnerado ninguna ley. Sin embargo,
destacados políticos estadounidenses lo han tachado de grupo terrorista y se
ha llegado a insinuar que habría que matar a los miembros de su equipo. La
organización está sufriendo un ataque masivo por parte de gobiernos y
corporaciones, pero WikiLeaks se está limitando a publicar información
facilitada por confidentes, en colaboración con algunos de los periódicos más
prominentes del mundo (New York Times, The Guardian, Der Spiegel, El País), quienes
examinan cuidadosamente la información antes de publicarla.

Esta
gigantesca intimidación extra-judicial constituye un ataque a la democracia
misma. De manera urgente, necesitamos alzar nuestras voces en defensa de la
libertad de prensa y expresión. Firma la petición para poner fin al asalto, y
reenvía este mensaje a todos tus conocidos. ¡Reunamos 1 millón de voces esta
semana y publiquemos anuncios a toda página en periódicos en los EE.UU.!

http://www.avaaz.org/es/wikileaks_petition/?vl
…

WikiLeaks
no está actuando sola. Está trabajando conjuntamente con destacados
periódicos a nivel mundial (New York Times, Guardian, Der Spiegel. El País, etc)
para evaluar cuidadosamente 250,000 cables diplomáticos de los EE.UU. y eliminar
cualquier información cuya publicación fuese irresponsable. Solamente 800
cables han sido publicados hasta la fecha. Anteriores revelaciones de
WikiLeaks han destapado casos de tortura a manos de gobiernos, el asesinato de
civiles inocentes en Irak y Afganistán, y escándalos de corrupción en el seno de
grandes corporaciones.

¿Os
habéis preguntado alguna vez por qué los medios de comunicación casi nunca
ofrecen la verdadera historia de lo que sucede a puerta cerrada, entre los
bastidores de la política? Aquí tenemos el por qué: porque cuando así lo hacen,
los gobiernos pueden llegar a ser despiadados en sus respuestas. Y cuando esto
ocurre, somos los ciudadanos los que tenemos que alzarnos en defensa de
nuestros derechos democráticos a gozar de libertad de prensa y de expresión.

Ricken, Emma, Alex, Alice, Maria Paz, Luis, Paula
y el resto del equipo de Avaaz
___________________________________________________________

Más Información:

Los documentos
secretos de Wikileaks en El País:
http://www.elpais.com/documentossecretos/

El Periódico
de México, “Julian Assange, el fundador del portal WikiLeaks, detenido en el Reino
Unido”:
http://www.elperiodicodemexico.com/nota.php?id=437101&fecha=2010-12-07

El Mundo, “Se une a Paypal. Visa suspende los pagos a
Wikileaks”:
http://www.elmundo.es/elmundo/2010/12/07/internacional/1291733331.html

Estrella Digital, “Wikileaks enmienda al periodismo”:
http://www.estrelladigital.es/blogs/juan_varela/Wikileaks-enmienda-periodismo_7_856784315.html

Clarín, “WikiLeaks: el viejo orden contra Internet”:
http://www.clarin.com/mundo/WikiLeaks-viejo-orden-Internet_0_386361422.html

BBC Mundo, “WikiLeaks intenta sortear obstáculos en internet”:
http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2010/12/101203_wikileaks_sitio_cierran_pagina_jp.shtml

RTVE, “EE.UU. contra Wikileaks: Una guerra de fin incierto”:
http://www.rtve.es/noticias/20101203/eeuu-abre-una-guerra-final-incierto-contra-wikileaks/380516.shtml

Financial Times, “Las ciber-guerrillas pueden ayudar a los EE.UU.” (en
inglés):
http://www.ft.com/cms/s/0/d3dd7c40-ff15-11df-956b-00144feab49a.html#axzz17QvQ4Ht5
_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: “In Wikileaks we trust”, resa una de les pancartes que duien ciutadans australians en una manifestació en suport del seu compatriota engarjolat}]