L'Hereu Riera

“Cada dia neix un beneit. Només cal saber-lo trobar” (Joan March, segons testimoni d’un seu nebot capellà; vid aquí doc d’IB3)

Aquesta devia ser, en efecte, la filosofia de base del creador de l’imperi bancari dels March, el milionari mallorquí que va costejar el vol de l’avió, el Dragon Rapide, amb què el general Franco va fugir de les Canàries, on estava confinat per les autoritats republicanes, i gràcies al qual acabaria suplantant, després de tres anys d’una guerra fastigosa, les autoritats civils i militars i l’autoritat de la legítima República espanyola i canviar-la per un règim feixista que ompliria de vergonya i de dolor la història d’aquest país i de la resta de l’Estat.
I ara, al cap dels anys que s’han escolat des de llavors, veiem com el diari El País ofereix als seus lectors una llarga peça informativa sobre la situació actual dels successors d’aquell geni de les finances, dels quals el diari madrileny destaca la prudència en la seva manera de fer que els ha deixat gairebé al marge i per sobre del general panorama problemàtic del sector.

“El jardín secreto del banquero feliz” és l’encantador títol del treball periodístic, firmat per Andreu Manresa el 28 de juliol passat. Encara que sigui publicat per un rotatiu suposadament progressista, no sorprèn el to gairebé laudatori de l’article de Manresa, i encara menys en un moment com l’actual en què és notable el contrast amb el desastre en què han desembocat tantes aventures arriscades del sector de la banca i la seva perillosa deriva especuladora. (Deixarem per a una altra ocasió una valoració més social de la figura glossada i de la seva empresa bancària –fa gràcia sentir el senyor March III o IV lamentant-se de l’especulació immobiliària a l’Espanya que la seva família va ajudar a triomfar i de les agressions mediambientals consegüents–, i també sobre les característiques d’aquesta bella mostra de dinastia financera i de les seves arrels hereditàries).
Però tampoc fa estrany en el marc de l’onada recentralitzadora i regressiva del Govern espanyol dels pitjors, que, a més de les ofrenes a l’altar conservador o directament reaccionari que ens ofereix aquest (en pastilles, puntualment cada divendres –el dia de Venus, pobra!–, i de manera esparsa, no fos cas que ens avorríssim), ens en serveixen ací i allà els mitjans de comunicació afins, que són legió.
Una de les últimes i més sonades ens ha vingut de la mà de la Telecinco del teleescombriaire Paolo Vasile, un documental amb l’horríson títol de Nada es igual sin Franco, el contingut i el tractament del qual responen, efectivament, segons els comentaris que se n’han fet, a les expectatives que suggereix el títol, i responen també, no caldria sinó, a les línies ideològiques, diguem-ne, de la cadena, una de les quals és l’anticatalanisme militant, del qual ha donat sobrades mostres al llarg de la seva lamentable trajectòria. (Recordem només com es va afanyar en el seu moment a engruixir la llista de corsaris que donaven suport a aquella repugnància anomenada Manifiesto por la lengua común i parida el 2008, abans que el tribunal de la Santa Constitució els fes la feina, o els l’aplanés).

Aquests elements que hem apuntat (banca, política, mitjans de comunicació) són alguns dels ingredients de més gruix de l’Espanya impresentable, tancada en ella mateixa i incorregible que ens hem de treure de sobre cagant llets.
¡Vivaspaña! Que visqui, sí, però, parafrasejant l’acudit, que visqui lluny, com més lluny millor, i que amb la seva infumable idiosincràsia, les seves manies i les seves absurditats se las componga. Ja s’ho faran!

Els vents d’aquí i els d’allà bufen en direccions contràries, i així ho assenyalen fidelment tots els penells. Els que tenim instal·lats a Catalunya ens porten bones notícies, últimament, i el piló on aquestes s’acumulen comença a fer goig.
Vegem, per exemple, un breu article d’Albert Pont sobre la secessió que s’acosta (a pasos agigantados, com deia un meu vell professor de sociologia), i que té la particularitat, a diferència de molts altres que especulen sobre la necessitat, la legitimitat, les ganes, les il·lusions o les presses, que parla de dades reals i de perspectives possibles, és a dir, que és realista:

Partir peres amb Espanya serà una tasca descomunal i extremadament complicada, sobretot per a Espanya o pel que quedi d’ella, que ja us avanço que no serà gran cosa. No m’estic referint al procés d’independència en si mateix, sinó al repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol una vegada Catalunya hagi assolit la plena sobirania. D’entrada, Espanya no està obligada a arribar a un acord amb Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i actius. Però al mateix temps, Catalunya no està obligada a arribar a un acord amb Espanya sobre el repartiment del seu deute. Ambdós acords són intrínsecs l’un de l’altre, formen part d’un tot que el Dret Internacional anomena successió d’Estats en matèria de repartiment de béns i deutes de l’Estat, sobre el qual predomina el principi d’equitat; com diuen a les espanyes, assistirem a “una merienda de negros”.
 
«Escolta, Espanya…!» Per primera vegada a la nostra història, després d’innombrables vexacions, desaires i traïcions, el poder de negociació el tenim nosaltres, més encara amb una Espanya intervinguda pels seus creditors internacionals. Primer, perquè Espanya no pot assumir el seu propi deute ni farta de vi, menys encara sense Catalunya. «On ets, Espanya? No sents la meva veu atronadora?» Segon, perquè Catalunya sí és capaç d’assumir el seu propi deute i la part del deute espanyol que li pertoqui (que al CCN ja tenim calculada). «Massa pensaves en ton honor, i massa poc en el teu viure». Tercer, perquè davant la incertesa del procés, la prima de risc espanyola es dispararà fins a l’infinit; i si Catalunya juga bé les seves cartes, fins i tot més enllà, mentre no s’arribi a un acord en ferm i l’Estat català assumeixi una part del deute de l’Estat Espanyol; l’única, per cert, que cobraran els creditors internacionals. I ja se sap, la política i la diplomàcia internacionals volen temps… i “ferreros rocher”. No cal que ens precipitem, mentre és Espanya qui es precipiti. Catalunya no ha de tenir cap pressa per arribar a un acord sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat predecessor, simplement perquè no els necessita; a menys, és clar, que els creditors internacionals d’Espanya s’afanyin a reconèixer Catalunya com a entitat sobirana, dotada de subjectivitat internacional, i no es qüestioni la nostra pertinença a la UE.

(“Partir peres (amb Espanya)”, Albert Pont, pel Cercle Català de Negocis, a Indirecte.cat, 11 d’agost de 2012)
___________________________________

[_{La foto de portada, del “banquero Carlos March” (encara bo que el cognom no és Marchs, perquè la confusió fonètica amb el Marx comunista seria espaterrant) a la seva finca de la Sierra sevillana, és treta del mateix article publicat per El País sobre la família mallorquina}]

Els “setze dies de glòria” dels JJ OO de Londres es van clausurar diumenge passat amb una llarga cerimònia de comiat que, com remarcava avui la Rita Marzoa, va incloure la intervenció virtual del difunt John Lennon cantant Imagine, una de les estrofes de la qual diu “Imagine there’s no countries…”: una irònica paradoxa en un àmbit on els estats (que s’han arrogat el paper dels països/pobles/nacions, als quals poden barrar el pas gràcies als bons oficis del marquès de Samaranch) fan exhibicionisme desfermat del seu no-nacionalisme…
A banda d’aquesta contradicció impagable, i d’altres qüestions col·laterals derivades, com el conflicte dins la selecció britànica de futbol, capitanejada per un gal·lès obligat a cantar el God save the Queen, les amenaces al jugador d’hoquei Àlex Fàbregas per haver dit que no sent com a seus ni l’himne espanyol (i encara bo que no té lletra!) ni la selecció amb la qual es veu obligat a participar, el llastimós tractament mediàtic i institucional de les modestes delegacions dels països petits o minúsculs, o l’exhibició en públic de l’única bandera catalana (i a més, estelada)… en mans d’una jugadora argentina [vid. Sofia Maccari, de Carles Ribera], els Jocs londinencs ens han permès comprovar un cop més l’alegria amb què alguns professionals del periodisme encaren la pronunciació dels noms estrangers d’atletes i esportistes en general, siguin aquests professionals o no.
Els errors de pronúncia sovintegen, però hem pogut assistir a casos tan pintorescos com el d’un partit de tennis del representant britànic, Andy Murray (que és escocès, per cert, i lluïa una grossa canellera blava amb la blanca creu de sant Andreu: ociós comparar-ho amb les canelleres dels tennistes autonòmics espanyols), retransmès amb la veu en off de dos comentaristes cadascun dels quals deia el nom a la seva manera, MÀRRI l’un i MÚRRAI l’altre…
Una mostra semblant ens l’havien ofert dies enrere els inefables comentaristes de TVE de l’últim Tour: tot i estar l’un al costat de l’altre físicament, es van passar una etapa sencera, en què el ciclista britànic Chris Froome marxava destacat, pronunciant el cognom FRUM i FROM, alternadament, quina cosa més entretinguda!
La volta ciclista francesa, de les de més participació internacional, presenta un mostrari llarguíssim d’aquesta manera tan descuidada de fer. Recordem només, com a botó de mostra, els anys en què destacava a les etapes de muntanya el corredor francès Richard Virenque, el nom del qual era pronunciat invariablement pels locutors espanyols exactament igual com el nom del peix “arenque”, de tal manera que quan un hom sentia, en el resum a TV3 de les mateixes etapes, el mateix apel·latiu dit correctament a la francesa per l’entranyable Arcadi Alibés semblava que parlés d’un extraterrestre inaudit…
Fins aquí ens hem referit a cites esportives espaiades en el temps. Però, ¿i en el mundillo de l’esport rei, el futbol, tan proper que no hi ha manera de desempallegar-se’n, tan sovintejat que ens el trobem a la sopa i tan important que en una important Noció (teòricament) europea és considerat oficialment “d’interès general”?

Doncs passa tres quarts del mateix. Unes vegades són les dificultats de pronúncia (com el cèlebre David Beckam, convertit en boca dels locutors de ràdio i televisió espanyols en BÉKAN, o el de l’endimoniat Cesc/SÉKS Fàbregas), d’altres les traduccions gratuïtes, com la de Bernd/Bernardo Shuster, o el mimetisme envers l’accent que a França fan recaure sistemàticament en l’última síl·laba del cognom de jugadors provinents de les seves antigues colònies del nord d’Àfrica o d’ultramar…
A veure: una cosa és la manera com el propi jugador vol que sigui pronunciat el seu cognom, independentment del seu origen familiar (com és el cas de molts jugadors argentins o francesos amb cognom originàriament italià, com Mascherano, Pochetino, Zanetti o Demichelis, Platini, Ginola, etc), que estan en el seu dret, i una altra és que el locutor de torn el pronunciï per aproximació, o de la manera que li sembla més òbvia o simplement com li roti, de la primera manera que li surt: no hi ha cap dret que l’autoritzi a fer aquestes barrabassades.
“Nom propi” vol dir exactament això: nom que hom té en propietat, personal i instranferible, i que a més no té cap valor de significat, sinó de representació, de manera que ni tan sols la referència al nom comú equivalent (és a dir, si és el cas que tingui correspondència al diccionari de definicions) no pot servir de guia. Es tracta de noms propis, per tant, i com a tals s’han de respectar en la forma en què el seu portador vol que siguin dits.
Això també val per als noms de fonts. Aquella celebrada intervenció del diputat Carod-Rovira en un programa de Televisión Española, en què va deixar clar que ell es diu Josep-Lluís “aquí y en la China Popular”, tenia tot el fonament, doncs. I en aquest punt no podem deixar de referir-nos al clos de les retransmissions fetes pels canals espanyols de campionats internacionals com el mundial de motociclisme, on els noms dels participants catalans són sovint castellanitzats o espanyolitzats amb una naturalitat que esborrona… Encara esborrona més, tanmateix, veure que alguns d’aquests locutors són catalans, i que per tant saben perfectament bé com es pronuncien els noms de Dani Pedrosa, Toni Elias o Rubèn Xaus, per exemple. El papanatisme que ha desembocat a Catalunya la llarga riuada dels anys de franquisme és descomunal.
Però la qüestió general és aquesta: si aquests professionals del micròfon estan en contacte constantment amb aquestes figures de l’esport, sigui futbol, bàsquet, motociclisme, automobilisme o el que sigui, sembla que la primera cosa que haurien de fer, ja des de la primera entrevista, és preguntar-los, simplement, com es diuen, és a dir, com es pronuncia (o com volen ells que sigui pronunciat) el seu nom. És ben fàcil, oi?

Camp de Mart, Devesa de Girona, 29 de juliol de 2012

«Som la festa, som un poble en moviment,
aixequem castells dels somnis de la gent,
de la pinya ferma i forta neix el tronc,
i enfilada dalt de l’arbre no tinc por…»

Vaig ser al concert de la Devesa del 1992, i ahir vaig tornar a ser-hi, en el que es va fer a l’ampli espai central del parc urbà de Girona per commemorar aquell primer, les imatges del qual eren majoritàriament en blanc-i-negre. Ahir va ser molt diferent: tot i amb la mateixa raó de fons –reivindicar l’alliberament de Catalunya del jou espanyol–, l’ambient era festiu, familiar, intergeneracional, amb gent vinguda de tot el país, i la ràbia de fa vint anys s’ha capgirat ara en pressa i impaciència, però una impaciència serena, diria, a causa del convenciment, de més en més general, que no hi ha cap altra sortida que aquesta, que totes les altres portes són falses, perquè estan tapiades o perquè no ens poden dur enlloc, i cada cop estem més convençuts que caminem cap a la sortida d’aquest mal rotllo que ja no pot durar més. Trigarem més o menys a arribar-hi i traspassar-la, però ho farem, com hi ha món!

L’endemà, tornem a la dura realitat: és dilluns, un altre dia d’una altra setmana d’un altre any que pot ser un dels últims que ens queden per suportar. Però de moment toca aguantar. Hold on, soldier!
Repassant els fulls del diari El Punt Avui, que va organitzar la gran festa d’ahir i que va carregat de material gràfic amb tots els colors de l’alegria col·lectiva, topo amb un article on Jordi Cabré fa un encertat paral·lelisme entre el joc del Monopoly i el que juguem amb Espanya des de fa segles, perdent el temps i perdent invariablement totes les partides, perquè el jugador amb qui compartim fitxes és un trampós compulsiu.

“A casa sempre hem jugat així”: aquesta és la totpoderosa raó que dóna aquest mangant per endur-se’n sempre l’aigua al seu molí. Evidentment, escriu Cabré, «aquesta frase té una segona part gens menyspreable, referent al ius soli, que es dóna per sobreentesa: “I avui juguem a casa meva”. O sigui, ens acollirem als meus costums i això serà perquè som als meus dominis i no als teus. És així com s’entenen els últims editorials dels diaris espanyols amb referència a la proposta de pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya, tot dient que mentre Catalunya sigui espanyola no s’hi val a proposar unes noves normes. Si no us agraden aquestes, jugueu a casa vostra. O mano, o estripo la baralla (i “no os vamos a financiar vuestra construcción nacional”)».
“Vuestra reconstrucción nacional“, hauria sigut més exacte, perquè una part dels pocs calés que ens deixen (que ens tornen, de fet: la humiliació que no falti mai) l’hem de fer servir per refer tot allò que ens han destruït amb la seva, de “construcción nacional”… Prosseguim la lectura:

«La pèrdua de sobirania espanyola en favor d’Europa és important però no definitiva: Montoro encara ha pogut apujar l’IVA a uns nivells que, només en el camp del consum cultural, ens acosten a una zona de quasi inviabilitat. D’unes conseqüències gravíssimes i innecessàries. La cultura és un luxe, vénen a dir, com en aquella casella del Monopoly (entre Balmes i passeig de Gràcia) que es deia “impost de luxe”: faràndula, gent del lleure i distracció, gent que pensa, que fa pensar, gent de la cella o de la pestanya, que paguin. Tota una declaració d’intencions, tot un atac a l’ànima d’un país, a una de les seves principals eines de cohesió i de desenvolupament personal. I torna a llançar els daus, i agafa una carta de “caja de comunidad”, i vejam què et toca pagar ara, i sobreviu una volta més, i esquiva els hotels, i compte amb les amenaces d’anar a la presó. Sí, el tauler encara és seu.

»El d’Artur Mas és el govern que haurà de dir prou. El Parlament no ha fet només una proposta: tan important com el seu contingut és allò que no hi surt, el “full d’instruccions” subliminar, el gest de cara a les setmanes futures, el canvi de normes del joc que s’hi dibuixa. Especialment quan s’explicitin els dos models antagònics. Haver deixat aquest llistó i no un altre, malgrat tantes amenaces i xantatges, apunta a un camí de no retorn. Hem mogut la reina i hem donat un missatge històric per a qui ho vulgui entendre: no hi haurà capitulacions. Hola. Us toca».

___________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Dalt de l’escenari del concert del 29/7/2012, una part del grup d’independentistes que van ser detinguts en la preventiva “operació Garzón”, abans de les Olimpíades de Barcelona ’92 (Foto: Lluís Serrat, El Punt Avui}]

El terrorífic incendi de l’Alt Empordà es troba finalment en fase d’extinció completa, després d’haver cremat en múltiples fronts durant tres dies seguits. Les flames han assolat una extensió de bosc equivalent al municipi de Barcelona i s’han cobrat quatre vides humanes, i les de moltíssims animals de les granges que hi havia escampades per la zona calcinada. Les pèrdues econòmiques són enormes, i tant d’aquestes com de les ecològiques tardarem anys a refer-nos-en. Per a les vides humanes perdudes no hi ha reparació possible.
Els resultats negatius d’aquesta tragèdia són catastròfics, ja veurem fins a quin punt quan se’n faci el recompte; i el paisatge ennegrit pel pas del foc és depriment, d’una infinita tristor. Recordo haver vist en ocasions anteriors membres de l’ADF plorant davant les càmeres, per la sensació d’impotència que provoca la devastació d’un incendi desbocat. No costa gaire de posar-se a la seva pell, i no diguem a la de la gent que ha vist com perdien en pocs minuts (diumenge el foc, empès per la tramuntana, avançava a 6 i 7 quilòmetres per hora, que és més que el pas d’una persona a peu) tot allò que tenien.
Totes aquestes circumstàncies solen produir entre les persones humanes reaccions d’empatia i solidaritat, tant envers els que lluiten contra les flames com per als directament afectats per la desgràcia, i també entre països, per la dimensió col·lectiva del desastre natural…, si ho és.
No ho és pas en el cas dels focs de l’Alt Empordà, si es confirmen els indicis –burilles mal apagades en tots dos incendis– que fan pensar, segons els tècnics, que han estat provocats; en principi “per descuit”, però ¿qui pot assegurar que les burilles no fossin llençades intencionadament a la cuneta resseca? Segurament no ho arribarem a saber mai, encara que el conseller Felip Puig ha dit avui mateix als periodistes que el seu departament està decidit a trobar els culpables, a través de l’anàlisi de l’ADN, si es dóna la possibilitat, que sembla remota, tanmateix. I encara que fos així, és molt improbable que els (ir)responsables acabessin reconeixent la seva acció criminal. (En aquest sentit, he trobat desconcertants les paraules del conseller d’Interior, que ahir demanava “sisplau” que la gent que es desplaça amb cotxe no tiri les burilles enceses per la finestra… Sisplau?! Els conductors que paren al costat de les carreteres per practicar sexe amb alguna prostituta poden rebre dures sancions, gràcies a les gestions del conseller, i ell mateix demana als conductors, en canvi, que tinguin la bondat de no fer una acció delictiva que pot fer mal –i fins causar la mort– a tercers… La incoherència és com a mínim xocant).

Una altra particularitat dels incendis declarats diumenge passat, imprevisible i sorprenent –fins a cert punt– i que provoca ràbia i vergonya aliena, és la reacció (a hores d’ara ja molt coneguda a través de les xarxes socials, però no podem fer menys que ajudar a difondre-la des d’aquí) de la premsa cavernària madrilenya, que ha ofert les seves planes perquè uns indeterminats subjectes de baixa, baixíssima, estofa plasmessin les seves repugnants opinions al voltant dels incendis, o fent servir els incendis d’excusa, per ser exactes. En podeu veure unes quantes mostres, si teniu prou estómac, clicant en aquest encapçalament genèric de l’edició de diumenge de Nació Digital: “Por mi, que se queme Cataluña entera y su contenido!”.

«A mesura que la premsa espanyola ha anat difonent la notícia del terrible incendi de l’Alt Empordà», explica el digital, «no han trigat en aparèixer publicats comentaris que es movien entre la burla, el retret i, fins i tot, la satisfacció.

»Una de les opinions més esteses consisteix a culpar de l’incendi la manca de recursos d’extinció perquè la Generalitat es gasta els diners promovent la llengua i la cultura catalanes o les “ambaixades” a l’estranger. Aquí teniu una tria ràpida d’alguns d’aquests comentaris. No es tracta de missatges en xarxes socials, sinó de comentaris acceptats i publicats en capçaleres conegudes de difusió estatal.

»També hi ha comentaris que censuren aquestes opinions i posen per davant el respecte a les víctimes i la necessitat de ser solidaris en la desgràcia per damunt de qualsevol mena de diferències».

Encara bo, perquè la petita tria de perles d’aquestes fa venir ganes de vomitar. Ni respecte pels morts, ni pels vius: ni en plena desgràcia no deixen de tirar porqueria sobre Catalunya; al contrari: els hi sembla una ocasió boníssima per fer-ho, pensant que l’ocasió d’extrema necessitat encara els carrega de raó, que reforça les miserables raons que s’empesquen per pensar-se que aquest país ha d’estar sotmès al seu sense condicions i per sempre més.
Hi ha qui diu ponderadament, en els fòrums de la Xarxa, que no els hi hauríem de fer cas, que no podem contestar al seu odi amb més odi. No, però és que no es tracta d’això: es tracta de contestar, civilitzadament però fermament, les seves agressions. Es tracta de fer-nos respectar, simplement. “Cap agressió sense resposta”: aquest hauria de ser el lema dels que ens representen i ens governen per delegació. Si l’haguessin seguit al peu de la lletra (per cada agressió delictiva, una denúncia), aquests energúmens no haurien arribat mai a aquests nivells d’agressivitat i de menyspreu en les seves manifestacions públiques. Dit a l’inrevés: si hi han arribat, és perquè, a més de trobar-ho segurament excitant com una droga, se saben impunes. Anar contra els catalans i posar-los a parir és gratis! (excepte a nivell polític, que no solament no implica cap responsabilitat jurídica, sinó que dóna rèdits electorals i de popularitat, a Espanya).
Un cop més trobo a faltar aquí el mateix nivell de fermesa que demostra el conseller Puig en causes menors, el nivell que hauria de tenir el departament de Justícia, que és al que li correspondria actuar, suposo, i en general tot l’executiu català, amb el President al capdavant.
Fora d’això, que no és poc, tota aquesta nauseabunda xerrameca allotjada als diaris espanyols referits (que van dedicar un espai mínim a parlar dels focs, per cert, probablement perquè aquests tenien lloc fora del territorio nacional) i escampada per les xarxes socials no fan altra cosa que demostrar que parlem llengües diferents, i que amb aquesta gent no hi ha entesa possible; i segonament, que els arguments que tenen per oposar-se a la secessió del País Català són d’una pobresa inaudita, per no dir inexistents.
Per si no fos prou, cada vegada que obren la boca es desqualifiquen més. Mentre aquí vivíem amb tota la cruesa el drama col·lectiu, el mateix diumenge aquests insensats tenien les grandíssimes penques de reduir el drama a una qüestió de diners, quan tothom sap (i últimament, per a desgràcia seva, es va sabent fora de les fronteres espanyoles) que si en aquest país nostre falten diners no és perquè se’ls gasti en “cretineces identitarias”, sinó perquè els qui governen el seu se’ls emporten, com han fet sempre, per gastar-se’ls en les seves, de cretineses identitàries, en els seus projectes pomposos, insensats i inútils i en els seus deliris imperials.
_________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Portada del diari El Punt Avui d’aquest dilluns, 23 de juliol del 2012. Vegeu aquí la galeria de fotos dels incendis}]

«Ivie Okundaye és el nom de la prostituta que va ser atropellada mortalment en el punt quilomètric 775’5 de la carretera Nacional-II, a la Jonquera. El vehicle que la va atropellar, de color vermell i amb matrícula francesa, es va donar a la fuga i encara avui no s’ha localitzat. Ivie fugia dels Mossos d’Esquadra per por a ser sancionada en exercir la prostitució. Els fets van passar el 18 de setembre de 2009. La seva identitat i la seva història personal van passar desapercebudes en els mitjans de comunicació.
»Feia gairebé un mes que havia entrat en vigor l’ordenança que regulava la prostitució en els espais públics de la ciutat fronterera i que preveia multes de fins a 3.000 euros. L’Ajuntament de Figueres s’hi afegiria en pocs mesos però multant els clients. La Ivie no podia arriscar-se a haver de pagar la sanció, tenia un deute previ de presumptament més de 30.000 euros que devia a les persones que l’havien ajudada a entrar il·legalment al país.
»Hi ha una màxima que diu que som d’allà on enterrem els nostres morts. No hi va haver diners per traslladar les despulles de la Ivie a Nigèria i la petita comunitat nigeriana establerta a l’Empordà va decidir fer-ho a Figueres.
El documental, resultat de dos anys d’investigació, reconstrueix la vida de la noia a l’Estat espanyol, el context social i econòmic de la família Okundaye a Benín City (Nigèria) i a través de diversos testimonis i fonts policials explica com operen les xarxes de prostitució nigeriana a Europa».

Aquesta és la sinopsi del documental sobre Ivie Okundaye del qual són autors Anna Teixidor i Marc Faro i que va ser presentat el mes de març passat a Girona, el dia 22, i a Figueres l’endemà. El document pinta amb cruesa la realitat de la vida “fàcil i regalada” a peu de carretera de les noies que es veuen obligades a prostituir-se al nostre país, i amb els particulars tints, encara més tenebrosos, que envolten l’experiència forçada de les noies africanes. És una realitat dura que clama al cel, però també hauria de fer-ho a la consciència i a la responsabilitat dels dirigents polítics i socials, que haurien d’encarar-la amb valentia i donar-hi una resposta que no sigui la d’amagar el cap a la sorra com els estruços i d’amagar la incomoditat sota l’estora, i regular d’una vegada des de l’administració aquesta activitat, per molt espinosa que els resulti, perquè no representi un perill per a la sanitat pública ni per a la salut i la vida de les mateixes noies.

En comptes d’això, el dilluns 12 de juny vam veure el conseller Felip Puig traient el careto per la pantalla de la TV i posant aquella cara de circumstàncies que només ell sap clavar tan bé, per anunciar que entrava en vigor la disposició que s’ha estat coent durant mesos i que permetrà d’ara endavant als Mossos multar les noies i els seus clients, amb un màxim de 30.000 euros (no queda clar si vol dir en una sola infracció, o si es tracta d’un màxim d’infraccions acumulades, o entre la noia i el client, i sobretot no se sap per quin barem una i altre seran multats entre diguem un euro i trenta mil: quin concepte marcarà la gradació d’infraccció lleu a greu o molt greu, o gravíssima…).

No és cosa de broma, en absolut. Ja no parlem del drama personal de les noies que es prostitueixen (les que ho fan per força, que són la majoria), i encara podríem afegir-hi el dels clients (que potser no són els puteros sense escrúpols i malparits pintats invariablement i sense matisos per les feministes que es fiquen en aquest esbarzer amb l’empenta de la donzella d’Orleans), sinó d’aquest sistema desequilibrat i ple d’absurditats i d’extrems sense cap sentit, que només fa que produir misèria i dolor, i que encara té les penques d’estigmatitzar totes les pobres desgraciades que llença a la cuneta, literalment en el cas de les prostitutes de carretera…

A veure: aquestes noies, per què se les vol foragitar de les vores de la carretera? Per una qüestió moral? Perquè fan lleig? Per homologar el nostre paisatge al de l’Europa calvinista? Per la dignitat de la dona? Sigui quina sigui la motivació, totes respectables, tanmateix, hauríem de puntualitzar que hi ha altres àmbits del paisatge social, que no tenen res a veure amb el sexe, on hauria de prevaler la moralitat, i en canvi estem tips de veure fins a quins nivells de baixesa moral són capaços d’arribar alguns personatges del nostre entorn, incloent-hi molts personatges públics. I això per no parlar de la moralitat del sistema sencer, que explota sense manies i sense escrúpols ètics les necessitats dels treballadors. Però dit això, al final queda una qüestió per resoldre; aquesta: quina alternativa proposen per a les noies que viuen de la prostitució, els seus detractors? Si els preocupa tant que exerceixin una professió tan indigna, quina altra els posen a l’abast?

Bé, doncs, sembla que l’única cosa que compta, darrere de tant de nerviosisme, és que Catalunya no dugui penjada l’etiqueta de ser el prostíbul d’Europa. Però què hi ha de la possibilitat de regular aquesta activitat? Res de res. Ni tan sols la crisi els ho fa replantejar: el sexe, dins el matrimoni, i la resta és pecat i queda prohibit (els bordells són, simplement, tolerats, segurament perquè és suficient que facin la funció de pantalla). D’aquesta manera, els capellans contents, les feministes contentes, les dretes hipòcrites contentes i les esquerres beates contentes (i ves per on, resulta que aquesta tropa tan heterogènia ja tenen amb això una cosa en comú!).

Tampoc és gaire corrent que se’n parli a les tribunes d’opinió. No direm que es tracti d’un tema tabú, però sí que és un tema que crea una molèstia evident. Però de tant en tant hi ha qui s’hi atreveix, com ara Martí Gironell, que escrivia al Punt Avui del 4 d’abril un article, “Hi sortiríem guanyant”, on enfilava la possibilitat de legalitzar la prostitució i les drogues (l’altre negoci que tampoc hi ha manera de rescatar de les grapes de les màfies) i que hauria de ser motiu de reflexió i d’un debat que s’hauria d’abordar necessàriament, en una societat que ha de madurar en aquest i en tants altres aspectes, i encara més en temps de crisi (en el sentit de canvi) com el que vivim:

«Un cop passada la Setmana Santa, dimarts que ve, Rasquera ha de votar en referèndum si es tira endavant el projecte de cedir uns terrenys del poble a l’Associació Barcelonesa Cannàbica d’Autoconsum (ABCDA) per plantar-hi marihuana. És una iniciativa arriscada, ambiciosa i pionera a Europa, que vol obrir camí en aquest camp i posar sobre la taula la necessitat de regular aquesta pràctica i, al mateix temps, diversificar-ho cap a la investigació amb finalitats lúdiques, però també terapèutiques. I això sense oblidar que de tot plegat i de manera legal se’n pot obtenir un benefici econòmic pel poble, escanyat com molts altres per la crisi. Però a diferència de molts altres, a Rasquera tenen una sortida. No han esperat que cap administració amb voluntat paternalista els vingués a rescatar, tal com està el pati tampoc es podien esperar que ningú els ajudés, s’han estimat més espavilar-se i han sortit a buscar-se la vida. Han decidit emprendre apostant pel territori i què han trobat? Pals a les rodes i que se’ls paga amb la moneda de la hipocresia i la doble moral. Tant que ens omplim sempre la boca que Catalunya ha de ser –perquè vol ser– un estat de la Unió Europea, i jo em pregunto, per què en qüestions tan sensibles no adoptem el que d’altres països europeus han sabut resoldre amb seny? Per què no s’afronta el problema de cares, sense amagar el cap sota l’ala ni mirar cap a una altra banda? Què ha fet Holanda amb la prostitució o les drogues toves? Legalitzar-ho. Què suposa aquest pas? No és només un acte de justícia social sinó que és una manera de plantar cara a la crisi. Regular pràctiques ancestrals, treure-les de l’economia submergida, desmantellar els mercats negres, fer aflorar els diners, gestionar uns impostos que revertirien en sanitat o educació i sanejar les arques públiques. Emergirien uns calerons que ara mateix només enriqueixen uns quants, mafiosos i traficants, amb la connivència d’unes autoritats que s’esquincen els vestits quan senten a parlar de sexe i droga. Doncs mirin-s’ho des de l’altra bàndol, si no els podem vèncer, unim-nos-hi. Siguin sensibles a la demanda d’una gran majoria de la població i actuïn sense por i d’una vegada sobre aquests temes, que tots hi sortiríem guanyant».

(Els subratllats són meus).

Presència és una capçalera històrica de la premsa en català que des de l’estiu del 2001 és la revista setmanal en català amb més difusió, amb uns 65.000 exemplars de mitjana. La revista arriba cada setmana als més de 370.000 lectors provinents de les publicacions que la distribueixen: El Punt, Avui, El 9 Nou, Diari de Balears i Diari d’Andorra.

Presència arriba d’aquesta manera a gairebé tot el territori de parla catalana, des de València fins a Andorra, passant per la Catalunya central i les Illes Balears.

Presència és un suplement ‘diferent’, que cada setmana presenta als seus lectors, entre altres seccions, un dossier d’un mínim de sis pàgines, on aprofundeix temes d’actualitat des d’una òptica particular. La revista es complementa amb entrevistes amb personatges de relleu, reportatges, seccions fixes com les de llibres, música, art i la xarxa. Escriptors i periodistes de reconegut prestigi col·laboren habitualment a Presència, com ara Vidal Vidal, Emili Teixidor, Eva Vàzquez, Tura Soler, Germà Capdevila, Xavier Cortadellas, Guillem Frontera, Vicenç Pagès, Melcior Comes, Xevi Planas, Jordi Llavina, Andreu Mas, Antoni Dalmases i Carles Ribera.

El director de Presència és el periodista Joan Ventura.

[De la plana web, www.presència.cat]

…

Podria parlar aquí de la històrica capçalera (d’orígens gironins) perquè sí, perquè em ve de gust, perquè en tinc uns records molt vius encara dels anys seixanta, quan érem adolescents, i/o perquè hi vaig treballar directament uns anys, quan va passar a ser el suplement d’El Punt (en la correcció dels textos, però també hi vaig dibuixar durant un temps un dels meus ninots cada setmana). Però si en parlo avui és per un motiu altre que cap d’aquests: perquè en el número que surt demà diumenge hi treu el careto aquest mindundi servidor vostre (la foto la va fer a la Molina l’amic Quim Bonaventura, un dia de fred polar en què s’hi celebrava la copa del món d’esquí per a minus).

Es tracta de la secció “Un nom, un món”, on el periodista Xevi Planas parla cada setmana d’un personatge diguem-ne singular. La meva, de singularitat, la coneixeu de sobres els que passeu per aquestes planes de tant en tant. Així que ja ho sabeu. Per la meva part, no puc fer menys que donar les gràcies des d’aquí al company d’El Punt per la seva receptivitat i per l’oportunitat.

[_{Imatge de l’entradeta: portada del darrer número de la revista/suplement Presència, amb els altres homes de negre a punt per a l’acció}]

Jo hi era!
Dissabte passat, dia 5 de maig del 2012, un meu àngel de la guarda em va regalar una entrada al Camp Nou, i amb l’àngel i el seu germà vaig tenir la sort de ser a l’últim partit d’en Pep Guardiola com a entrenador del superBarça d’en Messi i companyia (que, per cert, va tenir el detall, en Leo, de batre davant dels nostres ulls i dels nostres nassos un altre rècord de gols –50 a la lliga i 72 en total en una sola temporada– i fer un altre pòquer de quatre dianes que va dedicar al crac de Santpedor), i de viure en directe aquella estona inoblidable que surt en el vídeo adjunt.
Doncs bé, tot això que hem vist i viscut aquests intensos quatre anys ens queda a la memòria  i com a llegat col·lectiu, i així, amb la motxilla plena, continuem endavant.
Per la meva part, davant aquesta nova etapa que encetem, no espero d’aquest personatge brillant que ha sigut i que és Josep Guardiola que es converteixi algun dia (proper o llunyà) en el President de Catalunya, com volen, demanen, suggereixen o exigeixen alguns; ni tan sols que es converteixi en el president del FCB… (En un país endreçat, cada persona al seu lloc i un lloc per a cada persona).
Sí que espero, en canvi, que el President del Govern i el president del Barça excel·leixin en la seva feina com en Pep ha excel·lit en la seva.

… I per si no queda prou clar davant de què i de qui han d’excel·lir, més enllà del poble o del públic a qui es deuen, serveixin a tal fi aquestes ratlles escrites per un londinenc de naixement i català d’adopció (mútua), que ho té més clar (segurament ajudat per la distància relativa) que molts nadius del país:

Escriure després insinua, de fet, que a Catalunya, la Xoà sencera (els afusellaments massius, els guetos privats d’aliments, els treballs mortífers, les furgonetes i cambres de gas, els assassinats casuals de nadons) s’ha convertit en poca cosa més que una abstracció, que la gent sol resumir amb un parell de paraules –Holocaust, Auschwitz– sense ni tan sols voler imaginar què significava tot plegat per a les víctimes i els supervivents. És més, ara que la catalanofòbia és a l’ordre del dia en certs mitjans socials, resulta estrany que els catalans no tinguin la Xoà més en compte. Vet aquí, per exemple, un tuit recent, cortesia d’un tal Yair Rodríguez: “Si Hitler sentia el mismo odio hacia los judíos que yo hacia los catalanes, ahora entiendo muchas cosas.”Més clar, l’aigua.

Els tràgics fets ocorreguts la setmana passada a Tolosa de Llenguadoc (l’assassinat d’un grup d’alumnes d’una escola jueva a mans d’un tal Mohamed Merah, que finalment va ser abatut per les bales de la policia francesa), han deixat en l’aire una vegada més aquella estranya sensació barreja de sorpresa, consternació, ràbia i inquietud que provoquen aquesta mena d’actes, que no paren de succeir-se, i les seves obscures motivacions (perquè n’hi deu haver alguna: el cervell humà és capaç d’unes profunditats molt negres), que a un se li fan inaferrables, es mirin com es mirin.
Doncs, casualment, em sembla haver trobat algunes de les claus remotes d’aquest conflicte somort (però sempre a punt de revifar) en la lectura novament del llibre de Claude Lévi-Strauss que vaig citar aquí fa uns dies, Tristos tròpics, i que va ser escrit entre els mesos d’octubre de 1954 i març de 1955. És a dir, que l’he tingut tota la vida a la meva disposició i tot just ara m’ha arribat el seu testimoniatge (que, val a dir-ho, la correcció política avui potser faria impossible), tant se val. “L’obra de Lévi-Strauss”, escrivia Gabriel Janer Manila ara fa quatre anys, arran de la lectura d’aquest llibre, “ens obliga a detenir el pas i a observar la naturalesa massacrada del nostre temps, la destrucció accelerada de la diversitat, les putrefaccions contemporànies. Però no pretén canviar el món ni salvaguardar res. No cerca perpetuar la diversitat. Li és suficient preservar-ne el record”.
El cert és que el text de l’antropòleg francès evidencia les enormes dificultats que aquesta diversitat, a causa dels sediments tan distints on enfonsa les arrels, té plantejades ja no per a alguna forma eventual d’ecumenisme, sinó tan sols per a un simple acostament i comprensió mútua que desemboquin en un mínim respecte i que facin possible la convivència pacífica. I sembla que el curs del temps està donant la raó a aquest pessimisme, al “realisme ben informat” plasmat a les planes que Lévi-Strauss escriu sobre aquest desencontre crònic.
En reprodueixo uns fragments:

«Però subestimaríem Tàxila si la reduíssim al lloc on durant alguns segles tres de les més grans tradicions espirituals del Vell Món van viure l’una al costat de l’altra: hel·lenisme, hinduisme, budisme. Perquè la Pèrsia de Zoroastre també hi era present i, amb els parts i els escites, aquesta civilització de les estepes es combinava allí amb la inspiració grega per crear les joies més belles mai sortides de mans d’un orfebre. Quan aquests records no estaven encara oblidats, l’islam va envair la comarca per no abandonar-la mai més.
…
 

»Què seria avui d’Occident si la temptativa d’unió entre el món mediterrani i l’Índia hagués tingut un èxit durable? El cristianisme, l’islam, haurien existit? Em turmentava sobretot la presència de l’islam; no pas perquè hagués passat els mesos precedents en un medi musulmà. (…)
»L’islam em desconcertava per una actitud contradictòria respecte a la nostra i contradictòria en ella mateixa davant la història: la preocupació de fundar una tradició anava acompanyada d’un apetit destructor de totes les tradicions anteriors. Cada monarca havia volgut crear lo imperible destruint la duració. (…)
»¿Quina és la raó profunda d’aquesta indigència en la qual s’endevina l’origen de l’actual desdeny dels musulmans per les arts plàstiques? A la Universitat de Lahore vaig trobar-hi una dama anglesa, esposa d’un musulmà, que dirigia el departament de Belles Arts. Només les noies estan autoritzades a seguir el curs; l’escultura està prohibida, la música és clandestina, la pintura és ensenyada com un art de recreació. Com que la separació de l’Índia i el Pakistan es va fer segons la línia de demarcació religiosa, s’ha assistit a una exasperació de l’austeritat i el puritanisme. L’art, es diu aquí, “s’ha refugiat en lo clandestí”. No es tracta només de romandre fidel a l’islam, sinó, encara més, de repudiar l’Índia: la destrucció dels ídols renova Abraham, però amb una significació política i nacional completament nova. Trepitjant l’art, s’abjura de l’Índia. (…)
»A aquest art religiós [hindú] de pacotilla, però increïblement viu, els musulmans hi oposen la seva pintura única i oficial: Chagtai és un aquarel·lista anglès que s’inspira en les miniatures rajput. ¿Per què l’art musulmà es desploma tan completament quan cessa el seu apogeu? Passa sense transició del palau al basar. ¿No és una conseqüència del repudi de les imatges? L’artista, privat de tot contacte amb lo real, perpetua una convenció tan exsangüe que no pot ser rejovenida o fecundada. Està sostinguda per l’or o s’ensorra. (…)
»Exceptuant els forts, els musulmans no han construït a l’Índia altra cosa que temples i tombes. Però els forts eren palaus habitats, mentre que les tombes i els temples són palaus desocupats. Aquí també s’experimenta la dificultat que té l’islam per pensar la soledat. Per a ell, la vida és en primer lloc comunitat, la mort s’instal·la sempre en el marc de la comunitat, desproveïda de participants. (…)
»A l’Islam la tomba es divideix en un mausoleu esplèndid, que no és aprofitat pel mort, i una tomba mesquina dividida alhora en un cenotafi visible i una sepultura amagada, on el mort sembla estar empresonat. El problema del repòs del més enllà troba una solució doblement contradictòria: d’una banda, confort extravagant i ineficaç, de l’altra, falta de confort real; i el primer aporta una compensació al segon. ¿No és la imatge de la civilització musulmana, la qual associa els refinaments més rars –palaus de pedres precioses, fonts d’aigua de roses, menges recobertes de fulles d’or, tabac mesclat amb perles mòltes–, que serveixen per cobrir la rusticitat dels costums i la beateria que impregna el pensament moral i religiós?
»En el pla estètic, el puritanisme islàmic renuncia a abolir la sensualitat i s’acontenta reduint-la a les seves formes menors: perfums, encaixos, brodats i jardins. En el pla moral, hom xoca amb el mateix equívoc: una tolerància que s’exhibeix a expenses d’un proselitisme el caràcter compulsiu del qual és evident. De fet, el contacte amb els no musulmans els angunieja. El seu gènere de vida provincià es perpetua sota l’amenaça d’altres gèneres de vida, més lliures i flexibles que el seu, i susceptibles d’alterar-lo per la seva sola contigüitat.
»Abans que parlar de tolerància, valdria més dir que aquesta tolerància, en la mesura en què existeix, és una perpètua victòria sobre ells mateixos. Preconitzant-la, el Profeta els va ubicar en una situació de crisi permanent, que resulta de la contradicció entre l’abast universal de la revelació i l’admissió de la pluralitat de fes religioses. Aquí hi ha una situació “paradoxal” en el sentit pavlovià, generadora d’ansietat, d’una banda, i de complaençia en ella mateixa de l’altra, ja que es creuen capaços de superar semblant conflicte gràcies a l’islam. Tanmateix, és en va: com feia notar una vegada davant meu un filòsof indi, els musulmans s’enorgulleixen de professar el valor universal de grans principis: llibertat, igualtat, tolerància, i revoquen el crèdit que pretenen afirmant al mateix temps que són els únics a practicar-los.
»Un dia, a Karachi, em trobava en companyia de savis musulmans, universitaris o religiosos. Sentint-los com es jactaven de la superioritat del seu sistema, m’impressionava comprovar la insistència amb què tornaven a un sol argument: la seva simplicitat. La legislació islàmica en matèria d’herència és millor que la hindú perquè és més simple (…); quant a la reforma agrària, s’aplicarà la llei musulmana a la successió de les terres laborables fins que estiguin prou dividides, després es deixarà d’aplicar-la –ja que no és article de dogma– per evitar una parcel·lació excessiva: There are so many ways and means…
»Tot l’islam sembla ser, en efecte, un mètode per desenvolupar en l’esperit dels creients conflictes insuperables, a risc de salvar-los després proposant-los solucions d’una gran simplicitat (però massa gran). Amb una mà se’ls precipita, amb l’altra se’ls para al caire de l’abisme. ¿Us inquieta la virtut de les vostres esposes i filles mentre sou en campanya? Res més simple: vetlleu-les i enclaustreu-les. Així és com s’arriba a la burka moderna, semblant a un aparell ortopèdic (…). Però, d’aquesta manera, la barrera de la preocupació només s’ha desplaçat; ara n’hi haurà prou que algú fregui la vostra dona per deshonrar-vos, us turmentareu encara més. Una franca conversa amb joves musulmans ensenya dues coses: primer, que estan obsessionats amb el problema de la virginitat prenupcial i de la fidelitat ulterior; seguidament, que la pardah, és a dir, la segregació de les dones, en un sentit obsta a les intrigues amoroses però en altres l’afavoreix, per l’atribució d’un món propi a les dones, del qual només elles coneixen les giragonses. Desvalisadors d’harems en la seva joventut, tenen bones raons per fer-se’n els guardians un cop casats. (…)
»La fraternitat islàmica descansa sobre una base cultural i religiosa. No té cap caràcter econòmic o social. Ja que tenim el mateix Déu, el bon musulmà serà qui comparteixi el seu huka amb l’escombriaire. En efecte, el mendicant és el meu germà: en aquest sentit, sobretot, compartim fraternalment la mateixa aprovació de la desigualtat que ens separa. (…) Si un cos de guàrdia pogués ser religiós, l’islam semblaria la seva religió ideal: estricta observança del reglament (…), revistes de detall i cura de la neteja (les ablucions rituals), promiscuïtat masculina en la vida espiritual tant com en el compliment de funcions orgàniques; i res de dones.
»Aquests ansiosos són també homes d’acció. Presos entre sentiments incompatibles, compensen la inferioritat que senten mitjançant formes tradicionals de sublimació que des de sempre s’associen a l’ànima àrab: gelosia, orgull, heroisme. (…)
»Gran religió que es fonamenta no tant sobre l’evidència d’una revelació com sobre la impotència d’entaular llaços enfora. Davant la benevolència universal del budisme, del desig cristià de diàleg, la intolerància musulmana adopta una forma inconscient en els qui se’n fan culpables; ja que, si bé no proven sempre de portar l’altre, de manera brutal, a compartir llur veritat, són tanmateix incapaços (i és lo més greu) de suportar l’existència d’un altre com a altre. Per a ells l’únic mitjà de posar-se a recer del dubte i de la humiliació consisteix en un “anorreament” de l’altre considerat com a testimoni d’una altra fe i d’una altra conducta. La fraternitat islàmica és la inversa d’una exclusió dels infidels que no es pot confessar, perquè reconèixer-la com a tal equivaldria a reconèixer aquests infidels com a existents».
__________________________________

_{nb: existeix una traducció al català del llibre, Tristos tròpics, feta per Miquel Martí i Pol, però lamento no haver-ne pogut disposar; la d’aquestes ratlles és feta per un servidor a partir de la versió castellana de Noelia Bastard (Paidós Surcos 24).}

Fa dies que estic llegint Tristos tròpics, el llibre* on Claude Lévi-Strauss explica les seves peripècies aventureres i científiques –de fet, la seva peripècia vital– en l’enormitat de les terres interiors del Brasil; i ho faig a glops, perquè, a més d’etnòleg –i filòsof i moralista–, Lévi-Strauss era un escriptor notable, i llegir-lo és un plaer. Però, dient-les molt ben dites, diu coses terribles.
I ve’t aquí que fa poc he topat amb unes seves reflexions que m’han deixat estupefacte. Ja ho avisava en Manuel Delgado a la introducció: «Testimoni privilegiat de com naufraguen les cultures, potser l’etnòleg entén, amb aquesta incòmoda consciència, la dimensió real de la seva sort i de la seva misèria: la de ser un dels últims a veure i palpar aquest tresor immens que és la diferència, un tresor que no ha sabut merèixer Occident, aquesta platja, no menys trista, on arriben a morir els déus. L’antropologia no és només una ciència: és també un estat d’ànim».
A partir d’una anècdota que Lévi-Strauss va viure en una trobada de grups nambiquara propiciada per ell mateix amb la intenció de fer-ne un cens aproximatiu [el cap de la seva tribu d’acollida havia simulat, davant els indígenes dels altres poblats, que llegia uns gargots fets per ell anteriorment en un bloc de notes, i tot això amb la idea sola de guanyar prestigi als seus ulls], l’etnòleg francès fa una llarga dissertació sobre el fet de l’escriptura que comença així: «L’escriptura havia fet la seva aparició entre els nambiquara, però no pas de resultes d’un laboriós aprenentatge, com caldria esperar. El seu símbol havia estat aprehès, mentre que la seva realitat continuava essent estranya. I això amb una finalitat sociològica, més que intel·lectual (…). Un indígena encara a l’Edat de Pedra havia endevinat, en lloc de comprendre-ho, que el gran mitjà per entendre’s podia almenys servir per a d’altres fins».
Seguint el fil de les seves reflexions, Lévi-Strauss fa un repàs històric en què, després de constatar que la invenció de l’escriptura va tenir lloc després de la revolució neolítica, busca infructuosament el binomi escriptura/progrés que podríem suposar com el resultat natural d’una eina capaç de transcendir la memòria individual i construir «la consciència durable d’un projecte» col·lectiu.
En canvi, diu, «res del que sabem de l’escriptura i el seu paper en l’evolució humana justifica una tal concepció».

«Si es vol posar en correlació», continua , «l’aparició de l’escriptura amb certs trets característics de la civilització, caldrà investigar en un altre sentit. L’únic fenomen que ella ha acompanyat fidelment és la formació de les ciutats i els imperis, és a dir, la integració d’un nombre considerable d’individus en un sistema polític, i la seva jerarquització en castes i en classes. Tal és, en tot cas, l’evolució típica a la qual assistim, des d’Egipte fins a la Xina, quan apareix l’escriptura: sembla afavorir l’explotació dels homes, abans que la seva il·luminació. Aquesta explotació, que permetia reunir milers de treballadors per constrenyê’ls a feines extenuants, explica el naixement de l’arquitectura millor que la relació directa que havíem encarat. Si la meva hipòtesi és exacta, hem d’admetre que la funció primària de la comunicació escrita és la de facilitar l’esclavitud. L’ús de l’escriptura amb finalitats desinteressades per tal d’obtenir-ne satisfaccions intel·lectuals i estètiques és un resultat secundari, i encara més quan no es redueix a un mitjà per reforçar, justificar o dissimular l’altre».
«Si l’escriptura no fou suficient», diu més avall, a propòsit dels successius imperis de l’Àfrica indígena i de l’Amèrica precolombina, «per consolidar els coneixements, era potser indispensable per enfortir les dominacions. Mirem més a prop nostre: l’acció sistemàtica dels Estats europeus en favor de la instrucció obligatòria, que es desenvolupa en el decurs del segle XIX, va conjuntament amb l’extensió del servei militar i la proletarització. La lluita contra l’analfabetisme es confon així amb l’enfortiment del control dels ciutadans per part del Poder, ja que és necessari que tothom sàpiga llegir perquè aquest pugui dir: la ignorància de la Llei no excusa del seu compliment.
»L’empresa va passar del pla nacional a l’internacional, gràcies a aquesta complicitat que es va entaular entre joves Estats –enfrontats amb problemes que van ser els nostres fa dos segles– i una societat internacional de posseïdors, intranquils per l’amenaça que representen per a la seva estabilitat les reaccions de pobles mal portats per la paraula escrita a pensar en fórmules modificables a voluntat i a exposar-se als esforços d’edificació. Accedint al saber assentat a les biblioteques, aquests pobles es fan vulnerables a les mentides que els documents impresos propaguen en proporció encara més gran. Sens dubte, la sort està tirada. Però, al meu poblat nambiquara, les testes fortes eren alhora les més sàvies. Els que no es van solidaritzar amb el seu cap després que aquest va intentar jugar la carta de la civilització (tot seguit de la meva visita fou abandonat per la major part dels seus) comprenien confusament que l’escriptura i la perfídia penetraven entre ells de comú acord».
_________________________________

Addenda: Escric això el mateix dia (sense haver-ho buscat) que el TSJC ha de dictaminar sobre el recurs a la sentència anterior del Tribunal Supremo que va dictaminar que el castellà havia de ser també, juntament amb el català, llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya. No cal dir que no n’espero res de bo. ¿Què n’hem d’esperar, d’una gent (vestida amb toga, amb sotana, amb uniforme militar o amb trajo i corbata, tant se val) que sabem de sobra que tenen més que clar (i encara més perquè és l’única cosa que volen veure, l’única cosa que els importa de debò) que el gran mitjà per entendre’ns pot servir per a d’altres fins?
__________________________________

[*] _{Claude Lévi-Strauss (1955), Tristes trópicos. Barcelona: Paidós. [La traducció és meva]}

Dijous al vespre el Col·legi de Periodistes de Girona va fer al nou Espai Marfà, al barri de Santa Eugènia (i que era conegut, en els seus temps industrials i d’autonomia municipal, com “la Fàbrica”, simplement, segons que va explicar Jordi Grau, vicepresident del Col·legi i eugenienc, el qual, tot sigui dit, va tenir una intervenció eugenial), la cerimònia anual d’entrega de les Mosques de la Informació, en aquesta ocasió una mica desplaçada respecte de les dates habituals de les Fires de Sant Narcís a causa de les eleccions del 20 de novembre, una circumstància que dóna feina extra als treballadors del ram.
En el seu parlament d’obertura el president del Col·legi, Narcís Genís, va reivindicar un any més la feina periodística en uns temps especialment difícils per a la professió (l’última víctima, l’emissora Punto Radio Girona, que està a punt de tancar les portes), però el seu to més aviat pessimista va ser retopat per l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, que en la seva doble condició, tanmateix peculiar, de polític i periodista (“quan em trobo entre polítics he de defensar els periodistes, i quan estic entre periodistes he de defensar els polítics”, va dir en to divertit), va encoratjar la gent del gremi a fer el que calgui per adaptar-se als canvis, i a ser part de la solució, i no pas víctimes del problema que aclapara el sector.
Tot seguit es van fer saber els guanyadors de les Mosques del 2011 i se’ls va entregar el trofeu: els Bombers de la Generalitat (Mosca Grossa), Joan Pluma (Mosca Borda), Sopa de Cabra (Mosca de Sant Narcís), que l’obtenien per segona vegada, igual que els bombers gironins el seu, i finalment Ràdio Olot i la periodista Montse Pous, que van rebre sengles Mosques del Col·legi com a reconeixement professional, l’emissora olotina pels seus 60 anys d’existència i la periodista de l’Escala per la seva “perseverança davant els obstacles”, ja que, tot i patir una discapacitat física severa, mai va deixar de treballar en una feina que l’apassionava.

Aquest dia un servidor anava curt de temps, però vaig fer un forat a la meva atapeïda agenda si més no per fer acte de presència en el ritual, i particularment per la Montse, que també va tenir el detall de venir a Girona el 2007 per l’entrega de les Mosques d’aquell any, una de les quals va recaure en la revista L’Atípic, justament la mateixa que va rebre ella ahir, la Mosca del Col·legi.
M’uneixo, doncs, des d’aquí a l’homenatge pòstum a la companya desapareguda ara fa uns mesos, i en record també dels bons moments que vam viure junts fent la revista Nova Ítaca, de l’associació gironina Mifas, amb altres companys i amics i socis de la casa.
_________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Carles Pous, pare la periodista homenatjada, dirigint unes paraules als assistents}]

Déu n’hi do com ha resolt el tema de la neteja de la plaça de Catalunya Indignada, el conseller d’Interior, Felip Puig!… Avui fa una setmana que entràvem en el ditxós dia de reflexió previ al d’eleccions havent decidit la JEC (vol dir la Junta Electoral Central, en aquest cas) que les acampades manifestatòries (com diria el senyor Sagarra pare) dels indignats eren improcedents, en una jornada tan reflexiva com la de dissabte passat, i doncs aleshores vaig pensar que els senyors de la JEC eren llestos de mena, ja que era just allò que havien de fer si volien donar encara més notorietat als acampats: només calia que hi anés la policia, complint ordres, i ja tindríem el sidral muntat… i tothom, reprimits i repressors, tindrien la seva foto de la seva revolta.
Però finalment no va haver-hi sidral i per tant tampoc fotos, ni vídeos, ni cròniques periodístiques, per la simple raó que algú amb dos dits de front va veure que la cosa més intel·ligent era ignorar l’estúpid criteri de la JEC.
I ara, al cap d’una setmana de tot allò, amb l’oportunitat de les eleccions quedant enrere en el temps, amb el moviment 15-M movent-se encara però cada cop més calmadament, prolongant només el dia de reflexió col·lectiva, va l’honorable conseller Felip Puig i decideix fer dissabte en divendres, sobre la base de no sé pas quins càlculs, exactament, perquè els que ha explicat després del gran mullader en roda de premsa són francament desconcertants: si es tractava de retirar objectes perillosos, com les bombones de camping-gas, podrien haver arribat tranquil·lament a un pacte amb els campistes, segurament; i si no hi havia voluntat d’entesa, ¿a qui se li acut de retirar tot allò 48 hores abans del gran xou culer per la Champions?
Naturalment, ha passat allò que Felip Puig, mal conseller o mal aconsellat, hauria d’haver previst: que la plaça a hores d’ara torna a estar plena, de trastos i de gent, de la gent que ja hi havia més els que s’hi han afegit a pilota passada, per solidaritat o per curiositat. Un èxit complet, doncs, al qual s’ha de sumar la meravellosa ocasió que ha donat a l’oposició de tirar-se-li a la jugular, que en devien tenir ganes acumulades, i particularment els d’ICV, que com a titulars del mateix departament en el Govern anterior portaven unes quantes espines clavades. (Magistral, per cert, l’acudit de mossèn Joan Herrera, que, segons les cròniques, ha retret al conseller Puig que no hagués “actuat amb més mà esquerra”…!).
En fi, que l’honorable Felip Puig avui s’ha doctorat, i ara només ens cal esperar que aquest dissabte tinguem, malgrat la seva preventiva ràtzia policíaca, la festa blaugrana en pau. I encara diria més: cal esperar també que en el tema de la prostitució a la via pública (ciutats i carreteres), que el conseller Puig ja ha advertit que pensa ficar-hi mà, tingui efectivament una bona mà esquerra per ficar-hi, és a dir, que ho porti amb tanta perspicàcia, delicadesa, diplomàcia i elegància com fermesa, que ja ha demostrat que d’això en va sobrat, però amb fermesa només no n’hi ha pas prou.

Dit això d’en Superpuig, cedeixo la paraula (i demano disculpes per haver-me enrotllat tant) al gran JM de Segarra, aquesta vegada perquè ens il·lustri sobre “l’enderiament manifestatori” de barcelonins i catalans en general, i així puguem adonar-nos que aquesta tradició en aquest país nostre ve de lluny. (I que els qui donaven peu als contemporanis de Segarra a manifestar-se continuen donant-nos-en a nosaltres, catalans del segle XXI esquilats i humiliats, i per això indignats i emprenyats). I també pot anar bé per als indignats a seques, si al final toca comprovar (Felip Puig al marge) que encara no toca cantar la vella consigna de l’“Aquest any sí!”, tan cara als culers anteriors a l’era Guardiola.

«La darrera gran manifestació del diumenge en pro de l’Estatut m’ha fet pensar en la psicologia de l’home que va a una manifestació. El manifestant és el subjecte que fa de vegades el màxim esforç personal per un mínimum de vanitat personal. Aquest és un dels aspectes més nobles d’una manifestació.
…

»(…) Jo comprenc que un home que s’ha de casar passi una nit pèssima (…) Comprenc els sacrificis de l’home que ha d’etzibar un gran discurs (…). Comprenc els sacrificis dels arribistes, dels llepaamericanes, dels raspallaculs, dels boxadors, dels taurons, dels gigolós, dels diputats provincials i els diputats a Corts (…).
»Tots aquests sacrificis es comprenen perfectament, perquè tenen el seu premi; cosa que no passa al manifestant, perquè en la manifestació s’anul·la, desapareix la seva personalitat; la gent que hi ha als balcons no té ni temps ni esma d’adonar-se de la seva presència; els repòrters, com que en una manifestació es tracta de milers, no apuntaran el seu nom en cap diari; el manifestant haurà fet la festa per a ell tot sol, absolutament en secret.
»(…) Perquè el manifestant treballa i es sacrifica desinteressadament; va per un entusiasme, per un ideal, per un sentiment que el fa passar per damunt de totes les molèsties.
»(…) Tot l’interès del manifestant no radica en la seva persona, sinó en el nombre de persones que com ell aniran a la manifestació; i com més gran sigui aquest nombre, com més litres de suor i més núvols de vapor transpirat i més vibració cardíaca, anirà creixent la satisfacció del manifestant i tindrà una satisfacció més íntima d’haver anat a engruixir la solemne riuada de barrets i pantalons.
»Barcelona ha estat una ciutat de manifestacions magnífiques; del meu record n’he presenciat algunes d’aquelles que deixen satisfet. La Lliga, en això d’organitzar actes d’aquesta mena, hi tenia la mà trencada, i, durant el temps del Directori, els catalanistes vàrem patir molt, perquè no ens podíem manifestar en aquesta forma. (…) Entre aquestes manifestacions del carrer n’hi ha hagut alguna de tràgica, com la del Primer de Maig de l’any passat, i jo confesso que ja començava a sentir l’enyorança d’aquelles magnífiques manifestacions organitzades a la plaça de la Cucurulla, amb aquella solemnitat ben pastada i ben proporcionada com un tortell.
»La manifestació de diumenge em va demostrar que sense la Lliga es poden fer coses d’una gran qualitat, d’una gran simetria, d’un to noble i explosiu al mateix temps; perquè sembla que els de la Lliga, a la manifestació de diumenge, hi varen anar tan poc com van poder, i s’estimaren més tancar-se al teatre del Bosc a cremar ciris a sant Pancràs, protector dels sense feina».

(Josep M de Sagarra, “Manifestacions”, a Mirador, 28 d’abril de 1932)