L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Ni cas?

Deixa un comentari
El terrorífic incendi de l’Alt Empordà es troba finalment en fase d’extinció completa, després d’haver cremat en múltiples fronts durant tres dies seguits. Les flames han assolat una extensió de bosc equivalent al municipi de Barcelona i s’han cobrat quatre vides humanes, i les de moltíssims animals de les granges que hi havia escampades per la zona calcinada. Les pèrdues econòmiques són enormes, i tant d’aquestes com de les ecològiques tardarem anys a refer-nos-en. Per a les vides humanes perdudes no hi ha reparació possible.
Els resultats negatius d’aquesta tragèdia són catastròfics, ja veurem fins a quin punt quan se’n faci el recompte; i el paisatge ennegrit pel pas del foc és depriment, d’una infinita tristor. Recordo haver vist en ocasions anteriors membres de l’ADF plorant davant les càmeres, per la sensació d’impotència que provoca la devastació d’un incendi desbocat. No costa gaire de posar-se a la seva pell, i no diguem a la de la gent que ha vist com perdien en pocs minuts (diumenge el foc, empès per la tramuntana, avançava a 6 i 7 quilòmetres per hora, que és més que el pas d’una persona a peu) tot allò que tenien.
Totes aquestes circumstàncies solen produir entre les persones humanes reaccions d’empatia i solidaritat, tant envers els que lluiten contra les flames com per als directament afectats per la desgràcia, i també entre països, per la dimensió col·lectiva del desastre natural…, si ho és.
No ho és pas en el cas dels focs de l’Alt Empordà, si es confirmen els indicis –burilles mal apagades en tots dos incendis– que fan pensar, segons els tècnics, que han estat provocats; en principi “per descuit”, però ¿qui pot assegurar que les burilles no fossin llençades intencionadament a la cuneta resseca? Segurament no ho arribarem a saber mai, encara que el conseller Felip Puig ha dit avui mateix als periodistes que el seu departament està decidit a trobar els culpables, a través de l’anàlisi de l’ADN, si es dóna la possibilitat, que sembla remota, tanmateix. I encara que fos així, és molt improbable que els (ir)responsables acabessin reconeixent la seva acció criminal. (En aquest sentit, he trobat desconcertants les paraules del conseller d’Interior, que ahir demanava “sisplau” que la gent que es desplaça amb cotxe no tiri les burilles enceses per la finestra… Sisplau?! Els conductors que paren al costat de les carreteres per practicar sexe amb alguna prostituta poden rebre dures sancions, gràcies a les gestions del conseller, i ell mateix demana als conductors, en canvi, que tinguin la bondat de no fer una acció delictiva que pot fer mal –i fins causar la mort– a tercers… La incoherència és com a mínim xocant).

Una altra particularitat dels incendis declarats diumenge passat, imprevisible i sorprenent –fins a cert punt– i que provoca ràbia i vergonya aliena, és la reacció (a hores d’ara ja molt coneguda a través de les xarxes socials, però no podem fer menys que ajudar a difondre-la des d’aquí) de la premsa cavernària madrilenya, que ha ofert les seves planes perquè uns indeterminats subjectes de baixa, baixíssima, estofa plasmessin les seves repugnants opinions al voltant dels incendis, o fent servir els incendis d’excusa, per ser exactes. En podeu veure unes quantes mostres, si teniu prou estómac, clicant en aquest encapçalament genèric de l’edició de diumenge de Nació Digital: “Por mi, que se queme Cataluña entera y su contenido!”.

«A mesura que la premsa espanyola ha anat difonent la notícia del terrible incendi de l’Alt Empordà», explica el digital, «no han trigat en aparèixer publicats comentaris que es movien entre la burla, el retret i, fins i tot, la satisfacció.

»Una de les opinions més esteses consisteix a culpar de l’incendi la manca de recursos d’extinció perquè la Generalitat es gasta els diners promovent la llengua i la cultura catalanes o les “ambaixades” a l’estranger. Aquí teniu una tria ràpida d’alguns d’aquests comentaris. No es tracta de missatges en xarxes socials, sinó de comentaris acceptats i publicats en capçaleres conegudes de difusió estatal.

»També hi ha comentaris que censuren aquestes opinions i posen per davant el respecte a les víctimes i la necessitat de ser solidaris en la desgràcia per damunt de qualsevol mena de diferències».

Encara bo, perquè la petita tria de perles d’aquestes fa venir ganes de vomitar. Ni respecte pels morts, ni pels vius: ni en plena desgràcia no deixen de tirar porqueria sobre Catalunya; al contrari: els hi sembla una ocasió boníssima per fer-ho, pensant que l’ocasió d’extrema necessitat encara els carrega de raó, que reforça les miserables raons que s’empesquen per pensar-se que aquest país ha d’estar sotmès al seu sense condicions i per sempre més.
Hi ha qui diu ponderadament, en els fòrums de la Xarxa, que no els hi hauríem de fer cas, que no podem contestar al seu odi amb més odi. No, però és que no es tracta d’això: es tracta de contestar, civilitzadament però fermament, les seves agressions. Es tracta de fer-nos respectar, simplement. “Cap agressió sense resposta”: aquest hauria de ser el lema dels que ens representen i ens governen per delegació. Si l’haguessin seguit al peu de la lletra (per cada agressió delictiva, una denúncia), aquests energúmens no haurien arribat mai a aquests nivells d’agressivitat i de menyspreu en les seves manifestacions públiques. Dit a l’inrevés: si hi han arribat, és perquè, a més de trobar-ho segurament excitant com una droga, se saben impunes. Anar contra els catalans i posar-los a parir és gratis! (excepte a nivell polític, que no solament no implica cap responsabilitat jurídica, sinó que dóna rèdits electorals i de popularitat, a Espanya).
Un cop més trobo a faltar aquí el mateix nivell de fermesa que demostra el conseller Puig en causes menors, el nivell que hauria de tenir el departament de Justícia, que és al que li correspondria actuar, suposo, i en general tot l’executiu català, amb el President al capdavant.
Fora d’això, que no és poc, tota aquesta nauseabunda xerrameca allotjada als diaris espanyols referits (que van dedicar un espai mínim a parlar dels focs, per cert, probablement perquè aquests tenien lloc fora del territorio nacional) i escampada per les xarxes socials no fan altra cosa que demostrar que parlem llengües diferents, i que amb aquesta gent no hi ha entesa possible; i segonament, que els arguments que tenen per oposar-se a la secessió del País Català són d’una pobresa inaudita, per no dir inexistents.
Per si no fos prou, cada vegada que obren la boca es desqualifiquen més. Mentre aquí vivíem amb tota la cruesa el drama col·lectiu, el mateix diumenge aquests insensats tenien les grandíssimes penques de reduir el drama a una qüestió de diners, quan tothom sap (i últimament, per a desgràcia seva, es va sabent fora de les fronteres espanyoles) que si en aquest país nostre falten diners no és perquè se’ls gasti en “cretineces identitarias”, sinó perquè els qui governen el seu se’ls emporten, com han fet sempre, per gastar-se’ls en les seves, de cretineses identitàries, en els seus projectes pomposos, insensats i inútils i en els seus deliris imperials.
_________________________________

[Foto de l’entradeta: Portada del diari El Punt Avui d’aquest dilluns, 23 de juliol del 2012. Vegeu aquí la galeria de fotos dels incendis]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 25 de juliol de 2012 per mininu

  1. Fermí escrius i manifestes el que de veritat sentim milers i milers de catalans i catalanes. Igual que hem de denunciar a la gent que llença burilles per la finestra fent fotografíes amb el mòbil, sherif dixit, també poden investigar qui hi ha al darrera de totes les piulades indecents i insultants que s’han produït en contra el nostre país i la nostra gent. Sempre s’acaba amb els diners, però fer estimar la natura, un altre tipus de vida, una economia i una gestió forestal aprofitant aquests recursos per avançar en aquest el nostre país, sería desitjable. Si s’estima la natura, ja no calen anuncis ni estirabots.Ara sí que es tracta d’ajudar a tota la gent que ho han perdut tot i tornar a parlar de com gestionar els boscos. I la tristor de la mort de quatre persones, fet molt greu, molt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.