L'Hereu Riera

Un amic em deia l’altre dia que ell no creu en les casualitats, o en la casualitat, vaja, per dir-ho amb més propietat; que tot s’esdevé per una raó o altra, sigui aquesta més misteriosa o més evident, tant se val.
Jo ni hi crec ni deixo de creure-hi, però que les casualitats, les coincidències, són tot un festival, i que sembla que juguin a un joc que només elles saben, devem ser moltes les persones humanes que ho creiem.
Un petitíssim botó de mostra té a veure amb El perfum dels dies d’en JM de Sagarra, que aquests dies estic llegint i del qual dissabte passat, 23 d’abril, diada de Sant Jordi, en vaig reproduir un apunt que l’escriptor barceloní va escriure un dia de 1929 sobre la festa del Llibre. Doncs bé, aquesta nit passada he anat a llegir, sense buscar-ho, l’apunt que va publicar precisament el 23 d’abril de 1931 ?dissabte feia d’això 80 anys justos, doncs?, amb el títol de “Sentimentalisme grotesc”, i que ve per al post d’avui com anell al dit, atesos els fastos monàrquics que tindran lloc aquest divendres a la capital del Regne Unit, amb l’excusa del matrimoni del més jove dels hereus de la Corona britànica. El sentimentalisme plebeu de què parla De Sagarra és el dels súbdits de la Corona hispànica, i no pas a propòsit de cap festa nupcial, sinó del paper galdós a què la van obligar les urnes populars, però (sense que pretengui equiparar la monarquia britànica amb la castanyola) hi ha observacions que travessen sense cremar-se espais i temps:

«M’he passat vint-i-cinc anys de la meva vida amb unes ganes irresistibles de dir i escriure allò que no podia dir i no podia escriure de cap manera. Hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d’un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat.
»Ara això se n’ha anat per terra amb un estrèpit de tragèdia encartonada; el personatge reial, amb tota la seva invulnerable pacotilla, ja no té res a veure amb el codi, ni amb la caserna, ni amb el quarteret, ni amb el jutjat. La primera sensació és de respirar, respirar profundament, intensament; que pel pulmó castigat i aporrinat surtin tots els microorganismes de l’encongiment, de la ràbia sorda, del silenci ple de pedretes. Ara respirem! Hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al·lucinant de somni.
…

»Les coses rutllen igual, les paraules que un empra per escriure són les mateixes, el fum del tabac en passar pel nas ens dóna l’exacta sensació tropical una mica picant, el nostre jacobinisme tendre i correctíssim encara paga les consumacions alcohòliques amb unes monedes de plata en les quals hi ha la imatge del terrible tabú de fa quinze dies. Però malgrat aquestes apariències, nosaltres hem canviat solemnement. No vol dir que la República ens doni un gram més d’intel·ligència ni ens modifiqui les proporcions del nas; però nosaltres, en tant que homes del carrer, amb cèdula i domicili i personalitat civil, en tant que homes que no som antropoides, ni franctiradors, ni goril·les amb els pèls untats de Summa Teologica, sinó ciutadans d’una ciutat i d’un poble, hem de convenir que hem sofert un canvi radical. I aquest canvi és indiscutiblement en favor nostre. El tabú que ens oprimia era una mena de pegat cafre al nostre pensament; a nosaltres, en tant que catalans, aquest tabú ens omplia més de vergonya que als altres. De la dinastia borbònica no en podíem copsar ni una ombra de grandesa; teníem de quedar-nos amb tota la servitud.
»Les llampants parades que hem hagut d’aguantar els barcelonins en la gran barrila sagristanesca i desconsiderada de Primo de Rivera, aquell home que va muntar el mullader més impertinent per anar-se’n a morir a París com un turista vulgar, ens donen dret a una respiració dura, a una mirada sense llàgrimes ni entendriments imbècils. Si fóssim mers antropoides, els nostres sentiments justificats foren un odi net i una venjança neta. Però som uns bons xicots estovats per la tendresa, la cultura i les corbates de seda.
»Ara bé, si som uns bons xicots, cal també que no badem, cal que tinguem una mica de consciència que estem respirant un oxigen nou de trinca, i, com a catalans i com a republicans, ens cal delatar aquest sentimentalisme grotesc que circula pel cor de les porteres i per les ànimes toves i esgarrinxades per totes les inconseqüències. Enmig de les fotografies que la premsa gràfica engega, propagant els grans espectacles populars i totes les peripècies emocionants de la naixent República, aquests confeccionadors de revistes truculents es veu que no s’han adonat ben bé del canvi d’oxigen, i dediquen espais de preferència i pàgines magnífiques a perpetuar els últims moments de la reialesa, i tot el dolor, que per ara no fa cap llàstima, de l’aristocràcia més servil i més tronada del món.
»Aquella figura de l’ex-reina Victòria asseguda en un marge, voltada d’unes senyores guapíssimes i d’uns xofers addictes, aquella imatge del comte de Romanones en un banc de l’estació d’El Escorial amb una ampolla buida i un barret fort i un bigoti espectral, són dedicades a una explosió de llàgrimes en qualsevol carnisseria o en qualsevol enllustrabotes. Un fons plebeu irreductible, un analfabetisme sòrdid, tremolen davant la sort d’uns personatges que han deixat d’ésser figures màgiques per convertir-se en homes i dones de carn i ossos. I aquest canvi, aquesta reintegració a la humanitat, sense que se’ls hagi trencat cap os, sense que se’ls hagi privat d’endur-se’n a l’esquena tota la fortuna que han volgut, resulta que les venedores de dècims i els desgraciats que no han menjat mai un arròs al punt el contemplen com la cosa més patètica i més lacrimògena que s’ha vist en aquest país.
»Fins ara el poble havia mirat els seus reis embolicats dintre una glassa celestial; les mirades més canines reflectien el seu pas; ells, els personatges invulnerables, vivien un món d’anècdotes esqueixades, d’un refinament goyesc i corrosiu. Ara són homes com els altres i res més. Aniran pel món com a grans turistes i podran ésser un número excitant en el music-hall del carrer. Hi ha hagut un duquessa que, per figurar de comparsa, s’ha endut tot el diner que ha pogut i apretava a córrer com una desesperada. Aquests gestos tan aristocràtics i tan valents fan pensar en l’actitud de les majordones.
»A mi em fa un fàstic positiu, i em penso que a totes les persones sensibles els ha de fer fàstic, aquesta explotació de la infelicitat i del plebeisme de la pobra gent amb l’espectacle d’una tragèdia reial absolutament grotesca, en aquest país en què el rei destronat i tots els reis han estat causa d’altra mena de tragèdies que s’han pagat amb la sang del poble».

[_{Imatge de l’entradeta: els futurs monarques (o no) Guillem i Caterina, en el cor de la britànica flag, una més de les multitudinàries i horteres mostres de l’entusiasme popular d’aquests dies pel llautó reial}]

«Una vegada va imposar la moda el joc del diàbolo. Totes les criatures d’aquell temps feien patinar damunt d’un cordill dues paperines de fusta enganxades pel bec. Després el diàbolo saltava allí on podia, i, l’any en què el joc va fer el pinyol, les fàbriques de vidre i de terrissa van augmentar un 300 per 100 llur producció. La meitat de persones que es passegen per la Rambla amb el nas aixafat deuen aquesta desgràcia a les trompades rebudes amb els diàbolos. Després d’aquesta moda, n’han vingut altres de singulars: la de mastegar goma, la de dur una trenzilla blanca a les armilles, la de premsar el morro dels gossos, la de considerar l’adulteri com una ganga, i la de depilar el ventre dels ratolins.
»Ara [1929] és una moda el dia del Llibre. Aqueix any ha agafat unes proporcions molt més fortes que l’any passat.
»El dia del Llibre s’ha posat a l’altura al·lucinant dels cap-al-tards barcelonins. S’ha vestit de pippermint amb gel i de mantega salada, com els senyals lluminosos i els ulls de les senyoretes.
»Tothom, amb l’esquer del deu per cent de descompte, ha anat a comprar llibres desesperadament, amb la mateixa desesperació que en temps anteriors el públic es tirava dintre les esglésies el dia de Dijous Sant. Fins els paralítics, els mutilats, i aquells que amb prou feines tenen esma per respirar, s’han fet dur a collibè a les llibreries. Els banquers, els milionaris, han anat a comprar una novel·la de tres pessetes perquè les venien a 2,70. Algun domador d’elefants ha robat tres carteres als transeünts per anar a comprar una obra estimulant. Tots els prostíbuls han treballat més que de costum per poder contribuir a la difusió de la cultura.
»Els llibreters s’han empescat trucs rutilants per vendre. En López Llausàs ha plantat al mig de l’acera un fanal de tots colors que semblava que anunciés el circ Gleich. En aquest fanal, entre altres pintures magnífiques, hi havia un ninot que volia ser la meva caricatura. A mi m’ha semblat que em veia com si sortís de l’hospital i anés a cercar vint cèntims per un plat de sopa. He tingut la visió exacta del moment en què aniré a demanar caritat, que és la fi que ens mereixem tots els que fem aquesta cosa tan mal intencionada i tan immoral que se’n diu literatura.
…

»Altres llibreries han llogat una gramola que ha cantat tangos de sol a sol. Altres han posat tres lloros vius i un tigre dissecat per atraure el client. Altres han fet servir el propi autor d’atracció. Hi ha hagut discursos al mig de la Rambla, i la llibreria s’ha convertit en gran rulota tradicional i hem pensat en els temps romàntics de L’alegria que passa.
»Tot això és magnífic i encoratjador. Si la febre pel dia del Llibre augmenta, la propaganda serà també més viva i més excitant. Quan guanyem en cultura i llibertat, als aparadors de les llibreries s’hi posarà un cinema projectant al viu les aventures galants dels autors de més venda.
»Un any resultarà que això és fet. I aleshores es projectaran les aventures de les senyores dels autors, i tindrà més venda aquell que resulti més víctima d’infidelitat que els altres. Totes aquestes réclames seran una pura delícia, és possible que s’arribi a produir l’espectacle dels autors lligats amb cadenes, vestits de saltimbanquis, o bé tancats dintre d’una gàbia només que amb un eslip amb unes pinces als dits que serviran per treure’s la pell els uns als altres. La propaganda no té cor i el comerç no té entranyes, i la moda és la moda.
»Després del dia del Llibre, hauríem de procurar crear dies de tot el que es presenti, fins que durant els dotze mesos sempre fos el dia d’una cosa o altra.
»El dia de les Dentadures Postisses, de la Morfina, dels Gasos Asfixiants, dels Escapularis amb Indulgència Plenària, tot això, amb rebaixes intel·ligents, convertiria el món que vivim en una cosa flexible, civilitzada i delicadament pintoresca.
»Hi ha gent d’un sentimentalisme corrosiu, que no està d’acord amb l’aire de parada que van agafant les exigències de la moral i la cultura. Aquesta gent més valdria que s’hagués mort la tardor de l’any 1918.
»A nosaltres ens agrada el dia del Llibre, no perquè venem més que els altres dies, ni per les poques pessetes que ens entren a la butxaca, sinó perquè veiem que el llibre deixa d’ésser una cosa trista, muda, sorda, gris i encartonada. Perquè veiem que en el llibre es filtren les rialles de les modistetes i els escarafalls de tots els pocavergonyes de punta; perquè el llibre és un espectacle de llum, de color, de deliciosa fantasia, que és en el fons del fons el que ens commou, i en el fons del fons voldríem que la nostra sang i el nostre estómac es convertissin també en un deliciós espectacle de llum i de color».

[10-X-1929]

Josep Maria de Sagarra, El perfum dels dies. Articles a «Mirador» (1929-1936). Quaderns Crema, 2004.
_______________________________

[_{Imatge de l’entradeta: del Blog de L’hora del lector}]

Dilluns passat, 6 de desembre, em vaig poder escapolir de l’escomesa informativa sobre els fastos oficials amb què des de totes les instàncies estatals se’ns convida a celebrar la festa obligatòria del Día de la Constitución. Tanmateix, enguany l’atenció dels mitjans estava posada en un altre punt de magnetisme molt més poderós: la vaga, inèdita –si més no, en aquestes condicions i magnitud–, dels controladors aeris, aquest col·lectiu pikho tan odiat per les masses assalariades, i encara més per la part d’aquestes masses que tenien pensat volar amunt i avall durant aquests dies de pati extres.
Uns apunts sindicals: l’acció de força (abusiva) dels controladors era previsible, segons els entesos, tenint en compte que forma part d’un conflicte laboral que ja fa temps que s’arrossega. Així, al PP li va faltar temps per acostar-se al merder com un caiman, a veure si podia pegar-hi queixalada, a tanta incompetència manifesta, però es va haver de conformar amb uns simples escarafalls, per dues raons: en primer lloc, perquè si aquesta colla de professionals del control aeri viuen tan ben instal·lats en les seves torres de marfil laborals és, segons alguns dels entesos, perquè en el seu moment el PP, quan governava a sus anchas, els hi va facilitar uns meravellosos i blindats convenis de treball. La raó de nassos, però, és la segona: si el PP es va quedar desactivat de debò va ser perquè el PSOE el va avançar per la dreta, sigui dit amb tots els sentits de la fugida endavant.
Quan el superministre Pérez Rubalcaba va sortir a informar que el seu Govern havia decretat l’estat d’alarma, que posava sota jurisdicció militar (compte amb el terreny relliscós on ens endinsen!) els membres d’aquell col·lectiu, la supermesura ministerial va deixar el populista partit de Rajoy distret i en fora de joc, però alhora la fermesa i la celeritat governamentals van desfermar l’aplaudiment d’un ampli sector de públic, espectadors o víctimes directes del xantatge intolerable dels controladors.
S’entenen les ganes d’aplaudir de la gent, però és evident que l’arbre del decretazo no deixa veure bé el bosc, i aquest bosc es pot haver tornat molt perillós, com explicava el director de VilaWeb en l’article editorial de dissabte passat: “No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia”.

I és que estem parlant de la democràcia espanyola: un concepte gairebé estrafolari compost de dos conceptes pràcticament antagònics, i que la pràctica política els ho fa ser cada dia més. Una democràcia formal d’allò més sui generis, feta a la mida i al gust de l’Espanya obligatòria, fonamentada en una Constitució dura com un bloc de ciment que com més va més apareix com la borda excusa jurídica que és per tenir agafats pels ous els espanyols per obligació i fer que, lligats de mans i peus, no deixin de remar mai a la Galera Nacional.

Per això, una altra reflexió que em faig, a més de les moltes a què incita l’article d’en Vicent Partal, és aquesta: si per uns perjudicis econòmics de 330 milions d’euros, segons les empreses afectades, i pels perjudicis econòmics, personals i socials d’uns 200.000 ciutadans espanyols bloquejats als aeroports, si per aquestes xifres, aproximades, que hi havia en joc el Govern espanyol ha estat capaç de militaritzar un servei civil, ¿què podria estar disposat a fer, i fins a quin punt, si la quantia econòmica fos de 20.000 milions d’euros anuals (que són els que s’emporta, per la patilla, del Principat de Catalunya), i si els ciutadans espanyols afectats fossin uns 40 milions (que són els que es quedaran sense la pasta gratis catalana el dia que el Principat canviï l’Estat castanyol per l’Estat Català)?
Ja cal que els nostres polítics vagin pensant en la manera de cobrir-nos les espatlles, perquè d’incompetents i manasses la democràcia espanyola en va plena, però de mala llet també en tenen molta, allà dins, i més val que quan arribi l’hora de tocar el dos puguem posar pel mig una bona extensió de terra.

Atesa l’oportunitat de les dates tan assenyalades en què ens trobem, em permeto reproduir aquí un fragment d’un post anterior, del 15 de juliol, en què, tot just cinc dies després de la macroconcentració independentista d’un milió i mig de catalans a Barcelona, Rodríguez Zapatero feia, a propòsit de la decepció catalana per l’Estatut, unes manifestacions totalment meselles sobre la Constitució i el tribunal inquisitorial encarregat de servar-ne, estisores en mà, la puresa de forma i d’esperit (això és, la pura immobilitat):

En el diari
d’ahir [14 de juliol], Emili Valdero, doctor en economia i professor universitari,
feia una demolidora anàlisi de la situació econòmica a què han abocat el
nostre país aquells vuit irresponsables amb toga.
L’article, que
començava dient que “els efectes de la sentència del Tribunal
Constitucional (TC) sobre les finances de la Generalitat són
devastadors”, arribava a tres conclusions depriments:

1.
Sobre el principi d’ordinalitat que pretenia consagrar l’Estatut, això
és, que Catalunya no perdés posicions en relació amb el nivell de renda
després de la seva contribució anual a les arques estatals, diu:
«Així doncs, el TC estableix que el principi d’ordinalitat no és
d’aplicació a l’Estat espanyol i que, per tant, aquest pot “perjudicar
Catalunya fins al que sigui raonablement necessari”. Cal assenyalar en
aquest punt que el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el
que paguem d’impostos i el que rebem de despeses i transferències de
l’Estat– és d’uns 21.000 milions d’euros anuals, cosa que equival a un
10% del producte interior brut (PIB) –el valor de tot el que es produeix
en un any en l’economia catalana–, el més gran que suporta cap
territori del món» (el subratllat és meu).

2. La segona conclusió és un claríssim avís per a navegants, i que se senti al·ludit qui s’hi hagi de sentir:
«A partir d’ara, no té cap racionalitat ni versemblança que algun partit
polític català proposi el concert econòmic com a objectiu a aconseguir,
perquè això és impossible dins de la Constitució».
Posats a fer marrades, a aquestes altures de la pel·lícula, sigui a peu o
en bicicleta, encara hi haurà qui s’empescarà fantasies amb la hipòtesi
molt i molt hipotètica (i desaconsellada per Miquel Roca, que ja ha
avisat manta vegada que podria passar com amb l’Estatut i que avancéssim
també aquí com els crancs…) de canviar la Constitució. Si fos així,
li suggeriria de comprar-se un puzzle de 5.000 peces, que també és molt
entretingut i ningú pren mal jugant-hi.

3. La tercera conclusió és la
més bèstia i la més franca: ens diu que el TC ens condemna
indefinidament a l’estat d’explotació a què ens sotmet l’Estat castellà
des que ens va “conquistar” al principi del segle XVIII, aviat farà 300
anys:
«La conclusió és que la sentència del TC perpetua l’espoli fiscal de
Catalunya en no reconèixer el principi d’ordinalitat com un criteri de
compliment obligatori per part de l’Estat, elimina la bilateralitat i
avala la discriminació que pateix Catalunya en matèria d’inversions en
infraestructures. Això és un llast insuportable per al desenvolupament
de l’economia catalana i per al benestar dels catalans».

Això
és lo que hi ha: és així de dur. La massiva sortida al carrer de
dissabte passat –de rècord Guiness, senyora Sánchez Camacho– estava més
que justificada. Però tot i l’evidència, enorme com una catedral, el
president del Govern castellà no hi acaba de veure la gravetat, per bé
que intueix d’alguna manera o altra que sí que tenim raó d’estar
emprenyats. Aquest matí ha deixat anar, des del seu escó al Congrés, que
“algunes persones” d’una determinada comunitat autònoma
consideren –ells sols– que aquesta és “una nació”, i com que estem en
democràcia, ha dit, i suposo que ho ha dit irònicament, replicant a la
bancada pepera, “no lo debemos poder impedir”, però sí que poden, hi ha afegit, atenció!, restringir jurídicament aquella consideració política…
Amb
les (seves) coses de menjar no s’hi juga, però es veu que amb els
sentiments identitaris i de pertinença de la gent (no castellana) sí,
sigui reprimint-los directament o fent-ne brometa, o tractant-los amb
commiseració, com ha fet ZP en aquesta sessió parlamentària doble, i
doblement patètica, oferint als catalans un mocadoret de puntes per
eixugar-se les llàgrimes mentre els donava uns copets a l’esquena…

L’article del professor Valdero tenia una quarta conclusió, la conclusió final i conseqüència de les altres tres, que feia així:
«L’única solució és que Catalunya esdevingui un estat i que aquestes
decisions les prengui el nostre ministeri d’Economia».
Queda entès, oi?

Mil es

Una nosa independent

Només ens caldria una petita condició per ser els reis de la nosa. Ser independents. No és fàcil tocar els nassos a aquell que et té sotmès i lligat. El dia que els catalans ens posem d’acord en voler tots alhora decidir per nosaltres mateixos el nostre destí, agafar el timó de la nostra pròpia nau, ser els amos de la nostra casa… Curiosament aleshores segurament,  tot i que faríem una nosa infinita, insuportable, no ens caldria fer-ne per tal de subsistir i paulatinament ens aniríem desempallegant del tediós, avorrit, fatigós i enutjant negoci de la nosa. Dit d’una manera més didàctica: com a empresa hauríem aturat “sine die” la producció de nosa i hauríem aconseguit la venda total dels nostres estocs de nosa.

Fa anys que des del País Català hom espera que el Nobel de literatura recaigui en algun dels nostres excel·lents escriptors (que en tenim una bona colla), i hi va haver activat un temps també un grup que promovia expressament la candidatura de Salvador Espriu, i més tard la de Pere Gimferrer, i no sé si alguna més. Però de moment no hi ha sort.
I aquest any n’hi ha hagut menys que en altres, perquè el premi suec, que per a les lletres catalanes representaria una important empenta a nivell internacional que aniria de conya per a la literatura i per a la mateixa llengua del país, ha recaigut en un escriptor peruà resident a Madrid el nom del qual va destacar ara fa dos anys entre els firmants d’aquell estúpid i infecte Manifiesto por la lengua común que pretenia que a l’Estat castellà fos oficial el castellà i prou, i que les altres llengües (mal)dites espanyoles passessin amb una mica de pa i aigua en les respectives reserves territorials i deixessin lloc d’una vegada a l’única llengua que mereix aquest nom i que per tant mereix existir a Espanya, segons ells.
Que el Manifiesto rebés el suport d’una colla de personatges ignorants i feixistes s’entén, perquè era tot ell una mentida podrida destinada a fer mal a una minoria concreta, però costa més d’entendre que s’hi mullés un individu que passa per ser una persona cultivada i un dels millors escriptors d’expressió hispànica·castellana del moment, com ho acaba de corroborar l’Acadèmia Sueca, i a aquest nivell no hi arriba pas tothom… I per acabar-ho d’adobar, l’home se suposa que coneix Catalunya de primera mà, ja que va viure a Barcelona una temporada. Ítem més, l’home prové d’un país andí en el qual la llengua castellana, autoanomenada espanyola, va ser imposada a sang i foc per voluntat libèrrima dels seus habitants indígenes, com sap tothom.
Doncs aquí tenim el senyor Vargas Llosa, amb aquell seu venerable aspecte vampíric, abanderat de la causa lenguacomunera i disposat a convèncer tothom que no s’ha de parar fins que el castellà sigui la llengua comuna i oficial de tot el planeta Terra. I mira, ara rep des del nord d’Europa (continent on, per cert, només es parla castellà dins les fronteres de l’Estat castellà) un magnífic suport moral perquè s’acabi de creure que els hispanoparlants són els reis del mambo, i que ja falta poc per colonitzar novament, amb la llengua sola, tot l’assolellat món mundial, com en el gloriós segle XVI i ss.

Un altre intel·lectual (encara que baixem una mica de nivell) que també s’ho creu és Sergio Ramos, aquell entranyable defensa del Real Madrid que tan bé ens ho fa passar a Crackòvia. Avui ha sigut protagonista d’una anècdota que dóna la mesura de quina ampla mitjana del quocient intel·lectual espanyol és ocupat per aquesta manera de pensar. L’il·lustre jugador-pensador andalús es trobava en roda de premsa junt amb el seu company de selecció imperial Gerard Piqué, i en un moment donat un periodista d’un mitjà català (Catalunya Ràdio, crec) fa una pregunta al jugador del Barça i li demana si pot contestar-la en català (per enregistrar el tall de veu per a la seva emissora, òbviament), i quan Piqué acaba la seva resposta i diu que tot seguit la traduirà al castellà, salta Ramos, raudo y veloz, i xuta aquest directe: “O al andaluz, ya que parece que a él [assenyalant el periodista català] le cuesta entender el castellano”. En Piqué reia, però en Ramos no pas, ja que ell estava complint una alta missió: la de donar tota una lliçó de modos a aquell energumen vingut de Barcelona!
Bé, nois: què fem? Ens rendim tots incondicionalmente y de una vez por todas, o què? A més a més de tot, hi ha fortes sospites que Déu mateix també utilitza el castellà, a mitges amb el llatí, quan vol comunicar-se amb els seus representants a la terra. A veure si el Pontífex Màxim ens ho confirma, el dia que vingui a fer-nos l’homilia sota els estilitzats arcs gaudinians.

Mentrestant, mentre no li donen el passaport definitiu amb el nostre libèrrim consentiment, no tot són males notícies per a la molestosa llengua catalana:
dimarts passat, segons informava la premsa, la Conferència d’Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE) va
equiparar el català a la resta de llengües de la Unió Europea
durant els plens d’aquest organisme, que agrupa més de setanta
presidents de parlaments de regions de la UE. En l’assemblea de la CALRE, celebrada a Trento (ciutat de concilis i assemblees), el president Ernest Benach va defensar una esmena a l’apartat del reglament sobre ús intern de les llengües segons la qual seran utilitzades a partir de l’any que ve les que siguin oficials al respectiu territori. Va ser un senyor gol per l’escaire (a categoria regional, si voleu, però un gol, al capdavall, del qual ens hem de felicitar), i es nota que no hi havia per Trento en Sergio Ramos, perquè amb ell al camp la pilota no hauria entrat mai!
De moment no consta tampoc que l’assemblea plenària dels Ciudadanos Cosmopolitavetónicos, amb el llorejat Mario Vargas Llosa [*] d’artista convidat, hagi decidit interposar cap recurs d’inconstitucionalitat al TC contra aquesta nova agressió nazicatalanista, ara d’àmbit europeu.
_________________________________________

[*] Un apunt de la seva biografia diu que l’any 1974 (quan aquí encara patíem el monstre aflautat, aleshores a les acaballes però viu físicament) va assumir la conducció, com a periodista, d’un programa a la televisió peruana de nom La Torre de Babel… Quines bromes més salades que té el destí, oi que sí?

Entre Barcelona i Madrid i entre Madrid i Barcelona circulen des de temps immemorial a gran velocitat, a velocitat espanyola (AVE), dos trens: el primer va carregat fins a dalt de diners i el segon va carregat d’injúries, pronunciades en un castís castellà, amb tots els accents de la Peninsula. A més d’això, tots dos tenen una característica peculiar: aquell que va a Madrid carregat de duros (d’euros, siguem moderns) en torna sempre de buit, o a tot estirar amb uns quants bidons plens de xocolata del lloro; l’exprés Madrid-Barcelona, per la seva banda, arriba a la capital de Catalunya ufanós i pudent, i torna al punt de partida unes vegades, la majoria, buit del tot i net com una patena, i d’altres carregat de disculpes.
L’altre dia, en l’últim ple de la legislatura en el Parlament de Catalunya, el molt honorable José Montilla va cometre la relliscada imperdonable d’utilitzar un col·loquialisme, tractant un rival parlamentari de gallec, en el sentit que dóna a aquest gentilici el tòpic: un gallec no se sap mai si baixa o puja les escales, si va o ve, si diu que sí o que no…; és a dir, com a figura de la indefinició. No cal dir que com a recurs dialèctic és una expressió usada a tort i a dret i per tot quisqui. Doncs bé, deixant de banda que una solemne sessió parlamentària potser no és el lloc més idoni per recórrer, per tal d’expressar-se, a segons quines vulgaritats de la parla, en el cas de la patinada del President va ser cometre-la i al cap de cinc minuts ens arribava de Galícia, via Madrid (que Espanya és un país centralitzat a tots els efectes, per si cal recordar-ho), els escarafalls de l’homòleg de Montilla en aquell país celta que ara exerceix, de la mà del fidel personatge i de tot el seu gabinet, de comunitat autònoma espanyola. L’home va exigir una rectificació en tota regla, i al President li va faltar temps, també, per satisfer-la: de cap manera no volia ofendre Galícia i els gallecs, només faltaria, excusi, senyor Núñez Feijoo, jo no volia fer-ho… (Caldria veure, encara que aquesta seria tota una altra qüestió, amb quin respecte tracta el Govern gallec actual, cent per cent PP, el galleguisme dels seus paisans).
Ben fet, president Montilla, la cavallerositat i el respecte per davant. Però un es queda preguntant-se si hi hauria hagut el mateix mullader si l’escena s’hagués esdevingut en qualsevol dels Parlaments de la senyoreta Pepis que conformen el mapa autonòmic espanyol, i no diguem si l’hipotètic president comunitari hagués sigut del mateix color polític blau cel que el del senyor Feijoo.

(Continua)

(Continuació)

Un altre exemple cridaner de la bona educació catalana ens el va escenificar Sandro Rosell i Feliu tot just investit com a 39è president del FC Barcelona: el xicot va córrer fins a Extremadura a retre homenatge de cortesia al president d’aquella comunitat extrema tot desfaciendo el entuerto que suposadament li havia fet l’anterior i polititzat president del Barça, Joan Laporta, a través d’una emissora de ràdio. Calia?, ¿i calia fer-ho amb aquella velocitat supersònica, com si fos la més urgent de les qüestions pendents que tenia damunt la taula la nova junta del Club? És evident que el president Rosell considerava que sí. I després, en aquesta línia de tornar a la mania de cert sector del catalanisme (al qual s’adscriu Rosell, segons confessió pròpia) de voler caure simpàtics a Espanya (o de caure-hi al mínim d’antipàtics, ja que sembla el màxim a què podem aspirar com a catalans), al cap d’unes setmanes sorprenia a tothom (ell devia considerar que agradablement) dirigirint-se a la primera assemblea general de penyes que presidia fent el seu parlament en castellà exclusivament, malgrat tenir les instal·lacions del Barça on es feia la trobada internacional servei de traducció simultània. Quina descortesia, la d’obligar els penyistes estrangers a fer-la servir, podent expressar-se en la llengua comuna, la que entiende todo el mundo!…
I parlant del Barça, ens ha arribat fa poc, a remolc de la lesió de Leo Messi provocada sense voler per un jugador de l’Atleti de Madrid, un altre tren carregat d’injúries.
Un Pep Guardiola emprenyat però mesurat, en la seva manera de fer característica de dir el que calgui però sense faltar al respecte de ningú, va reclamar en la roda de premsa posterior al partit que des dels mitjans de comunicació no s’estimulessin les accions salvatges dins el terreny de joc, i automaticàment va saltar el director del diari Marca, el nom del qual no em dóna la gana de recordar, que es va sentir al·ludit perquè uns mesos abans havia dit que a Messi se l’havia de parar por lo civil o por lo criminal. La reacció de l’interfecte va ser, dit de manera resumida, que Guardiola és un bocamoll que està com una cabra i que amb les seves paraules allò que feia era incitar a la violència! No em consta que el tractés de nazi, que és un qualificatiu molt apreciat pels nostres imperialistes de secà, però no calia, tampoc: es tracta del mateix truc de penjar a l’esquena del contrari la llufa que tu portes a la cara, i el públic, ignorant com és, s’empassa qualsevol cosa.
Així estem, de paritaris i de recíprocs, en aquest Estat castellà dels seus amors: pagant sense parar des d’aquí a preu d’or els insults de la més baixa vulgaritat que ens arriben incessantment des d’allà.

Es veia venir de feia temps, i finalment s’han consumat les amenaces, vull dir els anuncis de Ryanair que volia aixecar el vol de l’aeroport de Girona i aterrar al del Prat; no pas tota la flota, però sí uns quants dels avions de les seves rutes regulars, línies que han passat a tenir ara origen i final a les instal·lacions del Prat de Llobregat.
Els organismes públics gironins (que subvencionen, ai las! –amb diners igualment públics, és clar–, la companyia irlandesa  perquè tingui l’aeroport de Vilobí com a base d’operacions per als seus vols privats) de seguida van lamentar la decisió de l’inefable Mr O’Leary, el director de l’empresa. Però un hom, que és malpensat, de seguida va pensar que si l’aeroport gironí hagués disposat d’una estació del TGV moderna i en funcionament probablement aquesta mesura no s’hauria pres mai, perquè amb el tren de gran velocitat Barcelona quedaria a tants quarts d’hora lluny com els que s’inverteixen a fer el trajecte entre el Prat i el centre de la capital, i això a la pràctica faria de l’aeroport de Girona l’escatainat “segon aeroport de Barcelona”.
Això no és així perquè, com tothom sap, el TGV –que el nou-riquisme espanyol ha rebatejat com a AVE– està encallat a les ciutats de Girona i Barcelona, on els nostres espavilats polítics van decidir que havia de passar per sengles túnels tant sí com no. I així ens trobem: a Girona fent lentíssimament uns treballs de perforació mig subterrània mig subaquàtica, i a Barcelona fent audàcies amb els delicats equilibris conjugats per Gaudí i els seus successors al temple de la Sagrada Família. (Si al final s’ensorrés –que el bon Jesús no ho vulgui!– i ho fes parcialment, per la llei de Murphy però també per les de la física encara podria passar que caigués la part més antiga, la dirigida pel mateix mestre de Reus, una ironia que ja veuríem com suportarien els detractors de les obres actuals, com l’arquitecte Oriol Bohigas…).
En el seu moment, abans de començar les obres d’aquesta megaestructura ferroviària, el conseller del ram, Joaquim Nadal, va reconèixer que l’opció de fer una parada del TGV al costat de l’aeroport era bona, i que no quedava pas desestimada definitivament, però que Girona (capital de província, no ho oblidéssim!) havia de tenir estació de tota manera, no faltaria sinó (i a més a més subterrània, perquè així se li va acudir un bon dia al diputat provincial gironí pel PP Jordi de Juan, en els anys en què al dirigent i pensador JM Aznar dit l’Estadista totes li ponien), tot i l’absurditat relativa de tenir dues estacions, si es donés el cas, a menys de deu quilòmetres de distància l’una de l’altra.
Doncs bé, amb tot aquest sidral muntat (afegim a les obres que es fan sota Girona i Barcelona les obres a mig fer que queden parades per tot el territori, com els ponts penjats dels voltants del Cap i Casal i els trams de la carretera general –Nacional II, en terminologia castellana– a nord i sud de la Immortal Girona, per obra i gràcia de la inèpcia estatal), enmig de tot aquest panorama desendreçat, la premsa ens fa saber dues notícies relacionades que il·lustren el gust per la improvisació i la tendència a començar les cases per la teulada que manifesten sovint els nostres dirigents.

La primera d’elles, de fa un parell de setmanes, anunciava que d’aquí a uns mesos es posarà en marxa la nova línia del tren (AVE o TGV?) entre Figueres i París (el túnel del Pertús fa temps que està acabat, i fa temps també que els inversors cobren els interessos per la inversió feta, tot i que la via no estigui en servei: ells van complir la seva part del tracte, i en els terminis establerts). No deixa de ser una bona nova, però és també d’un surrealisme que no el superaria ni el Dalí més embogit, ficat a geni dels trens en comptes dels pinzells. Però bé, París bé val un cop de cotxe fins a l’estació de Figueres (quan estiguin enllestits els accessos que hi han de menar, que aquesta és una altra).
La segona notícia la vam saber dimarts pel telenotícies i se’n feia ressò ahir la premsa: diu que el Govern ha aprovat el Pla territorial de les comarques gironines, un pla que pretén “reforçar la vertebració urbana del territori evitant el creixement
desproporcionat d’alguns assentaments, fomentar les activitats
econòmiques diversificades, assegurar una millor accessibilitat als
serveis i protegir el paisatge”. Doncs una de les concrecions d’aquestes boniques paraules és “l’aposta” pel tramvia, en tres possibles línies: Girona-Sant Feliu de Guíxols, Girona-Olot (al cap de 40 anys, torna el seny que no va poder impedir el 1969 que s’eliminés la línia de tren de via estreta); i, atenció a la dada, “un tren tramvia entre l’aeroport, Girona, Flaçà i un punt encara per determinar de la Costa Brava”.
Val més tard que mai? Suposo que sí, però ja són ganes d’anar a voltar tot el món per tornar al Born…
De tota manera, espero que abans o al mateix temps que la implantació d’aquesta infraestructura tan ambiciosa Catalunya hagi recuperat la seva sobirania (i amb ella el control del poder i dels recursos del país), perquè si no, un servidor i els de la meva quinta haurem de resistir fins al centenari, per veure tot això inaugurat i en funcionament.
Tinguem present, com un detall més, que en aquest capítol del trasllat de part de la flota de Ryanair al Prat, els estaments públics i empresarials de Catalunya s’han trobat, amb una mà al davant i l’altra al darrera, com de costum, entre la xuleria de la desagraïda companyia aèria i l’arbitrarietat d’AENA, que fa i desfà al seu aire, segons el vent que li dóna la gana de seguir.

En el llibre d’Enric Vila sobre El nostre heroi Josep Pla, a més de totes les reflexions i dades que forneix en el seu plausible esforç per posar al seu lloc –per restituir-l’hi– l’enorme figura de l’escriptor de Palafrugell, hi trobo unes ratlles sobre dues altres figures ben diferents, però també filles del seu temps, com són la parella durant temps inseparable de Ferran Toutain i Xavier Pericay, dos noms que van associats per antonomàsia a allò que se’n va dir el català del barco, per oposició a el català del vaixell, durant els bulliciosos anys que van precedir i seguir l’olímpic any de 1992, un debat que es va desencadenar sobretot des de les planes del Diari de Barcelona, el vell Brusi rejovenit, que es regia pel llibre d’estil redactat per aquests dos filòlegs.
Jo llavors treballava al departament de Correcció del Punt Diari, com se’n deia encara, si no recordo malament, i des de Girona ens miràvem aquell debat entre el Brusi i l’Avui, bàsicament, que encarnaven les dues posicions enfrontades, amb un cert desconcert, i no vam prendre partit ni pels uns ni pels altres. En la mesura hi ha la virtut, i vam ser conseqüents amb aquest principi; i vist ara amb la perspectiva del temps, crec que vam prendre la decisió correcta –i mai més ben dit, oi?
El cas és que de llavors ençà els hi havia perdut la pista, a aquells dos, fins que vaig veure el seu nom entre els dels beneits que es dediquen a torpedinar, amb la mateixa dosi de bona educació i d’agressivitat, el progrés de la llengua catalana i que es fan dir, amb sense vergonya, Ciutadans/Ciudadanos. La descoberta em va posar de mala llet, no cal dir-ho, i no podia entendre quins passos podien haver fet entre el temps de la discrepància de “el català que es parla al carrer” que defensaven ells (amb la bona intenció declarada, que quedi clar, de donar a la llengua del país la normalitat i la vitalitat necessàries per fer-lo accessible i impedir que es morís asfixiat de massa cotilles) i el català diguem-ne acadèmic (però amb aberracions com “el proppassat dilluns” o “el propvinent dissabte”, entre moltes altres perles del mateix caire enfarfegós) que utilitzava l’entorn de l’Avui i el moment en què van prendre aquella estranya decisió.
I ara he ensopegat amb aquest fragment del llibre d’en Vila, que ho aclareix tot. Us convido a llegir-lo, tant si vàreu patir aquella discussió –que tenia molt de bizantina, tot sigui dit– com si vau arribar tard i us la vau estalviar:

«Pericay va ser professor meu. És amic del meu estimat Ferran Toutain. Junts van escriure Verinosa llengua i El malentès del noucentisme, dos llibres clarividents, que defensaven un model de català basat en la tradició però actualitzat, ideal per treure la literatura catalana del pou de caspa i autoodi en què l’havia deixat el franquisme.
»Això els va fer topar amb la cova integrista, que també existeix a Catalunya i que, sortint de la dictadura, estava susceptible. Les disputes lingüístiques i la cultura de campanar, purament sentimental, que Pujol va promocionar per tenir entretinguda la clientela mentre ell feia la seva, els va amargar tant la vida que van perdre la paciència.
…

»Es van atipar d’aquest nacionalisme que vol duros a quatre pessetes i que munta sidrals per foteses i després s’empassa totes les humiliacions. La fartanera de patriotisme va ser tan grossa que van agafar fàstic a les efusions del cor relacionades amb l’amor a la llengua i a la terra; no per manca de sensibilitat, sinó justament per un excés d’escrúpols i de delicadesa d’estómac.
»Com que són intel·lectuals, i es van educar en temps dogmàtics, es van acabar creient, buscant una veritat a què aferrar-se, l’últim sopar de duro que Madrid s’ha inventat per assimilar-nos després del lerrouxisme, el franquisme i el centrisme; és això del no-nacionalisme.
»D’aquí a impulsar el partit Ciudadanos amb una colla de pallassos que s’autoqualificaven “intel·lectuals del segle XXI”, hi va haver un pas. Del disgust, vaig escriure un article dient que els havia passat com a l’Anakin de la guerra de les galàxies, que es converteix en Darth Vader per una barreja d’indignació ingènua, de talent mal paït i de vanitat insatisfeta.
»Ara he llegit un llibre de l’Unamuno, Abel Sánchez, que ho explica bé. El llibre descriu com un entorn baix de sostre pot arribar a tòrcer persones intel·ligents i nobles dotades d’un excés d’orgull. Unamuno també hi explica una idea molt seva: que l’enveja es troba en la base de l’odi, cosa que m’ha ajudat a entendre per què, històricament, els castellans ens han odiat tant i per què correm ara nosaltres el perill d’acabar-los odiant a ells si no sabem agafar a temps el toro per les banyes i fotre el camp.
»Cal tenir valor d’allunyar-se d’allò que no et permet treure el millor de tu mateix: aquesta norma tant val per a la vida dels pobles com per a la vida personal.
»El fet és que Pericay i Toutain van acabar identificant Catalunya amb el problema de Catalunya i, dolguts de no sentir-se nascuts entre els seus, es van passar a l’altre bàndol. Toutain aviat va sortir de Ciutadans, decebut de descobrir que es tractava d’un partit nacionalista espanyol. Posats a triar, Pericay va tirar cap al PP. Em sembla que ara escriu a l’ABC i ha trobat, en la interpretació esterilitzada de Pla, un refugi que té el doble valor de consolar-lo i d’agradar a Madrid.
»Com que Pla mai va renunciar a escriure des del rovell de l’ou i, a més, ho va fer sota censura, agafant-lo al peu de la lletra és fàcil identificar-lo amb aquest escèptic sense pàtria, no nacionalista, que els castellans voldrien per a tot el que no sigui l’Espanya nacional.
»En tot cas, Pericay i Toutain seran sempre, per mi, víctimes de la llarga i pesada guerra entre Catalunya i Castella. En els seus treballs i decisions hi trobo, a més, un afany de fer bé les coses, una exigència angèlica, que no veig en molts intel·lectuals nacionalistes, prestos a embolicar-se amb la bandera però incapaços de cap sacrifici o esforç».
____________________________

[_{Imatge de l’entradeta: ciudadanosenlared.com}]

Carta de Lucy Tantamount a Walter Bildlake:

Quai Voltaire (París)

«Així, Philip Quarles s’establirà al camp i es convertirà en una mescla de senyora Gaskell i de Knud Hamsum. Bé, bé… Però és bo que algú tingui il·lusions. Al cap i a la fi, no es podrà ensopir més en el seu poble del que jo m’ensopeixo aquí. A quins destrets ens veiem obligats! (…)
»Em balla pel cap d’anar a Madrid la setmana que ve. Naturalment, hi farà una calor terrible. Però a mi m’agrada la calor; floreixo amb les estufes. (No és més aviat una insinuació significativa de la meva immortalitat individual, tal volta?). Per què no véns amb mi? Ho dic seriosament. Segurament que et podries escapar. Assassina Burlap i vine a fer el turista a l’estil de Maurice Barrès. Du sang, de la volupté et de la mort. De moment, em sento un xic assedegada de sang. Espanya m’aniria bé. Mentrestant, m’informaré sobre la temporada de les curses de braus. L’arena és repugnant; la meva set de sang no podria arribar fins a veure els cavalls amb les tripes a fora. Però els espectadors són meravellosos. Vint mil frissons simultanis i sàdics. Realment remarcable. Senzillament, que has de venir, dolç Walter meu. Digues que sí. Hi insisteixo. LUCY»

(Aldous Huxley, Contrapunt, 1928)
_____________________________

“El toreo empezó en Francia”

[Sebastián Castella (Hérault, 1983), figura del toreig, a El País, dimecres 1 d’agost de 2010]

Ramón Muñoz: En Cataluña se prohíben los toros. ¿Y si prohibimos nosotros la sardana?
Sebastián Castella: Es una pena, es matar un trozo de historia por motivos que no comparto.
…

P. Cuando ve a un antitaurino comerse un filetón de buey, ¿qué le diría?

R. Son personas que tiene tan poco respeto, no por los taurinos sino, en general, por todo, que no le diría ni pío.

P. ¿Qué pinta un gabacho en el arte de Cúchares?

R.
Pinta bastante, porque el toreo empezó en Francia en 1800, y luego se
mejoró en España. Lo tenía en la sangre. Vine aquí porque hay más
facilidades.

P. Dicen que el toreo no es arte. ¿Se imagina el Guernica sin el toro?

R. Jamás. Es un arte porque es un momento estelar, y jugarse la vida haciendo arte no se ve en ningún otro sitio.

P. Aparicio atravesado por un cuerno en la garganta. ¿Torero o gladiador?

R.
El torero pone su vida en juego, y le puede salir un toro complicado
con el que no pueda concebir su arte, pero no tiene nada de gladiador.

P. Uno de sus ídolos fue Antonio Ordóñez. Ahora sus nietos, Cayetano y Fran, salen en las revistas del corazón.

R. Son compañeros y les tengo un respeto grandísimo, les han pegado muchas cornadas y se juegan la vida como todos.

P.
Una vez en la Maestranza salió un torero bajito y barrigón. Cuando
terminó la faena me sorprendí llorando. Se llamaba Curro Romero.

R.
Ahí tiene la prueba del arte, el romanticismo y la magia del toreo. Hay
pocas cosas que marquen tanto como lo que se puede hacer delante del
toro.

P. Juan Belmonte dijo que se torea como se es. Usted tiene fama de tímido y solitario.

R.
Tenía razón. Tengo fama de tímido y con el tiempo y la madurez he ido
abriéndome. Y en el toreo lo mismo. Al principio, era un torero frío, un
poco falto de vida, y cuando encontré la técnica he sacado todo mi ser y
mi toreo tiene más luz.

P. ¿Cambiaría la puerta grande de Las Ventas por levantar la Copa del Mundo?

R.
Ni por eso ni por nada. Mi pasión es el toreo, no el fútbol, y el poder
salir a hombros en Madrid es lo más grande. Lo he vivido tres veces y
es tremendo.

P. Belmonte / Joselito; Dominguín / Ordóñez. ¿Castella frente al Juli?

R. Las rivalidades las decide el público. Pero si me ponen en los carteles con el Juli por algo será.

P. Le siguen en Facebook. ¿Y si se retransmitieran las corridas en YouTube?

R. Sería una locura.

P. Los toros no tienen la casta de los de antes. ¿Y si los clonamos?

R. Esto no se arregla con clones. Es una cosa de la naturaleza. Y hasta en las mejores familias hay puntos negros.

El diàleg té lloc entre un vell aristòcrata i un tal Everard Webley, líder dels Anglesos Lliures, el qual intenta convèncer l’altre perquè se sumi –financerament– a la seva causa de liquidar el joc parlamentari i substituir-lo per l’acció directa contra les forces de destrucció de la xusma:

—Però, si no és per vostè mateix —insistí Webley, tot atacant des d’un altre angle—, per amor de la civilització, del progrés.
Lord Edward s’estremí en sentir la paraula, que fou com si toqués un disparador i alliberés un corrent d’energia:
—Progrés! —repetí—. El progrés! Vostès, els polítics, sempre n’estan parlant. Com si hagués de durar. Indefinidament. Més motors, més criatures, més menjar, més anuncis, més diner, més de tot, per sempre. Haurien d’aprendre unes quantes lliçons de la meva especialitat. Biologia física. Vaja, el progrés. Què es proposen de fer amb el fòsfor, per exemple? –Aquella pregunta era com una acusació personal.
—Però tot això és totalment fora de lloc —digué Webley, impacient.
—Al contrari —replicà Lord Edward—, és l’únic lloc on interessa. (…) Amb la seva agricultura intensiva, no fan sinó drenar tot el fòsfor del sòl. Més de la meitat d’un u per cent a l’any. Que se’n va, simplement, fora de la circulació. I, demés, la manera com llencen centenars de milers de tones de pentòxid de fòsfor, amb els seus sistemes de desguàs! El tiren al mar. I d’això en diuen progrés. Els seus sistemes moderns de desguàs! —El seu to era d’un menyspreu aclaparador—. El que haurien de fer és tornar-lo al lloc d’on ha vingut. A la terra. A la terra, li dic jo.
—Però tot això no té res a veure amb mi —protestà Webley.
—Doncs hi hauria de tenir a veure. Aquest és el mal de vostès, els polítics. Ni tan sols no es preocupen de pensar en les coses importants. Parlen i parlen del progrés i dels vots i del bolxevisme, i permeten que cada any es perdin al mar un milió de tones de pentòxid de fòsfor. És una cosa idiota, és criminal, és… és tocar el violí mentre Roma crema! (…) Sens dubte, vostè pensa que pot compensar la pèrdua amb roques de fosfat. Però, què farà quan els dipòsits s’hagin exhaurit? Aleshores, què? Només dos-cents anys, i s’hauran acabat. Vostè es pensa que som gent de progrés perquè estem vivint del nostre capital, de fosfats, carbó, petroli, nitre… el malgastem tot. Aquesta és la seva política. I mentrestant, es dediquen a fer-nos posar pell de gallina parlant-nos de les revolucions.
(…)
—Bé, si aquest és el seu punt de vista… —començà Webley; però Lord Edward l’interrompé:

—L’únic resultat del seu progrés serà que, al cap d’unes quantes generacions, tindrem una revolució veritable, una revolució natural, còsmica. Esteu trabocant l’equilibri. I, al final, la naturalesa el restablirà. I el procés serà molt desagradable per a vostès, car la seva decadència serà tan ràpida com la seva elevació; més ràpida, serà, perquè hauran fet fallida, hauran malgastat tot el seu capital. Un home ric necessita un poc de temps per a liquidar tots els seus recursos; però, un cop els ha liquidats, gairebé no en necessita cap per a morir-se de fam.
Webley va arronsar-se d’espatlles. “Vell llunàtic i guillat!”, es digué pels seus dintres, i, en veu alta:
—Les rectes paral·leles no es troben mai, Lord Edward. Així és que li desitjo una bona nit. —I va anar-se’n.

(Aldous Huxley, Contrapunt. 1928)

Això era als anys 20 del segle XX, i els anys 10 i 20 del segle XXI amenacen de fer-nos assistir a l’última dentellada del Progrés, de la qual ja fa temps que se’n senten campanades (d’alerta), les últimes d’elles explicades pel periodista Francisco Marín (www.argenpress.info), a partir d’un llibre inèdit de l’economista xilè Julián Alcayaga (El País Virtual. El lado oculto del Tratado Minero Chileno-Argentino), en el qual aquest explica les maniobres fetes per les transnacionals mineres als Andes xilens i argentins amb vista a extreure coure del subsòl. (Podeu veure’n l’article sencer a www.sinpermiso.info).
Resumidament, els moviments de les grans empreses mineres multinacionals (Barrick Gold, Mitsubishi, Xstrata, Billiton…) van consistir a comprar, a partir de 1990, coincidiendo
con el llamado restablecimiento de la democracia en Chile, casi la totalidad de los yacimientos en ese país,
que en ese tiempo tenían un bajo valor comercial, ya que no era rentable sacar
esos minerales por los puertos del Atlántico, a más de mil kilómetros de
distancia, amb la previsió de pastelejar un pacte que es formalitzaria finalment en temps de Frei i Menem (1997), un sorprenent “Tratado Minero” que buscava tres objectius fonamentals:
Primero,
que los minerales argentinos pudieran salir a través de puertos chilenos, dado
que la distancia existente entre los yacimientos cordilleranos y el Atlántico
hacía inviable sacarlos por ahí. También perseguían transformar la Cordillera
de Los Andes en un “país virtual”, definida en el Tratado como “Área de
Operaciones”, la que -a su entender- estaría al servicio de las transnacionales
mineras. El tercer objetivo era levantar las restricciones a la propiedad
extranjera en zonas limítrofes.
Val a dir que el Tractat preveia que aquest territori, el país virtual que diu l’economista xilè,
sería gobernado por una Comisión Administradora
–poder ejecutivo- que estaría financiada por corporaciones mineras. Existiría
un Reglamento Interno –una suerte de Constitución- que ella misma se generaría.
La Comisión Administradora tendría atribuciones para disponer libremente de los
recursos naturales contenidos en el Área de Operaciones. También podría otorgar
concesiones de explotación y resolver las controversias que se presentasen
entre “las partes”, es decir: los Estados.
Aquest peculiar Tractat (que també permetia, atenció a la dada, la venda a les multinacionals mineres de les regions al sud dels dos països, considerades la més gran reserva d’aigua dolça del món), constituïa, en paraules de l’advocat Cristián Letelier Aguilar,  la única obra de Derecho Internacional Público que contiene
normas de aplicación enteramente de interés empresarial y privado.
Finalment l’acord va ser parcialment tombat pel Tribunal Constitucional xilè, a instàncies del mateix Alcayaga i dels diputats que van veure a temps que allò era una aixecada de camisa colossal (entre altres coses, enviava a la ruïna la petita i mitjana mineria del país, que no haurien pogut competir pels preus amb unes companyies que són alhora extractores i consumidores del coure que produeixen), però no pas per Argentina, que no va qüestionar-lo jurídicament, cosa que el fa encara més peculiar (com si fossin “dos tractats en un”, diu Marín). La qüestió, però, és que la part xilena l’ha deixat pràcticament desactivat, no-operatiu, ara com ara. És una bona notícia, però aquesta història exemplar demostra fins a quin punt és insadollable la fam d’aquests caimans que remenen (ben camuflats) les cireres de l’economia mundial.
L’ocasió fa el lladre, diu la sàvia dita popular, de manera que no ens hauríem de lamentar tant que hi hagi lladres d’aquest calibre, al món, sinó del fet que hi hagi sistemes legislatius permissius que els ofereixin en safata de plata l’ocasió (perfectament legal) de ser-ne.
Els polítics, però, com al temps d’Aldous Huxley, estan perfectament a la lluna, ocupadíssims a amotllar els països respectius al seu respectiu model de societat…
________________________

[_{Imatge: Parque Nacional de Torres del Paine, a Xile. Foto de Peter Essick, a National Geographic}]

En el penúltim número del setmanari Presència, Josep Camprubí parlava de l'”espanyolisme universal”, aquest oxímoron que fa xerricar de dents i que alguns s’entesten a fer passar per bèstia grossa, volent fer creure al personal, a còpia de treure’l a passejar i d’exhibir-lo milions de vegades, que és una genialitat perfectament homologable, en comptes de la frikada que és, feta de llaunes i cassoles i barrets de capellà.
Camprubí parlava d’aquesta entelèquia –imaginada per la Castella més kafkiana– a propòsit de les consultes sobiranistes i dels “galliners” que han anat esverant des que es va celebrar la primera d’elles, a Arenys de Munt, fa poc més de mig any; i concretament d’un dels galls més significats en la postura contrària a aquesta iniciativa popular: la del que fou director d’El Periódico de Catalunya i ara tertulià ocasional, Antonio Franco.
Aquesta oposició, que ha anat de la ignoració total a l’atac directe més groller i rabiós, en el cas del periodista barceloní va per la banda de (fer) confondre independentisme amb ruralitat, amb una cosa carca i antropològica, com en el seu moment (particularment els anys de govern pujolià) s’havia fet (en particular des de les files socialistes) amb l’històric catalanisme, identificant-lo malèvolament amb una Catalunya suposadament pagesa i quasi analfabeta, en oposició a un suposat cosmopolitisme català il·lustrat que parlava i pensava en espanyol (i bàsicament per això)…
“Entre altres afirmacions discutibles”, escriu Camprubí, “Franco assegura, per exemple, que els referèndums han estat un fracàs malgrat que, «cosa llamativa, el tratamiento mediático, incluso por parte de los medios públicos, sea propio de una consulta trascendente». Aquesta afirmació, absolutament falsa, haurà sorprès tothom qui hagi estat mínimament atent als grans mitjans de comunicació i als mitjans públics. Justament la queixa general, justificada i comprovable, ha estat que la majoria de grans mitjans han ignorat els referèndums fins a l’últim moment en què, per la seva estricta actualitat, ha estat impossible de no parlar-ne. Però Franco arriba encara a conclusions més pintoresques. Diu que ha anat a votar poca gent i, per tant, «a la mayoría de los catalanes no les interesa el tema», i conclou que el desig d’independència és essencialment rural: «Es sobre todo patrimonio de la Catalunya menos industrial, menos tecnológica y menos cosmopolita». Ha aparegut l’argument suprem. L’independentisme és rural i retrògrad. L’espanyolisme és modern, avançat i universal. Quina absoluta bajanada!”.

És més que això: tenint en compte que Antonio Franco és català i viu a Catalunya, és una mentida com una casa de pagès –o com una catedral gòtica, disculpi–, una falsedat dita amb tota la mala intenció, per continuar mantenint en la ignorància els lectors espanyols del rotatiu barceloní, i pitjor, en l’animadversió contra els “raros” dels catalans, permanentment insatisfets i sempre reclamant més i més… Rodríguez Zapatero, amb tota la que li està caient a sobre (en bona part per culpa de la seva pròpia incompetència), la setmana passada va tenir els pebrots de “donar per tancat” el procés de reivindicació autonomista (quantes vegades els ho hem sentit dir?, hi ha algun governant espanyol que no ho hagi fet, en un moment o altre?), quasi al mateix temps que l’autonomista CiU li salvava el cul abstenint-se de votar contra el seu patètic paquet de “mesures contra la crisi”…
A veure, senyor Franco i companyia: si Espanya, la seva inefable Espanya, no és a hores d’ara una absoluta ruralia (i per a més inri medievalitzant: amb la reforma agrària encara ara pendent de dur a terme) i pot presentar uns certs índexs d’industrialització és perquè el país basc i els països catalans van tirar del carro, davant la passivitat estatal. La capacitat industrial i empresarial de l’Espanya castellana (valgui la redundància) prou que es posa de manifest cada vegada que Ella agafa les regnes del carro (“España al volante, peligro constante”), com ara mateix, que està anant pel pedregar…
I a més a més, entre la muntanya d’arguments que hi ha a favor de la independència de Catalunya i que fan urgent la seva separació d’Espanya hi ha precisament la necessitat de mantenir la capacitat industrial (allò que en queda encara perquè des de Madrid no ha estat espatllat o absorbit) i el nivell comercial del país.
Al Cercle Català de Negocis, que no té res de rural, oi?, “el tema”, benvolgut Antonio, li interessa d’allò més… I als que volen el corredor mediterrani, també. I als que volen que subsisteixi la cultura catalana, que ja era europea quan a Espanya no sabien ni què volia dir això, doncs també els interessa, com no pot ser d’altra manera, veient de quina mena és l’escatainat “espanyolisme universal”…
I per damunt d’aquestes categories concretes, a qui interessa de manera transversal la independència de Catalunya és als catalans que volen la llibertat per al seu país. Si el cosmopolitisme espanyol de via estreta no ho entén, o ho entén però no ho pot suportar, doncs és que té un problema, i s’ho haurà de fer mirar. Però mentrestant, no expliquin mentides ni sopars de duro, senyors cosmopolites tecnificats i industrialitzats. I no amaguin l’ou, que cada dia es fa més gros i se’ls està tornant una missió francament impossible.
Aquest cap de setmana passat ha votat Sabadell, i els urbanites vallesans han votat majoritàriament a favor del sí (més del 90 per cent) i ho han fet en un percentatge superior al de la famosa consulta ciutadana del batlle socialista del Cap i Casal, tot i la inversió (estúpidament malaguanyada) de 3 M d’euros de l’erari municipal, amb la qual el senyor Hereu i el seu progressista consistori han fet un ridícul d’allò més universal.
Vagin traient-ne conclusions, si en són capaços.
______________________________________

En el vídeo plantat a dalt es veu l’ensopegada que va tenir la reina Sofia, d’arrels familiars hel·lèniques, i com va ser sostinguda pel seu marit i cap de l’Estat castellà, Joan Carles de Borbó, el dia de les forces armades, de les quals aquest també és el cap suprem. La imatge és tota una al·legoria de la situació actual: fent el pinxo tots dos, Grècia de sobte va de mal borràs i és a punt d’arrossegar amb ella Espanya, una Espanya que aguanta gallardament i que, malgrat la crisi, no deixa de destinar ni un duro a mantenir la seva joguina preferida, l’exèrcit, que li serveix de signe d’identitat i per treure pit i alhora per garantir la continuïtat del negoci passi el que passi (al costat de la parella reial, palplantat i en actitud de ferms, hi veiem el seu plançó i hereu, garantia successòria de continuïtat), constituït el braç armat (per la Constitució!) en advertiment velat davant de vel·leïtats separatistes, podent redirigir eventualment la força potencial que ara destina, a falta d’entreteniments millors, a complir enrotllades i perilloses missions humanitàries per l’ample món mundial.
______________________________________

[_{A l’entradeta, Antonio Franco, amb Antonio Asensio i la infanta Cristina, el dia que va rebre el premi Asensio, el 2007. Foto: www.elpais.com}]

Josep-Lluís Carod-Rovira va dir dijous passat, en la conferència “El
relat del canvi, balanç de govern“, que el Govern ha de poder presentar abans d’acabar
la legislatura una reestructuració del model d’infraestructures de pagament que “si no allibera Catalunya dels peatges, sí que n’ha d’alliberar els catalans”. Segons el vice-president, el
tripartit no ha oblidat la seva promesa d’atènyer “una de les fites
històriques d’aquest país”. Catalunya, hi va afegir, pot fer un esforç, pot fer
sacrificis, “però no pot sacrificar el seu futur”.
Carod-Rovira va parlar d’altres temes, relacionats amb l’economia, la despesa pública, la retallada pressupostària, el model energètic, etc, emmarcats en el present moment de crisi global, però em pararé un momentet en aquest dels peatges, perquè l’afirmació del vice-president contradiu la que vam dir fa uns dies que va fer, a través d’una carta, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques [vid. post del 16 de març], en el sentit que la previsió governamental era de mantenir el pagament a les autopistes, per bé que en la modalitat de peatges tous, fins i tot després del final de la concessió a les empreses privades que les gestionen actualment, per destinar la recaptació a fer i mantenir obres públiques com les mateixes carreteres i autopistes del país.
Bé, doncs l’endemà mateix de les declaracions de Carod-Rovira va sortir el conseller Joaquim Nadal als mitjans i les va desmentir —o les va contradir…
Mentre rumiem sobre l’episodi i decidim a quin dels nostres dos governants hem de fer cas (i deixant a un costat l’oportunitat de l’anunci, fet a escassos mesos de les eleccions), seria bo parar un xic l’atenció sobre aquest argument tan vistós del conferenciant, que un servidor no acabo de veure clar.

A veiam: si els catalans no paguem en els peatges però aquests continuen existint, hem de deduir que el model a què es refereix J-L Carod-Rovira és el que ara ja està implantat de manera reduïda en determinats trams d’autopista on aquesta fa funcions de via de circumval·lació, com el que va entre les dues sortides nord i sud de la ciutat de Girona, i em sembla que també és igual a la de Tarragona, per posar un parell d’exemples (no sé si n’hi ha més). Doncs bé, en aquests trams els usuaris no paguen, però la companyia concessionària continua cobrant, i ho fa de l’erari públic, cosa que vol dir que continuem pagant, indirectament. Amb la diferència que, en comptes de pagar els usuaris i prou, paguem tots els ciutadans, de manera alíquota, tant se val que no fem servir mai l’autopista, ni que sigui precisament per estalviar! Aleshores, si aquest model s’apliqués a tot Catalunya, ¿on seria l’avanç?
Si això no és així com dic i vaig errat d’osques, agrairia que algú em pogués corregir, però així és com ho tinc entès des que es va obrir a l’ús públic aquest tram que dic de Girona i que des de llavors utilitzo de tant en tant de forma totalment gratuïta…
O potser és que aquí tocaria aplicar no sé quins paràmetres, en lloc del “compte de la vella” que he fet servir jo, i per tant potser no ho tinc ben entès. Però francament, no veig que surtin els números…, que d’altra banda és una cosa molt freqüent “en aquest país”, com en diu el vice-president, en aquesta Catalunya munyida per uns matemàtics molt i molt manetes.

Amenitzem-ho amb una mica de música, que el qui canta els seus mals espanta:

[_{Foto de l’entradeta: satorrajaume.wordpress.com}]

Dimarts al migdia veia el poeta Màrius Sampere a can Barça TV, on era entrevistat per Jordi Llavina, dins el programa “El quadrat verd”, amb motiu de la publicació recent de la primera novel·la de l’octogenari escriptor, El gratacel.
Fa poc l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li ha atorgat el desè premi Jaume Fuster en reconeixement de la seva obra (vid. Vilaweb), i en l’acte de lliurament Carles Duarte va dir del llibre de l’escriptor barceloní que “tracta de la condició humana, de les ferides que travessen els
nostres dies i de les llums que ens encenen el goig en els moments més
brillants. És un debat entorn del plaer, del desig i de l’amor, i també
la manera de sentir i de relacionar-se amb la mort. És un llibre
magnífic i sorprenent”. I diu que ell, Sampere, va comentar això als seus companys de feina: “De jove llegia molta filosofia i sempre pensava que havia d’escriure un
llibre per desmentir els errors dels filòsofs. Al final em vaig dedicar a
la poesia. La causa primera d’escriure és mirar de demostrar la meva
veritat, basada en la meva realitat. Perquè la vida, la mort, la guerra…
requereixen una certa reflexió”.
La conversa amb Jordi Llavina, tot i l’àmbit tan dispar on tenia lloc, també va pendre aquest to filosòfic: La vida és caòtica, sí, “però caos no és sinònim de cosa negativa: som un engendre del caos, que és la mateixa vida, i per això m’hi identifico… Déu va fer la llum perquè veiéssim el caos”, va dir Sampere, que semblava que medités en veu alta. Però baixem al dia a dia, a la professió d’escriure: “Allò que trobes no és sinó la continuació d’allò que havies deixat enrera, tu mateix, l’escriptor, amb tota la càrrega anterior”… I això d’escriure en una llengua que diuen que es mor? La resposta és: Com m’agrada!

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig
llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara
que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort,
més endins de la terra!

Aquest poema el va llegir Sampere en el marc de la festa d’entrega del premi per part dels seus col·legues, amb aquests altres dos que trobo a la crònica de Vilaweb i que em ve de gust reproduir també:

_KOAN

‘Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi
ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus
pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara
me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts

aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.

També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també
us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.

MARE, NO EM RENYIS

Mare, no em renyis
si,
ja sé que m´he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he
sigut, deia d´infant
a l´empara de la llum. Per què
no dir-ho
ara, al recer
de l´ombra?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida,
ha estat aquell.

I
sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el
pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.

Potser és
just: li devíem l´alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret
d´estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.

__________________________________

Mentre escoltava Màrius Sampere reflexionant en veu alta amb el periodista de la cadena del FC Barcelona, em van venir al cap, a tomb de la conversa, un parell de pensaments que entrelliguen el Barça, per qui el poeta va dir que sentia una “passió hereditària” (i aquesta sí és una herència que té sentit; la llengua materna n’és una altra), amb el país i la llengua.
El Barça, a diferència de la majoria de clubs d’Europa, i ja no diguem dels d’Espanya -i particularment d’algun d’ells en concret-, porta una política de potenciació del planter -o de la pedrera, com en diuen alguns, tant se val- que li està donant els immensos fruits que tots veiem… i els que vindran! Només s’ha de veure jugar la mainada de les categories inferiors per adonar-se’n: que allò està ple de talent en vies de formació.
Bé, doncs, amb aquesta feina, que a hores d’ara, amb l’exhibició davant el món de l’equip d’en Pep Guardiola, és reconeguda per tothom (excepte per aquells personatges de l’entorn blanc que tothom sap i que escriuen amb verí en lloc de tinta), pot passar que el “model Barça” sigui imitat per altres clubs, i més ara que la crisi colla fort, i que al capdavall s’inverteixi la boja cursa iniciada amb la sentència de l’anomenada “Llei Bossman”, i que el futbol torni als orígens, o almenys a una mesura raonable del negoci futbolístic.
L’altra reflexió és a propòsit d’aquesta nostra llengua que fa anys i panys que li canten les absoltes: El català, que hauria d’haver desaparegut del mapa, segons els càlculs imperials aliens (àliens), si aguanta les penúltimes envestides
d’aquesta immensa goma d’esborrar que és Espanya, sobreviurà i fins pot ser que marqui la pauta i el camí a seguir per a d’altres llengües minoritàries i/o minoritzades del món que també malden per continuar existint.
El dia que Catalunya es converteixi en Estat europeu i tingui per tant un espai propi reconegut on pugui exercir els seus drets -i els lingüístics entre ells- sense interferències, segur que marcarà també un punt d’inflexió en el respecte envers les llengües (relativament) petites (des del punt de vista demogràfic).
___________________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Vilaweb}]

Quan vaig llegir la notícia al diari, ahir al matí, el cor em va fer un bot: en Ramon Torramadé, als seus 83 anys, s’ha jubilat del tot, finalment, i ens ha deixat.
Aquesta és l’entradeta de la crònica necrològica de David Brugué:
«L’activista cultural, social i polític de Salt Ramon Torramadé va morir
ahir als 83 anys. Conegut pel seu catalanisme, la defensa del medi
ambient i les classes socials més desafavorides, havia participat en
multitud d’entitats de tot tipus. De fet, tot i estar malalt, havia
continuat participant en algunes. Militant durant anys d’ERC, va deixar
el partit i va ser cap de llista per IpS [Independents per Salt] en les municipals del 1999. El
funeral se celebrarà demà a les dotze del migdia al Tanatori del
Gironès, a Salt».
El coneixia de feia temps, en Ramon, però no havíem contactat mai fins que ara fa uns cinc anys em va trucar per proposar-me de col·laborar a la revista La Farga de Salt, i al cap de pocs dies es va arribar a casa per acabar de parlar-ne, i va venir-hi amb bicicleta!, la seva cèlebre mountain bike amb la qual anava amunt i avall i que, atesos els 77 o 78 anys que tenia ja, era tota una declaració combativa d’intencions… No cal dir que ens vam posar d’acord de seguida, i des d’aquell dia fins tot just el mes passat, que ens vam cartejar per últim cop, vam mantenir un contacte regular, si més no per correu electrònic.
Sabia que estava delicat de salut, però segurament perquè m’havia acostumat a veure’l sempre actiu, ficat en mil coses alhora, em semblava que no s’havia d’acabar de jubilar mai del tot, encara que últimament hagués anant deixant anar una mica de llast… Només puc dir que m’alegro d’haver-lo conegut, i estic content d’haver pogut col·laborar una mica en la seva feina incessant per Salt i els saltencs.

Descansa en pau, amic Ramon, que t’ho has ben guanyat.

En David Brugué explica a la seva nota que en Ramon va poder votar anticipadament en la consulta popular per la independència de Catalunya d’aquest diumenge 25 d’abril, que inclou Salt en aquesta tercera onada, i diu que la comissió organitzadora, com a homenatge, farà que el seu vot sigui avui el primer que es dipositi a l’urna. Per a mi serà un honor afegir la meva papereta a la seva, junt amb centenars de saltencs més, i acostar-nos tots plegats una mica més a l’ideal compartit de veure i viure un dia, aviat, una Catalunya en llibertat.
____________________________________

[La foto d’en Ramon reproduïda a l’entradeta és de Manuel Lladó, feta per a El Punt tot just fa un parell de mesos, amb motiu d’una entrevista que li va fer el mateix D Brugué i que podeu llegir clicant aquí]