L'Hereu Riera

Camp de Mart, Devesa de Girona, 29 de juliol de 2012

«Som la festa, som un poble en moviment,
aixequem castells dels somnis de la gent,
de la pinya ferma i forta neix el tronc,
i enfilada dalt de l’arbre no tinc por…»

Vaig ser al concert de la Devesa del 1992, i ahir vaig tornar a ser-hi, en el que es va fer a l’ampli espai central del parc urbà de Girona per commemorar aquell primer, les imatges del qual eren majoritàriament en blanc-i-negre. Ahir va ser molt diferent: tot i amb la mateixa raó de fons –reivindicar l’alliberament de Catalunya del jou espanyol–, l’ambient era festiu, familiar, intergeneracional, amb gent vinguda de tot el país, i la ràbia de fa vint anys s’ha capgirat ara en pressa i impaciència, però una impaciència serena, diria, a causa del convenciment, de més en més general, que no hi ha cap altra sortida que aquesta, que totes les altres portes són falses, perquè estan tapiades o perquè no ens poden dur enlloc, i cada cop estem més convençuts que caminem cap a la sortida d’aquest mal rotllo que ja no pot durar més. Trigarem més o menys a arribar-hi i traspassar-la, però ho farem, com hi ha món!

L’endemà, tornem a la dura realitat: és dilluns, un altre dia d’una altra setmana d’un altre any que pot ser un dels últims que ens queden per suportar. Però de moment toca aguantar. Hold on, soldier!
Repassant els fulls del diari El Punt Avui, que va organitzar la gran festa d’ahir i que va carregat de material gràfic amb tots els colors de l’alegria col·lectiva, topo amb un article on Jordi Cabré fa un encertat paral·lelisme entre el joc del Monopoly i el que juguem amb Espanya des de fa segles, perdent el temps i perdent invariablement totes les partides, perquè el jugador amb qui compartim fitxes és un trampós compulsiu.

“A casa sempre hem jugat així”: aquesta és la totpoderosa raó que dóna aquest mangant per endur-se’n sempre l’aigua al seu molí. Evidentment, escriu Cabré, «aquesta frase té una segona part gens menyspreable, referent al ius soli, que es dóna per sobreentesa: “I avui juguem a casa meva”. O sigui, ens acollirem als meus costums i això serà perquè som als meus dominis i no als teus. És així com s’entenen els últims editorials dels diaris espanyols amb referència a la proposta de pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya, tot dient que mentre Catalunya sigui espanyola no s’hi val a proposar unes noves normes. Si no us agraden aquestes, jugueu a casa vostra. O mano, o estripo la baralla (i “no os vamos a financiar vuestra construcción nacional”)».
“Vuestra reconstrucción nacional“, hauria sigut més exacte, perquè una part dels pocs calés que ens deixen (que ens tornen, de fet: la humiliació que no falti mai) l’hem de fer servir per refer tot allò que ens han destruït amb la seva, de “construcción nacional”… Prosseguim la lectura:

«La pèrdua de sobirania espanyola en favor d’Europa és important però no definitiva: Montoro encara ha pogut apujar l’IVA a uns nivells que, només en el camp del consum cultural, ens acosten a una zona de quasi inviabilitat. D’unes conseqüències gravíssimes i innecessàries. La cultura és un luxe, vénen a dir, com en aquella casella del Monopoly (entre Balmes i passeig de Gràcia) que es deia “impost de luxe”: faràndula, gent del lleure i distracció, gent que pensa, que fa pensar, gent de la cella o de la pestanya, que paguin. Tota una declaració d’intencions, tot un atac a l’ànima d’un país, a una de les seves principals eines de cohesió i de desenvolupament personal. I torna a llançar els daus, i agafa una carta de “caja de comunidad”, i vejam què et toca pagar ara, i sobreviu una volta més, i esquiva els hotels, i compte amb les amenaces d’anar a la presó. Sí, el tauler encara és seu.

»El d’Artur Mas és el govern que haurà de dir prou. El Parlament no ha fet només una proposta: tan important com el seu contingut és allò que no hi surt, el “full d’instruccions” subliminar, el gest de cara a les setmanes futures, el canvi de normes del joc que s’hi dibuixa. Especialment quan s’explicitin els dos models antagònics. Haver deixat aquest llistó i no un altre, malgrat tantes amenaces i xantatges, apunta a un camí de no retorn. Hem mogut la reina i hem donat un missatge històric per a qui ho vulgui entendre: no hi haurà capitulacions. Hola. Us toca».

___________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Dalt de l’escenari del concert del 29/7/2012, una part del grup d’independentistes que van ser detinguts en la preventiva “operació Garzón”, abans de les Olimpíades de Barcelona ’92 (Foto: Lluís Serrat, El Punt Avui}]