L'Hereu Riera

Allò que sostenen alguns, i que la realitat s’entossudeix a desmentir cada dos per tres, resulta que és veritat: no tots els espanyols són iguals i no tots combreguen amb les hòsties com rodes de molí que els hi fan empassar els de la Caverna.
N’hi ha un, si més no, que fa l’excepció de la famosa “inmensa mayoría” joseantoniana del PP i adlàters. Vegem-ho, que s’ho val:

«L’excel·lència no s’improvisa. Es treballa dia a dia. Amb constància
i, si cal, es defensa amb un cop de puny a la taula. Ho dic pensant en
la caverna que parla de lobbies; pensant en el govern valencià
que impedeix la visió de TV3 al País Valencià i multa de manera
paranoica ACPV; pensant en l’Ajuntament de Barcelona i el seu Hereu que
vol fer callar Vilaweb perquè li toca el crostó interposant denúncies estil Camps amb la complicitat del grup municipal del PSC. La cultura (Pa negre , TV3, Geografia literària , Vilaweb) sempre és paisatges de la llibertat. I enfront sempre hi trobarà la caverna, el cantó fosc.
»Se m’acut el pensament d’Ovidi Montllor que durant molts anys lluïa en
un mur a Capellades: “Hi ha gent a qui no agrada que es parle,
s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada
que es parle, s’escriga o es pense”».

(“Cultura i caverna”, article de J Cabré al diari Ara, 23/3/2011)

Per venir a confirmar l’estat de la qüestió i els monstres a l’ombra que el promouen, el diari informava de la desaparició avui mateix de Xornal.com, la versió digital del Xornal de Galicia, un mes i mig després d’haver anunciat aquest que cessava la seva publicació en paper, i que ho feia, recordem-ho, just al cap d’un mes d’haver quedat també fulminat “per la crisi i per la falta d’ajuts de la Xunta” el diari Galicia Hoxe, l’únic escrit en gallec totalment. La Xunta de Galícia, governada pel PP (calia dir-ho?), podrà apuntar-se, doncs, tres enormes èxits en un sol trimestre (i en el de les vacances estiuenques, que encara té més mèrit!). L’efecte eucaliptus de l’Espanya neofalangista s’aplica tant com ho permeten les circumstàncies per tot el territori que prèviament ha perfumat amb el seu baf letal: La lengua española no puede existir más que ella sola.

[vegeu l’esterilització gallega completa en la crònica de Lurdes Artigas]

Per reblar el clau, Xavier Campreciós  esmentava en el diari d’avui, entre «les misèries que anem traginant» després del lapse estiuenc, i al marge de la refotuda crisi que ningú té nassos de resoldre, «la de recastellanitzar Catalunya, el vell anhel franquista que
persegueix la dreta política i mediàtica de la democràcia perquè està en
el seu ADN espanyol», i ho il·lustrava amb dues tètriques portades de sengles cavernaris rotatius madrilenys: especialitzats en la tergiversació, com més cínica millor, s’ho fan venir bé per dir, a propòsit de la immersió lingüística que tant detesten, que “Mas considera un atac que l’espanyol sigui igual que el català” (El Mundo), i que “CiU amenaça el PP pel fet de defensar l’espanyol“ (ABC). I com que el ministre de Jústícia Caamaño s’ha atrevit a considerar que la sentència judicial sobre la immersió es refereix a casos concrets i no pas a tot el sistema en conjunt, ara el senyor ministre és un senyor porc que “manipula les sentències del TC, TS i TSJC”…
L’editorial d’El Mundo, escriu Campreciós, «sortia sol: “Un ministre de Justícia que falseja i
manipula de forma tan descarada les sentències dels alts tribunals no
pot continuar en el càrrec. Caamaño mereix ser destituït”. I el d’Abc s’hi sumava ahir: “Malgrat les inefables i impròpies declaracions del ministre de
Justícia sobre el que el Tribunal Constitucional deia en la seva
sentència sobre l’Estatut català, les decisions del Suprem són molt
clares: la Generalitat ha de corregir un sistema educatiu que vulnera la
Constitució espanyola perquè margina el castellà”. I això, marginar la llengua pròpia de Catalunya, fa el PP. Com a les Balears, el País Valencià i Aragó».
I el PSOE no, Campreciós? Potser serà pertinent remarcar que la llepada que el candidat Pérez Rubalcaba ha vingut a fer a Catalunya aprofitant la “Festa de la rosa” socialista de Gavà (just al costat de Castefa) ha vingut a coincidir amb l’admissió a tràmit per part del temible TC del recurs d’inconstitucionalitat presentat fa unes setmanes pel Govern espanyol (on penca el penques d’en Rubalcaba, oi?) contra la llei de l’occità, que declara l’aranès llengua d’ús preferent a la vall d’Aran, un recurs qualificat de “patètic” i “indignant” pel Síndic d’Aran, Carles Barrera. Representen, el PPSOE, Ciudadaldeanos i tota aquesta colla de pastors, una llengua de 300 o 400 milions de parlants, i s’han d’anar a fixar i a perdre el cul en una vall pirinenca de 10.000 ànimes perquè la merdosa llengua preferent hi sigui la seva! No m’imagino cap altre país de la terra capaç d’una grandesa tan patètica, tan trista, tan ridícula i tan miserable com aquesta…

Acabem aquesta nova i alegre excursió cultural per les Espanyes amb un nou article de Carles Ribera justament sobre l’esmentat Jaume Cabré i l’èxit que continua tenint a tota l’Europa no espanyola (això suposant que Espanya sigui Europa, en un sentit no estrictament geogràfic), sobretot d’ençà que Alemanya el va descobrir a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, en què Catalunya hi era com a cultura convidada:

«Vendre mig milió d’exemplars d’una novel·la a Alemanya és un somni a
l’abast de pocs escriptors alemanys. Si l’escriptor que assoleix aquesta
proesa es diu Jaume Cabré podem arribar fàcilment a la conclusió que,
u, amb aquest nom no fa pas cara d’autor alemany; i, dos, per a un autor
català vendre mig milió d’exemplars d’un llibre no tan sols és una
proesa sinó que resulta impossible si no és a cops de traducció, perquè
al mercat català qui arriba a col·locar 30.000 còpies pot ballar per un
peu i després per l’altre i tot seguit posar ambdós peus a terra i ser
conscient que, probablement, aquesta venuda no la tornarà a fer mai més.
L’exemple del senyor Cabré no és pas l’únic però no trobaríem pas
gaires compatriotes amb aquestes xifres a l’estranger. L’últim que
recordo és el senyor Sánchez Piñol i els seus granotots de pell freda.

»Èxits
comptats, doncs, tot i tenir al darrere una de les primeres potències
editorials i literàries del món: Espanya. Perquè figura que els catalans
també som espanyols. Figura que sí, però només quan es tracta de pagar.
Per a la resta, Espanya ens tracta pitjor que si fóssim estrangers. No
és una qüestió només política, és sociològica. La majoria d’editors
catalans estan farts de picar-se els dits traduint els grans èxits
d’aquí per al mercat castellà. La indiferència, fins i tot
l’animadversió o, directament, el rebuig a la literatura catalana no és
pas una sensació sinó una estadística. Un altre motiu per plegar
d’Espanya. Si no volen llegir Cabré, o Monzó, o Teixidor, o Bezsonoff,
ja s’ho faran. Els editors hi continuaran perdent diners, però almenys
la resta de catalans n’estalviarem una morterada».

(Carles Ribera, “Traduir a l’espanyol”)