La marca March
Deixa un comentariAquesta devia ser, en efecte, la filosofia de base del creador de l’imperi bancari dels March, el milionari mallorquí que va costejar el vol de l’avió, el Dragon Rapide, amb què el general Franco va fugir de les Canàries, on estava confinat per les autoritats republicanes, i gràcies al qual acabaria suplantant, després de tres anys d’una guerra fastigosa, les autoritats civils i militars i l’autoritat de la legítima República espanyola i canviar-la per un règim feixista que ompliria de vergonya i de dolor la història d’aquest país i de la resta de l’Estat.
I ara, al cap dels anys que s’han escolat des de llavors, veiem com el diari El País ofereix als seus lectors una llarga peça informativa sobre la situació actual dels successors d’aquell geni de les finances, dels quals el diari madrileny destaca la prudència en la seva manera de fer que els ha deixat gairebé al marge i per sobre del general panorama problemàtic del sector.
“El jardín secreto del banquero feliz” és l’encantador títol del treball periodístic, firmat per Andreu Manresa el 28 de juliol passat. Encara que sigui publicat per un rotatiu suposadament progressista, no sorprèn el to gairebé laudatori de l’article de Manresa, i encara menys en un moment com l’actual en què és notable el contrast amb el desastre en què han desembocat tantes aventures arriscades del sector de la banca i la seva perillosa deriva especuladora. (Deixarem per a una altra ocasió una valoració més social de la figura glossada i de la seva empresa bancària –fa gràcia sentir el senyor March III o IV lamentant-se de l’especulació immobiliària a l’Espanya que la seva família va ajudar a triomfar i de les agressions mediambientals consegüents–, i també sobre les característiques d’aquesta bella mostra de dinastia financera i de les seves arrels hereditàries).
Però tampoc fa estrany en el marc de l’onada recentralitzadora i regressiva del Govern espanyol dels pitjors, que, a més de les ofrenes a l’altar conservador o directament reaccionari que ens ofereix aquest (en pastilles, puntualment cada divendres –el dia de Venus, pobra!–, i de manera esparsa, no fos cas que ens avorríssim), ens en serveixen ací i allà els mitjans de comunicació afins, que són legió.
Una de les últimes i més sonades ens ha vingut de la mà de la Telecinco del teleescombriaire Paolo Vasile, un documental amb l’horríson títol de Nada es igual sin Franco, el contingut i el tractament del qual responen, efectivament, segons els comentaris que se n’han fet, a les expectatives que suggereix el títol, i responen també, no caldria sinó, a les línies ideològiques, diguem-ne, de la cadena, una de les quals és l’anticatalanisme militant, del qual ha donat sobrades mostres al llarg de la seva lamentable trajectòria. (Recordem només com es va afanyar en el seu moment a engruixir la llista de corsaris que donaven suport a aquella repugnància anomenada Manifiesto por la lengua común i parida el 2008, abans que el tribunal de la Santa Constitució els fes la feina, o els l’aplanés).
¡Vivaspaña! Que visqui, sí, però, parafrasejant l’acudit, que visqui lluny, com més lluny millor, i que amb la seva infumable idiosincràsia, les seves manies i les seves absurditats se las componga. Ja s’ho faran!
Els vents d’aquí i els d’allà bufen en direccions contràries, i així ho assenyalen fidelment tots els penells. Els que tenim instal·lats a Catalunya ens porten bones notícies, últimament, i el piló on aquestes s’acumulen comença a fer goig.
Vegem, per exemple, un breu article d’Albert Pont sobre la secessió que s’acosta (a pasos agigantados, com deia un meu vell professor de sociologia), i que té la particularitat, a diferència de molts altres que especulen sobre la necessitat, la legitimitat, les ganes, les il·lusions o les presses, que parla de dades reals i de perspectives possibles, és a dir, que és realista:
Partir peres amb Espanya serà una tasca descomunal i extremadament complicada, sobretot per a Espanya o pel que quedi d’ella, que ja us avanço que no serà gran cosa. No m’estic referint al procés d’independència en si mateix, sinó al repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol una vegada Catalunya hagi assolit la plena sobirania. D’entrada, Espanya no està obligada a arribar a un acord amb Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i actius. Però al mateix temps, Catalunya no està obligada a arribar a un acord amb Espanya sobre el repartiment del seu deute. Ambdós acords són intrínsecs l’un de l’altre, formen part d’un tot que el Dret Internacional anomena successió d’Estats en matèria de repartiment de béns i deutes de l’Estat, sobre el qual predomina el principi d’equitat; com diuen a les espanyes, assistirem a “una merienda de negros”.
«Escolta, Espanya…!» Per primera vegada a la nostra història, després d’innombrables vexacions, desaires i traïcions, el poder de negociació el tenim nosaltres, més encara amb una Espanya intervinguda pels seus creditors internacionals. Primer, perquè Espanya no pot assumir el seu propi deute ni farta de vi, menys encara sense Catalunya. «On ets, Espanya? No sents la meva veu atronadora?» Segon, perquè Catalunya sí és capaç d’assumir el seu propi deute i la part del deute espanyol que li pertoqui (que al CCN ja tenim calculada). «Massa pensaves en ton honor, i massa poc en el teu viure». Tercer, perquè davant la incertesa del procés, la prima de risc espanyola es dispararà fins a l’infinit; i si Catalunya juga bé les seves cartes, fins i tot més enllà, mentre no s’arribi a un acord en ferm i l’Estat català assumeixi una part del deute de l’Estat Espanyol; l’única, per cert, que cobraran els creditors internacionals. I ja se sap, la política i la diplomàcia internacionals volen temps… i “ferreros rocher”. No cal que ens precipitem, mentre és Espanya qui es precipiti. Catalunya no ha de tenir cap pressa per arribar a un acord sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat predecessor, simplement perquè no els necessita; a menys, és clar, que els creditors internacionals d’Espanya s’afanyin a reconèixer Catalunya com a entitat sobirana, dotada de subjectivitat internacional, i no es qüestioni la nostra pertinença a la UE.
(“Partir peres (amb Espanya)”, Albert Pont, pel Cercle Català de Negocis, a Indirecte.cat, 11 d’agost de 2012)
___________________________________
[La foto de portada, del “banquero Carlos March” (encara bo que el cognom no és Marchs, perquè la confusió fonètica amb el Marx comunista seria espaterrant) a la seva finca de la Sierra sevillana, és treta del mateix article publicat per El País sobre la família mallorquina]