L'Hereu Riera

La història està explicada amb tot detall a les planes de societat d’ELPAIS.com,
però tota la Xarxa en va plena, i bull d’indignació, i ja no diguem de la gent més propera a la família, com el periodista basc Dicky del Hoyo, del blog del qual he tret la imatge del nano.

I tampoc hi ajuden gaire les incongruències de les mateixes lleis:
els càstigs desproporcionats -que fan créixer la creença popular que
darrera seu només hi ha afany recaptador per part del Monstre de les
Galetes vestit de mosso d'esquadra-, que determinades transgressions
siguin objecte de càstig i altres igual de greus no, que s'implantin
mesures sense consens entre els tècnics i els responsables de trànsit
-com la famosa limitació a 80 km/h a tota la rodalia de Barcelona,
discutida pel RACC-, les
incoherències i el desgavell de tot el sistema de senyalització de
carrers i carreteres, que desorienta, desinforma i resulta perillós;
les mateixes carreteres, moltes d'elles de traçat i asfaltat
deficients...; i la sensació tan irritant que l'Administració només té
nassos de ficar-se amb el mès dèbil, que és el conductor -un temerari i
un inconscient que acaba sempre tenint la culpa de tot-, i que en canvi
no en té per molestar els fabricants, collada com està de peus i mans
per haver posat ella mateixa en un pedestal, això és, al capdamunt de
la piràmide productiva, la indústria automobilística, que és, amb la de
la construcció, una de les potes del sistema, un dels motors de la
societat: sense elles tot es pararia, i tots plegats arribaríem al
col·lapse... I així ens va, a remolc d'aquest xantatge: o ells o el
caos.


El conductor és un perill en potència, d’acord, i els cotxes són unes màquines d’una potència descomunal, que aquell ha de saber dominar. A partir d’aquí, benvingudes siguin les mesures destinades a la seguretat del mateix automobilista i de la resta d’usuaris de la via pública. Però que l’administració no s’espolsi les puces de sobre, que alguna responsabilitat deu tenir quan les coses no funcionen correctament. Darrera l’excés de velocitat pot haver-hi un personatge estúpid a qui li agradi córrer pel ximple plaer d’anar al límit, ell i la màquina, sí; però la majoria va de pressa perquè el sistema laboral

ens obliga a tots a treure el fetge per la boca, i en la manera de funcionar l’economia bé hi deuen tenir alguna responsabilitat la política

i les mesures de política econòmica dels governs, no? Una altra cosa és

que se’ls escapi de les mans i no se’n surtin. Si és així, s’ho haurien

de fer mirar, però cap govern és procliu a reconèixer la pròpìa

impotència…, és més fàcil encolomar el mort al poble, que hi té una

llarga pràctica, i una capa més o menys gruixuda de pell morta. I qui

dia passa, any empeny.

I després hi ha l’altre costat, una altra mena d’infractor: el que està més enllà de la llei, el de la prepotència, l’excés propiciat per la seguretat

que dóna saber-se impune, i poder passar-se la llei pel folre de l’armilla pel pur plaer de la transgressió…





...I pensar que la vida és tan fràgil que pot arribar a dependre només de tenir
o no la sort de no topar amb un parell de carallots com aquests que només els
importa apujar fins a les orelles el seu nivell d'adrenalina...!
Aquesta propera nit és la de Cap d'Any. Creuem els dits i esperem que tots els
mindundis que sortiran de festa tornin a casa seva sans i estalvis... La realitat
sovint supera la ficció, com diuen al final d'aquesta increïble pel·lícula [i com
ronca, el motor del Porsche!...], és cert, però també ho és que la realitat pot
arribar a ser molt dura, després d'un pinyo... Val la pena pensar-hi un segon,
abans de posar-se en marxa.
Bona entrada d'any. I que el 2008 ens sigui propici!


    

"El nom de l’autora em sonava, però més aviat em feia pensar en una actriu porno"… Amb aquesta curiosa frase comença un article de Roger Cassany a Vilaweb ("Mail obert", 5/11/07) sobre La doctrina del xoc (ed. Empúries), el llibre més recent de l’escriptora canadenca Naomi Klein (Mont-real, 1970), que amb una seva obra anterior, No logo, ja va adquirir una certa notorietat, fins a convertir-se (malgré lui o no) en una icona de l’antiglobalització, o l’altermundisme, com diuen ara que se n’ha de dir. "Jo, sense haver-ne llegit res, continuava pensant que, amb un nom així, de model rovellada o d’anunci televisiu, no podia ser res seriós", segueix l’autor de l’article ("La Klein", un títol també d’aire despectiu, per si de cas…), insistint en el matís, qui sap si per curar-se en salut i no ser tractat de crèdul pels escèptics que van de tornada de tot. Finalment, sigui "una dona molt interessant, autèntica, influent, informada i sense pèls a la llengua", com diuen alguns, o bé "una imbecil" i/o "una social-demòcrata populista que viu del cuento", com la titllen d’altres, la teoria de la Klein enganxa, com confessa el mateix Cassany. Es tracta de la descripció minuciosa d’allò que ella anomena capitalisme del desastre: ‘Durant més de tres dècades, [Milton] Friedman i els seus poderosos seguidors havien anat perfeccionant precisament aquesta estratègia: esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l’estat a actors privats mentre els ciutadans encara es recuperaven del xoc, i tot seguit transformar ràpidament aquestes reformes en canvis permanents. (…) La por i el desordre són els catalitzadors de cada nou salt endavant (…), és una nova economia, la nova ideologia dominant.’ Imagineu-vos aquesta idea, argumentada i desenvolupada d’una manera més o menys lúcida, en més de sis-centes pàgines carregades de dades, cites, documents i exemples. Poca broma".

Poca broma, sí, hi estem d’acord. I encara més després de veure aquest vídeo esborronador, creat a mitges per l’autora canadenca i Alfonso Cuarón:

"La idea central", veiem reblat a wordpress, "és que aquest sistema, avui hegemònic com mai, no ha de fer front a crisis periòdiques, sinó que, ans al contrari, n’és un fervent catalitzador. El capitalisme necessitaria de les crisis per créixer i fer nous salts endavant per sobre de les persones, les comunitats, els drets humans i l’ambient. Magistralment, Klein repassa com la catàstrofe natural del tsunami del 2004 al Sud-est asiàtic ha servit per a un segon tsunami capitalista a la zona per expulsar de primera línia de mar les comunitats camperoles i pescadores en favor dels condohotels transnacionals que hi estan muntant un ‘turisme antiestrès i de natura’. O de com el capitalisme real prefereix la seguretat de la dictadura comunista xinesa al ‘risc’ que la democràcia dels moviments massacrats a Tiananmen el 1989 arribés a triomfar. Per no parlar de la seva fina dissecció de l’èxit dels Chicago Boys de Milton Friedman sota Pinochet com una part nuclear del projecte feixista de fer tabula rasa d’una democràcia, com la xilena, afectada pel ‘virus’ de la transformació social".

Amb el permís del moderador, m’agradaria aportar un parell d’apunts al debat:

-Tenint en compte el recorregut vital dels personatges citats, i concretament del temps de més puixança d’un dels principals protagonistes, Milton Friedman, premi Nobel d’economia el 1976 i figura significada de la temible Escola de Xicago, deu ser raonable, com sosté l’autor citat, veure l’empremta de la seva política econòmica, un precedent d’aquest "capitalisme dels desastres avant la lettre", en "la famosa liberalització del franquisme el 1959, acompanyada pels consells de la Banca Mundial i el Fons Monetari Internacional", i de veure-l’hi també en l’Espanya d’avui, més ufana i superba que mai. O no?

-Fa angúnia constatar que una de les idees que van fer famós Milton Friedman, pare del liberalisme econòmic, el model de val o xec, es trobi, com diu la seva entrada a l’enciclopèdia, "en les actuals adopcions del xec dels nens i en els diners assistencials per als discapacitats".

-La recerca de Naomi Klein, "magníficament documentada" i "de perspectiva vertaderament planetària", conclou amb aquesta recepta: “El reviscolament dels moviments socials només pot començar quan reconeguem que no hi ha escapatòria [màgica] a les confusions que ens hem creat i que ja hi ha hagut prou destrucció de la història, la cultura, la memòria”. Tenim, doncs, l’anàlisi, el diagnòstic, i tenim la recepta. Però em queda una pregunta per fer: I quina és la causa de la malaltia, de tots aquests excessos, de tots aquests abscessos?

Aquesta setmana s’ha fet a Catalunya -el dia 3 a Barcelona i l’endemà a Girona- la presentació de l’edició en català –Vides minades. Deu anys– del tercer dels llibres que el fotoperiodista cordovès Gervasio Sánchez dedica al lacerant problema de les mines antipersona. Amb un criteri que l’honora com a professional, Gervasio Sánchez ha volgut fer amb la publicació d’aquests tres volums –Vidas minadas (1997), Cinco años después (2002), i ara aquest Vidas minadas diez años después, tots tres editats per Blume- el seguiment de les persones mutilades per aquests petits i monstruosos artefactes que van ser retratades en el primer d’ells, algunes de les quals seran presents físicament en l’exposició itinerant que el fotògraf i els organismes que li donen suport (Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense Fronteres) han organitzat paral·lelament per conscienciar del problema la societat, i per divulgar el Tractat d’Ottawa (Convenció sobre la Prohibició de l’Ús, Emmagatzemament, Producció i Transferència de Mines Antipersona i sobre la seva Destrucció), en vigor des de 1999. Com diuen aquests organismes a la plana web de la campanya, en el llibre de Gervasio Sánchez "nous i antics conflictes conflueixen a través dels rostres d’algunes de les seves víctimes en un missatge comú: queda molt per fer en la carrera contra les mines"…
En un altre front, ha tingut lloc recentment a la seu del Parlament Europeu una actuació, amb el mateix objectiu de fons, del cantant colombià Juanes (Juan Estevan Aristizabal), en un exemple més de la llarga corrua de cantants que han aprofitat la seva popularitat per denunciar problemes de distinta mena (la fam, la sida…) que assolen el planeta o, circumstancialment, per ajudar a pal·liar els efectes de desastres naturals, com els huracans, erupcions volcàniques, sequeres, inundacions, etc. Una dedicació, aquesta, que ha rebut crítiques de molts escèptics que hi veuen un interès per part de l’artista -com en el cas de Bono, Paul Simon, Bob Geldorf, Sting, etc- sobretot de potenciar encara més la seva popularitat (i que segurament no l’hi veurien si en fossin ells els beneficiaris…), i que tanmateix hauríem d’aplaudir: davant d’aquests enormes problemes, el que convé, com deia aquell, és que els gats, siguin del color que siguin, cacin ratolins. Si tot ajuda, per què no s’hi haurien de sumar?

A propòsit d’aquesta actuació del cantant colombià al Parlament Europeu, el president de l’organisme comunitari, el socialista Josep Borrell, exministre en els Governs de Felipe González (que va ser, precisament, qui va popularitzar la metàfora dels gats i els ratolins), va escriure un article a la revista Tiempo que reprodueixo aquí a sota, abreujat:

"Y sembraron de sal sus campos"
"Así se volvían yermas las tierras de los vencidos, como cuentan la Biblia o el Cantar del Mio Cid, para privar de subsistencia al enemigo.
"Pero nuestra moderna civilización ha encontrado una manera más eficaz y cruel de esterilizar los campos. En vez de sembrarlos de sal los llenamos de minas.
"Se plantan como semillas, pero no germinan. Al pisarlas, explotan y matan o mutilan a seres indefensos.
"Las minas son baratas de usar, pero muy caras de eliminar. Colocar una cuesta dos euros, pero hay que invertir 800 para desactivarla. Cada año, entre 15.000 y 20.000 víctimas, la mayoría civiles y en muchos casos niños, sufren las consecuencias de estas mortíferas armas en 82 países. Una víctima cada 20 minutos.
"Las minas se han convertido en un azote de la humanidad, una tragedia de la que no somos conscientes los que vivimos en los idílicos campos de Europa. Por eso es bueno que se sepa que la Unión Europea se ha comprometido a destinar 140 millones de euros en el 2005-2007 para luchar contra las minas.
"En países como Colombia, Croacia, Bosnia, Afganistán, Camboya o el África subsahariana es un grave problema. Entre 300.000 y 400.000 supervivientes, mutilados y en dramáticas condiciones de subsistencia, son la herencia de sus guerras.
"El Parlamento Europeo quiso que su gran hemiciclo fuese el escenario de un acontecimiento inusual, un concierto del conocido cantante Juanes, como parte de la campaña europea contra las minas. ("Europa y América Latina, juntas por un mundo sin minas. Fíjate bien dónde pisas"). Es bien conocido el activismo de Juanes. Colombia, su país, es uno de los más afectados. En el 2003 sufrió una víctima diaria, dos en el 2004 y tres en el 2005. Es la primera vez que un artista canta en el hemiciclo del Parlamento Europeo. La iniciativa ha levantado críticas de quienes consideran que un Parlamento no es lugar apropiado para estos actos. (…) Pero los grandes y modernos hemiciclos de Bruselas o Estrasburgo, donde caben 1.500 personas, (…) pueden servir de escenario para acontecimientos de repercusión mundial que causan mayor efecto político que tantas resoluciones votadas pero desconocidas (…), como la Convención de Ottawa, (…) que desde 1999 prohíbe las minas antipersonas, que 154 países han firmado y 150 la han ratificado, pero 40 Estados siguen al margen de ella, en particular Estados Unidos, China, Rusia, Israel, Pakistán y las dos Coreas. Si 69 Estados han destruido por completo sus reservas de minas antipersona (alrededor de 37 millones), aún en el mundo hay almacenadas unos 180 millones.
"La Comisión Europea acaba de aprobar el Programa Anual 2006 sobre minas antipersonas, con un presupuesto de 17,5 millones de euros dentro de la acción comunitaria bianual 2005-2007. Los países objetivo para el 2006 son Bosnia, Colombia, Camboya, Georgia, Yemen, Sudán, RD Congo, Burundi, Afganistán y Kosovo. Pero queda muchísimo por hacer".

El que no diu el senyor Borrell és que Espanya, que se sobreentén que és un dels estats firmants de la Convenció d’Ottawa, i que d’altra banda en l’actual legislatura ha multiplicat per 6 el pressupost que fins ara dedicava a la detecció i eliminació dels camps de mines al món, ha augmentat també en el mateix període, com denuncia Intermón Oxfam, els ingressos provinents del comerç de l’armament produït per les fàbriques espanyoles d’aquest vergonyós sector industrial…
Si vendre pa per comprar pa és estúpid, quan aquest intercanvi provoca víctimes humanes l’estupidesa llavors pren un altre nom.

Diumenge al vespre es va fer a l’hotel Juan Carlos I de Barcelona l’entrega dels premis ONCE Catalunya, que reconeixen "persones i entitats que hagin defensat la integració de les persones cegues o amb qualsevol altre tipus de discapacitat en l’àmbit de Catalunya, així com a qui hagi lluitat per la superació individual o col·lectiva". Subratllo aquesta segona opció perquè una de les persones que va distingir el jurat (integrat en aquesta quarta edició pel president del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius, el del Comitè de Representants dels Minusvàlids, Francesc Pérez, i els directors dels principals mitjans de comunicació catalans, i presidit per Teresa Palahí, delegada de l’ONCE a Catalunya) és la periodista Montse Pous i Sabadí, cap de Premsa de l’Ajuntament de l’Escala i veïna d’aquesta població costanera. La Montse, tot i la distròfia muscular degenerativa que pateix, té una secció setmanal dins "El suplement" de Catalunya Ràdio i una altra, "Superant obstacles", a Catalunya Informació, això sense comptar la seva imparable activitat personal i les col·laboracions periodístiques regulars que fa en mitjans com la publicació figuerenca Hora Nova o la revista internacional If.
Amb la Montse Pous han estat premiats també Rafael Olalla, un bomber de Santa Coloma de Gramenet que va patir una lesió als ulls en un acte de servei; la camerunesa Cecilia Evouna, que impulsa un projecte per a nens cecs del seu país; l’actor, guionista i director de teatre i cinema (Cuarta planta) Albert Espinosa, pel seu "cinema integrador"; la mestra d’educació especial Dolors Comerma; la Fundació Ulls del Món; la Fundació Ared; el pare Manuel Pousa, educador de carrer i capellà de la Model; la Universitat Politècnica de Catalunya, que ha creat (per fi algú ha posat fil a l’agulla!!) una càtedra d’accessibilitat; el pilot de motos Isidre Esteve, que malgrat l’accident que el va deixar paraplègic pensa tornar a la competició; i finalment, i a títol pòstum, el malaguanyat Candi Villafañe, regidor a l’Ajuntament de Lleida i soci fundador d’Aspid, mort aquest estiu passat, amb només 48 anys de vida.
A banda d’en Candi (de qui ja vaig parlar en un post anterior, el mes de setembre, amb motiu de la seva mort sobtada), per qui més m’alegro pel premi rebut és la Montse Pous, infatigable companya nostra de fatigues durant un temps i que m’agrada, i molt, tenir-la entre les meves amistats.

Fa uns quants anys que conec la Montse: del 1992 al 1996 vam formar
part de l’equip de socis de Mifas que, sota la seva direcció, vàrem
assumir l’edició del butlletí informatiu de l’entitat gironina i el vam
convertir en una revista trimestral, Nova Ítaca (el nom volia ser tota una declaració d’intencions), que es convertiria,
per aquelles coses de la vida, en el precedent de l’actual L’Atípic.
Abans d’arrencar aquesta etapa, però, ja vaig flipar amb la Montse amb
el seguiment que va fer aquell estiu, amb una facilitat i una capacitat
de treball espaterrants, dels Jocs Paralímpics de Barcelona, i que es va
convertir en un número especial de Presència, la revista-suplement d’El
Punt (que llavors també tenia format de revista i s’imprimia amb paper
satinat i en color, per cert).
I ara que hi som posats, deixeu-me dir que la Montse ja va rebre el febrer de l’any passat un altre guardó, el XIX Premi Solidaritat, menció especial Mitjans de Comunicació, que li va atorgar l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) per la "tasca de sensibilització" feta de manera ininterrompuda també des del programa "Superant obstacles" de Catalunya Ràdio, que passa així a ser multipremiat. En aquella ocasió, el guardó li va entregar el president Ernest Benach, al Palau del Parlament de Catalunya.
Faig un altre link, a propòsit de tot plegat: en l’apunt del dia que ens van donar, a la gent de L’Atípic, la Mosca del Col·legi de Periodistes, la Montse surt a la foto, perquè era a la festa, però com que per damunt de tot és periodista, aquella mateixa nit ens va fer una petita entrevista per al seu programa radiofònic, és clar, que es va emetre aquell cap de setmana.
I deixeu-me dir, finalment, que, per aquells tombs que fa la vida, a partir del número que estem preparant de L’Atípic, la Montse, que ja havia estat en les reunions preliminars però que finalment no es va poder incorporar al projecte, formarà part de l’equip de redacció, i ja us podeu imaginar com m’alegro també de poder-ho dir.

[Il·lustració: la Montse Pous, rebent el premi ONCE, amb el seu pare, en Carles, al seu costat, com hi està sempre]

Els catalans de l’Espanyol, socis i simpatitzants, també estan emprenyats. Aquesta setmana la Generalitat ha presentat un DVD titulat Catalonia, terra de tots. Les Tres Bessones a la Catalunya real, segons un projecte dels departaments d’Educació i d’Acció Social i Ciutadania que pretén "explicar, en clau infantil i amb un argument de ficció, com la nostra societat ha estat, és i serà una terra d’acollida per a moltes famílies nouvingudes". El DVD conté un documental de 31 minuts adreçat "als nens i nenes que viuen a Catalunya" i als seus "pares i mares" (tots i totes), i també inclou un vídeo que explica breument les interioritats de la producció i una guia didàctica dirigida als docents per poder treballar pedagògicament el contingut del documental a les aules.
Fins aquí, tot correcte: bons propòsits i una iniciativa lloable. Però resulta que, en una promoció del document videogràfic, una de les tres bessones afirma que "Catalunya és el Barça i Ronaldinho", i en el vídeo els nens que juguen a futbol van amb la camiseta blaugrana, mare de Deú senyor!, i consegüentment, ja tenim tota la parròquia perica que ha sortit en processó contra una tal blasfèmia, amb el seu president al capdavant brandant el santcristo gros, i desgranant tot un rosari de greuges i tota mena de lletanies contra "l’altre equip de la ciutat", contra el Govern que en fa bandera (única), contra les tres bessones i, de rebot, contra els pares artístics de les criatures, la dibuixant Roser Capdevila i l’estudi d’animació Cromosoma…

Vagi per davant que jo sóc del Barça, de tota la vida; suposo que és una cosa que vaig mamar de petit, en un temps i un país en què te’n feies de manera natural segurament perquè, a banda de les motivacions purament esportives, n’hi havia d’altres que, sense necessitat ni de plantejar-te-les, eren evidents, es respiraven en l’aire. Ara bé: dit això, he de dir també que, en el cas del DVD pedagògic, i contra el que pugui semblar, ni me’n foto ni dic que el president Sánchez Llibre no tingui raó de queixar-se. Però sí que m’agradaria aprofitar l’ocasió per dir-li al voltant d’això, i des d’aquí (que és com fer-ho des del desert), un parell de coses que d’altres ja li han plantejat abans, i que li han entrat per una orella i li han sortit per l’altra. (Per cert, i sigui dit de passada: a ell sí que li han fet cas, ja que, segons les últimes notícies, els i les responsables -tots i totes- del departament d’Educació han decidit rectificar i que al DVD es faci referència també a "la resta de clubs històrics de Catalunya", com no podia ser d’altra manera, essent com són, els i les nostres governants, tan progressivament i políticament correctes).

RCE Espanyol Olímpic de Barcelona?
De manera intermitent surt, al voltant del club blanc-i-blau, la raó de ser del nom que porta, i la conveniència o no de continuar portant-lo, i fins ara, passant per davant de saber si a la balança pesen més els avantatges que els inconvenients o al revés, sempre s’ha apel·lat a les raons "històriques" per mantenir el nom que li van donar els seus fundadors, RCE Espanyol (RCD Español, en les etapes obscures) de Barcelona, que diuen que li van posar per oposició a "l’altre" o els altres equips de la ciutat, com el mateix Barça, fundat per un "suís", o l’Europa, que duia aquest nom tan poc ibèric, vaja.
L’últim a rebutjar la possibilitat de canviar el nom del club per un altre que no incomodés a un sector de catalans que d’altra manera potser s’acostarien al club i probablement farien créixer la seva massa social (i equilibrarien així les forces en la clàssica rivalitat entre els dos clubs de primera de la ciutat comtal) és, naturalment, Daniel Sánchez Llibre, l’actual president. Com sempre fins ara, doncs: res de nou..
La diferència, però, és que, d’ençà que es va enderrocar el vell estadi de Sarrià, el RCE Espanyol ha jugat, i hi juga encara, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, a l’anella olímpica de Montjuïc, l’escenari on van tenir lloc els fastos del 1992 que van donar tanta anomenada a Barcelona arreu del món. Era una ocasió perfecta, doncs, si no per canviar el nom del Club, sí per afegir-li almenys l’adjectiu Olímpic: RCE Espanyol Olímpic de Barcelona, i amb això sol hauria matat dos ocells d’un tret, com a mínim: hauria associat el Club a una de les gestes més memorables de la ciutat dels últims temps i motiu d’orgull dels barcelonins, i hauria donat joc als que ara mateix són refractaris a ingressar en un club que, sense tenir-ne cap culpa però tampoc fent més per impedir-ho, dóna peu a equívocs i a indesitjables que se n’aprofiten (i si no, feu un cop d’ull a certs sectors de la grada, escolteu què criden i quines ensenyes i quines pancartes exhibeixen…).
Algun periquito que hagi llegit fins aquí pot trobar tot aquest rotllo una perfecta extravagància. Però potser no ho és tant, i més tenint en compte que hi ha uns quants clubs a Europa, com l’Olimpique de Marsella o el de Lió, sense anar més lluny, que es diuen així tot i no haver-se celebrat mai els JJ OO a la seva ciutat…
Aquesta tossuderia dels periquitos, tan legítima com es vulgui, ja ho hem dit, té una altra conseqüència, no pas poc notable, que els converteix, a un altre nivell, en una mena de metàfora de certa gent del país (com el senyor de Santa Coloma de la cançó de La Trinca) que es mouen pel món -llegiu Espanya- "com uns espanyols més": amb el llast d’aquest nom, el club sempre és suspecte a Catalunya de ser "poc català", i a Espanya (amb el nom catalanitzat en "RCE Espanyol") de ser-ho massa…

Integració: i els de la gallina turuleta?
Se’m podrà dir que això és cosa d’ells, i que si no m’agrada que no m’hi fiqui. Ja ho faig. Però és que és precisament això el que intento dir aquí: que mentre hi hagi aquest nom a la porta, i sentint-ho molt, crec que molta gent, com jo mateix, no la travessarem pas mai. Aleshores el problema no és nostre: és més aviat seu, no troba, senyor Dani? I també li diria que trobo penós sentir-los dir, a ell i als seus companys de junta, que ells també són "un club català", i reclamar que tenen dret al mateix tractament que els altres… Oh, i tant que sí, només faltaria!… Però ¿es podria imaginar, el senyor Sánchez Llibre, què no hauria de reclamar un hipotètic club de Madrid que es digués (també per -improbables- "raons històriques" X, les que fossin) RCD Catalán de Madrid? (I no diguem si la R fos de "Republicano", a més…).
El sentit de pertinença no és pas una qüestió menor. I en referència al DVD de les Tres Bessones de la Generalitat, que va sobre integració, ¿no s’imposaria aquí una reflexió per part dels mandataris del Club respecte als sectors que s’apleguen a les grades de l’estadi al voltant de la bandera amb la gallina preconstitucional, i que la gran massa social blanc-i-blava no reconeix com a seus?

Les ‘almejas’ són cloïsses, i els ‘berberechos’, escopinyes
I una qüestió al marge, però que afecta de ple el senyor Daniel Sánchez Llibre, com a president d’un club català de futbol, com a amo d’una empresa conservera catalana i, si m’ho permet, com a germà d’un diputat nacionalista català al Parlament: ¿Com és que, amb tots aquests condicionants, de la seva empresa de conserves de peix no en surt ni una llauna que porti escrita l’etiqueta (també) en català? ¿No li sembla que, amb aquest "oblit", discrimina els seus clients catalans, tractant-nos com a ciutadans de segona, o encara pitjor, com si no existíssim?

No voldria que cap dels eventuals llegidors d’aquest bloc es mosquegés, de tant parlar de nosaltres, i prometo que ja no ho faré més, per Tutatis!… Però crec que és just i necessari fer esment aquí dels responsables del gest i la deferència que el gremi de periodistes gironí ha tingut amb la gent que fem el que podem -que sempre és poc, és així d’exacte-, des de GERD, pel col·lectiu de discapacitats (una expressió que no m’ha acabat d’agradar mai, per massa etèria, però que es refereix a una realitat que no en té res, d’etèria), per les persones que lluiten, sense rendir-se mai, per viure dignament, tot i veure’s obligades a lluitar amb una mà lligada a l’esquena -i excusin la duresa de la figura literària. Amb la vènia, doncs, benvolgut lector, reprodueixo a continuació part de tres dels parlaments que es van fer dijous passat a la nit, en el sumptuós i sumptuari marc de la vista-i-no-vista seu del Banc d’Espanya a la Gran Via gironina: en primer lloc el del president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Narcís Genís; el dels joves presentadors de l’acte, Bàrbara Julbe (Televisió de Girona) i Màxim Castillo (cadena SER); i el de l’amic Manel Mesquita, editor del periòdic-e El Dimoni de Santa Eugènia de Ter.

Narcís Genís:

"Avui és una d’aquelles poques vegades en què una majoria dels periodistes gironins ens hem posat d’acord en alguna cosa (…).

(…)

"De fet, ha estat en una decisió democràtica i en forma de
votacions la que ens porta a atorgar un reconeixement a altres actors
socials, motivat per la seva relació amb el nostre ofici. I ho fem amb
dues Mosques que plasmen dues maneres diferents d’entendre i atendre la nostra professió: són la Mosca borda i la Mosca grossa.

"Però lliurarem també aquest guardó amb altres Mosques per
motius molt diferents i com a reconeixement d’una feina ben feta. Així
avui fem els honors a dos personatges que han sabut convertir allò que
va començar sent un xiringuito, en una cala perduda de la Costa Brava,
en el millor restaurant del món; a més, premiem la trajectòria
professional d’un company que durant 40 anys i darrere d’una càmera ens
ha mostrat els millors i pitjors moments de les nostres comarques; i
també reconeixem un projecte de periodisme solidari que es fa a casa
nostra". (…)

[el text sencer al blog d’en Narcís Genís]

Bàrbara Julbe i Màxim Castillo:

"Si ens ho permeten ?estem convençuts que sí?, començarem amb la nostra Mosca, la Mosca del Col·legi, que distingeix projectes i trajectòries professionals.

"Per parlar amb propietat, i com ja va passar l’any passat, hem
de dir que són Mosques, en plural, perquè la junta de Girona del
Col·legi de Periodistes de Catalunya ha acordat per unanimitat que
enguany en són mereixedors en Miquel Sans, per la seva trajectòria
professional, i la revista L’Atípic, com a exemple de projecte
de comunicació i solidaritat… Abans de lliurar-los els guardons,
però, volem fer-los saber una mica més de qui es tracta. (…)

"L’Atípic és el resultat de l’aposta excepcional que un
grup de persones discapacitades de l’àrea metropolitana de Girona van
fer l’any 1999 amb la fundació del Grup Editor de la Revista del
Discapacitat, el GERD. Però deixem que sigui un bon coneixedor
d’aquesta iniciativa, el periodista i editor d’ElDimoni.com, Manel
Mesquita, qui ens en faci el perfil…"

Manel Mesquita:

"Certament, Bàrbara i Màxim: L’Atípic és el resultat de l’aposta que un grup de persones excepcionals de Sarrià de Ter, Salt, Santa Eugènia de Ter i Girona van fer el segle passat amb la constitució del GERD.

"El que és habitual és que un col·lectiu de persones amb
motivacions comunes (culturals, esportives, solidàries, veïnals)
s’agrupin i adoptin la fórmula d’associar-se per tal de defensar i
difondre els seus objectius i dèries.

"Amb aquesta Mosca professional, el que avui destaquem és
el fet que el GERD ja va néixer amb la voluntat claríssima de
crear-facilitar una plataforma comunicativa diferent de les estàndards
consolidades a la nostra demarcació. Es premien la voluntat
d’associar-se amb l’objectiu de ser utilitzats i l’esforç de mantenir
la capacitat per fer-ho.

"El que és tradicional és que aquelles associacions de les quals
som socis… o si més no, paguem la quota… a la quarta reunió de
junta, algú proposi que fóra bo fer un butlletí… fins i tot els més
agosarats parlen de fer una revista… i els més à la page, de fer una pàgina web!

"Els amics del GERD és el primer que van plantejar-se i
l’objectiu central, abans ja de constituir-se…, treure al carrer una
publicació generalista que interessés els discapacitats i s’hi
interessés. El nom ho diu tot: Grup Editor de la Revista del
Discapacitat (GERD!). Més clar, l’aigua!

"No transcriurem com varen ser aquelles discussions, ni descriurem en quins ambients ni amb l’ajuda de què es van produir perquè seria revelar com de divertit pot arribar a ser inventar-se
una publicació: la periodicitat, els costos, els col·laboradors, els
legalismes, les impremtes, la distribució, la maqueta, el disseny i…
el nom… sí…: hem arribat al nom de la revista… com hauríem de
dir-li?!… Però no, tampoc no ho explicarem, perquè aquest divertimento podria encoratjar més d’un dels que som aquí… i començar a fer revistes! I la competència té un límit!

"Neix L’Atípic. El seu recorregut és un vell viatge cap a
una nova Ítaca… després de diverses experiències ja en el camp del
periodisme associatiu, finalment, un grup de persones amb ganes…
opten per crear una publicació que ha estat i està no ja oberta a
tothom, sinó també a la resta… una eina comunicativa, i no és una
frase feta d’aquelles que queden bé en qualsevol editorial de
presentació de qualsevol número zero, sinó que, en aquest cas, la
pretensió és sincera: és sense finalitat de lucre, amb ganes d’actuar i
interactuar amb l’ampli i dens moviment associatiu del discapacitat de
Catalunya i de les altres terres de parla catalana, i fer així visibles
les alternatives solidàries que L’Àtípic difon, promou i impulsa.

"Deixeu-me fer aquí un parèntesi, perquè quedi constància, sota
aquesta volta, de l’agraïment que la ciutat de Girona deu al GERD per
haver-nos acostat a Nueva Gerona, amb projectes de cooperació, en el
lent camí de l’agermanament municipal amb aquesta població cubana que
duu el nom de la capital del Gironès. GERDCoopera.com és la marca de la gent de L’Atípic
per als programes que desenvolupa a Nicaragua, Guatemala, El Salvador i
Cuba; i on els protagonistes són els nostres germans discapacitats de
l’altra riba de l’oceà comú. Fins i tot s’han arribat a editar Atípics en castellà! Tanco parèntesi.)

"Un altre dels trets diferencials de L’Atípic: no té un disseny de capçalera únic. A cada nou número, la grafia de la capçalera canvia… no em negareu que jan és atípic
aquest no-disseny… algun debat hem tingut al voltant d’aquesta
qüestió. Però he de reconèixer que així, la capacitat de sorpresa (i de
creació) és manté ben alerta al respecte: com, si no, hauria estat
possible la genial portada amb la capçalera plagiada del Lecturas copiant la taca vermella de la «L» de la publicació del cor per fer la «L» de L’Atípic? Era la manera d’informar que el company dissenyador Carles [Bossacoma] s’acabava de casar…

"… I L’Atípic dura i dura… Ja són 8 anys rodant, que es diu aviat… com aquell qui no vol la cosa. Però és que L’Atípic
sí que ho vol. Per les seves pàgines han passat i passen protagonistes
i entitats; reportatges i entrevistes, publicitat d’empresa i poca
d’institucional, còmic i fotografia d’autor, informació i opinió, humor
i combat solidari…

"Quina sort tenim que una revista de les alternatives solidàries
sigui possible, s’editi a Girona per a tot Catalunya i es digui L’Atípic… adjectiu sota el qual ens trobem la mar de còmodes! Llarga vida al GERD! Llarga vida a L’Atípic!

Gràcies".

Gràcies a tu, eugenial company. Gràcies a tots, i per molts anys!

[Il·lustració: La representació de l’equip de GERD a la festa de lliurament dels premis, més contents que unes pasqües. D’esquerra a dreta: Maria Rosa Gallart, un servidor de vostès, Manel Mesquita, Lluís Pla Oliveras -conegut arreu del món mundial com a Tano-, Pilar Martínez i Montse Pous. (Foto: Carme Ylla)]

"La prova més evident que als Estats Units qualsevol pot arribar a president és el seu president". La frase és de Jaume Perich, i el president a què al·ludia amb tota la mala bava, el malaguanyat gat Perich, era Richard Nixon, si no recordo malament, aleshores colgat fins a les celles en les pantanoses aigües de la guerra del Vietnam. M’ha vingut tot plegat a la memòria, per una elemental associació d’idees, veient fa pocs dies l’actual president nord-americà George Walker Bush sortint un cop més a la palestra, aquesta vegada a l’ONU, a trompetejar un florit discurs sobre la democràcia, la llibertat i els Drets Humans, aprofitant-se, com deia molt bé l’endemà Miquel Pairolí en el seu bitllet d’El Punt, de la tradició demòcrata i liberal de presidents com Roosevelt i Kennedy que han deixat una petja indeleble i que han tingut un pes indiscutible en la història del seu país.

Tanta és la importància històrica llur, continua dient l’articulista gironí, que "sembla que qualsevol president nord-americà gaudeix encara d’una mena de dret natural" per parlar d’aquests conceptes. I referint-se a l’actual president, escriu: "És per això que Bush, ara que li convé, s’hi afegeix d’estranquis, com aquell qui mira de guanyar posicions fent trampa a la cua de l’autobús. Que Bush busqui ara legitimar-se com a gran demòcrata planetari, defensor dels drets humans, no pot ser interpretat com a res més que un acte de cinisme absolut. El president Bush no ha pas fet cap aportació notable a la tradició nord-americana de defensa de les llibertats i de la democràcia, més aviat el contrari. Bush ha jugat brut del principi a la fi. Va arribar a la presidència jugant brut i s’hi ha mantingut embrutant-se cada cop més les mans. (…) Que ara es presenti a l’assemblea general de l’ONU carregat de bones paraules no és més que un abús de la hipocresia i del sarcasme".
Els plats s’assemblen a les olles, tanmateix, i el noi Bush és fill i alumne -no gaire avantatjat, però alumne- de George Herbert Walker Bush, l’estrenu president, decidit i ferm, que el 1991 (deu anys abans de l’11-S d’Al Qaeda) va començar a estomacar, amb el suport d’una bona colla de països aliats, l’ex-aliat Saddam Hussein invasor de Kuwait, però només fins a deixar-lo estabornit -com fan les gates que donen un ratolí viu i indefens als seus petits perquè hi juguin-, per tal que en Bush Jr. pogués rematar un dia a venir la feina. I la feina l’ha enllestit, l’hereu Bush, però només a mitges: el satànic Saddam Hussein Jr. (fill de Saddam Hussein al-Majid: quina mania a repetir noms, els homes importants!) ja està criant malves, a hores d’ara, però les tropes dels EUA es troben empantades fins a les celles en el desert iraquià, en un conflicte bèl·lic que recorda -deixant la geografia a banda, que és radicalment diferent- el del Vietnam, i que com aquell, està envoltat d’obscures raons i de foscos interessos…, que un dia o altre sortiran a la superfície? Qui sap.
A la pel·lícula Nixon, d’Oliver Stone, hi ha una escena inesborrable. Una nit, en ple període de protestes multitudinàries a Washington mateix contra la guerra del Vietnam, surt el president amb el cotxe presidencial a fer un tomb, i ell i el xofer s’acosten, tots dos sols, a un grup d’estudiants i/o hippis i intenta simpatitzar-hi, mirant d’anar de bon rotllo amb ells. I de cop, a mitja conversa, una noia joveneta, d’aparença inofensiva, li engega a boca de canó: "Nosaltres no volem la guerra, els vietnamites tampoc, i vostè diu que tampoc la vol… Doncs per què continua?". Silenci d’en Nixon. I la noia, sense deixar de mirar-lo als ulls, li retopa, contestant per ell: "No pot perquè el sistema no l’hi deixa… El sistema és com una bèstia, i vostè no la pot dominar…! Doncs quin sentit té?, de què li serveix ser president?". I l’home, confús, fa mutis pel fòrum, rabiós, remugant: "Una marreca de 19 anys ha entès allò que jo he tardat 38 anys a entendre!"…

[Il·lustració: a la plana de referència, www.politicalhumor.about.com, es pot sentir el tall de veu corresponent al text sobreimprès]

Un dels meus contactes internàutics em proposa de sumar-me a una cadena de recollida de firmes de protesta a través del correu electrònic… ¿Es tracta d’un bluf més dels molts que corren perquè els despistats amb bona voluntat facin córrer de bústia en bústia la seva adreça i la dels seus amics per tal que els espavilats sense escrúpols després els hi enviïn a tots ells spam per un tub? Per desgràcia, sembla que no: els que han engegat la roda aquesta vegada no són uns malànimes que amb qualsevol pretext humanitari convencen la bona gent (que no solen fer servir mai la modalitat CCO, ‘enviament ocult’) perquè reenviïn el missatge, que així cada volta va més carregat d’adreces electròniques. No: el missatge ve de la Fundació PETA (Persones per l’Ètica en el Tractament dels Animals), una associació internacional que lluita des del 1980 per la defensa dels drets dels animals i que està fent una campanya de denúncia del comerç de pells d’animals per convertir-les en abrics de luxe, i en la qual ha aconseguit implicar-hi nombroses figures populars o famoses, com cantants, actors i actrius, etc., per donar més rellevància mediàtica a la seva protesta. Ara bé, resulta que no totes les "celebrities" del més rutilant del món mundial estan per la tasca, al contrari: hi ha persones famoses que els hi encanta lluir pells "autèntiques", d’animals, i d’altres que fan més que això: estan implicades directament en aquest comerç repugnant per tenir matèria primera per a les seves línies de roba de moda… Un dels més sagnants d’aquests casos és el de la cantant i actriu Jennifer Lopez, contra la qual va dirigida de manera significativa la campanya de la Fundació esmentada.
La particularitat més monstruosa d’aquest negoci és que, per tal que les pells siguin de la màxima "qualitat", els animals no són sacrificats prèviament, sinó que se’ls espella de viu en viu (i per si algú dubta que aquest horror no és una invenció es pot trobar un vídeo, que no és aconsellable veure -o més ben dit, que és aconsellable no veure, i tampoc cal-, a la plana web de PETA i d’altres que col·laboren en la campanya, com Animalweb, que demostra que és una tràgica realitat). Segons la Fundació proteccionista, el 50% de les peces de pell acabades que s’importen als Estats Units procedeixen de granges escampades per la Xina, l’immens país d’Orient amb el qual Occident perd el cul últimament per córrer a fer-hi tractes… El gran país comunista -que després de fer la volta al món ha tornat al Born, com diu la frase feta, això és, a l’economia de mercat més salvatge- demostra, amb casos com aquest i altres no menys edificants, com el de tràfic d’esclaus dins les seves pròpies fronteres descobert fa poc (per Occident, vull dir), gràcies a una fuita informativa, demostra fins a quin punt ha tingut èxit en l’objectiu de fer un "home nou"… I l’angelical Jennifer Lopez, per la seva banda, passant-se pel seu cul d’un milió de dòlars el respecte envers els éssers vius, demostra com es pot ser alhora bella i bèstia (encara que tractar aquesta gent de bèsties, aquí, és insultar les bèsties…).
El mínim que es mereixen, els implicats en aquesta activitat sinistra, és el boicot, ja que, com defensen els proteccionistes, si no hi ha demanda tampoc hi haurà oferta. PETA suggereix, però, en el cas més visible de l’estrella nord-americana, una altra manera de protestar, i més directa que aquesta, i és tocar-li la pera escrivint a aquesta adreça per recordar-li que "fomentar la violència en la indústria de les pells és una acció bruta, baixa i fastigosa":

Jennifer Lopez c/o BWR
9100 Wilshire Blvd., 6th Fl. W.
Beverly Hills, CA 90212

Il·lustració: Hi ha una bona colla d’estrelles del cinema o de la passarel·la que s’han apuntat a la campanya "M’estimo més estar nua que portar pells", posant sense roba per a fotògrafs de prestigi. A la "J Lo", contràriament, li encanta fer una ostentació descarada de la seva debilitat per les pells d’animals. La seva línia de peces de roba fetes amb aquest "material" l’ha batejat amb el nom de "Sweet face"… Sense comentaris. (foto: jennifer.lopez.pics.googlepages.com/)

Hola, gent de la conyeta!

Demano disculpes d’entrada pel to elegíac d’aquesta carta, que
sonarà com un pet, en un programa com aquest tan divertit, ha ha! Em
sap greu, però us ho he de dir o rebento:

En el Minoria absoluta del dilluns dia 18 de juny entrevistàveu en Juan Cruz, arran de la recent publicació del seu llibre Ojalá octubre,
i en els prolegòmens de la conversa l’home, tot i ser
castellanoparlant, va i es deixa anar parlant en català, fins que en un
moment donat diu, en to festiu, que deixa el nostre «imperial idioma»
per continuar parlant en el seu, cosa perfectament natural.
L’assentiment de l’equip del programa, després d’una brevíssima
negociació, va ser total, com és també natural: és així com funcionem a
Catalunya (per molt que la Caverna vulgui intoxicar l’opinió pública
espanyola venent-li la moto que aquí perseguim els castellans amb
carraques matajueus…). Però, oh sorpresa!, sense que ningú us ho
demanés (ni el mateix J. Cruz) i sense que res us hi obligués, tots,
tot l’equip en pes, us vàreu passar immediatament al castellà… Però
què collons feu, insensats? A veure, RAC1 és una empresa privada i
podeu fer el que us doni la gana, està més que clar -per mi, podeu
tocar les castanyoles i tot, si voleu-, però tampoc esteu precisament a
la taula d’un bar del vostre barri, col·legues…, que el vostre
programa l’escolta molta, moltíssima gent, i la gent automatitzem
moltes de les expressions i maneres que sentim a la ràdio i a la TV i
assimilem -inconscientment o no- els mecanismes mentals que les
generen, i aquesta inèrcia estúpida de passar-nos al castellà així que
tenim algú a davant que el fa servir, encara que ens entengui si li
parlem en català (és així de desconcertant!, perquè si algú és capaç de
parlar-lo, encara que sigui poc, vol dir que encara és més capaç
d’entendre’l, no?), aquest automatisme bastard (made in Catalonia
cent per cent: difícilment es deu donar en cap altre lloc del món, ni a
l’estrambòtica Polònia!) ens està matant, ens està matant l’idioma. De
fàstic!

(Obro un parèntesi

(Obro un parèntesi per fer, si m’ho permeteu -i si no m’ho
permeteu també-, una comparació odiosa. Al cap d’uns dies d’aquest que
cito, en un altre programa radiofònic també de caire humorístic i que
s’emet a la mateixa hora, Problemes domèstics, Manel Fuentes i
Carles Flavià entrevisten la model argentina-catalana Martina Klein,
ells des de Barcelona i ella des dels estudis de l’emissora, Catalunya
Ràdio, a Madrid. Semblantment, la Martina demana, amb tota l’educació
del món, de continuar la conversa en castellà, perquè s’hi expressa amb
més fluïdesa; i es fa així, canvia d’idioma, però només ella: els
altres dos li fan les preguntes en català, i ella contesta en castellà.
Cap problema. Això es coneix com a bilingüisme passiu, i contra
el que diuen molts monolingües mesetaris tan prepotents com obtusos, no
és cap desconsideració envers ningú, sinó tot el contrari, una mostra
de la més exquisida civilitat. El resultat d’aquest acord tàcit entre
els tres interlocutors és, d?una banda, que la model va alternant sense
cap dificultat les dues llengües, fent servir en cada moment la que li
ve més de gust, sense que ningú la forci; i de l’altra, els oients del
programa hem assistit al llarg d’una hora a una conversa divertida,
educada i fluida, i a una lliçó pràctica i amena de respecte pels drets
lingüístics individuals i col·lectius. Tanco el parèntesi).

Que el vostre sigui un programa d’humor i que vosaltres sigueu
gent de la broma no vol dir (en la meva humilíssima opinió) que tot
s’hi valgui, i que no vingui d’un pam. Al contrari, l’humor i la ironia
obliguen, crec jo, a ser coherents amb el pensament que els provoca. O
no? Una altra cosa seria que trobéssiu còmica la situació tan xunga en
què entre tots ens han deixat la nostra putejadíssima llengua; però no
seré jo que us pressuposi una idea tan ofensiva com aquesta… I també
em nego a pensar, perquè no voldria insultar la intel·ligència de
ningú, en la possibilitat que el missatge dels no-nacionalistes
radicals autoanomenats Ciutadans (com es podrien dir No-Pagesos)
estigués fent forat, a la nostra pròpia terra.

Al final resultarà, si no canviem algunes actituds mentals -la
de confondre ser cosmopolita amb ser provincià, per exemple; o la de
riure’s a la cara dels que no parlen català amb accent de Vic, com el
pobre president Montilla mateix-, que aquell dictador de veu aflautada,
que tenia tant de sanguinari com de ridícul, farà com el Cid Campeador
i guanyarà aquesta batalla després de mort… A vosaltres no ho sé,
però a mi no em faria cap gràcia.

Dit això, i si no ha de sonar llepes, després d?aquest ruixat,
deixeu-me dir ?perquè una cosa no treu l’altra- que aplaudeixo amb
totes dues mans la vostra feina, tan desintoxicant, tant aquí a la
ràdio com a la TV. I, òbviament, no puc estar més en desacord amb
l’estrany pronunciament del CAC en el sentit que aquesta mena de
programes banalitzen la política. Jo penso just el contrari:
que són com un certificat de maduresa de la nostra societat, i en això
crec que ens acostem més a Anglaterra que a Espanya, per exemple.

Gràcies per la vostra atenció, i perdoneu les molèsties. I si us
he fet emprenyar, us dono permís per acollonar-me tant com vulgueu.

Salut!

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia, 18/6/2007]

Il·lustració: La bonica model Martina Klein, amb casa a Barcelona i a Buenos Aires,
podria passar també com a model d’integració al seu país d’acollida
sense estridències, sense escarafalls i sense problemes artificials
afegits. (Foto: digilander.libero.it)

El diari del 19 de setembre informava que el Departament de Justícia de
la Generalitat havia concedit una subvenció de 73.333 ? a la FAES,
Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales, entitat presidida
per José María Aznar i vinculada, lògicament, al seu partit, el PP. La
donació forma part d’un paquet de subvencions destinades a entitats jurídiques sense ànim de lucre vinculades a partits amb representació parlamentària,
segons el DOGC, Diari Oficial de la Generalitat, que també donava la
llista de les entitats agraciades: Fundació Rafael Campalans (vinculada
al PSC); Fundació Ramon Trias Fargas (CDC), Fundació Josep Irla (ERC),
Fundació Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (UDC),
Fundació Nous Horitzons (ICV) i Fundació Alternativa (EUiA), a més de
la susdita FAES, que ocupa en aquest rànquing la quarta posició i que
és l’única que hi figura com a ens d’àmbit estatal, tot i tenir el PPC
el seu propi laboratori d’idees, l’Institut Catalunya Futur.

Vist des de Catalunya, no deixa de ser curiós el fet que sigui precisament l’entitat estatal, i no pas la regional
de les dues vinculades al PP la que pari la mà per rebre els diners
d’un Govern que, seguint amb la terminologia popularista, és de categoria regional, i no pas nacional… Fa gràcia (per dir-ho així) veure que a la fundació presidida pel señorito español, com el va titllar el Comandante
Fidel quan van coincidir a les selectes files dels dirigents mundials, no li
cauen els anells a l’hora d’agafar els diners i arrencar-se a córrer.
Un no pot menys que recordar quan el senyor Aznar i la seva camarilla
retreien, inflats d’orgull hispànic, al señor González que s’hagués rebaixat a fer el pedigüeño
quan aquest va aconseguir de la Unió Europea els fons de compensació
per a Espanya que després el PP, quan va estar al govern de l’Estat,
amb Aznar López al capdavant, no va tenir cap problema a cobrar-los
religiosament.

Però encara sorprèn més que hi pugui haver uns criteris
suposadament sensats segons els quals el Govern català ?i Catalunya a
través seu- hagi de pagar a una fundació de fora del seu àmbit
territorial, administratiu i polític una subvenció tan insòlita, oi més
tractant-se d’un organisme, la FAES, que s’ha significat per la seva
bel·licositat contra Catalunya, precisament, i de manera duríssima
durant l’etapa del Govern tripartit i el procés de gestació i aprovació
del nou Estatut d’autonomia, i també contra el Govern de Rodríguez
Zapatero, a qui penja tota classe d’acusacions, entre les més indignes
i repugnants la d’haver arribat a la Moncloa dalt d’un tren de rodalies…

I sorprèn més encara, irrita i desespera vist des d’una
associació de discapacitats com GERD (Grup Editor de la Revista del
Discapacitat, L’Atípic), que lluitem amb una fona (pregunteu als discapacitats com els costa d’arrencar
una subvenció, per modesta i raonable que sigui, de l’administració)
contra uns gegants enormes, que no són precisament molins, sinó
obstacles reals i persistents: les barreres físiques i mentals que no
ens deixen viure en pau com tothom; les mancances de tota mena:
econòmiques, sociosanitàries, comunicatives…; la incomprensió, la
falta de tacte, el desconeixement, la falta de suport de les
institucions, de les empreses i dels particulars envers les activitats
dels discapacitats, siguin laborals, socials, esportives, del lleure,
etc, etc… Que s’han fet coses, i que s’ha avançat molt? I tant, només
faltaria, i més veient d’on veníem: d’un país que el franquisme va
deixar a la cua d’Europa en tots els indicatius, entre ells el de
prestacions socials per als seus ciutadans més desfavorits, un
vergonyosa posició que amb prou feines ha canviat, després de 30 anys
de democràcia. I ves per on, a dia d’avui hem de veure, incrèduls, com
el Govern autònom de Catalunya premia una fundació
ideològicament entroncada -si no hereva, o epígona- amb el pensament
(per dir-ne alguna cosa) que va impulsar aquell període negre de la
història d’Espanya que ni la FAES ni el partit adjacent no han
condemnat mai.

[Article publicat a la secció "Notícies que es porten l’oli" de L’Atípic núm. 13, tardor del 2006]

Il·lustració: L’inefable José María Aznar, president de la FAES, al frontispici de la qual podria lluir-hi aquell lema que va immortalitzar en Woody Allen: "Agafa els diners i corre!"…

Dilluns, 7 del matí. Em desperta el soroll infernal d?una màquina
?que no aconsegueixo identificar-, de les moltes que hi ha en aquests moments
arrasant els últims camps de blat que quedaven als límits del terme municipal de Girona,
al costat de casa. Avui dia els solars més rendibles són els de ciment i
asfalt… El cas és que algú ha decidit que avui, precisament a aquesta hora
del dia i en aquest lloc concret, era absolutament imperatiu fer aquella feina,
no sé quina… És el progrés que avança, imparable. Encara bo que no m?ha tocat
una d?aquelles carraques que tenen permanentment connectat a la marxa enrera un xiulet
intermitent d?avís, bip-bip-bip, per advertir de la
seva presència els eventuals passavolants i/o badocs, com si aquell seu embalum enorme fos invisible…!; aquell maleït xiulet que sona sempre, sí, tant se
val que la màquina treballi en un entorn absolutament solitari, enmig d?un
bosc, per exemple: algú de l?administració va dictar una ordre d?obligat compliment,
i tothom i tothora l?ha de complir, independentment de les circumstàncies: si
passés alguna desgràcia, l?administració se?n podria rentar les mans, perquè ja hauria fet la
seva feina: protegir els ciutadans, avisant-los del perill. Pot ser que amb aquesta
mesura aplicable a tort i a dret algun dels conductors d?aquestes maquinasses
cuidi parar beneit, amb aquell beneit bip-bip-bip! de no acabar mai, però què
hi farem: dura lex, sed lex, sempre.

Sempre: en un moment donat, per conjurar el perill d?incendi
en aquest nostre país mediterrani tan sec i inflamable, l?administració va
dictaminar que a menys d?una determinada distància de qualsevol zona boscosa no
s?hi podria fer foc, durant l’època més colorosa de l’any, i fer foc va quedar prohibit, fins i tot per als pagesos
del país, que havien cremat rostolls des de temps immemorial, i no per caprici,
sinó perquè el rostoll ve després de la sega, i això coincideix amb l?actual
període de prohibició. Mala sort. Entre la gent del camp i la gent que fa i que
fa aplicar les lleis no hi deu haver gaire bona sintonia, perquè els homes i
dones de pagès han anat plegant, uns darrere els altres, avorrits de les
mesures o de la falta de mesures de l?administració, que quasi mai els
afavoreixen, per no dir que els van decididament en contra. El resultat d?aquest
desastre humà és aquest desastre ecològic que es repeteix cada estiu: els
incendis descontrolats (siguin o no intencionats), afavorits per un bosc que
menja incessantment terreny als camps de conreu i que presenta un sotabosc brut
i sec, sempre a punt de cremar. Això en un país que havia cultivat la terra amb
mesura, alternant amb el seny propi del caràcter dels catalans les àrees de
bosc amb les àrees cultivades, les ombres amb les zones assolellades, els sembrats
amb allò que els ecologistes d?ara en diuen corredors ecològics. Tot això se n?anirà
aigua avall, segurament, arrossegat pel fotut progrés, si Déu no hi posa remei,
perquè l?administració no n’hi posarà pas, ocupada com està a dictar normes sempre
a pilota passada, amb la seva meravellosa inflexibilitat: la llei és de general
compliment, senyors meus, que vol dir que tothom ha de passar pel tub; tothom:
grassos i prims.

Estem en l?època d?Internet, de les opcions personalitzades,
de l?intercanvi d?informació, de la instal·lació de programari nou i de l?actualització
permanent de dades, oi que sí?… Doncs fixem-nos un moment en aquests petits cotxes
que en diuen ?de butxaca?, que, pobrots, no segueixen la marxa general mitjana
dels cotxes més grans i que per això aviat els hi tocarà el rebre en forma de
normes que els restringiran el pas a la majoria de vies: com que tenen la
capacitat que tenen, els han ficat dins la mateixa categoria que les motos de
49 cc (els ?pots?, com en deien abans), i per això mateix porten la mateixa
matrícula groga vertical que porten
aquestes…, tant se val que l?espai destinat a les plaques pel fabricant dels cotxes de
butxaca sigui horitzontal, com la
resta de cotxes… I no fa bonic, això, aquella creu tan maca que dibuixen?

I la proliferació de rotondes a dins i pels voltants de les
ciutats? Abans no n?hi havia cap, i ara n?hi ha a centenars, moltes d?elles
sense causa justificada. De ser un bon invent, quan són on han de ser, han
passat a ser una tocada d?ous. Igual que l?última moda: els ressalts, les ?esquenes
d?ase? de pòrtland o quitrà que abunden arreu, dins el nucli urbà, per dissuadir els automobilistes
de córrer a més de 30 per hora: algú ha trobat que són la pera, i ara te?n
trobes sovint just al costat dels passos de zebra, quan podrien fer les dues
feines alhora i sense molestar més del necessari si fossin els dos, el
ressalt i el pas de zebra, al mateix lloc; és a dir: fent simplement els passos de zebra elevats al mateix nivell de la vorera!… I compte, que això es fa ara, després
d?anys de lluitar els usuaris de cadira de rodes (i els avis, i les mares amb cotxet) perquè els rebaixessin les
voreres per poder travessar el carrer (això a les ciutats i viles que ho fan
fet, en compliment del Codi d?Accessibilitat de Catalunya, i que són una
minoria, per cert)… Algú hi veu la lògica, aquí, en aquesta feina feta per a
res i en aquests diners gastats inútilment? L?administració (que d?altra banda
tampoc s?ha molestat a fer complir el Codi als municipis catalans) i els seus
servidors es veu que sí…

Sembla que la part del cos administratiu que hi entra i en
surt cada quatre anys, amb cada període electoral, i que diuen que s?hi fiquen
per servir els seus conciutadans des de la política, municipal o nacional,
sembla, dic, que hauria de ser sensible a l?opinió pública, però aquest cos deu
dur una gruixuda closca protectora, que climatitza i insonoritza l?interior,
perquè els que hi són a dins no donen pas símptomes de sentir gaire el carrer,
i encara menys d?escoltar-lo.

Els cartells indicadors de la carretera són un altre test de
prova: són un desgavell impressionant, amb mostres pintoresques com la d’aquell senyal que us avisa que la carretera que esteu prenent
està fatal ("ferm en mal estat", diu: voleu més contradicció?), o que hi ha perill de despreniments… Si us entesteu a ficar-vos-hi de totes passades, ja esteu avisats:
si us la foteu, és problema vostre. I de tota manera, temps al temps: qualsevol
dia d?aquests la senyora administració decidirà que ja és hora que també aquí
hi arribi el progrés, i dictarà un decret pel qual tots, tots i totes, cotxes i
motos, autocars i mobiletes, estaran obligats a portar GPS, que a més vesteix
molt.

[Il·lustració: Un tros de natura més que sucumbeix a l’urbanisme d’asfalt i ciment. "Tot això eren boscos, / tot això eren camps…, / no trobo casa meva, / no trobo casa meva!", com canta la rumba. (Foto de l’autor)]

En el diari El Punt del dissabte 11 de febrer hi havia una seqüència, en diferents formats, d’allò més il·lustrativa. A la plana 29 (Punt divers),
una notícia breu informava que havia estat detingut un conductor que
circulava a 260 km/h per una carretera de la província de Burgos
(Espanya), i a la fotografia que acompanyava el text es veia el vehicle
amb què aquell havia comès la infracció.

Doncs justament unes pàgines enllà, dins el Dossier Econòmic,
apareixia un anunci de plana amb la foto d’un flamant cotxe, exactament
del mateix model de la notícia anterior: un Audi A4 2.0 TDI, de 140
cavalls i 6 velocitats, i amb la següent llegenda sobreimpresa: I si el tren que estàs esperant en realitat no és un tren?. Tot un cant al transport públic (i concretament als trens de què ja gaudim i als que estem esperant…), i tot un poema, vaja.

I en contrast sagnant amb aquestes dues vinyetes, la tercera de
la tira és la d’un lector del diari que es queixava, en una carta al
director, que la senyora Renfe hagi apujat aquest mes de febrer
els preus dels bitllets dels trens de rodalies i regionals un 5%,
gairebé un punt més que l’IPC català (4,3%, que ja és 6 dècimes
superior a l’estatal, no faltaria sinó). Aquest augment exagerat posa de manifest, conclou el comunicant, que ara i aquí encara hi ha molt poca voluntat política per fer del transport públic una autèntica prioritat social.
A banda de constatar que té més raó que un sant, ens estalviarem
d’estendre’ns aquí, per no acabar de deprimir-nos, a fer una digressió
comparativa entre la velocitat punta o mitjana dels trens de l’exemplar
companyia ferroviària, inclòs el famosíssim AVE ("A Velocidad Española",
vol dir la sigla?) i la dels espaterrants prototipus que no para
d’oferir-nos la indústria automobilística, capaços d’assolir, ells sí,
velocitats de TGV en un país on el límit de velocitat permès per
carretera està fixat en els 120 quilòmetres per hora.

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, 1/03/2006]