I tu com et dius?
Deixa un comentariEls “setze dies de glòria” dels JJ OO de Londres es van clausurar diumenge passat amb una llarga cerimònia de comiat que, com remarcava avui la Rita Marzoa, va incloure la intervenció virtual del difunt John Lennon cantant Imagine, una de les estrofes de la qual diu “Imagine there’s no countries…”: una irònica paradoxa en un àmbit on els estats (que s’han arrogat el paper dels països/pobles/nacions, als quals poden barrar el pas gràcies als bons oficis del marquès de Samaranch) fan exhibicionisme desfermat del seu no-nacionalisme…
A banda d’aquesta contradicció impagable, i d’altres qüestions col·laterals derivades, com el conflicte dins la selecció britànica de futbol, capitanejada per un gal·lès obligat a cantar el God save the Queen, les amenaces al jugador d’hoquei Àlex Fàbregas per haver dit que no sent com a seus ni l’himne espanyol (i encara bo que no té lletra!) ni la selecció amb la qual es veu obligat a participar, el llastimós tractament mediàtic i institucional de les modestes delegacions dels països petits o minúsculs, o l’exhibició en públic de l’única bandera catalana (i a més, estelada)… en mans d’una jugadora argentina [vid. Sofia Maccari, de Carles Ribera], els Jocs londinencs ens han permès comprovar un cop més l’alegria amb què alguns professionals del periodisme encaren la pronunciació dels noms estrangers d’atletes i esportistes en general, siguin aquests professionals o no.
Els errors de pronúncia sovintegen, però hem pogut assistir a casos tan pintorescos com el d’un partit de tennis del representant britànic, Andy Murray (que és escocès, per cert, i lluïa una grossa canellera blava amb la blanca creu de sant Andreu: ociós comparar-ho amb les canelleres dels tennistes autonòmics espanyols), retransmès amb la veu en off de dos comentaristes cadascun dels quals deia el nom a la seva manera, MÀRRI l’un i MÚRRAI l’altre…
Una mostra semblant ens l’havien ofert dies enrere els inefables comentaristes de TVE de l’últim Tour: tot i estar l’un al costat de l’altre físicament, es van passar una etapa sencera, en què el ciclista britànic Chris Froome marxava destacat, pronunciant el cognom FRUM i FROM, alternadament, quina cosa més entretinguda!
La volta ciclista francesa, de les de més participació internacional, presenta un mostrari llarguíssim d’aquesta manera tan descuidada de fer. Recordem només, com a botó de mostra, els anys en què destacava a les etapes de muntanya el corredor francès Richard Virenque, el nom del qual era pronunciat invariablement pels locutors espanyols exactament igual com el nom del peix “arenque”, de tal manera que quan un hom sentia, en el resum a TV3 de les mateixes etapes, el mateix apel·latiu dit correctament a la francesa per l’entranyable Arcadi Alibés semblava que parlés d’un extraterrestre inaudit…
Fins aquí ens hem referit a cites esportives espaiades en el temps. Però, ¿i en el mundillo de l’esport rei, el futbol, tan proper que no hi ha manera de desempallegar-se’n, tan sovintejat que ens el trobem a la sopa i tan important que en una important Noció (teòricament) europea és considerat oficialment “d’interès general”?
A banda d’aquesta contradicció impagable, i d’altres qüestions col·laterals derivades, com el conflicte dins la selecció britànica de futbol, capitanejada per un gal·lès obligat a cantar el God save the Queen, les amenaces al jugador d’hoquei Àlex Fàbregas per haver dit que no sent com a seus ni l’himne espanyol (i encara bo que no té lletra!) ni la selecció amb la qual es veu obligat a participar, el llastimós tractament mediàtic i institucional de les modestes delegacions dels països petits o minúsculs, o l’exhibició en públic de l’única bandera catalana (i a més, estelada)… en mans d’una jugadora argentina [vid. Sofia Maccari, de Carles Ribera], els Jocs londinencs ens han permès comprovar un cop més l’alegria amb què alguns professionals del periodisme encaren la pronunciació dels noms estrangers d’atletes i esportistes en general, siguin aquests professionals o no.
Els errors de pronúncia sovintegen, però hem pogut assistir a casos tan pintorescos com el d’un partit de tennis del representant britànic, Andy Murray (que és escocès, per cert, i lluïa una grossa canellera blava amb la blanca creu de sant Andreu: ociós comparar-ho amb les canelleres dels tennistes autonòmics espanyols), retransmès amb la veu en off de dos comentaristes cadascun dels quals deia el nom a la seva manera, MÀRRI l’un i MÚRRAI l’altre…
Una mostra semblant ens l’havien ofert dies enrere els inefables comentaristes de TVE de l’últim Tour: tot i estar l’un al costat de l’altre físicament, es van passar una etapa sencera, en què el ciclista britànic Chris Froome marxava destacat, pronunciant el cognom FRUM i FROM, alternadament, quina cosa més entretinguda!
La volta ciclista francesa, de les de més participació internacional, presenta un mostrari llarguíssim d’aquesta manera tan descuidada de fer. Recordem només, com a botó de mostra, els anys en què destacava a les etapes de muntanya el corredor francès Richard Virenque, el nom del qual era pronunciat invariablement pels locutors espanyols exactament igual com el nom del peix “arenque”, de tal manera que quan un hom sentia, en el resum a TV3 de les mateixes etapes, el mateix apel·latiu dit correctament a la francesa per l’entranyable Arcadi Alibés semblava que parlés d’un extraterrestre inaudit…
Fins aquí ens hem referit a cites esportives espaiades en el temps. Però, ¿i en el mundillo de l’esport rei, el futbol, tan proper que no hi ha manera de desempallegar-se’n, tan sovintejat que ens el trobem a la sopa i tan important que en una important Noció (teòricament) europea és considerat oficialment “d’interès general”?
Doncs passa tres quarts del mateix. Unes vegades són les dificultats de pronúncia (com el cèlebre David Beckam, convertit en boca dels locutors de ràdio i televisió espanyols en BÉKAN, o el de l’endimoniat Cesc/SÉKS Fàbregas), d’altres les traduccions gratuïtes, com la de Bernd/Bernardo Shuster, o el mimetisme envers l’accent que a França fan recaure sistemàticament en l’última síl·laba del cognom de jugadors provinents de les seves antigues colònies del nord d’Àfrica o d’ultramar…
A veure: una cosa és la manera com el propi jugador vol que sigui pronunciat el seu cognom, independentment del seu origen familiar (com és el cas de molts jugadors argentins o francesos amb cognom originàriament italià, com Mascherano, Pochetino, Zanetti o Demichelis, Platini, Ginola, etc), que estan en el seu dret, i una altra és que el locutor de torn el pronunciï per aproximació, o de la manera que li sembla més òbvia o simplement com li roti, de la primera manera que li surt: no hi ha cap dret que l’autoritzi a fer aquestes barrabassades.
“Nom propi” vol dir exactament això: nom que hom té en propietat, personal i instranferible, i que a més no té cap valor de significat, sinó de representació, de manera que ni tan sols la referència al nom comú equivalent (és a dir, si és el cas que tingui correspondència al diccionari de definicions) no pot servir de guia. Es tracta de noms propis, per tant, i com a tals s’han de respectar en la forma en què el seu portador vol que siguin dits.
Això també val per als noms de fonts. Aquella celebrada intervenció del diputat Carod-Rovira en un programa de Televisión Española, en què va deixar clar que ell es diu Josep-Lluís “aquí y en la China Popular”, tenia tot el fonament, doncs. I en aquest punt no podem deixar de referir-nos al clos de les retransmissions fetes pels canals espanyols de campionats internacionals com el mundial de motociclisme, on els noms dels participants catalans són sovint castellanitzats o espanyolitzats amb una naturalitat que esborrona… Encara esborrona més, tanmateix, veure que alguns d’aquests locutors són catalans, i que per tant saben perfectament bé com es pronuncien els noms de Dani Pedrosa, Toni Elias o Rubèn Xaus, per exemple. El papanatisme que ha desembocat a Catalunya la llarga riuada dels anys de franquisme és descomunal.
Però la qüestió general és aquesta: si aquests professionals del micròfon estan en contacte constantment amb aquestes figures de l’esport, sigui futbol, bàsquet, motociclisme, automobilisme o el que sigui, sembla que la primera cosa que haurien de fer, ja des de la primera entrevista, és preguntar-los, simplement, com es diuen, és a dir, com es pronuncia (o com volen ells que sigui pronunciat) el seu nom. És ben fàcil, oi?
A veure: una cosa és la manera com el propi jugador vol que sigui pronunciat el seu cognom, independentment del seu origen familiar (com és el cas de molts jugadors argentins o francesos amb cognom originàriament italià, com Mascherano, Pochetino, Zanetti o Demichelis, Platini, Ginola, etc), que estan en el seu dret, i una altra és que el locutor de torn el pronunciï per aproximació, o de la manera que li sembla més òbvia o simplement com li roti, de la primera manera que li surt: no hi ha cap dret que l’autoritzi a fer aquestes barrabassades.
“Nom propi” vol dir exactament això: nom que hom té en propietat, personal i instranferible, i que a més no té cap valor de significat, sinó de representació, de manera que ni tan sols la referència al nom comú equivalent (és a dir, si és el cas que tingui correspondència al diccionari de definicions) no pot servir de guia. Es tracta de noms propis, per tant, i com a tals s’han de respectar en la forma en què el seu portador vol que siguin dits.
Això també val per als noms de fonts. Aquella celebrada intervenció del diputat Carod-Rovira en un programa de Televisión Española, en què va deixar clar que ell es diu Josep-Lluís “aquí y en la China Popular”, tenia tot el fonament, doncs. I en aquest punt no podem deixar de referir-nos al clos de les retransmissions fetes pels canals espanyols de campionats internacionals com el mundial de motociclisme, on els noms dels participants catalans són sovint castellanitzats o espanyolitzats amb una naturalitat que esborrona… Encara esborrona més, tanmateix, veure que alguns d’aquests locutors són catalans, i que per tant saben perfectament bé com es pronuncien els noms de Dani Pedrosa, Toni Elias o Rubèn Xaus, per exemple. El papanatisme que ha desembocat a Catalunya la llarga riuada dels anys de franquisme és descomunal.
Però la qüestió general és aquesta: si aquests professionals del micròfon estan en contacte constantment amb aquestes figures de l’esport, sigui futbol, bàsquet, motociclisme, automobilisme o el que sigui, sembla que la primera cosa que haurien de fer, ja des de la primera entrevista, és preguntar-los, simplement, com es diuen, és a dir, com es pronuncia (o com volen ells que sigui pronunciat) el seu nom. És ben fàcil, oi?