L'Hereu Riera

Al Doctor No no le viene a la pantalla, com ha dit algú, “això de la tercera via”: no li consta, i per tant no té ni idea de quina cosa és ni de què va. I no ho diu, però se li veu: tampoc li importa un rave, el lío aquest que volen vendre no se sap a qui (Rajoy queda clar que no els hi compra pas) el duo melòdic Navarro & Duran (i se suposa que també sengles formacions liderades per ells).
Aquesta vegada ho ha dit des del Japó (on ha tingut ocasió de quedar com un senyor felicitant les autoritats capitalines per haver birlat la candidatura olímpica 2020 a Madrid), i concretament des de Fukushima (on ha quedat encara més millor essent el primer mandatari mundial a acostar-s’hi després de l’accident nuclear provocat pel tsunami, l’any passat, i a fer-se la foto, enmig dels aplaudiments de l’agraïda parròquia local).

El nostre monolingüe Presidente continua, doncs, arreglant el món tot aprofitant la tranquil·litat total que impera en el Miniimperi castellà, on tot està sota control (salvo algunes algarabías puntuals al nord-est, però res greu, res que no es pugui arreglar amb una mica de diàleg i unes bones allargues que ajudin a passar dies i a empènyer anys). Avui mateix ha martellejat altre cop les nostres sofertes orelles amb el rotllo de “la nació més vella [sic] d’Europa” en la qual hi ha “de siempre” inserida Catalunya, des del dia que s’hi va inserir així, “sin más”…
Deu ser cosa de la llunyania que tant cultiva, de la distància (mental, sobretot) que manté obstinadament, i que deu ser realment insalvable, perquè mentre el nostre estadista galaico-espanyol va fent tombs pel món per salvar el món i Espanya, de passada, a dins de Catalunya mateix acaba de donar-se a conèixer a través d’un vídeo una associació de catalans castellanoparlants que estan inequívocament a favor de la independència del nostre país. A Rajoy, de moment, no l’hi consta. (I tampoc a la seva delegada Alícia a la Regió de les meravelles, que avui s’ha passejat per les emissores catalanes explicant-nos, en contrast amb les maldats separatistes, el bé de Déu dels últims Pressupostos del caradura ministre Montoro).

Clar i castellà:  Asociación SÚMATE: Juntos vamos a construir un nuevo país.

“Tornaria a parlar tendrament d’aquesta terra,
parlaria a tothom del seu alè constant,
tornaria a parlar amargament de tanta guerra,
parlaria a tothom dels gemecs del mar.

“Cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
veig la mateixa colla de porcs
potinejant el món i fent destrossa.
Sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana…”

 

Llegíem en el primer post d’aquesta entrega que “els enemics de l’Església no són pas l’ateisme i la indiferència religiosa”, assenyalats pel papa anterior a l’actual (però només enretirat), el cardenal Ratzinger, sinó el diner i la riquesa: el vedell d’or que ja idolatraven els jueus al desert del Sinaí, farts d’esperar la tornada de Moisès de les altures muntanyoses… Finalment aquest arribà, amb les taules de la llei que deixaven ben clar, i per escrit, que de déu només n’hi havia un, i que s’havia acabat el bròquil. Però el poble és oblidadís i tossut, i sovint reincidia: el mateix Jesucrist, el fill de Déu, en l’únic rampell violent que se li coneix, va fer fora del temple de Jerusalem, a cops de fuet, els mercaders que hi tenien instal·lades les seves paradetes (l’ombra del recinte devia ser un valor afegit). “No es pot servir Déu i el diner. La cúria representa el vedell d’or: la mammona iniquitatis que Jesús condemnà sense pal·liatius. I contra la qual tots som pocs”: santes paraules amb què tancava el seu article Jaume Reixach, el qual, en sintonia amb els temps que corren, a més d’assenyalar el mal que afligeix l’Església romana advocava per atacar-lo col·lectivament: entre tots ho farem tot, doncs.
És la mateixa recepta que proposen els que volen refundar el capitalisme, defensar-se’n o carregar-se’l i canviar-lo per una altra cosa, com és el cas del Procés Constituent promogut per Forcades i Oliveres, que estan entretinguts conjuminant àmplies majories (i que en aquesta línia han tingut la pensada, deixeu-m’ho dir, d’encerclar el dia 11 de Setembre amb una cadena humana, coincidint amb la de la Via Catalana per la independència, els edificis de “la Caixa” a la Diagonal barcelonina, a fi i efecte d'”assenyalar els culpables” de la crisi i de les retallades consegüents; tot plegat molt pedagògic, per Tutatis!).
Però tornem a l’Església, i que els arbres no ens impedeixin de veure el bosc.
A veure: el procés d’institucionalització de l’Església romana, accelerat a partir de la suposada conversió de l’emperador Constantí, va portar aparellat un procés d’enriquiment, una acumulació patrimonial que seria objecte de successius blasmes (el luterà entre els més sorollosos), per l’escandalós contrast amb el primitiu esperit cristià. La institució catòlica, però, convertida en un dels braços de la societat feudal, mai més abandonaria el poder derivat de la seves immenses riqueses. Al capdavall, encara que no sigui per fer i desfer com en temps reculats (en el cas d’Espanya, no tan reculats), bé ha de tenir la capacitat de gestionar i finançar la seva obra evangèlica, hem de suposar. Però no ens desviem, que en aquest bosc és molt fàcil perdre-s’hi.
La qüestió central, i que tanmateix sempre queda al marge, és: ¿com va arribar l’Església a convertir-se, de la secta inicial (totes les religions comencen essent una secta), en una de les potes dominants de la societat medieval, amb la monarquia i la noblesa?

_{“Si no anem al cel, volem els teus calés…”, canten, bramen, els de La Polla Records. Sembla, doncs, que continuem desenfocats, oi?}

Noblesa i monarquia tenen com a característica més destacada, perquè és essencial per a la seva existència i persistència, la successió hereditària. L’endogàmia d’aquests estaments és proverbial, i en el cas de la monarquia són especialment coneguts els freqüents casos de malalties derivades de la consanguinitat radical de les diferents cases reials europees. Aquest interès extremat per mantenir la concatenació familiar s’entén perfectament, en tant que era resultat i causa alhora de la seva fortuna, que passant de pares a fills, i ben administrada, no deixava mai de créixer; o tenia tots els trumfos, si més no, perquè augmentés indefinidament. Però, i l’Església?
Els capellans són homes que renuncien al matrimoni, i per tant el celibat no els permet tenir fills. Però que no tinguin individualment descendents directes no impedeix pas que formin part d’una gran família la base patrimonial de la qual és l’herència. L’Església és, en efecte, una hereva, i una hereva molt i molt rica. Això no vol dir que ministres i administradors catòlics es dediquin a viure de renda i a fer pànxing, és clar que no; però això també es pot dir dels hereus normals, és a dir, dels descendents de qualsevol nissaga familiar. Allò que importa és el caràcter hereditari que es troba a l’arrel de l’enorme i prolongat èxit d’aquesta mil·lenària institució: les donacions dels fidels, més o menys altruistes, han donat peu a l’acumulació secular de l’Església en conjunt, i de manera particular d’uns quants dels ordes religiosos adscrits: és llegendari, per exemple, el poder econòmic que va arribar a acumular l’orde dels templers, els «pauvres chevaliers du temple», durant una colla d’anys, fins al punt de convertir-los en banquers avant la lettre.
Arribats a aquest punt, allò que per a mi resulta detonant no és tant el manifest i excessiu grau de riquesa d’aquesta institució (escandalitzar-se per això és fàcil), sinó que, amb aquests condicionants tan forts, parli com fa ara mateix en boca del seu pontífex màxim de convertir-se en “l’Església dels pobres”, com si la seva manera d’enriquir-se no tingués res a veure amb el fet que hi hagi pobres al món, és a dir, amb la mateixa existència de la pobresa. Si hi ha pobres és perquè hi ha rics, i si hi ha rics és perquè existeix un mecanisme –compartit per tots els rics, i doncs també per l’Església com a subjecte ric– que els permet ser-ho a costa dels pobres, perquè perpetua l’existència de rics i de pobres. Aquest mecanisme és el que decideix (amb l’aquiescència de tothom, també del Crist que fuetejava els mercaders opulents de Jerusalem) que els rics siguin fills de rics, i els pobres, fills de pobres.
La resta ve sola.
La pretensió de l’Església de “posar-se al costat dels pobres” pressuposa admetre l’existència de pobres, com una fatalitat, cosa que és absolutament falsa. “Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells serà el Regne del Cel; feliços els humils, perquè ells heretaran la terra”… Si tots els homes són fills de Déu i tots són iguals davant seu, ¿què impedeix que tots siguin hereus de la terra, sense distincions i en les mateixes condicions? (Que després, endemés, aspirin a ser hereus del regne celestial és una altra qüestió, personal i instransferible; i una cosa no ha de treure l’altra, de cap manera).

L’elecció del pare jesuïta argentí Jorge Mario Bergoglio com a nou pontífex de l’Església catòlica, apostòlica i romana va comportar un seguit de sorpreses, començant per la tria del nom, inspirada segons confessió pròpia per la figura de Francesc d’Assís, “el sant dels pobres”, les formes humils del qual va mirar d’adoptar el nou papa Francesc des del primer dia, en coherència amb el propòsit franciscà de voler una Església “dels pobres i per als pobres”. Belles paraules, que tanmateix mereixen un comentari.
No sé quin nivell d’expectatives va aixecar el nomenament del cardenal Bergoglio i la seva presa de postura inicial (probablement no gaires, tenint en compte la teranyina de la famosa cúria vaticana), però sembla que l’home està decidit a marcar perfil propi, i el seu tarannà personal, que contrasta fortament amb el del seu antecessor, pot ajudar-lo, en aquest sentit.
Un home d’església que coneix les interioritats d’aquesta institució, Jaume Reixach, explicava aquest diumenge en un article a la premsa (“Mammona iniquitatis”) que “el niu d’escurçons” del Vaticà havia fet la primera mala jugada al papa Francesc beneint el nomenament per a un càrrec a l’IOR (Institut per a les Obres de la Religió, la banca vaticana) d’un tal monsenyor Battista Ricca que es veu que té un currículum farcit d’escàndols sexuals. Reixach feia aquest comentari a propòsit del recent viatge del papa al Brasil per assistir a una de les Jornades Mundials de la Joventut, “un llegat que cal deixar enrere” i que, en aquest cas, podria haver posat “sordina al clamor dels indignats”, referint-se als centenars de joves que es van manifestar pels carrers del Brasil les setmanes immediatament anteriors “per mostrar la seva indignació contra les estructures de poder i les accions de govern que fereixen la vida i no respecten la dignitat humana”. “La indignació és santa, si la causa és justa”, sentencia mossèn Reixach, que s’estima més “una joventut indignada abans que indiferent, sigui quin sigui el motiu de la indiferència”.

Crític amb l’Església des de dins, Reixach denuncia que l’espiritualitat i el consum vagin “de bracet”, cosa que d’altra banda “no va impedir mai que Wojtyla [Joan Pau II] i Ratzinger [Benet XVI] condemnessin el consumisme, llevat del consumisme religiós, és clar. L’any del Jubileu, quan Ratzinger ja havia condemnat a les tenebres exteriors més de 300 teòlegs, Wojtyla (ho recordo com si fos ara) va citar com a enemics de l’Església l’ateisme i la indiferència religiosa, o sigui: els clients impossibles. Aquests són els enemics d’una Església narcisista i autoreferencial, però no de l’Església de Crist, que només tingué uns enemics: el Sanedrí, l’antiga cúria de Jerusalem, el precedent de l’actual cúria romana. Aquest és el problema real que té plantejat el papa Francesc. (…) No es pot servir Déu i el diner. La cúria representa el vedell d’or: la mammona iniquitatis que Jesús condemnà sense pal·liatius. I contra la qual tots som pocs”.
Aquí és on volia arribar, perquè estem tocant el moll de l’os. “L’Església dels pobres i per als pobres” per la qual sospiren el papa Francesc i la part franciscana de l’Església (i potser també l’esmentat Ratzinger, ves per on, que com a Benet XVI em sembla recordar que va condemnar “el capitalisme” especulatiu, explotador i deshumanitzador) resulta que és rica, molt rica, immensament rica (rica del cagar, com dirien els castissos). Obviant que la contradicció amb el missatge evangèlic sigui (objectivament) escandalosa, seria interessant parar l’atenció en dos aspectes que l’escàndol pot tapar: el sentit del mateix missatge cristià, i la manera com els seus successors han reunit l’immens patrimoni que gestionen.

(CONTINUARÀ)

Grossa flipada aquest matí de dijous, escoltant la tertúlia de RAC1. Hi havia de convidada la monja benedictina Teresa Forcades, que ja era popular per la seva combativitat contra les empreses farmacèutiques (i per la rèplica que en va fer la tropa de Polònia, val a dir-ho), però que s’ha convertit decididament en una figura pública amb la irrupció a l’arena de l’anomenat Procés Constituent, una mena de plataforma política que ella mateixa encapçala, juntament amb l’economista Arcadi Oliveres, i que pretén recollir i reconduir el descontentament social manifestat pel moviment 15-Mg, dit grosso modo (però no grosser, espero).
L’entrada de Teresa Forcades a l’emissora ha estat acollida amb mostres d’afecte per Jaume Barberà, que sembla que li professa sincera admiració, i més d’ençà que la religiosa va protagonitzar un dels capítols del seu programa Singulars, a TVC; però un altre tertulià, el també periodista Vicent Sanchis, ha estat més incisiu, en preguntar-li sobre la relació de la seva postura crítica i la de l’Església catòlica (una qüestió que comentarem, si Déu vol, en un altre post), però sobretot demanant-li que aclarís quina alternativa proposaven, ella i Oliveres i els ciutadans (uns 40.000, crec que són) que s’han adherit a la seva proposta, perquè Forcades ha parlat explícitament del seu caràcter “anticapitalista”.
Quina ha sigut la seva resposta? No ho sabria dir, de tan vaga que m’ha semblat. Ha parlat de l'”obsolescència programada” com a mostra, una més, de la maldat del sistema, i s’ha referit a la negativa dels islandesos a carregar amb el deute bancari, com a model a seguir vàlid per no doblegar-se davant del sistema. Poca cosa més hi ha afegit (tampoc disposava de gaire temps), i doncs la resposta m’ha deixat francament penjat, i em penso que a en Sanchis si fa no fa, però també és cert que s’ha remès als “10 punts” del programa del Procés Constituent, de manera que no podem deixar d’anotar-los. Són aquests:

• Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim.
• Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
• Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
• Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
• No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
• Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
• Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
• Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
• Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
• Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

Segons l’entrada consultada de la Viquipèdia, es tracta d’una “llista orientativa amb deu mesures bàsiques i d’urgència” continguda en el “Manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya” la finalitat del qual és “promoure una iniciativa per un canvi de model polític, econòmic i social”.
Després de constatar, d’una banda, el “fracàs” de “l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític”, i de l’altra “un potencial de lluita social creixent” arran de l’actual crisi sistèmica, afirmen que “cal crear entre tots un model polític i social nou” tot impulsant “un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu on càpiguen els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic“.
Recordo que en el moment de presentar-se en societat (el mes d’abril passat), la proposta de la parella Forcades-Oliveres va ser durament criticada per alguns que veien en la famosa llista orientativa una “carta als Reis” que contenia unes quantes de les reclamacions que la mainada del 15-Mg feien a les assemblees de les places dures, silenciosament, només sacsejant les mans. Deixant a un costat l’acrimònia d’aquesta observació (i encara més l’estúpid to anticlerical fashion d’altres), les mesures “bàsiques i d’urgència” plantegen un munt d’interrogants sobre un altre munt tan o més gran d’incerteses: els clàssics qui?, com?, on?, quan?, per començar (el perquè suposarem que el tenim tots clar).
Qui la farà, l’expropiació de la banca privada, i com? Com es frena l’especulació financera? Fins on ha de ser “participativa”, la democràcia?, i com s’ha de fer perquè no es corrompi, al seu torn? Qui el farà el control democràtic dels mitjans públics? (¿i no caldrà controlar els controladors, a partir d’un cert moment?) I la guerra?, n’hi haurà prou conjurant-la? I la xenofòbia, ¿es conjura simplement donant papers a tothom? ¿I quin mecanisme convertirà el dret a l’habitatge en un lloc on viure per a tothom? Etcètera: la llista es fa desesperantment llarga.
En resum: la recepta seria, si ho he entès bé, fer-ho tot entre tots, i per això, consegüentment, els seus promotors promouen àmplies majories. Hem de confiar que la bondat de la proposta, combinada amb el carisma dels dos activistes autors del manifest (que ja van avançar que ells no es presentarien a cap consulta electoral), congregui una majoria prou suficient, perquè ¿què més la pot congregar, sinó?
Abans d’embrancar-nos en una feinada tan descomunal, crec que no estaria de massa preguntar-nos el perquè de tot plegat. La germana Forcades assenyalava aquest matí (i ho deu fer sistemàticament, hem de deduir) el capitalisme com a causa dels mals presents. El capitalisme, sense més matisos: com si de capitalisme només n’hi pogués haver un, constituït d’una determinada manera (aquesta tan bestial que li coneixem), i que només pot ser nociu, consubstancialment dolent, doncs. El capitalisme és explotació de l’home per l’home, és abús, és discriminació, és submissió, és dependència, és humiliació… El capitalisme és tot això, és cert. Aquesta mateixa nit el canal 33 de Televisió de Catalunya ens ha tornat a recordar la figura peculiar del capitalista mallorquí Joan/Juan March, que es guiava per la màxima “Cada dia neix un tonto; només es tracta de trobar-lo”. Ho sabem prou bé, doncs. Però també és cert, absolutament, que no hi ha capitalisme sense capital, i també és incontestable que el capitalisme es torna salvatge perquè no hi ha cap llei que limiti l’acumulació de capitals: aquí és on comencen els problemes, els problemes de debò (i amb la seva acumulació, les boniques crisis cícliques que patim, econòmiques i socials). O no? Si és així, doncs, ¿no seria més factible atacar el problema per aquí?

                                        ***

ps: el senyor March i Ordinas va deixar darrere seu, en morir, una Fundació que duu el seu nom i que devia tenir com a finalitat fer-se perdonar i corregir una mica els seus pecats de capitalista (“Acab de fer”, diu que va dir després de rebre l’extramunció i de fer un últim ingrés de mil milions de pessetes a la seva Fundació, “el millor negoci de la meva vida”), i una banca, també amb el seu mateix nom, que avui gestionen els seus successors familiars.

“L’hora pròpia de dir les hores en català està decaient amb el pas del temps”, deia, amb un joc de paraules ben trobat però no precisament engrescador, una informació (“Catalunya perd l’hora”) del diari El Punt Avui d’aquest dijous, i el motiu d’aquesta decadència seria la immediatesa i la velocitat que prevalen en la vida moderna, i especialment entre la joventut, el sector de la població en què, seguint aquesta lògica, es perd més la manera pràctica de dir l’hora en català.
Ho heu llegit bé, sí: he dit la manera pràctica de dir l’hora en català, no solament perquè és la nostra tradicional forma de cantar les hores i les seves fraccions, sinó perquè aquesta manera de fer-ho té una lògica interna que resulta pràctica, encara que d’entrada no ho sembli, i alhora jo diria que és indicativa de l’inveterat caràcter pràctic del poble català. Provaré d’explicar-me.

Si agafem de referència, posem-hi, les dotze –del migdia o de la mitjanit, tant és–, quan han passat quinze minuts de l’hora en punt en català diem que són “un quart d’una” perquè, en realitat, l’hora 12 ja és passada i estem vivint la primera hora següent, l’hora 1 (i així successivament: l’hora dues, la tres, etc). Cada quart passat, per tant, el cantem com a quart “gastat” de l’hora que corre (sense recordar per a res, doncs, l’hora anterior, que ja hem viscut sencera i ja l’hem deixat enrere).
Ben mirat, és el mateix sistema que utilitzem (i no només els catalans, atenció!) per dir l’edat de les persones: fins a l’any, un nen (o una nena) té un, dos, tres, set… onze mesos; i només quan n’ha complert dotze diem que té un any d’edat. Això és: quan diem l’edat que tenim, les persones, estem parlant dels anys complerts, és a dir, de la suma dels anys viscuts (i els mesos de l’any que corre no els esmentem, o nomes ho fem parlant de la mainada: “El nostre petit ja té tres anys i mig”, p.e.).
Podríem extrapolar-ho encara a la manera general de comptar els segles: el segle I comprèn els anys que van des del naixement de Crist al 100; el segle II, del 100 al 200; el X, del 900 al 1000…; el XX, del 1900 al 2000, etc.

Tornant al nostre “rellotge català”: si ens fixem en el model que acompanya aquestes ratlles, el mètode resulta prou clar (entre altres coses, perquè és perfectament coherent amb aquestes altres maneres universals de comptar els anys i els segles, de comptar el temps). Si exceptuem la fracció que va de l’hora en punt a un quart, en què diem que són aquella hora “i cinc” i “i deu”, per a totes les fraccions de quinze minuts (un quart) d’hora direm el quart corresponent més les fraccions de cinc i de deu minuts (les esmentades expressions “i cinc” o “i deu”): (Les 10 i cinc / Les 10 i deu) / Un quart d’11 / Dos quarts d’11 / Dos quarts i cinc d’11 / Dos quars i deu d’11…
Ras i curt: sempre hem de comptar “endavant”, com si ens estiguéssim cruspint un pa de quilo: un quart de quilo, mig quilo, tres quarts…, fins a haver-lo consumit del tot, i llavors encetem una nova peça de pa: en el rellotge, una nova hora, i tornem a començar. No és pas tan complicat, i no hauria d’oferir gaires dificultats de comprensió a la gent de la generació digital, avesada a complexitats molt més abstractes.

Fins aquí el comentari tècnic, sobre el sistema operatiu, diguem-ne. (A internet es pot trobar, per cert, una àmplia oferta de rellotges que funcionen a la catalana, com ara el que teniu en aquest blog, a la columna de la dreta). Una altra qüestió serien les raons per les quals el sistema ha deixat de ser operatiu per a molta gent, és a dir, per què l’han deixat de fer servir.

En l’article que hem enllaçat més amunt se n’enumeraven algunes, d’aquestes raons, i en el diari d’avui divendres la Teia Bastons les recordava: el canvi en el perfil demogràfic de la població, la influència d’altres idiomes i, per descomptat, l’impacte d’internet i la resta de tecnologies de la comunicació. La periodista d’El Punt diu en el seu article (“L’hora catalana”) que el decaïment (que no és tan tremendista com la decadència que he fet servir jo a dalt) de la forma catalana de dir l’hora és “molt representatiu del que passa amb el nostre idioma a casa nostra”, i que “informacions com aquesta (…) ens haurien d’ajudar a adonar-nos que moltes vegades la culpa del decaïment del català és nostra. Hem convertit els barbarismes en sinònim de llenguatge col·loquial i hem anat bandejant les expressions més nostrades. S’apunta que la solució passa pels mitjans de comunicació i la literatura en català”.
A veure: no diré pas que no sigui encertat, el diagnòstic, però em sembla parcial, perquè no és pas perquè sí, que tenim aquesta mena de conductes. Ja ho he dit en altres ocasions (com ara a propòsit de l’acte reflex de canviar d’idioma sistemàticament davant d’una persona estrangera, o que ens ho sembla): una cosa és fer autocrítica, i una altra flagel·lar-nos. Vull dir que certes conductes anòmales, en cert aspectes fins i tot inexplicables, de què se’ns pot acusar als catalans, i amb raó, són fruit de l’anomalia en què els catalans vivim com a poble des de fa una colla d’anys, des de fa segles: de l’anomalia que ens hem vist obligats a suportar, i a damunt suportant-la com si fos la cosa més normal del món, de manera que les aberracions que en resulten encara les hem d’entomar com si fossin producte de la nostra naturalesa, una naturalesa certament peculiar, curiosa, rara… anòmala.
Qui la suporta, una idea així? Ningú que sigui normal. No és estrany, doncs, que els catalans, que som persones humanes perfectament normals, hàgim desenvolupat certs tics de conducta acostats a l’autoodi i lluny de l’autoestima, individual i col·lectiva.
Estem parlant de les hores (tema ben espriuà), i de la manera de dir-les (tema ben prosaic), oi? Doncs bé, recordo com si la veiés ara la minotàurica testa de l’Àlex Gorina (i és un exemple com un altre, no és res personal) saccejant-se un dia davant les càmeres de TV3 pel fart de riure que li provocava l’embolic que es feia l’home amb els quarts i les hores de l’enrevessadíssima manera de dir-les que tenim (o teníem) en aquest país, quan segurament el nostre entranyable crític de cinema, internacional com és, no deu tenir cap problema per dir-les en anglès, que no és pas més difícil, però tampoc més fàcil.
Veurem aviat, si no hi és ja, aquest mateix acolloniment mental en els alumnes sortits de les escoles trilingües valencianes i balears, on l’arranament cerebral de todo lo que es el nacionalismo (dit a la manera del PP) serà complet, igual que a les de Catalunya, si el dic de contenció de la sobirania nacional no ho frena a temps i inverteix la tendència… Aquesta ha de ser l’autèntica solució, de la qual es derivaran espontàniament les altres (els mitjans de comunicació, la literatura i totes les que vulgueu).
Certament, els arguments per a la independència política catalana no són tan sols econòmics, pecuniaris. No és qüestió només de la puta pela, i tant que no!

La cuarta parte de la población de Japón es mayor de 60 años. El ministro de economía japonés, Taro Aso, alegando que son una carga fiscal muy elevada, ha instado a la población mayor —lo que toda la vida hemos llamado viejos— a que se den prisa en morir, puesto que  necesitan tratamientos, y éstos son caros. Las personas mayores son una carga para el sistema. Es sorprendente que haya gente que piense que el sistema está por encima del hombre y no al revés. El sistema está para servir al hombre. Lo más cómico de todo es que el propio ministro Aso tiene 72 años.

Hay gente que se lo ha tomado a broma, pero es preocupante que una potencia mundial como Japón pueda tener semejante opinión de las personas mayores. Hasta hace muy poco, los ancianos eran respetadas por todos. Es lo que se llamaba la sabiduría de nuestros mayores. De un tiempo a esta parte, este respeto se ha tornado en molestia. Los viejos son ahora un estorbo. Afortunadamente, en este mundo idílico en el que vivimos hemos inventado las residencias de ancianos. En ellas, conseguimos un doble propósito. Por un lado, los viejos no molestan, y por otro son invisibles. ¡Es perfecto! (Nótese el tono irónico).

Imagino que el siguiente paso de esta sociedad será la eutanasia masiva y selectiva. Empezaremos por los ancianos, los enfermos, los neonatos con malformaciones, y seguiremos con los homosexuales, los pobres, los parados… Es decir, todo el que moleste al partido gobernante. Esto se nos está yendo de las manos. ¿Qué diferencia hay entre pedir que se deje morir a una persona mayor y a una persona con escasos recursos económicos? Siempre había pensado que la dignidad de la persona está por encima de sus circunstancias, pero me temo que estoy equivocado. ¿O no lo estoy y esta sociedad nos está volviendo locos? Ya lo decía Plauto: Lupus est homo homini. (Traduzco para los de la LOGSE: Lobo es el hombre para el hombre).

Piensen.
Sean buenos.

___________________________________

[_{Il.lustració de l’entradeta: Javier Bardem, a No Country for Old Men}]

L’altre dia parlàvem del desconcert (un més dels que anem acumulant) que ha acabat provocant, en el context actual de crisi planetària, la longevitat de les persones del nostre temps, puix que la que era una antiga i noble fita de la medicina, finalment aconseguida, ha acabat esdevenint un problema que els dirigents que ens governen i els economistes que els assessoren no saben com entomar.
Un botó de mostra fefaent va ser la “sortida de to” del ministre de Finances del govern japonès, Taro Aso (ell mateix un venerable ancià, i tanmateix encara en actiu, doncs): “Que s’afanyin i es morin!”, deia el titular de la crònica que el diari Ara va fer el dia 22 de gener sobre aquesta sorprenent (o no tant) revelació del polític nipó.
Com ens ho hem d’agafar, això? Es tracta d’un tema de mal aferrar, certament, però d’entrada jo crec que reclamaria una revisió d’alguns conceptes associats, com el de la jubilació, associada alhora al sistema impositiu: ve a ser, en efecte, una mena de “premi” pels anys que la persona activa s’ha passat treballant, per a ella mateixa i els seus, però també per a la resta de la societat, a través de la via contributiva. Aquest plantejament sembla correcte, però presenta dues enormes taques.

D’una banda, la inactivitat laboral, regulada per “l’edat de jubilació”, s’ha demostrat contraproduent per a moltes persones oficialment jubilades: a segons quina mena de caràcters humans, la inactivitat els produeix un perillós sentiment d’inutilitat, de nosa, per a si mateixes i per al seu entorn. ¿Quants treballadors, perfectament en forma als 65 anys, no han mort al cap de quatre dies d’haver-se jubilat –o s’han convertit indefectiblement en un quasi vegetal? Doncs bé, essent així, ¿a què treu cap fixar un límit obligatori per retirar-se de la feina, si la predisposició personal de cadascú és tan aleatòria? ¿Quin estrany factor hi ha –i per quines raons es justifica– que impedeixi la flexibilització en un tema tan sensible?
L’altra pega que presenta aquest sistema, en aparença tan lògic, és que el famós “fons de pensions” en realitat no és tal, sinó que, fet i fet, la quantitat disponible que reparteix el govern depèn directament de la població laboralment activa i per tant que cotitza. És a dir, que la disponibilitat líquida està en relació directa amb la taxa d’atur: si no hi ha feina, ¿qui les ha de pagar, doncs, les pensions?
Si busquéssim una altra forma de lògica millor, això ens hauria de portar, hem de suposar, a qüestionar aquest sistema contributiu, que a) carrega sobre les espatlles dels treballadors un esforç suplementari al del seu treball –amb l’agreujant que com més gran és l’esforç, més gran és la càrrega; b) no pot garantir, tot i així, ni l'”estat del benestar” present ni el futur dels ex-treballadors com a pensionistes.

“L’argument d’Aso”, deia la crònica del diari barceloní, “és purament econòmic. [només faltaria!!]. Però té unes connotacions morals que han provocat una autèntica tempesta social i política. Les seves declaracions són certament xocants, no només pel fet que reclami que s’interrompi el tractament i l’atenció a les persones grans dependents, sinó pel to i les paraules que va fer servir”, durant una sessió del comitè japonès que estudia la reforma de la seguretat social. “El Japó sempre s’ha enorgullit de ser una de les societats amb més esperança de vida del món, una longevitat que es considera vinculada a l’alimentació. Però en un context de retallades el que fins ara era una virtut és presentat com un problema, una complicació a resoldre”, provocada “per la pressió demogràfica d’una piràmide envellida, però especialment al Japó, on un 25% de la població té més de 60 anys”.

Fa poc, i amb pocs dies de diferència, vaig visionar, com diuen els cinèfils, una còpia enllaunada i doblada al castellà de la llorejada No Country for Old Men (No es país para viejos, o Sin lugar para los débiles, a Amèrica Llatina), una història sobre la incomprensible violència dels temps moderns explicada magistralment –com és usual en ells– pels germans Cohen, i l’emissió per TVC del documental L’edat daurada, de Xavi Llapart i Carles Farriols, un documental que “dóna resposta a preguntes com aquestes: Hi ha hagut un canvi de valors a la societat? Què passa quan ens jubilem? Quin paper juga la gent gran en la societat d’avui? Els nostres avis volen anar a una residència?”.

Casualment, aquells dies es va saber una informació, divulgada a través de la xarxa a partir de la premsa estrangera, que posa els pèls de punta: segons Der Spiegel, el gabinet de Mariano Rajoy hauria tret diners del fons de pensions per destinar-los a comprar deute, si no recordo malament. Si la notícia fos certa (i molta gent l’hi va considerar, tret de l’economista Xavier Sala Martín, que la va desmentir en un espai televisiu de tarda), n’hi hauria per agafar el govern dels pitjors que porta les regnes de l’Estat i penjar-lo sencer del sostre amb els cordons de les sabates, fins que demanessin perdó i prometessin esborrar-se del govern primer i del mapa després.
En tot cas, la quantitat de comentaris que va provocar la notícia, fos certa o no, demostra que la més que possible precarietat del sistema de pensions inquieta, i molt. A la Versió radiofònica d’en Toni Clapés, per exemple, és un tema recurrent: ¿Qui pagarà la meva pensió, si resulta que hi ha més vells jubilats que joves treballant?, es pregunten sovint.
És una qüestió angoixant, sens dubte. I encara s’hi torna més si considerem que l’aspecte pràctic, crematístic, del problema (al qual hauríem d’afegir encara la paradoxa que els governants proposin –i la posin en pràctica– la mesura d’endarrerir l’edat de jubilació, alhora que són incapaços de mitigar, ni que sigui, l’enorme taxa d’atur juvenil) n’amaga un altre de tipus més humanista, diguem-ne, i que tanmateix va íntimament unit amb aquest: el menyspreu que la modernitat mostra per la vellesa.
En aquests verals nostres, hem passat d’un extrem a l’altre. Si fins fa uns anys la paraula de pares i avis era com paraula de Déu, i allò que determinaven ells anava a missa sense possibilitat de discussió, en els temps actuals el descrèdit de l’edat provecta i les seves xacres ha crescut en la mateixa proporció que pujava l’adoració per la joventut i les seves daurades meravelles. El resultat d’això és que aquí, a diferència d’altres cultures que han mantingut les velles formes, en comptes de respectar les persones grans (ni que sigui pel simple fet d’haver viscut més i tenir més experiència, cosa que en principi és garantia de saber més, això és, de saviesa, com recordava no fa gaire Francesc Torralba), les persones grans s’han convertit en una nosa, tant per a la família (tret potser que serveixin encara com a cangurus) com per al sistema social, i consegüentment han sigut arraconades.

Si fiquem els avis a les residències pel mateix motiu que fiquem els nens a la guarderia (i a l’escola més tard, sí), és a dir, perquè els joves/madurs estan en edat productiva i han de dedicar el seu temps a la feina, doncs ja som al cap del carrer: aquesta organització social nostra és penosa, és un desastre. I és així perquè no s’ha programat sobre les necessitats de les persones, sinó sobre aquest absurd sistema de privilegiats pel naixement. No hi ha més.
Un dia o altre havia de passar: la riquesa que no és amassada per les grans fortunes (d’arrel successòria) cada vegada és més escassa, i com que el sistema corregeix aquest desnivell (tanmateix sistèmic!) traient recursos dels impostos, la inactivitat mercantil i laboral incideix directament en el sistema de pensions, i no hi ha més cera que la que crema.

La democratització –o socialització, si voleu– del sistema hereditari posaria fi a aquesta relació de dependència, però l’opinió pública i la publicada van per un altre cantó. Ho hem pogut constatar a propòsit d’una historieta exemplar que ens va arribar a Europa provinent del llunyà Orient: el ministre japonès de Finances, Taro Aso, va demanar als avis del seu país, ara fa tot just un mes, que fessin el favor de no trigar gaire a morir-se i deixessin així de ser el problema en què s’han convertit per al sistema econòmic del Japó. Després va demanar excuses per la patinada, però la bomba ja estava llançada. Vegem alguna de les reaccions que va suscitar (els subratllats són meus, i no signifiquen pas necessàriament coincidència; jo no crec, per exemple, que sigui “la democràcia” allò que ens porta a fórmules suposadament superades com el totalitarisme, sinó aquesta democràcia hereditària que hem heretat):

«L’esperança de vida, és a dir la mitjana del temps que viu un ésser humà, ha augmentat les últimes dècades, sobretot als països avançats; hi han influït la generalització de la higiene, pública i privada, els avenços de la medicina i el saludable hàbit de no bombardejar els pobles veïns. Això en principi és una dada optimista, que fa pensar que els nostres temps són més bons de viure que els temps pretèrits; però sembla que hi ha qui ho veu molt malament. Estem rebent missatges, més o menys insistents, sempre insidiosos, sobre la necessitat de morir sense fer nosa als qui ens sobreviuran. Taro Aso, ministre japonès d’Hisenda, ha dit que els vells haurien de fer via a desaparèixer ja que comporten a l’Estat una considerable despesa. És un tema que porta de cap de fa temps; una vegada es va fer en públic aquesta pregunta retòrica: per què he de pagar per gent que només mengen i beuen i no fan cap esforç? Més val no inquirir què pensa dels minusvàlids o dels qui han quedat incapacitats per treballar. El francès Jacques Attali, escriptor prolífic i conseller àulic del president Mitterrand, en un llibre del 2005 apuntava que a partir dels 60/65 anys hom surt massa car a la societat i que, en les societats futures, “l’objectiu no serà allargar l’esperança de vida, sinó fer que, dins una durada determinada de vida, l’home visqui al més bé possible però de tal manera que les despeses de salut siguin com més reduïdes es pugui en termes de cost per a la col·lectivitat”. Tant se val si vénen del camp capitalista o del socialista, una distinció que ja és irrellevant, el missatge és que la humanitat n’ha fet un gra massa a l’hora de guarir malalties, implantar pròtesis, aturar epidèmies i atendre els desvalguts, i que convé fer uns quants passos enrere. Els governants ens marejaran cada cop més amb el dret a morir, com si no hi estiguéssim condemnats des del pecat original, i, enmig de subvencionades lloes artístiques a la mort digna, l’eutanàsia s’anirà aplicant com més va més i sense escrúpols. No ens ho han preguntat mai, però es veu que hi ha una raó social que està per sobre de tot i que decidirà la vida i la mort de l’individu; la seva existència personal serà vista només en funció dels beneficis i les despeses comptables que aporti a la societat. Ens pensàvem que la democràcia era una altra cosa, però ens està portant cap al formiguer totalitari a marxes forçades».

Manel Castaño: “Si en veurem, de retallades!” , a El Punt Avui, 31.1.13.

Al·leluia! Després de “gairebé sis anys de lluita” (vegeu aquí la successió cronològica dels diferents episodis), el Tribunal Suprem de les Espanyes ha donat la raó a Acció Cultural del País Valencià, sobre l’afer dels repetidors que aquesta associació havia instal·lat en diferents punts de la geografia valenciana per fer arribar el senyal de TVC fins al sud del país. La sentència de l’alt tribunal també anul·la la multa amb què el govern del prescindent Francisco (sic) Camps havia premiat els esforços d’ACPV per millorar la comunicació entre catalans del Principat i del País Valencià, una cosa absolutament raonable, estant com estem immersos de ple en la societat de les TIC, oi?
És una bona notícia (vid. “TV3, 1 – Camps, 0”, a e-notícies), sens dubte, boníssima, i en grau superlatiu tenint en compte que la sentència l’ha emès un tribunal espanyol (o séase, castellà). Però el tanto no s’ha d’apuntar només a TV3, ni tampoc a la gent d’ACPV (amb Eliseu Climent, i ara sa filla, al capdavant), sinó a tot el país català, perquè és una artèria més que queda desembussada.

Ara bé: tal com era de témer, el Govern valencià ja ha posat “condicions” per a la represa de les emissions televisives d’aquí cap allà, com ara que no vol altre interlocutor que el Govern català, i que les emissions “respectin les senyes d’identitat” que els valencians “s’han donat” i que queden recollides a l’Estatut.
Això vol dir que aquests es tiren a l’aigua amb el flotador d’un bon parell d’excuses per si de cas: d’entrada, per no posar-ho fàcil, però també perquè, en el supòsit que les negociacions s’encallessin, fossin una bona basa per treure’s les puces del fracàs de sobre…
La versió digital d’El Punt Avui preguntava avui als seus lectors si TV3 havia d’abaixar-se o no els pantalons i admetre l’expressió “Comunitat Valenciana”, en lloc de País Valencià, i la resposta era, en el moment que escric això, aclapadorament favorable a mantenir la denominació que es fa servir actualment i des de sempre.
Per a la probable disputa que s’albira, doncs, el PP valencià ja té on agafar-se, per dur el tema a un nou empantanegament, si es dóna la possibilitat (veurem si és cert que Fabra no és Camps), i si no, per distreure la perdiu i evitar que algú es recordi de demanar, o reclamar, un rescabalament pels danys i perjudicis, tangibles i no tangibles, produïts per l’empantanegament de l’època Camps, i que ha durat fins ahir mateix.

Una altra possibilitat –remota o no, ja es veurà– és que al País Valencià hi hagi una rebolcada electoral, a la pròxima ocasió, i que en surti un Govern que deixi de ser corretja de transmissió del de Madrid –per no dir el seu cavall de Troia. Llavors, en aquest cas, entre gent raonable les raons serien més clares i l’entesa més fàcil.
____________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Eliseu Climent, content per la notícia: “Avui és un gran dia per a la democràcia”, a La Vanguardia.com / Comunidad Valenciana (haha!)}]

Déu nos-en guard d’un ja està fet!
La reacció que vaig detectar l’endemà de les eleccions (de fet la mateixa nit electoral, a la xarxa) em va deixar estupefacte, i encara m’hi va deixar més sorprendre’m a mi mateix compartint-les, uns moments, fins que em vaig pessigar i vaig veure que les xifres eren correctes: la suma de CiU, ERC, ICV i CUP feia 87 escons, una tercera part del Parlament.
Els números canten, però en comptes de saltar d’alegria i carregar-nos d’energia, sembla que molta gent s’ha encomanat de les noves porcades, vull dir portades, dels diaris de sempre de Madrid (i dels d’aquí podríem afegir-hi la d’El Periódico, amb el seu contundent titular “Patacada”). La patacada se la va endur, en tot cas, el candidat Artur Mas, però els insensats d’aquella illa de secà van respirar alleujats, primer, i després van reaccionar amb alegria desbordada, bordant alhora i esquitxant l’aire de capellans, tot confonent, de manera inconscient o deliberada, tant se val, el “fiasco” (sic) de Mas amb el del sobiranisme sencer.
Ja sabem que els cavernaris a cada bassa que veuen s’hi enfanguen com una granota, o com un hipopòtam, més aviat, però lo que no té sentit és que ens hi enfanguem també, com si no tinguéssim prou feina!, la gent que volem construït aviat l’Estat català…
Aquest és el panorama, incomprensible, d’aquesta setmana al país, que la troupe de Polònia ens ha servit aquesta mateixa nit passada, caricaturitzant la caricatura. Però també és veritat que mentrestant les aigües han anat tornant a mare.
Les d’aquí, és clar, perquè a la Meseta continuen emmarranats a veure les coses com desitjarien que fossin. S’ha superat, en aquesta persistència cega, el titular de la cartera d’Afers estrangers, que amb l’agror que el caracteritza (fins i tot en l’expressió del seu aspre careto) ha deixat anar una de les seves desagradables deposicions dialèctiques: a Catalunya, ha dit, podrien haver-se trobat, ells, amb “un càncer terminal, però tenim una pneumònia”. No hi ha maneres que entenguin que cada vegada que obren la boca fan venir ganes a la gent d’aquest país de fotre el camp lluny de l’abast dels seus improperis, de la seva mala llet i, sobretot, de les seves grapes. Amb la seva recalcitrant estupidesa, insisteixen a comparar, triomfalment, la deriva del president Mas, inopinadament –i momentàniament– encallada en els 50 diputats resultants de les eleccions, amb el cas Ibarretxe, que va embarrancar definitivament… al Congrés dels Diputats espanyol!, una vergonya per a qualsevol democràcia que allà baix es van pendre, fins i tot amb regodeo, com una victòria…
Però bé: mentre allà continuen amb la seva obcecació imperial i suïcida (“Espanya a la inòpia”), i mentre aquí hi ha qui manifesta que, si pogués, canviaria el sentit del seu vot de diumenge passat, des d’Europa, i de la resta del món, ens arriben (ho fan des de dilluns, ininterrompudament) els ecos de la premsa internacional, que ha destacat i destaca gairebé unànimement la incontestable aposta majoritària dels catalans pel sobiranisme: “El referendum és una demanda majoritària” (Financial Times); “La victòria dels separatistes augmenta la possibilitat d’un referèndum” (The New York Times), són els titulars, d’aquest dimarts, de dos dels mitjans de bandera (si en voleu veure més mostres, cliqueu aquí).

vw

No sé com acabaran posant-se d’acord el cap de files de CiU i el d’ERC (partit que ha passat a ser la segona força del Parlament, i això tampoc es pot rebatre), però mentrestant avui mateix hem pogut veure la foto de Josep Maria d’Abadal (AMI), Muriel Casals (Òmnium Cultural) i Carme Forcadell (ANC), junts i decidits a ser els garants del futur referèndum, que per la seva banda Esquerra ha proposat, per boca de la secretària general, Marta Rovira, que se celebri la tardor de l’any vinent, quan la llei de consultes ja haurà rebut amb tota probabilitat la corresponent coça de l’Estat espanyol i per tant la consulta haurà estat avalada per l’aixopluc de la legislació internacional.
Així doncs, i tornant a “l’estat de xoc” de què parlàvem al començament, em sumo a Quim Torra, que es mostra convençut que “estem més a prop que mai de posar fi al malson de romandre a Espanya”, i ho explica així (els subratllats són meus):

«Prescindint de les valoracions que cada u pugui fer dels resultats -jo m’esperava i desitjava la majoria excepcional del president Mas que pogués servir de palanca per avançar, conjuntament amb la segona posició d’ERC-, el que és una ximpleria és que els arbres dels resultats electorals no ens deixin veure el bosc d’una esplèndida majoria sobiranista i encara més abassegadora majoria pel dret a decidir. Coneixen les xifres, no m’hi estenc.

»Després han anat arribant els comentaris i avaluacions de la premsa internacional. Com podia ser que ells veiessin els resultats de manera tan diferent a com a mi em semblava? Doncs perquè senzillament, qualsevol individu no català -és a dir, amb sentit comú- arriba a la conclusió que amb aquests resultats Espanya ha estat liquidada de l’imaginari col·lectiu dels catalans.

»Sentit comú. Sobretot , sentit comú contra els polítics d’extrem centre, que, tot i que ja no és temporada, semblen sortir de nou com rovellons a l’octubre. I per sentit comú el meu germà, el qual en un aforisme digne de La Rochefoucauld, va dir-me ahir: “No sé per què li dónes tantes voltes. És molt senzill, es tracta de fer exactament tot el contrari del que vol el PP”. Irrebatible, tot i que jo hi afegiria: fer tot el contrari del que volen el PP, el PSOE i Ciudadanos.

»Es tracta, doncs, de tornar a centrar el debat on ara mateix hauria d’estar: treballar, junts, de manera incansable, per a l’estat propi, en base a uns resultats que avalen i legitimen el procés. Es tracta d’evitar l’enèsima fractura del bloc sobiranista per les discussions que molts dels qui viuen en les gàbies polítiques s’entesten a provocar. Es tracta de derrotar l’status quo, la Santa Aliança, el Círculo de Economía i el Círculo Ecuestre, Pedralbes i la Castellana. Es tracta de fer, sí, exactament el contrari del que voldrien que féssim el PP, el PSOE i Ciudadanos.

»Amb modèstia, però amb una certa legitimitat que em dóna haver criticat els pactes entre el darrer govern Pujol i el PP i els d’ERC per formar el tripartit, afirmo solemnement que fora de l’eix nacional no hi ha vida, mai no “catalanitzarem” ningú que no vol ser “catalanitzat”, que avui és necessari el pacte entre CiU i ERC senzillament per poder respirar, que el país no es pot permetre la no entesa, i que estic convençut, completament convençut, que d’una manera o altra s’assolirà.

»Avui -ahir per vostès- sembla que sabem que Oriol Junqueras prefereix no entrar en un govern de coalició. Llàstima, perquè penso que la solució passava per un govern d’àmplia base, fort, amb consellers de prestigi internacional (nivell Col.lectiu Wilson, per entendre’ns), que blindés el dia a dia i centrés els seus esforços en sortir de la crisi, és a dir, en assolir la independència. Jo al menys entenc que el que està en joc no és saber si posarem una escola bressol a Riudarenes, sinó la llibertat.

»Però és igual. L’acord hi ha de ser. El no acord és simplement ridícul, inimaginable, francescdecarrerístic. I en canvi… ¿a vostès no se’ls posa la mel a la boca d’imaginar-se el president Mas i Oriol Junqueras, junts, un faristol al costat de l’altre, la bandera catalana i la d’Europa al darrere, davant de la premsa de tot el món, al Palau de la Generalitat (i després a Madrid i després a Brussel.les) explicant que Catalunya emprèn democràticament i pacíficament, però de manera inexorable, el seu camí cap a l’ONU, amb calendari, sí, però sobretot amb il.lusió i esperança?

»Aquesta és la foto que terroritzarà Espanya, perquè significa volar tots els ponts autonòmics; aquesta és la foto que Mas i Junqueras han de regalar-nos perquè el país es torni a encendre de nou».

Una més: acaba de néixer, enmig del remolí, el Col·lectiu Oliba, creat i format per un grup d’artistes i intel·lectuals nord-catalans, amb el suport de diverses personalitats del Principat, “per explicar Catalunya al món francòfon” (que bona falta li fa, em temo). Anem sumant, doncs, fins arribar aviat al total.
___________________________________

[_{Il.lustració de l’entradeta: foto de Menorquins en perill d’extinció, grup del FB que manifesta el seu temor que després de la secessió de Catalunya l’Estat castellà extremi la munyida de la vaca balear i la pressió (la fiscal i les altres) sobre les Illes; si és així, haurem de veure fins a quin punt, i si aquest punt és també de ruptura)}]

Hem estat els últims 30 anys perdent el temps amb l’obsessiu determini de “fer pedagogia” a Espanya, amb la bonhomiosa intenció de fer entendre als seus capitostos polítics que l’Estat que governen i del qual estan tan orgullosos és en realitat una suma de països, de nacions, i que totes mereixen respecte i un tracte igualitari des de les instàncies estatals. De fet, aquesta dèria del catalanisme no arrenca pas de l’endemà de la mort del dictador, sinó de molt més enrera, pràcticament des de primera hora: la comprensió mútua havia de ser condició necessària per a la supervivència de les nacions no castellanes incloses (closes, més ben dit) en les fronteres estatals.
Però tot això no ha servit per a res: del 2010 ençà, els catalans ens hem adonat de la profunditat insondable de l’autisme castellà, i sense deixar de constatar-ho cada dia que passava, vam arribar a l’última Diada havent fet el canvi de xip del qual donava compte sense embuts la grandiosa manifestació ciutadana a Barcelona del mateix dia 11 de Setembre.
Uns mesos abans ja havíem assistit, alguns amb incredulitat, a la caiguda de cavall experimentada pel president Pujol, després d’haver encapçalat durant més de dues dècades aquella impossible missió d’anar a Madrid a picar ferro fred. Però no ha sigut menys sorpresa el canvi d’actitud, cap a una insospitada determinació, del President actual, que va recollir immediatament el guant del milió i mig de catalans que s’havien manifestat pacíficament i massivament la tarda de la Diada a favor de l’Estat propi (un servidor, que hi era, no vaig sentir ni un crit contra ningú ni contra res; i tampoc contra Espanya, que mai havia sigut tant un fantasma com aquell dia).
Tot i els escèptics que no se’l creuen (tota aquesta enorme molèstia se la pendria només per fer-la servir de “cortina de fum per tapar les retallades”) i que prolonguen la seva desconfiança més enllà de les eleccions avançades del dia 25, el cert és que Artur Mas està traçant un camí, i seguint-lo ell mateix i els seus, que ens ha de dur un dia, ja veurem amb quines marrades o dreceres, a ser un Estat novament d’Europa, sense noses espanyoles.
Mentrestant, els escèptics d’allà, quan han vist que això va de veres, s’han posat a bordar furiosament, i a hores d’ara el florilegi de despropòsits i pixades fora de test, d’insults i amenaces està fent ja un gros volum que aquí quedarà, imprès per a les generacions actuals i futures, com a mostra fefaent de quina mena de carceller ens va tenir segrestats durant 3 segles 3!

El matrimoni forçós del qual Catalunya es vol desfer (perquè s’ha convençut definitivament que la parella és un maltractador reincident i sense traces de voler deixar mai la violència) és la metàfora més a l’ús aquestes setmanes preelectorals, però encara és més exacta la del segrest del qual el nostre país és víctima, com va escriure amb contundència Salvador Sostres en un article de fa ja quatre anys al diari Avui (“Fritzl explicat als espanyols”).
Es tracta d’un segrest, efectivament, perpetrat fa tres-cents anys, i per això recordo la figura de l’article d’en Sostres cada vegada que sento algú de la Caverna, mediàtica o política, exclamant-se escandalitzats perquè el referèndum (només això: una simple consulta popular) que el President ha dit que té la intenció de convocar és, segons ells, “impossible” perquè és “il.legal”. La gran moma: la legalitat que Espanya s’ha confeccionat a mida per tenir-nos subjectats i rendibles.
A veure: ¿De quin cony de legalitat parlen, si a la base sobre la qual han edificat el modern Estat espanyol hi ha la il.legalitat d’un segrest comès amb la violència de les armes? ¿Que potser el Decret de Nova Planta borbònic no va passar per sobre de la “legalitat vigent” aleshores, atropellant-la sense manies? ¿Que no se l’han passat per l’engonal, la legalitat, cada vegada que han tornat a recórrer als bombardeigs? ¿Que potser no era il.legal, el cop d’estat franquista? I encara més: ¿per ventura les lleis, pel sol fet de ser-ho, són indestriablement morals, independentment de qui les hagi promulgat, com ens volen fer creure aquests cretins que afirmaven sense rubor en el seu lamentable manifiesto que el trànsit del franquisme a la democràcia es va fer “de llei a llei”?
He parlat de la Caverna madrilenya, però aquests dies estem descobrint que les barrabassades que es diuen per dinamitar el procés sobiranista català i mirar d’impedir-lo com sigui provenen de tots els punts de la geografia espanyola. Ho veiem cada dia a través de les planes del diari El Punt Avui, que en fa un resum i replica complidament, mitjançant diversos col.laboradors autoritzats, les més bèsties.
En aquesta croada anti-independentista, però, destaca pel seu entusiasme el PP des de Catalunya mateix, al capdavant del qual hi ha la hiperactiva Alícia Sánchez-Camacho, que acaba de donar el vistiplau -si és que no ha sortit directament de la seva brillant testa- el vídeo que he penjat més amunt, i que fa enrojolar de vergonya aliena. Però més enllà del ridícul de la historieta del senyor Garcia (nom que, per cert, no deu ser tan castellà, si a les terres de l’Ebre hi ha un municipi que es diu exactament així, encara que aquesta no és la qüestió), un no pot deixar d’admirar-se de la pobresa dels arguments que exhibeixen per defensar el seu unionisme recalcitrant.
Fa una vintena llarga d’anys, en un càmping de Navarra on passàvem uns dies d’estiu, un grupet d’espanyols es fotien ostentosament (parlant alt i mirant-nos de reüll) de les pretensions independentistes dels catalans dient que, arribat el cas, ens tallarien l’aigua de l’Ebre!… desviant-ne el curs, suposo (¿com pot ser que no se’ls hi acudís de fer-ho amb el Tajo, que també penetra impunement a Portugal, separatista primer i després sobirana?). De llavors ençà, l’argumentari unionista no ha pas evolucionat gaire, per no dir gens, com podem comprovar diàriament. Avui mateix, la Fúria de Blanes ha dit en un míting que podria passar que, mentre a Catalunya estem penjats de la parra que ens ofereix “el senyor Mas” (el pastor del ramat i l’iniciador i màxim culpable de la “deriva independentista”), a Espanya “les altres comunitats” fessin “els deures”… Vaja, doncs això sí que seria tota una novetat! De fet, aquest és el destí que els espera al final del llarg i estúpid recorregut de l’AVE centralista, i d’aquí vénen totes les corredisses i totes les mans i mànigues de darrera hora.

Hi ha un parell de coses, però, que sí que han canviat, de manera radical: en primer lloc, que les parides que s’evacuen al mig de la via, dia sí dia també, per parar el tren independentista, a molta de la gent d’aquest país ja no ens fan ni fred ni calor: entren per una orella i surten per l’altra, com ha dit algú. L’altra cosa és que, a diferència d’abans (fins fa quatre dies), ara hi ha ulls que ens observen des de fora de l’Estat, i orelles que escolten atentament les raons d’uns i altres. I per tant deuen haver constatat, com fem des d’aquí des de fa anys i panys, que d’arguments que expliquin els hipotètics beneficis que proporcionaria a Catalunya continuar dins d’Espanya no se n’ha sentit ni un. I suposo que no tardaran a entendre, com nosaltres, que és així per un motiu ben senzill: perquè no en tenen cap. Cap ni un.

___________________________________

[_{Il.lustració de l’entradeta: Guillem Cifré, a EPA}]

Abans-d’ahir, dilluns, la vila de Salt, la més populosa de la comarca del Gironès després de la capital, va entrar a formar part de l’Associació de Municipis per la Independència, havent respost afirmativament a la moció presentada pel grup municipal Independents per Salt (IPS) per tal que la ciutat s’hi adherís. Van votar-hi a favor els dos regidors d’IPS, vuit (de nou) de CiU (incloent-hi l’alcalde, Jaume Torramadé, d’Unió, que també és el president de la Diputació gironina) i un del grup Mixt, Carles Bonet (ex-Plataforma per Catalunya).
Era la segona vegada que es votava pel mateix motiu, després d’haver-ho fet sense èxit el mes de desembre. Les coses estan canviant. No direm a marxes forçades, que a més de fer lleig, aquí, resulta una expressió inadequada i inexacta, però sí que ho fan de pressa. Estem vivint dies històrics, i el d’avui ho ha sigut de manera especial (com a culminació del procés imparable que vam manifestar inequívocament entre tots la tarda de la Diada), amb l’anunci, previsible, que ha fet el president Mas de dissolució del Parlament i la consegüent convocatòria d’eleccions pel diumenge 25 de novembre, i que tot pinta que seran transcendentals de cara al futur pròxim del nostre poble, disposat com es troba a fer els següents passos necessaris fins a l’emancipació nacional.
Després de les quatre ratlles amb què us he explicat per sobre l’adhesió a l’AMI del municipi on visc (i del qual avui podem estar genuïnament orgullosos), us convido a compartir unes ratlles de l’assemblea local Salt per la Independència que m’han arribat avui mateix via correu electrònic:

«Gràcies a tots pel que avui hem aconseguit! Salt ja està adherit a l’Associació de Municipis per la Independència. Permeteu-nos, però, una reflexió i recomanació feta des de l’Assemblea del Gironès:

( + ) Us enviem el vídeo oficial de l’ANC i fotografíes de l’ANC.

Youtube: http://youtu.be/_xFDj27y_xE [El vídeo, magnífic, és el que he penjat a l’entradeta d’aquesta plana]
Vimeo: http://vimeo.com/assemblea/11s2012

Galeria de fotos:

 http://www.flickr.com/photos/assemblea/sets/72157631523400718/

_________________________________

[Foto de l’entradeta: Martí Artalejo, a Llibertat.cat. Correspon al dia que l’ANC local va penjar al campanar de l’església de Sant Cugat una estelada gegant feta amb l’aportació de centenars de veïns saltencs, com un acte més dels que va organitzar l’Assemblea durant la “Marxa cap a la independència” que confluiria en la gran manifestació popular de la Diada]

Un oportú llamp (llamp me mati!, deia jo l’altre dia, i mira…) em va deixar sense connexió a la xarxa l’endemà mateix de la manifestació gegant de la Diada per l’Estat propi, i la sensació d’aïllament en dies de tanta hiperactivitat política i tertuliana va tenir la contrapartida de permetre’m pair tranquil·lament la gran sacsejada del contundent milió i mig de manifestants presencials pels carrers de Barcelona, ciutat que aviat passarà a ser la capital del país amb tots els ets i uts.
Així, com a significat exemple, he sentit per ràdio la combativa Alícia Sánchez-Camacho que replicava la frase d’Artur Mas “El poble està per sobre de la Constitució” recordant-li que ell és president “gràcies a la Constitució”. Doncs no, senyora, més aviat és al revés: la Constitució espanyola, que els espanyolistes com ella han elevat a la categoria de sagrada Bíblia intocable fins a la més insignificant coma, existeix per contagi, diguem-ho així, de la democràcia republicana catalana. ¿O potser es pensa, l’Alícia, que llavors devia tenir pocs anys, que l’exemplar Transició espanyola es va produir espontàniament, per iniciativa en tot cas dels demòcrates de tota la vida que a Espanya van sortir de sobte i de sota no se sap quines pedres?
Artur Mas, i tots els que el van precedir, començant per Josep Tarradellas, que va poder tornar a Catalunya poc després de la també milionària manifestació del 1977, és president, doncs, gràcies a aquella pressió popular de tot un país, el nostre, que mai ha deixat de ser nítidament democràtic, malgrat totes les repressions imperialistes i feixistes espanyoles.
Una altra cosa que es va guardar prou de tenir en compte la presidenta del PPC és que Catalunya, amb totes les seves especificitats polítiques i culturals, és uns quants segles anterior a la Constitució espanyola: com va recordar l’altre dia el president Mas a Madrid, ell és el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Aquest país ve de lluny, senyora, i anirà molt més lluny encara, i ho farà sense aquests companys de viatge que només li permeten portar la motxilla de la intendència i que no li deixen ni parlar en pau la seva llengua.
Experta com és a amagar l’ou, l’Alícia del país de les meravelles es va ficar trepitjant fort en el jardí dels números: va insistir en els “6 milions” de catalans que no van anar a la manifestació de la Diada, i que per això, tirant pel broc gros, segons ella no són independentistes. Brillant deducció! La mateixa que fan servir, però en sentit contrari, quan tradueixen les audiències televisives en acceptació de la Roja i allò que li fan representar: entusiasme i unidad nacionals, sense tenir en compte per a res els indiferents i els que miren la TV amb ganes explícites de veure perdre la selecció (obligatòria) espanyola de futbol…
Tot amb tot, els números quedarien meridianament clars amb un referèndum que preguntés explícitament als catalans si són partidaris o no de ser un Estat d’Europa. La resposta de l’ínclita política blanenca davant aquesta opció va ser la consabida: ella no pot estar-hi d’acord de cap manera “perquè les lleis [espanyoles, naturalment] no ho permeten”! Acabáramos, doncs.
En el capítol de les xifres de la Diada, no podem deixar d’esmentar també la que va donar la titular de l’ambaixada espanyola a Barcelona: segons els seus comptables, els manifestants van ser 600.000, i encara gràcies. Tot seguit, i per deixar clar qui té la paella legal pel mànec, en aquest fantàstic Estat de les autonosuyas, al Congrés dels diputats PP i UPyD van votar desfavorablement la ILP promoguda per Acció Cultural del País Valencià i que demanava, amb l’aval de més de 600.000 firmes, la reciprocitat entre TVC i Canal 9… Ja s’ha vist, doncs, el respecte que senten per aquesta màgica xifra: simplement, se l’han passat per l’engonal.

Un respecte que sí que senten, oh i tant!,  i que reclamen insistentment per a mitja dotzena de famílies castellanoparlants que viuen a Catalunya i que exigeixen que els seus fills siguin educats en castellà, bandejant la llei d’immersió lingüística (que el TC va estripar), i passant-se pel folre al mateix temps, el PP i adlàters, les més de 100.000 famílies que volen la immersió lingüística al País Valencià. Atès aquest curiós criteri, doncs, podem imaginar el cas que farien a la reclamació sobiranista si la manifestació del dia 11 hagués sigut de 7 milions de catalans: aixecarien immediatament la bandera de la defensa d’aquella hipotètica minoria silenciosa, i és clar que sí.

Sortint d’aquesta estúpida espiral de números, però, toca parlar en termes de futur, i cap a aquest futur s’han començat a dibuixar els primers moviments, ara com ara esperançadors els que vénen de la part catalana. La majoria de paisans sembla que aproven els que ha fet el president Mas tot just en una setmana, amb el seu discurs solemne a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat i encara més la conferència que va pronunciar a Madrid, davant un auditori mut de sorpresa (… i de respecte?), i amb la trobada que tenia compromesa amb la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. I aquest cap de setmana ha reblat el clau de cara als seus, en el marc de l’escola d’estiu del partit (alhora que el PSC celebrava la seva anual Festa de la Rosa, aquest any més pansida que mai, tot i l’estel·lar participació de Pérez Rubalcaba, atent com sempre a les musaranyes quan es tracta de Catalunya i dels seus presumptes socis catalans).
Tot indica que aquí la gent es va posant les piles, i el vertigen que provocava la idea d’un esdevenidor amb llibertat es va canviant en coratge i ganes de materialitzar-la com més aviat millor, però seguint ordenadament els passos necessaris per arribar-hi amb èxit.
Per la banda espanyola, el silenci inicial (amb el clamorós silenci particular de Mariano Rajoy, que només ha obert la boca per titllar de lío la impressionant manifestació de Barcelona) ha anat seguit de les previsibles desqualificacions i amenaces de tota mena: que si la Constitució, que si l’exèrcit, que si el boicot dels consumidors espanyols i la consegüent baixada de vendes, que si la UE no ens admetria com a Estat membre… En aquest últim punt ja fa dies que van moure’s perquè fos així, però no se’n van sortir. Vegeu com explica l’estat de coses Vicent Partal en aquest article: “Barroso obre la porta de la UE a Catalunya” . Aquests dies els articles editorials del director de VilaWeb s’estan convertint en una útil guia per a navegants. Per veure en positiu el panorama que se’ns obre de bat a bat, no us perdeu tampoc aquests: “Quins estats votarien en favor nostre?” i “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les”.
Pel que fa al suposat boicot dels espanyols emprenyats, una observació: si en correspondència Catalunya deixés de comprar productes espanyols, ¿on durien les exportacions que deixessin de fer al mercat català? Hi han pensat, en això, els apocalíptics?
Acabo aquest apunt (novament quilomètric, disculpeu) amb un parell de recordatoris de l’Espanya més tolerant, que tanmateix existeix, encara que ens arribi amb comptagotes. El primer és el del seleccionador espanyol precisament de la Roja, Vicente del Bosque, que va deixar astorat més d’un fa poc declarant que ell creu que Catalunya té perfecte dret a independitzar-se i a triar el camí que vulgui. Com vaig dir l’altre dia a propòsit d’unes manifestacions semblants de Miguel Bosé, espero que l’home no sigui represaliat pel seu atreviment (cosa que tampoc seria estrany en un home que va ser desplaçat de la banqueta del Real Madrid galàctic, tot i que l’equip anava líder de la competició lliguera, i només perquè l’home es veu que no tenia prou glamour en aquell col·lectiu tan xulo).
L’altre l’escric pensant expressament en el comentari que em va deixar en aquell post que he dit una noia, la Belén de Madrid, en el sentit de deixar constància que no estem sols, i tampoc Espanya enllà. Es tracta d’aquest notable paper d’un periodista andalús, que ell sí que diu per endavant que és perfectament conscient que amb les seves declaracions se la juga: “Entiendo que me van a llover tortas por todas partes, pero lo escribo como lo siento: envidio a los catalanes”. (Javier Salvador: “Envidio a Cataluña”).

___________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Barcelona vista des del satèl·lit el dia 11 a la tarda. La llarguíssima taca marronosa (fixeu-vos que inclou la rambla de Catalunya i un tros de la Gran Via fins a la plaça de la Universitat, i altres, que no estaven en la ruta) són els manifestants congregats, estimats aquesta vegada en 600.000, i no en 65.000 com van tenir la barra de dir alguns comptadors professionals en la manifestació del 10 de juliol de fa dos anys, que també superava el milió de persones: és evident que progressem, doncs, fins i tot a ulls dels nostres benvolguts adversaris]

Qui ho havia de dir! No m’hauria esperat mai sentir de boca del cantant Miguel Bosé les declaracions que va fer abans-d’ahir al programa de tarda de TV3 “Divendres”, i que sintetitza aquesta, destacada ahir pel diari Ara: “Estic convençut que veuré canviar la geografia de la Península”…
He de confesar que la meva opinió sobre el cantant espanyol (panameny de naixement) era més aviat negativa, ja des de la primera cançó que li recordo, Ana, que em semblava francament mediocre, igual que la seva escassa veu (la que sortia d’aquell disc), i des de llavors la seva carrera l’he vist sempre amb indiferència, fins al punt que no tinc ni idea de què ha estat venent, tots aquests anys. Tampoc hi ajudaven els seus orígens familiars, on jo creia que recolzava descaradament part del seu èxit, igual que en la seva (calculada?) ambiguïtat sexual dalt de l’escenari (en la primera època els seus sinuosos moviments inspiraven sagnants comentaris dels mascles ibèrics d’aquell temps, però aquesta llenya també serveix per fer bullir l’olla) i a baix.
Però això rai: l’ambigüitat que m’emprenyava d’en Bosé era precisament en la relació amb les aspiracions nacionals de Catalunya; jo el tenia ficat en el sac dels artistes espanyols compromesos amb tota classe de causes (en Bosé mateix és “membre ambaixador” de l’ONG Fundació Lluita contra la sida) la progressia dels quals acabava, però, on començava la causa nacional catalana. No voldria confondre’m, perquè estic parlant de memòria, però aquesta era la impressió que me n’havia quedat.
Si anés equivocat, rectificaria sense cap problema. Però tant se val: en vista de la despenjada de dimarts passat, queda clar que toca canviar de parer, i congratular-se que el papitu de Madrid hagi tingut els…, el valor de venir a la Televisió de Catalunya (tan castigada últimament pels dards verinosos de la Caverna) a dir això que ha dit. I posats a fer, desitjar-li que a la seva terra no li passin factura per haver-se pronunciat tan clarament.
Ja era hora!, i si algú més d’allà baix pensa igual i ens fa el favor de venir a fer-nos-ho saber (i fer-ho saber a la resta d’Espanya, que encara té més mèrit), benvingut sigui.

[Si voleu sentir la part de l’entrevista en què respon preguntes sobre política, la trobareu a partir del minut 9].

Aquí us deixo el resum de l’entrevista publicat pel diari Ara:

«Miguel Bosé ha entrat al debat sobre la independència de Catalunya. Ho ha fet sense pèls a la llengua i en declaracions al programa de TV3 ‘Divendres’, on ha parlat de qüestions professionals i també de política.

»Sobre la manifestació independentista de la Diada, el músic ha afirmat: “Jo crec que veuré canviar la geografia de la península, n’estic absolutament convençut, hi estem abocats”. Segons ell, l’autodeterminació de Catalunya arribarà aviat perquè “les coses roden per si soles, i […] el que no pots fer és forçar un poble a ser una cosa diferent del que vol ser, i tampoc pots individualment forçar les persones. I la suma de persones fa un poble”.

»Bosé també ha aconsellat iniciar el camí cap a l’estat propi “pensant, per si de cas, que estareu sols”, ja que recomana no donar per fet “coses que us agradaria que hi fossin quan hi ha moltes raons perquè no es donin”. En aquest sentit, ha reblat: “No entén la vostra postura qui no necessita el que vosaltres necessiteu”.

Indiferent amb els toros

»Preguntat sobre la qüestió taurina, Bosé, envoltat de toreros a la seva família –el seu propi pare ho era–, ha assegurat que no hi té cap afició ni interès i, respecte de la prohibició a Catalunya de les corrides, ha deixat anar: “Feu el que us surti de les pilotes”.

»El cantant participarà en el disc de la Marató de TV3, en què cantarà la cançó de Lax’n’Busto ‘Tornarem’. “És un plaer participar en causes com les que plantegeu a TV3”, ha assegurat, tot afegint que “es nota molt com de solidària és Catalunya quan se li proposen temes nobles”».

No estic pas tirant coets, i sóc conscient que es tracta d’una petita complicitat en un mar –o en una estepa– d’incomprensió o d’indiferència espanyola (deixem de banda l’hostilitat manifesta), però no deixa de ser un signe més d’un canvi que s’està produint ara mateix al nostre país (i fora), i que té lloc a ulls vistents de qui hi vol veure. I de tota manera, poseu de costat les confessions del noi Bosé amb l’astracanada que va deixar anar el pastor Alamán l’altre dia i valoreu. Per cert, els lladrucs casernaris del personatge han saltat, aquests també, les fronteres espanyoles: “Spanish colonel threats military intervention against Catalan independence”, a Foxy News.

__________________________________

[_{Foto de l’entradeta: lahiguera.net}]

Josep M Fusté, el que havia sigut jugador i més tard entrenador del FC Barcelona, va comentar un dia, parlant d’en Carles Puyol, que estava convençut que el cognom del capità del Barça hauria de ser “Pujol”, amb jota, i que la forma actual devia venir, amb tota seguretat, de la transcripció lliure que en va fer algun funcionari vingut de les Castelles en algun moment concret de la història de la família o del país, quan aquest ja estava sotmès a aquelles.
És perfectament possible que sigui així, tenint en compte que el so de la jota catalana és inexistent en castellà, i tenint en compte com ha tractat tradicionalment Castella les especificitats culturals dels successius pobles que ha dominat des que va tenir l’enginyosa idea de convertir-se en un imperi i viure a les costelles dels pobles i subjectes conquistats, i d’imposar-los al mateix temps les seves, d’especificitats culturals…
Aquest arranament funcionarial que apuntava el senyor Fusté (nascut a Linyola el 1941, fóra probable doncs que tingués informació de primera mà de casos semblants) deu explicar també l’existència de cognoms catalans amb una grafia que té tota l’aparença de no correspondre a la presumible forma original, com ara Puyal i Pujalte (‘Puig-alt’, en ambdós casos), Lanao (‘Lanau’?), Capel, Cayol, Nolla, Toy, Parés, Pomés, Fainé, Olivé, Sallés, Farrés, Xargay, Margal, Xargayó, Canfrán (?), Marimón, Rubirosa, Viñas, Viñolas, Bassas, Querol, Carol, Cassadó… i tants altres.
És clar que estem parlant d’uns temps reculats en què molta gent no sabia llegir ni escriure, ni tan sols el propi nom, i en devien fer prou tenint-ne un d’adjudicat (o autoadjudicat), que els fos propi i útil, o utilitari, és a dir, que servís per distingir-los de la resta dels paisans o convilatans. En aquest context, la correcció ortogràfica devia tenir molt poca importància, o cap. I de fet no en té cap, d’importància, o només molt relativa: ja vam dir l’altre dia, parlant d’aquest mateix tema, que els cognoms no tenen pas valor de significat, i per tant que la grafia del cognom Pomés, per exemple, no correspongui a la de la forma normativa pomers és completament irrellevant. O hauria de ser-ho.
M’acabaré d’explicar tot seguit, però torno un moment a la figura de l’hipotètic funcionari enviat pel Govern castellà a censar les terres de missió catalanes i la seva impagable feina, com una aportació més de les moltes que l’Imperi ha escampat entre nosaltres sense estalvi al llarg de tot aquest temps de fructífera unitat.
Podríem parlar de la manera castellana literal de pronunciar noms propis catalans que duen el dígraf ch –com la forma arcaica, o pre-fabriana, dels topònims Vich o Massarach, per exemple, o cognoms com Mallarach, Sabench, Samaranch o Novich–, o la impossibilitat quasi física que tenen molts castellanoparlants de pronunciar Sabadell, Llull, Collell, Maragall, Puig-reig, Valldoreix, Colom, Belem, Joaquim*, etc, etc, que donen fe de l’estranya naturalesa d’aquella unitat tan política com metafísica que sempre ens han volgut entaforar. Però hi ha un cas revelador de la petja graponera dels servidors de la uniformitat castellana: el cognom Castañ, posem per cas (que és el que jo tinc documentat), escrit així, no pot ser sinó una adaptació barroera de la forma catalana Castany, perquè en castellà la lletra -ñ en posició final no es dóna mai. Aquest meravellós exemple hauria quedat així, doncs, penjat en terra de ningú, cantant com una cloïssa…

Dit això, no és estrany que en un moment donat, durant els primers temps de la Transició, en què semblava que finalment podríem lligar els gossos amb llangonisses i apedaçar els nombrosos estrips comesos en el nostre model cultural, tingués lloc una mena de moda normalitzadora que pretenia corregir els cognoms mal escrits, i fins i tot l’Administració es va posar al costat dels que es van arromangar i posar-se a la feina. Vam veure així els propietaris de cognoms com Planas i Carreras, Viñas i Viñolas, Blanch, Samaranch, Salisachs, Llach, Aymerich i Sabench, etc, convertint-los, i fent-ho constar en els papers oficials, en Planes i Carreres, Vinyes i Vinyoles, Blanc, Samaranc, Salisacs, Llac, Aimeric i Sabenc, respectivament.
Era un esforç fins a cert punt justificable (com ara el canvi de grafies castellanes per les catalanes corresponents: Viñes/Vinyes, Puyol/Pujol…), però més enllà d’això perfectament prescindible: la grafia del cognom Planas seria tan correcta com la de Planes, ja que la terminació en -as o en -es aquí no s’hauria de veure pas necessàriament com a marca de plural (igual com passa amb el topònim Atlas, que un dia algú va decidir normalitzar, de forma absurda, en Atles).
Insistim-hi: els noms propis no signifiquen, sinó que designen, i tant és així que de la mateixa manera que en el seu moment es van extreure de la geografia, de la natura, de les característiques físiques de les persones o de la seva procedència geogràfica, etc, podrien haver estat perfectament inventats, i per tant ser totalment buits de contingut. (De fet, així passa per exemple a Cuba, per bé que només amb el nom de pila o de fonts: la gent és lliure de triar el que més li abelleixi).
Això potser complicaria un xic més les coses des del punt de vista burocràtic, potser sí, però no gaire més: que els noms propis s’escapin (un xic o molt) de la normativa pot ser un conyàs (a les pel·lis anglosaxones veiem sovint com l’oficinista demana que li lletregin un cognom que pot ser escrit de tres o quatre maneres diferents i pronunciat igual en totes…), però la personalitat bé val una missa, no?

Vam començar parlant de la laxitud amb què alguns periodistes, i particularment els esportius, encaraven la pronúncia dels cognoms estrangers, que formen part de la seva matèria primera professional, i acabarem amb un parell de referències més en aquest camp.
La primera és la del periodista Joaquim Maria Puyal, que molts tenen pel seu mestre, i en aquest aspecte (també) en dóna mostres: el seu interès per dir correctament el nom dels jugadors dels partits que ell retransmet per Catalunya Ràdio és proverbial, i més d’un n’hauria de prendre exemple.
L’altra, que m’ha estat ballant pel cap tota l’estona que he dedicat a escriure aquesta mica de paper, és una tertúlia esportiva en què participava Jordi Robirosa –Rubi per als amics– i on, parlant de Sandro Rosell, el president del Barça, l’amic Jordi va interrompre el curs de la conversa per precisar, amb aquell somriure seu tan ample, que calia pronunciar Rosell, amb essa sonora, tal com s’escriu. Doncs sí i no, Jordi: si Rossell és un diminutiu de ros, com sembla, el seu propietari té el perfecte dret de pronunciar el seu cognom amb essa sorda, tant se val com sigui escrit. El valor ortogràfic és, o podria ser-ho, aquí, molt aleatori, i en tot cas el propietari hauria de tenir l’última paraula.
La facècia té un paral·lelisme molt clar en el cognom del futbolista Carles Puyol amb què m’he començat a enrotllar avui: a Catalunya tothom el pronuncia religiosament com s’escriu, PU-IOL, i en canvi a les emissores espanyoles o sud-americanes tothom, o quasi, li diuen PUJOL, pronunciat a la manera catalana. Això és: en aquest beneït país, i en aquest punt concret (i no és pas l’únic, ai las!) resulta que som més papistes que el papa.

[*] La parella de fet que retransmet les grans voltes ciclistes per a TVE aquests dies ens ha divertit d’allò més relatant les gestes del campió català Joaquim Purito Rodríguez, i pronunciant de manera variopinta el seu nom; però han aprofitat a més l’ocasió per fer un nou pas de rosca amb el britànic Chris Froome, que ara ha passat a dir-se FRÚMÉ. Cosas veredes…