L'Hereu Riera

Fa dies que estic llegint Tristos tròpics, el llibre* on Claude Lévi-Strauss explica les seves peripècies aventureres i científiques –de fet, la seva peripècia vital– en l’enormitat de les terres interiors del Brasil; i ho faig a glops, perquè, a més d’etnòleg –i filòsof i moralista–, Lévi-Strauss era un escriptor notable, i llegir-lo és un plaer. Però, dient-les molt ben dites, diu coses terribles.
I ve’t aquí que fa poc he topat amb unes seves reflexions que m’han deixat estupefacte. Ja ho avisava en Manuel Delgado a la introducció: «Testimoni privilegiat de com naufraguen les cultures, potser l’etnòleg entén, amb aquesta incòmoda consciència, la dimensió real de la seva sort i de la seva misèria: la de ser un dels últims a veure i palpar aquest tresor immens que és la diferència, un tresor que no ha sabut merèixer Occident, aquesta platja, no menys trista, on arriben a morir els déus. L’antropologia no és només una ciència: és també un estat d’ànim».
A partir d’una anècdota que Lévi-Strauss va viure en una trobada de grups nambiquara propiciada per ell mateix amb la intenció de fer-ne un cens aproximatiu [el cap de la seva tribu d’acollida havia simulat, davant els indígenes dels altres poblats, que llegia uns gargots fets per ell anteriorment en un bloc de notes, i tot això amb la idea sola de guanyar prestigi als seus ulls], l’etnòleg francès fa una llarga dissertació sobre el fet de l’escriptura que comença així: «L’escriptura havia fet la seva aparició entre els nambiquara, però no pas de resultes d’un laboriós aprenentatge, com caldria esperar. El seu símbol havia estat aprehès, mentre que la seva realitat continuava essent estranya. I això amb una finalitat sociològica, més que intel·lectual (…). Un indígena encara a l’Edat de Pedra havia endevinat, en lloc de comprendre-ho, que el gran mitjà per entendre’s podia almenys servir per a d’altres fins».
Seguint el fil de les seves reflexions, Lévi-Strauss fa un repàs històric en què, després de constatar que la invenció de l’escriptura va tenir lloc després de la revolució neolítica, busca infructuosament el binomi escriptura/progrés que podríem suposar com el resultat natural d’una eina capaç de transcendir la memòria individual i construir «la consciència durable d’un projecte» col·lectiu.
En canvi, diu, «res del que sabem de l’escriptura i el seu paper en l’evolució humana justifica una tal concepció».

«Si es vol posar en correlació», continua , «l’aparició de l’escriptura amb certs trets característics de la civilització, caldrà investigar en un altre sentit. L’únic fenomen que ella ha acompanyat fidelment és la formació de les ciutats i els imperis, és a dir, la integració d’un nombre considerable d’individus en un sistema polític, i la seva jerarquització en castes i en classes. Tal és, en tot cas, l’evolució típica a la qual assistim, des d’Egipte fins a la Xina, quan apareix l’escriptura: sembla afavorir l’explotació dels homes, abans que la seva il·luminació. Aquesta explotació, que permetia reunir milers de treballadors per constrenyê’ls a feines extenuants, explica el naixement de l’arquitectura millor que la relació directa que havíem encarat. Si la meva hipòtesi és exacta, hem d’admetre que la funció primària de la comunicació escrita és la de facilitar l’esclavitud. L’ús de l’escriptura amb finalitats desinteressades per tal d’obtenir-ne satisfaccions intel·lectuals i estètiques és un resultat secundari, i encara més quan no es redueix a un mitjà per reforçar, justificar o dissimular l’altre».
«Si l’escriptura no fou suficient», diu més avall, a propòsit dels successius imperis de l’Àfrica indígena i de l’Amèrica precolombina, «per consolidar els coneixements, era potser indispensable per enfortir les dominacions. Mirem més a prop nostre: l’acció sistemàtica dels Estats europeus en favor de la instrucció obligatòria, que es desenvolupa en el decurs del segle XIX, va conjuntament amb l’extensió del servei militar i la proletarització. La lluita contra l’analfabetisme es confon així amb l’enfortiment del control dels ciutadans per part del Poder, ja que és necessari que tothom sàpiga llegir perquè aquest pugui dir: la ignorància de la Llei no excusa del seu compliment.
»L’empresa va passar del pla nacional a l’internacional, gràcies a aquesta complicitat que es va entaular entre joves Estats –enfrontats amb problemes que van ser els nostres fa dos segles– i una societat internacional de posseïdors, intranquils per l’amenaça que representen per a la seva estabilitat les reaccions de pobles mal portats per la paraula escrita a pensar en fórmules modificables a voluntat i a exposar-se als esforços d’edificació. Accedint al saber assentat a les biblioteques, aquests pobles es fan vulnerables a les mentides que els documents impresos propaguen en proporció encara més gran. Sens dubte, la sort està tirada. Però, al meu poblat nambiquara, les testes fortes eren alhora les més sàvies. Els que no es van solidaritzar amb el seu cap després que aquest va intentar jugar la carta de la civilització (tot seguit de la meva visita fou abandonat per la major part dels seus) comprenien confusament que l’escriptura i la perfídia penetraven entre ells de comú acord».
_________________________________

Addenda: Escric això el mateix dia (sense haver-ho buscat) que el TSJC ha de dictaminar sobre el recurs a la sentència anterior del Tribunal Supremo que va dictaminar que el castellà havia de ser també, juntament amb el català, llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya. No cal dir que no n’espero res de bo. ¿Què n’hem d’esperar, d’una gent (vestida amb toga, amb sotana, amb uniforme militar o amb trajo i corbata, tant se val) que sabem de sobra que tenen més que clar (i encara més perquè és l’única cosa que volen veure, l’única cosa que els importa de debò) que el gran mitjà per entendre’ns pot servir per a d’altres fins?
__________________________________

[*] _{Claude Lévi-Strauss (1955), Tristes trópicos. Barcelona: Paidós. [La traducció és meva]}