Malestar davant l’islam, “l’Occident d’Orient”
Deixa un comentariEls tràgics fets ocorreguts la setmana passada a Tolosa de Llenguadoc (l’assassinat d’un grup d’alumnes d’una escola jueva a mans d’un tal Mohamed Merah, que finalment va ser abatut per les bales de la policia francesa), han deixat en l’aire una vegada més aquella estranya sensació barreja de sorpresa, consternació, ràbia i inquietud que provoquen aquesta mena d’actes, que no paren de succeir-se, i les seves obscures motivacions (perquè n’hi deu haver alguna: el cervell humà és capaç d’unes profunditats molt negres), que a un se li fan inaferrables, es mirin com es mirin.
Doncs, casualment, em sembla haver trobat algunes de les claus remotes d’aquest conflicte somort (però sempre a punt de revifar) en la lectura novament del llibre de Claude Lévi-Strauss que vaig citar aquí fa uns dies, Tristos tròpics, i que va ser escrit entre els mesos d’octubre de 1954 i març de 1955. És a dir, que l’he tingut tota la vida a la meva disposició i tot just ara m’ha arribat el seu testimoniatge (que, val a dir-ho, la correcció política avui potser faria impossible), tant se val. “L’obra de Lévi-Strauss”, escrivia Gabriel Janer Manila ara fa quatre anys, arran de la lectura d’aquest llibre, “ens obliga a detenir el pas i a observar la naturalesa massacrada del nostre temps, la destrucció accelerada de la diversitat, les putrefaccions contemporànies. Però no pretén canviar el món ni salvaguardar res. No cerca perpetuar la diversitat. Li és suficient preservar-ne el record”.
El cert és que el text de l’antropòleg francès evidencia les enormes dificultats que aquesta diversitat, a causa dels sediments tan distints on enfonsa les arrels, té plantejades ja no per a alguna forma eventual d’ecumenisme, sinó tan sols per a un simple acostament i comprensió mútua que desemboquin en un mínim respecte i que facin possible la convivència pacífica. I sembla que el curs del temps està donant la raó a aquest pessimisme, al “realisme ben informat” plasmat a les planes que Lévi-Strauss escriu sobre aquest desencontre crònic.
En reprodueixo uns fragments:
Doncs, casualment, em sembla haver trobat algunes de les claus remotes d’aquest conflicte somort (però sempre a punt de revifar) en la lectura novament del llibre de Claude Lévi-Strauss que vaig citar aquí fa uns dies, Tristos tròpics, i que va ser escrit entre els mesos d’octubre de 1954 i març de 1955. És a dir, que l’he tingut tota la vida a la meva disposició i tot just ara m’ha arribat el seu testimoniatge (que, val a dir-ho, la correcció política avui potser faria impossible), tant se val. “L’obra de Lévi-Strauss”, escrivia Gabriel Janer Manila ara fa quatre anys, arran de la lectura d’aquest llibre, “ens obliga a detenir el pas i a observar la naturalesa massacrada del nostre temps, la destrucció accelerada de la diversitat, les putrefaccions contemporànies. Però no pretén canviar el món ni salvaguardar res. No cerca perpetuar la diversitat. Li és suficient preservar-ne el record”.
El cert és que el text de l’antropòleg francès evidencia les enormes dificultats que aquesta diversitat, a causa dels sediments tan distints on enfonsa les arrels, té plantejades ja no per a alguna forma eventual d’ecumenisme, sinó tan sols per a un simple acostament i comprensió mútua que desemboquin en un mínim respecte i que facin possible la convivència pacífica. I sembla que el curs del temps està donant la raó a aquest pessimisme, al “realisme ben informat” plasmat a les planes que Lévi-Strauss escriu sobre aquest desencontre crònic.
En reprodueixo uns fragments:
«Però subestimaríem Tàxila si la reduíssim al lloc on durant alguns segles tres de les més grans tradicions espirituals del Vell Món van viure l’una al costat de l’altra: hel·lenisme, hinduisme, budisme. Perquè la Pèrsia de Zoroastre també hi era present i, amb els parts i els escites, aquesta civilització de les estepes es combinava allí amb la inspiració grega per crear les joies més belles mai sortides de mans d’un orfebre. Quan aquests records no estaven encara oblidats, l’islam va envair la comarca per no abandonar-la mai més.
…
»Què seria avui d’Occident si la temptativa d’unió entre el món mediterrani i l’Índia hagués tingut un èxit durable? El cristianisme, l’islam, haurien existit? Em turmentava sobretot la presència de l’islam; no pas perquè hagués passat els mesos precedents en un medi musulmà. (…)
»L’islam em desconcertava per una actitud contradictòria respecte a la nostra i contradictòria en ella mateixa davant la història: la preocupació de fundar una tradició anava acompanyada d’un apetit destructor de totes les tradicions anteriors. Cada monarca havia volgut crear lo imperible destruint la duració. (…)
»¿Quina és la raó profunda d’aquesta indigència en la qual s’endevina l’origen de l’actual desdeny dels musulmans per les arts plàstiques? A la Universitat de Lahore vaig trobar-hi una dama anglesa, esposa d’un musulmà, que dirigia el departament de Belles Arts. Només les noies estan autoritzades a seguir el curs; l’escultura està prohibida, la música és clandestina, la pintura és ensenyada com un art de recreació. Com que la separació de l’Índia i el Pakistan es va fer segons la línia de demarcació religiosa, s’ha assistit a una exasperació de l’austeritat i el puritanisme. L’art, es diu aquí, “s’ha refugiat en lo clandestí”. No es tracta només de romandre fidel a l’islam, sinó, encara més, de repudiar l’Índia: la destrucció dels ídols renova Abraham, però amb una significació política i nacional completament nova. Trepitjant l’art, s’abjura de l’Índia. (…)
»A aquest art religiós [hindú] de pacotilla, però increïblement viu, els musulmans hi oposen la seva pintura única i oficial: Chagtai és un aquarel·lista anglès que s’inspira en les miniatures rajput. ¿Per què l’art musulmà es desploma tan completament quan cessa el seu apogeu? Passa sense transició del palau al basar. ¿No és una conseqüència del repudi de les imatges? L’artista, privat de tot contacte amb lo real, perpetua una convenció tan exsangüe que no pot ser rejovenida o fecundada. Està sostinguda per l’or o s’ensorra. (…)
»Exceptuant els forts, els musulmans no han construït a l’Índia altra cosa que temples i tombes. Però els forts eren palaus habitats, mentre que les tombes i els temples són palaus desocupats. Aquí també s’experimenta la dificultat que té l’islam per pensar la soledat. Per a ell, la vida és en primer lloc comunitat, la mort s’instal·la sempre en el marc de la comunitat, desproveïda de participants. (…)
»A l’Islam la tomba es divideix en un mausoleu esplèndid, que no és aprofitat pel mort, i una tomba mesquina dividida alhora en un cenotafi visible i una sepultura amagada, on el mort sembla estar empresonat. El problema del repòs del més enllà troba una solució doblement contradictòria: d’una banda, confort extravagant i ineficaç, de l’altra, falta de confort real; i el primer aporta una compensació al segon. ¿No és la imatge de la civilització musulmana, la qual associa els refinaments més rars –palaus de pedres precioses, fonts d’aigua de roses, menges recobertes de fulles d’or, tabac mesclat amb perles mòltes–, que serveixen per cobrir la rusticitat dels costums i la beateria que impregna el pensament moral i religiós?
»En el pla estètic, el puritanisme islàmic renuncia a abolir la sensualitat i s’acontenta reduint-la a les seves formes menors: perfums, encaixos, brodats i jardins. En el pla moral, hom xoca amb el mateix equívoc: una tolerància que s’exhibeix a expenses d’un proselitisme el caràcter compulsiu del qual és evident. De fet, el contacte amb els no musulmans els angunieja. El seu gènere de vida provincià es perpetua sota l’amenaça d’altres gèneres de vida, més lliures i flexibles que el seu, i susceptibles d’alterar-lo per la seva sola contigüitat.
»Abans que parlar de tolerància, valdria més dir que aquesta tolerància, en la mesura en què existeix, és una perpètua victòria sobre ells mateixos. Preconitzant-la, el Profeta els va ubicar en una situació de crisi permanent, que resulta de la contradicció entre l’abast universal de la revelació i l’admissió de la pluralitat de fes religioses. Aquí hi ha una situació “paradoxal” en el sentit pavlovià, generadora d’ansietat, d’una banda, i de complaençia en ella mateixa de l’altra, ja que es creuen capaços de superar semblant conflicte gràcies a l’islam. Tanmateix, és en va: com feia notar una vegada davant meu un filòsof indi, els musulmans s’enorgulleixen de professar el valor universal de grans principis: llibertat, igualtat, tolerància, i revoquen el crèdit que pretenen afirmant al mateix temps que són els únics a practicar-los.
»Un dia, a Karachi, em trobava en companyia de savis musulmans, universitaris o religiosos. Sentint-los com es jactaven de la superioritat del seu sistema, m’impressionava comprovar la insistència amb què tornaven a un sol argument: la seva simplicitat. La legislació islàmica en matèria d’herència és millor que la hindú perquè és més simple (…); quant a la reforma agrària, s’aplicarà la llei musulmana a la successió de les terres laborables fins que estiguin prou dividides, després es deixarà d’aplicar-la –ja que no és article de dogma– per evitar una parcel·lació excessiva: There are so many ways and means…
»Tot l’islam sembla ser, en efecte, un mètode per desenvolupar en l’esperit dels creients conflictes insuperables, a risc de salvar-los després proposant-los solucions d’una gran simplicitat (però massa gran). Amb una mà se’ls precipita, amb l’altra se’ls para al caire de l’abisme. ¿Us inquieta la virtut de les vostres esposes i filles mentre sou en campanya? Res més simple: vetlleu-les i enclaustreu-les. Així és com s’arriba a la burka moderna, semblant a un aparell ortopèdic (…). Però, d’aquesta manera, la barrera de la preocupació només s’ha desplaçat; ara n’hi haurà prou que algú fregui la vostra dona per deshonrar-vos, us turmentareu encara més. Una franca conversa amb joves musulmans ensenya dues coses: primer, que estan obsessionats amb el problema de la virginitat prenupcial i de la fidelitat ulterior; seguidament, que la pardah, és a dir, la segregació de les dones, en un sentit obsta a les intrigues amoroses però en altres l’afavoreix, per l’atribució d’un món propi a les dones, del qual només elles coneixen les giragonses. Desvalisadors d’harems en la seva joventut, tenen bones raons per fer-se’n els guardians un cop casats. (…)
»La fraternitat islàmica descansa sobre una base cultural i religiosa. No té cap caràcter econòmic o social. Ja que tenim el mateix Déu, el bon musulmà serà qui comparteixi el seu huka amb l’escombriaire. En efecte, el mendicant és el meu germà: en aquest sentit, sobretot, compartim fraternalment la mateixa aprovació de la desigualtat que ens separa. (…) Si un cos de guàrdia pogués ser religiós, l’islam semblaria la seva religió ideal: estricta observança del reglament (…), revistes de detall i cura de la neteja (les ablucions rituals), promiscuïtat masculina en la vida espiritual tant com en el compliment de funcions orgàniques; i res de dones.
»Aquests ansiosos són també homes d’acció. Presos entre sentiments incompatibles, compensen la inferioritat que senten mitjançant formes tradicionals de sublimació que des de sempre s’associen a l’ànima àrab: gelosia, orgull, heroisme. (…)
»Gran religió que es fonamenta no tant sobre l’evidència d’una revelació com sobre la impotència d’entaular llaços enfora. Davant la benevolència universal del budisme, del desig cristià de diàleg, la intolerància musulmana adopta una forma inconscient en els qui se’n fan culpables; ja que, si bé no proven sempre de portar l’altre, de manera brutal, a compartir llur veritat, són tanmateix incapaços (i és lo més greu) de suportar l’existència d’un altre com a altre. Per a ells l’únic mitjà de posar-se a recer del dubte i de la humiliació consisteix en un “anorreament” de l’altre considerat com a testimoni d’una altra fe i d’una altra conducta. La fraternitat islàmica és la inversa d’una exclusió dels infidels que no es pot confessar, perquè reconèixer-la com a tal equivaldria a reconèixer aquests infidels com a existents».
__________________________________
»L’islam em desconcertava per una actitud contradictòria respecte a la nostra i contradictòria en ella mateixa davant la història: la preocupació de fundar una tradició anava acompanyada d’un apetit destructor de totes les tradicions anteriors. Cada monarca havia volgut crear lo imperible destruint la duració. (…)
»¿Quina és la raó profunda d’aquesta indigència en la qual s’endevina l’origen de l’actual desdeny dels musulmans per les arts plàstiques? A la Universitat de Lahore vaig trobar-hi una dama anglesa, esposa d’un musulmà, que dirigia el departament de Belles Arts. Només les noies estan autoritzades a seguir el curs; l’escultura està prohibida, la música és clandestina, la pintura és ensenyada com un art de recreació. Com que la separació de l’Índia i el Pakistan es va fer segons la línia de demarcació religiosa, s’ha assistit a una exasperació de l’austeritat i el puritanisme. L’art, es diu aquí, “s’ha refugiat en lo clandestí”. No es tracta només de romandre fidel a l’islam, sinó, encara més, de repudiar l’Índia: la destrucció dels ídols renova Abraham, però amb una significació política i nacional completament nova. Trepitjant l’art, s’abjura de l’Índia. (…)
»A aquest art religiós [hindú] de pacotilla, però increïblement viu, els musulmans hi oposen la seva pintura única i oficial: Chagtai és un aquarel·lista anglès que s’inspira en les miniatures rajput. ¿Per què l’art musulmà es desploma tan completament quan cessa el seu apogeu? Passa sense transició del palau al basar. ¿No és una conseqüència del repudi de les imatges? L’artista, privat de tot contacte amb lo real, perpetua una convenció tan exsangüe que no pot ser rejovenida o fecundada. Està sostinguda per l’or o s’ensorra. (…)
»Exceptuant els forts, els musulmans no han construït a l’Índia altra cosa que temples i tombes. Però els forts eren palaus habitats, mentre que les tombes i els temples són palaus desocupats. Aquí també s’experimenta la dificultat que té l’islam per pensar la soledat. Per a ell, la vida és en primer lloc comunitat, la mort s’instal·la sempre en el marc de la comunitat, desproveïda de participants. (…)
»A l’Islam la tomba es divideix en un mausoleu esplèndid, que no és aprofitat pel mort, i una tomba mesquina dividida alhora en un cenotafi visible i una sepultura amagada, on el mort sembla estar empresonat. El problema del repòs del més enllà troba una solució doblement contradictòria: d’una banda, confort extravagant i ineficaç, de l’altra, falta de confort real; i el primer aporta una compensació al segon. ¿No és la imatge de la civilització musulmana, la qual associa els refinaments més rars –palaus de pedres precioses, fonts d’aigua de roses, menges recobertes de fulles d’or, tabac mesclat amb perles mòltes–, que serveixen per cobrir la rusticitat dels costums i la beateria que impregna el pensament moral i religiós?
»En el pla estètic, el puritanisme islàmic renuncia a abolir la sensualitat i s’acontenta reduint-la a les seves formes menors: perfums, encaixos, brodats i jardins. En el pla moral, hom xoca amb el mateix equívoc: una tolerància que s’exhibeix a expenses d’un proselitisme el caràcter compulsiu del qual és evident. De fet, el contacte amb els no musulmans els angunieja. El seu gènere de vida provincià es perpetua sota l’amenaça d’altres gèneres de vida, més lliures i flexibles que el seu, i susceptibles d’alterar-lo per la seva sola contigüitat.
»Abans que parlar de tolerància, valdria més dir que aquesta tolerància, en la mesura en què existeix, és una perpètua victòria sobre ells mateixos. Preconitzant-la, el Profeta els va ubicar en una situació de crisi permanent, que resulta de la contradicció entre l’abast universal de la revelació i l’admissió de la pluralitat de fes religioses. Aquí hi ha una situació “paradoxal” en el sentit pavlovià, generadora d’ansietat, d’una banda, i de complaençia en ella mateixa de l’altra, ja que es creuen capaços de superar semblant conflicte gràcies a l’islam. Tanmateix, és en va: com feia notar una vegada davant meu un filòsof indi, els musulmans s’enorgulleixen de professar el valor universal de grans principis: llibertat, igualtat, tolerància, i revoquen el crèdit que pretenen afirmant al mateix temps que són els únics a practicar-los.
»Un dia, a Karachi, em trobava en companyia de savis musulmans, universitaris o religiosos. Sentint-los com es jactaven de la superioritat del seu sistema, m’impressionava comprovar la insistència amb què tornaven a un sol argument: la seva simplicitat. La legislació islàmica en matèria d’herència és millor que la hindú perquè és més simple (…); quant a la reforma agrària, s’aplicarà la llei musulmana a la successió de les terres laborables fins que estiguin prou dividides, després es deixarà d’aplicar-la –ja que no és article de dogma– per evitar una parcel·lació excessiva: There are so many ways and means…
»Tot l’islam sembla ser, en efecte, un mètode per desenvolupar en l’esperit dels creients conflictes insuperables, a risc de salvar-los després proposant-los solucions d’una gran simplicitat (però massa gran). Amb una mà se’ls precipita, amb l’altra se’ls para al caire de l’abisme. ¿Us inquieta la virtut de les vostres esposes i filles mentre sou en campanya? Res més simple: vetlleu-les i enclaustreu-les. Així és com s’arriba a la burka moderna, semblant a un aparell ortopèdic (…). Però, d’aquesta manera, la barrera de la preocupació només s’ha desplaçat; ara n’hi haurà prou que algú fregui la vostra dona per deshonrar-vos, us turmentareu encara més. Una franca conversa amb joves musulmans ensenya dues coses: primer, que estan obsessionats amb el problema de la virginitat prenupcial i de la fidelitat ulterior; seguidament, que la pardah, és a dir, la segregació de les dones, en un sentit obsta a les intrigues amoroses però en altres l’afavoreix, per l’atribució d’un món propi a les dones, del qual només elles coneixen les giragonses. Desvalisadors d’harems en la seva joventut, tenen bones raons per fer-se’n els guardians un cop casats. (…)
»La fraternitat islàmica descansa sobre una base cultural i religiosa. No té cap caràcter econòmic o social. Ja que tenim el mateix Déu, el bon musulmà serà qui comparteixi el seu huka amb l’escombriaire. En efecte, el mendicant és el meu germà: en aquest sentit, sobretot, compartim fraternalment la mateixa aprovació de la desigualtat que ens separa. (…) Si un cos de guàrdia pogués ser religiós, l’islam semblaria la seva religió ideal: estricta observança del reglament (…), revistes de detall i cura de la neteja (les ablucions rituals), promiscuïtat masculina en la vida espiritual tant com en el compliment de funcions orgàniques; i res de dones.
»Aquests ansiosos són també homes d’acció. Presos entre sentiments incompatibles, compensen la inferioritat que senten mitjançant formes tradicionals de sublimació que des de sempre s’associen a l’ànima àrab: gelosia, orgull, heroisme. (…)
»Gran religió que es fonamenta no tant sobre l’evidència d’una revelació com sobre la impotència d’entaular llaços enfora. Davant la benevolència universal del budisme, del desig cristià de diàleg, la intolerància musulmana adopta una forma inconscient en els qui se’n fan culpables; ja que, si bé no proven sempre de portar l’altre, de manera brutal, a compartir llur veritat, són tanmateix incapaços (i és lo més greu) de suportar l’existència d’un altre com a altre. Per a ells l’únic mitjà de posar-se a recer del dubte i de la humiliació consisteix en un “anorreament” de l’altre considerat com a testimoni d’una altra fe i d’una altra conducta. La fraternitat islàmica és la inversa d’una exclusió dels infidels que no es pot confessar, perquè reconèixer-la com a tal equivaldria a reconèixer aquests infidels com a existents».
__________________________________
nb: existeix una traducció al català del llibre, Tristos tròpics, feta per Miquel Martí i Pol, però lamento no haver-ne pogut disposar; la d’aquestes ratlles és feta per un servidor a partir de la versió castellana de Noelia Bastard (Paidós Surcos 24).