L'Hereu Riera

Aquests últims dies ha repuntat una notícia molt interessant de la qual El
Periódico de Catalunya ja en feia un avançament a principis de febrer passat i que va confirmar més tard, el dia 25. Sota el titular Euronews estudia emetre
continguts en català, explicava que «Euronews, el canal de notícies multilingüe finançat per
televisions públiques europees, vol omplir el buit que va deixar TVE a
través de la venda del seu 19% de participació el juliol de 2008, i ha
anunciat que cerca nous socis. Un d’ells podria ser Televisió de Catalunya (TVC), la qual cosa suposaria que la
llengua catalana tingués un nom dintre del programa lingüístic de la
cadena».
TVE se’n va retirar per estalviar despeses (després que la cadena pública estatal decidís deixar d’emetre publicitat), cosa que vol dir que ocupar la seva plaça costaria uns diners. Quants? Segons el president del canal, Philippe Cayla, «oferir Euronews en català 24
hores al dia costa cinc milions d’euros a l’any, una suma no gaire gran
per a una autonomia com Catalunya».
Ara com ara, continuava explicant la notícia, Euronews ha pactat amb la
televisió basca un informatiu de 10 minuts en euskera (la generositat autonòmica del bipartit basc potser no dóna per a més, però menys dóna una pedra, hem de dir si volem ser optimistes…). Un altre aspecte remarcable de l’oferta del president i conseller delegat Philippe
Cayla és que els informatius de la casa no competirien pas amb els de TV3 ni amb els del 3/24 pel fet que aquells tracten la realitat internacional «des d’una
perspectiva europea», sense interferir en la tasca dels corresponsals.
El
representant per a Espanya d’Euronews, David del Valle, assegura que aquest canal de notícies (que aporta una visió de l’actualitat «fresca i allunyada de l’anglofília» de canals com Sky News, BBC World o CNN) «si s’emetés en català seria un cop de mà de
Catalunya a Europa». Euronews emet ara mateix en nou idiomes, però en cap «d’àmbit autonòmic», i segons Del Valle, «a Espanya el canal en català passaria a totes les
plataformes en les quals ja emet el canal, així com als serveis de
televisió mòbils dels principals operadors».
La proposta d’Euronews, que sembla que pinta d’allò més bé, ha trobat ressò en molts mitjans, com a La Vanguardia, Noticias.com, Radio Catalunya, Racó
Català i fins la mateixa plana web
del PSC… En canvi, sorprenentment, no hi ha hagut reacció (i si n’hi ha hagut, no en tinc notícia) des de l’administració catalana (segons El Punt digital, el canal de notícies i el Govern català estan en converses). Potser no la troben interessant, cosa que em seria impossible d’entendre, i menys veient els esforços, fins i tot personals, del mateix vicepresident Carod-Rovira i el seu departament en la projecció internacional de Catalunya, a través de les diferents delegacions governamentals escampades pel món (i que també costen uns diners, que els garrepes dels nonacionalistes de PP i Ciutadanos troben excessius, on vas a parar!).
L’altra possibilitat seria que sí que la troben interessant, però que es donen un temps per estudiar-la… Però, en aquest cas: a) podrien dir-ho, que no sembli que això seu és pur passotisme; i b) que no triguin gaires mesos a acabar-s’ho de mirar, que vénen eleccions i no es podran apuntar aquest nou èxit al seu còmput de resultats: “Amb Euronews, les notícies en català arriben les 24 hores del dia a tot el món. Per la comunicació internacional en català, Som-hi!”

[_{Imatge de l’entradeta: Diesl.com}]

L’actriu porno Maria Lapiedra, natural i veïna de Mollerussa, se suma al nombre cada vegada més gran de gent que fan costat obertament a les consultes sobiranistes del dia 25, després que la setmana passada va fer-ho també un altre significat i significatiu personatge de la societat catalana, el locutor radiofònic i president del Grup TeleTaxi, Justo Molinero, participant en
l’acte de presentació de Cornellà Decideix al barri de Sant Ildefons, juntament amb
Antonio Alvear, president de l’associació de veïns,
Samuel Ruiz, de l’associació promotora ‘Nuevo Perú’, i Aziz Baha,
membre de Cornellà sense Fronteres i treballador social. L’independentisme, benvolguts compatriotes, va fent via cap a la normalitat: cap a la independència, l’emancipació, la llibertat.
L’actriu lleidatana, de nom real Maria Pasqual, que també és llicenciada en filologia catalana, manifesta en una entrevista al diari digital AraPonent i que recull també Directe!cat, que sempre ha cregut “en Catalunya, la seva independència i la llengua catalana”. Aquesta és l’entradeta de la notícia:

«Continua l’allau de catalans de tots els àmbits
que donen suport a les consultes. Des de Madrid, on treballa
habitualment, ens arriba el testimoni de l’actriu de cine eròtic Maria Lapiedra, que
votarà la consulta sobre la independència a Mollerussa, la ciutat on ha
viscut sempre. L’actriu assegura, en una entrevista
a AraPonent, que sempre ha cregut en Catalunya, en la
seva independència i en la llengua catalana, i confessa que és
simpatitzant de les joventuts d’Esquerra, les JERC. Lapiedra reconeix que votarà les
consultes per “exercir com a catalana” malgrat que als seus companys de
feina a Madrid “no els agrada massa” la naturalitat amb què es declara
independentista».

¿No es deia temps enrera, entre els lletraferits, que la llengua catalana no estaria plenament normalitzada fins que no hi hagués també literatura pornogràfica? Doncs aquí tenim una actriu del cinema porno catalana que aposta per la normalitat, que opina amb normalitat i que fa cinema pornogràfic -o eròtic, com diuen a AraPonent- amb la mateixa naturalitat amb què una altra pot fer cinema o teatre dramàtic.
(Entre parèntesis: Això mentre esperem que el cinema, tant el pornogràfic com tot el restant -i sobretot aquest, ja que en l’altre els diàlegs precisament no compten gaire-, es normalitzi i parli català. I ho dic també perquè en una entrevista en el programa “El món a RAC1” d’aquest divendres, el director de l’Institut espanyol de la Cinematografia i les Arts
Audiovisuals, Ignasi Guardans, català -de naixement, si més no- i polític nacionalista fins fa quatre dies, ha dit que és de “victimistes” acusar les majors americanes del fet que no hi hagi cinema doblat al català… Amb “botxinistes” amb poder com aquest, que a més ho és d’exportació, em sembla que val més que esperem asseguts…, o que busquem alternatives, que en això estem).

Respecte al pronunciament públic de Justo Molinero sobre la consulta del dia 25 a Cornellà de Llobregat, aquesta va ser la seva explicació, recollida per Iu Forn a l’Avui:
«Vull que els meus fills puguin decidir el seu futur. Jo sóc una
conseqüència del fet que els meus pares no van poder decidir. Van haver
de venir a Catalunya fugint de la gana. No demanaré ni el sí, ni el no.
Només reivindico que la gent pugui tenir el dret a decidir. No hi ha
res més important que això».
No us perdeu l’entrevista que va fer fa unes setmanes al notari Alfons López Tena, a TeleTaxi TV:

__________________________________________________

[_{Foto de l’entradeta: AraPonent}]

Les companyies elèctriques, a més de ser insaciables, tenen una altra curiosa característica constitucional, morfològica: viuen de l’explotació de la terra (rius, carbó i urani), i en el cas de les centrals hidràuliques cobren per un manteniment mínim, i no paguen el cost ecològic ni de la font d’energia (l’aigua dels rius baixa per la força de la llei de la gravetat, que és gratuïta, però ells no responen ni de la interrupció dels cabals -i tampoc de l’augment artificial de la temperatura de l’aigua ni de la qualitat de l’aigua després de la refrigeració de les turbines, en les centrals nuclears riberenques-, i les mines a cel obert per a l’extracció del combustible, en el cas de l’urani, són literalment un escàndol), ni dels efectes residuals (ones electromagnètiques de les línies d’alta tensió / radioactivitat de l’urani / atmosfera pol·luïda per la combustió del carbó) que la utilització de la seva tecnologia provoca.
I tot això no obstant, tot el dia ploren: que si el manteniment de les línies és tan i tan car, que si han de fer grans “esforços” per no apujar cada any les tarifes encara més de com ho fan, etc, etc, i, naturalment, de cap manera poden permetre’s el luxe de soterrar les línies, i tampoc, naturalissíssimament, aquesta de nou traçat que és la MAT, que d’altra banda tampoc es molesten a justificar i explicar amb dades tècniques i econòmiques, i que està claríssim que s’han proposat endossar-nos-la tant sí com no, i per a més conya, aprofitant-se del xoc (l’últim invent del capitalisme successori, descrit per la Noemi Klein en el llibre La doctrina del xoc que ja hem esmentat aquí en altres ocasions) produït en la població catalana, i particularment la gironina, pel desastre provocat per ells mateixos, per la seva incúria en el manteniment d’unes torres que s’han doblegat pel pes (?) de la nevada.
Doncs els propietaris d’aquestes línies elèctriques sostingudes per torres de plastilina són els mateixos que tenen en propietat aquestes instal·lacions que en diuen centrals nuclears i que són bombes nuclears en potència, però que segons ells són tan i tan segures, que abans ens caurà el cel a damunt del cap que no pas que ens peti als morros una central d’aquestes…, una d’aquestes centrals que han de fer “parades tècniques” cada dos per tres per petits problemes de no res…
Hem dit bombes nuclears en potència, que sembla una exageració. Doncs bé, segons el físic nuclear Antoni Lloret, que és dels pocs que diuen les coses pel seu nom, de fet la utilització civil de l’energia atòmica ha estat sempre des de l’origen una mera excusa per a la utilització amb finalitats bèl·liques d’aquesta indústria; és a dir, la producció d’energia elèctrica hauria servit per tapar la seva finalitat real, que no era altra que la producció de plutoni per fabricar bombes atòmiques per dissuadir l’enemic, real o potencial… (I de passada fer bons negocis les empreses privades fabricants dels caríssims reactors nuclears).

Sentint la intervenció d’Antoni Lloret a l’Àgora de TV3, fa un parell d’edicions, la
imatge de les elèctriques li queia a un encara més per terra. Lloret va explicar, per exemple, que el desmantellament
de les centrals nuclears, igual que el famós cementiri de residus (“que Ascó no es mereix de cap manera”, va dir), igual que el
dipòsit (provisional) de residus a França
(pel qual Espanya paga 40.000 € al dia, si vaig copsar bé la quantitat), van a compte de l’usuari: del poble, que
per això el tenen, a la seva disposició…

I per tenir present que el poble és burro de mena i li pugen a la carcanada sempre que volen, no oblidem el regal de més d’un BILIÓ (amb B de “barra”) de les antigues pessetes [*] que el govern presidit per Josemari Aznar va oferir a les companyies elèctriques per compensar-les per la competència europea que es veien obligades a assumir, pobriques: el senyor Aznar López, com un altre governant també de trist record, va deixar-ho tot atado y bien atado…

De
facto, en España, [las eléctricas] constituyen un verdadero oligopolio, un
auténtico
oligopolio a cuatro manos, que da lugar a un  monopolio en
porciones
donde se reparten de manera consensuada el territorio.
Pues bien, para beneficiar a estas
“pobrecitas y necesitadas”
empresas, en el año 1999, el primer Gobierno de José María
Aznar,
aprobó las Normas de Adaptación del Plan General de
Contabilidad a
las Empresas del Sector Eléctrico, “al considerarse que se
han
producido cambios en la normativa del sector eléctrico, que
restituyen la regulación del sistema de cobro de los Costes
de
Transición a la Competencia a la situación anterior a la Ley

50/1998”, lo que suponía, en román paladino, que se les
inyectaba,
con el dinero de todos nosotros, los contribuyentes
españoles, para
hacer frente a la competencia del libre mercado europeo, mas
de cien
mil millones de pesetas en ese primer año, hasta llegar al
cobro de
1,3 billones de pesetas en los diez años siguientes, con el
compromiso tácito de no subirnos las tarifas eléctricas a
los
usuarios.

[El comentari és d’Antonio Morales, a Internet; però només és un exemple, hi ha més informació igual d’edificant]

Continuant amb l’entrevista que va fer en Xavier Bosch al científic Antoni Lloret, aquest encara va dir més coses, a més d’això que les elèctriques no paguen el cost del desmantellament de Vandellòs ni pagaran el de les altres centrals, quan hagin de tancar (després de les pròrrogues que els puguin concedir els governants de torn); que tampoc assumeixen el cost del dipòsit dels residus que ara són a França (i QUE HAN DE TORNAR “A ESPANYA”: algú s’hi juga un pèsol de Llavaneres a endevinar a quina part d’Espanya aniran a petar?); i que no pagaran tampoc la construcció ni el manteniment del cementiri nuclear…
A més d’això, Lloret va desmentir que la possibilitat de reciclar aquests residus algun dia sigui viable (si ho fos, “tothom correria a comprar aquest “futur combustible”, oi?).
Però la cosa més acollonant de les que va explicar va venir al final: que la possibilitat d’un ACCIDENT MAJOR en una central nuclear (això és, la pujada de la temperatura del reactor a 3.000 o 4.000 graus, que no hi ha cap material dels existents capaç de retenir-la) és REAL, encara que ningú no en parla, entre altres raons perquè el nostre cervell té defenses naturals davant d’una eventualitat com aquesta, que si es produís deixaria literalment estèril tot Catalunya. Realment, és una idea que li costa obrir-se pas a dins del cervell, i tanmateix no és cap broma, ni l’esterrecada d’un catastrofista, que és just allò que no és l’Antoni Lloret. Ens tenen vivint sobre un volcà, i resulta que té més números que entri en erupció aquest, molt més mortífer, que tots els volcans naturals que dormen de fa segles en el subsòl del nostre país…

Això sí, estimats lectors: vosaltres no deixeu de pagar les factures, però, perquè us tallaran el subministrament ipso facto i sense manies. ¿Nacionalitzar les elèctriques, com ha proposat ERC? (Encara que a hores d’ara ja ha matisat la cosa deixant-la en una mera intervenció en cas de no compliment dels compromisos, o qualque eufemisme per l’estil). Molt bé, seria collonut. Però qui és el guapo que li posa el cascavell a aquest gat gras i malcriat i, sobretot, carregat de males puces?

________________________________

_{[*] Ara que ve a tomb: l’expressió, al contrari del que diu Quim Monzó, que la troba estúpida, seria correcta prenent-la en
el sentit emfàtic de ‘moneda ja superada, antiquada, obsoleta’. Tampoc s’ha d’agafar el rave per les fulles, em sembla.}

Anit Pep Guardiola va ser escollit, per votació popular, com a Català de l’Any, guardó instituït per El Periòdico de Catalunya i en el qual van quedar finalistes en l’edició d’enguany, junt amb l’entrenador del Barça (em trec la barretina, Pep!), la il·lustradora barcelonina i mare de tres bessones Roser Capdevila i els tres bessons d’El Tricicle, Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, candidats ex aequo.
NO va resultar escollit, doncs, com es rumorejava, el senyor de Barcelona, insigne mecenes i destacat melòman Fèlix Bitllet, tot i haver fet mèrits de sobra no solament per guanyar, sinó per arrasar. I tampoc va ser-ho el senyor Josep Maria Rovira, director general d’Endesa a Catalunya, tot i merèixer-ho, però en aquest cas va ser simplement perquè no entrava a les travesses: ho farà amb tota probabiliat en les de l’any que ve, i no diguem si aquest estiu, en plena temporada turística com el 2007, o en els mesos de fred del cap d’any, si cau una nova nevada, la companyia que dirigeix ens depara una altra bona apagada elèctrica de setmana o setmana i mitja de durada a la població catalana, i preferentment la gironina, que aquí som soferts d’allò més.

Recordeu, estimats amics, aquella historieta d’Endesa i l’opa de Gas Natural? “Primero alemana que catalana”, van dir des de Madrid, guiats per l’inoblidable senyor Pizarro. Amb una Endesa catalana potser -potser- els catalans no seríem tan maltractats per un quasi monopoli que manté unes infraestructures de nyigui-nyogui i unes relacions lamentables amb la seva clientela de Catalunya. Però ni això no accepten els monopolistes elèctrics espanyols. I d’aquesta manera ens claven una empenta més cap a l’única porta de sortida que té Catalunya…

Reprodueixo aquí sencer, perquè s’ho val, un article sobre el mateix tema (“Males companyies que no mantindrem”) que publica en el diari d’avui mateix Carles Castellanos i Llorens, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Associació Manuel Gonzàlez Alba:

_{El franquisme ens va deixar una herència sinistra que no ha estat
prou valorada. El regal a què em refereixo és el conjunt de monstres
monopolístics que s’han edificat damunt el segrest del consumidor,
sotmès a la dictadura inevitable que s’exerceix per mitjà del control
ferri del subministrament de serveis de primera necessitat. El telèfon,
la llum, els carburants, els transports bàsics, han estat administrats
amb mà de ferro per unes estructures heretades del franquisme i més
semblants a un exèrcit feixista que a cap altra cosa. Renfe,
Telefónica, Endesa, etcètera, són empreses mal vistes a Catalunya, però
la necessitat ens ha forçat fins ara a suportar-les. D’altres amb un
passat diferent s’aprofiten també del context i, amb l’aigua i el gas,
observem iniciatives que s’esforcen a imitar-les. L’estil despòtic
d’aquestes empreses de monopoli del consum és sempre el mateix: serveis
justets, preus arbitraris (si tenim en compte el poder adquisitiu del
rebregat client), atenció mínima i sovint insolent, reflectida per un
monolingüisme hispanocastellà repatani i ofensiu… Fins ara, res no
els ha aturat. Poden pactar amb un ajuntament la renovació de la xarxa
elèctrica a càrrec dels veïns sense assumir la seva responsabilitat de
manteniment, poden no pagar una multa imposada per l’administració
sense que hi hagi cap repercussió, poden deixar milers de persones no
ateses i abandonades en la seva indefensió sense que hi hagi les
conseqüències i responsabilitats que s’apliquen als altres mortals.
Exèrcits d’advocats i de periodistes servils han tapat fins ara les
errades d’aquestes empreses, que han trobat també una certa connivència
en el poder polític. Fins i tot hem de suportar, sense assassinar
ningú, les explicacions més pintoresques sobre aquella neu enganxosa
que fa caure torres elèctriques, i fins i tot veure com volen aprofitar
la situació actual per llançar-se com llops voraços damunt el nou
negoci que veuen que podrien ser les obres de la MAT… sense
pronunciar ni un sol mot sobre la necessitat de renovació de les
instal·lacions a càrrec de la companyia.}

_{Si als catalans i les
catalanes ens convé arribar aviat a la nostra independència com a poble
lliure és per poder liquidar per sempre aquests comportaments
antidemocràtics que són una veritable burla per als consumidors. Que ho
tinguin clar des d’ara: aquestes actuacions no hi cabran en una nació
catalana independent. La llibertat i la democràcia que volem com a
nació amb plena llibertat i amb plenitud de drets, vol dir també
l’alliberament d’aquestes males companyies, instal·lades en l’abús.}

_{___________________}

El diari d’avui informa també que l’organització civicopolítica Ciutadans pel Canvi, propera al PSC, promou una campanya per convertir Espanya en un Estat federal, convençuts com estan que el federalisme, en paraules del diputat Antoni Comín, “és una opció acceptable tant per independentistes com per autonomistes”… En la presentació de la campanya a l’Ateneu Barcelonès, van presentar un “decàleg” que conté propostes com ara “el reconeixement del català com a llengua oficial a tot l’Estat” (ho poso entre cometes perquè ningú es pensi que és un acudit meu), una conferència estable de presidents de “comunitats federals”, un Senat que fos allò que se suposa que ja hauria de ser des de fa anys, una cambra de representació territorial, i -atenció!, cordin-se els cinturons- la cocapitalitat de Barcelona i Madrid d’aquest hipotètic -i tan hipotètic!!- Estat federal.
És ben bé que n’hi ha que no n’aprenen… A veure: algú més llest i sobretot més enraonat, més civilitzat, més europeu, veient la parella emprenyada i fent les maletes per cardar el camp del seu costat d’una puta vegada i per sempre, potser estaria disposat a cedir, a fer certes concessions, abans no fos massa tard (en el cas que tingués prou interès a salvar la relació). Però és que estem parlant d’Espanya, ciutadans pel canvi, que no ho enteneu?!

Dia de la dona treballadora (valgui la redundància, hauríem d’afegir-hi), aquest dilluns de la gran nevada del 2010. Llegeixo al diari unes paraules de Carme Capdevila, consellera d’Acció Social i Ciutadania, on es congratula dels avenços que ha experimentat i experimenta el paper de la dona en la nostra societat -ella en diu “revolució silenciosa”, d’aquest protagonisme progressiu-, i aposta per fer un esforç per superar, és clar, la violència masclista, un “mitjà de control de les dones” que només es podrà vèncer, vaticina la consellera, si s’aprofundeix en les causes d’aquest fenomen (tan antic) i si es té clar que està legitimat “per una ideologia que ha exclòs les dones del progrés”.
S’imposa, diu Capdevila, un canvi de paradigma que posi fi a la desigualtat i al domini en la relació entre homes i dones, a aquesta manera de pensar (o de no fer-ho) i d’actuar que distorsiona la relació home-dona perquè es basa en el control, la dominació o l’extermini -psíquic i/o físic- de l’una a mans de l’altre.
La consellera Capdevila es remunta en el seu escrit al període de la humanitat en què va tenir lloc l’origen del llenguatge com a expressió i forma de vida en convivència, una relació harmònica entre sexes que el masclisme hauria vingut a interrompre, a “distorsionar”. No sé fins a quin punt aquest quadre més aviat idíl·lic podria haver-se donat, i en quina extensió, però també recordo unes paraules del paleontòleg Eudald Carbonell en el sentit que l’aportació de la dona no pot fer sinó augmentar, en el futur: “El mascle és molt més violent, més impulsiu”, deia el professor Carbonell en una entrevista que li vam fer fa un temps, “i la femella és molt més
diversa, i capaç de controlar-se, i aquesta capacitat biològica ha de
passar al camp cultural. L’aportació intel·lectual de la dona serà molt
important”.
Des del punt de vista evolutiu, doncs, sembla que tot s’encamina en la direcció que anhela el feminisme expressat per la consellera. Però jo crec que aquí es barregen relacions de poder altres que l’estrictament particular, de parella, vull dir. El masclisme és una lacra social, cert, i quan surt a les planes de successos, que per desgràcia és molt sovint, té noms i cognoms. Però, ¿i les relacions de poder estructurals, que superen i amplien el marc d’aquest masclisme individual?

Segurament aquestes són un reflex de les altres, una simple
superposició cimentada amb el pas del temps, que ha fet que el poder
real, polític i econòmic, estigui en mans dels homes -dels mascles-
quasi exclusivament. Com a conseqüència, el món del treball, el mercat laboral, també ha estat durant segles una
exclusiva masculina, mentre la dona s’ocupava de les “feines
domèstiques”: de la llar i dels infants (i dels avis), de la família.
Aquest
repartiment de rols s’ha anat trencant, i de manera accelerada aquests
últims temps; i en aquest país nostre hi deu haver contribuït imperiosament el
desprestigi afegit pel règim franquista, masclista per
excel·lència, que reservava les dones a “sus labores” i a la
maternitat, i poca cosa més: a un paper clarament secundari.
L’exercici
d’aquest dret per part de les dones, però, ha portat el problema de la
compatibilitat. Compaginar la maternitat i la professió és molt
complicat, perquè el calendari i l’horari laborals no hi ajuden gens
-entre altres coses perquè no es compaginen prou amb els de l’escola-, i la
flexibilitat horària per part de les empreses, que durant un temps
semblava que havia de ser la panacea, es va quedar en un intent
restringit i de poca durada. La dura realitat, el realisme més bèstia,
sempre acaba imposant-se i obligant la gent de la classe treballadora
-que, qualificada o no, és la majoria- a espavilar-se com puguin.
Vist així, i deixant al marge la qüestió diguem-ne “de gènere” -que és com en diuen-, l’accés de les dones al mercat laboral hauríem de considerar-lo un “alliberament” a mitges. El mercat de treball, dominat pels poderosos conglomerats econòmics, coacciona els treballadors com ha fet sempre, només que ara és implacable per a tots i per a totes, com diuen els papanates (passa’m el mot!) políticament correctes: per als treballadors i per a les treballadores.
Una societat que no estigués dominada per les dinasties econòmiques hereditàries es podria permetre no pas el luxe, sinó la possibilitat de convertir la socialment tan denigrada “feina de la llar” en una professió no, però sí en una feina remunerada, exercida per un dels membres de la parella -tant se val quin d’ells-, i permetria fins i tot l’educació, parcial o sencera, dels fills a la casa familiar per part dels pares -en el cas que tinguessin formació universitària, per exemple-, una opció que es dóna ja ara en alguns països d’Europa i Amèrica, encara que de manera molt minoritària.
Però estem “organitzats” per gent que busca, molt lluny dels treballadors i a uns quants nivells per sobre d’ells, el seu benefici personal exclusivament, del qual es beneficiaran exclusivament els seus hereus. En aquestes circumstàncies, amb aquesta real i letal “ideologia que ha exclòs les dones del progrés” i que ha exclòs homes i dones de la igualtat d’oportunitats i de la justícia social, la “revolució silenciosa” de la consellera Capdevila està condemnada a tirar de canguros i de dones de la neteja (una versió “professional” de les feines de la llar tan denigrades i rebutjades per la moderna societat), a tirar de despertadors i de pastilles per estar desperts de dia i per poder dormir de nit, a viure de pressa, cada dia més accelerats, i amb poc contacte amb els fills, i a descansar poc i malament.

«A Catalunya, els temperaments forts Espanya els ofega. Mantenint el país en l’escassetat i l’estretor, fa progressar tots els covards que robarien l’últim crostó de pa del veí per sobreviure. Misericòrdia per als germans esgarriats!
»Ara, jo vull dir una cosa: tots aquests productes de camps de concentració, tots aquests que s’han avesat a tirar la pedra i amagar la mà, tots aquests que viuen d’especular amb els punts febles dels altres i s’enlluernen per un càrrec o una medalleta, tots aquests val més que exercitin l’ànima o que es facin espanyols decidits, perquè si un dia arribem a ser un país lliure no serviran ni per escombrar escales».

(Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, A Contra Vent, BCN, 2009)

En el post d’ahir podíem llegir aquest altre fragment del llibre d’Enric Vila: «Per això [perquè les persones veiem el món a través d’estereotips] els qui dominen l’imaginari col·lectiu controlen els enfocaments amb què s’aborden els assumptes públics».
A Espanya -això que els espanyols en diuen Espanya-, els qui dominen l’imaginari col·lectiu són els espanyols. És una obvietat, però convé no perdre-la de vista. En el camí de Catalunya cap a l’alliberament nacional -o de retorn a la llibertat nacional, dit més exactament-, hi trobarem tota l’oposició dels qui la van deixar captiva i desarmada en el seu moment -en els seus moments- i que han fet mans i mànigues i tota mena de martingales retòriques i legalistes, de 1714 cap aquí, perquè continués estabornida i submisa, sense ni saber ben bé d’on li baixaven les òsties cada vegada i sense solució de continuïtat entre una i la següent… Els segrestadors solen tenir molta mala llet, i si se’ls veu la cara rera la careta, es poden tornar molt agressius.
Cap por, però: la justícia fica cada dia en cintura centenars de xoriços, per molt malcarats, malparlats i malparits que siguin. Només és per dir que hem de saber amb qui ens les havem.
Aquests dies la metàfora esportiva, que sovint va paral·lela a la realitat política, ens ha fornit un parell de lliçons prou gràfiques:

1. En el programa Hat-trick del Canal 33 on Joan Valls i Jordi Ramos repassen la lliga de futbol espanyola, el resum del partit Tenerife-Madrid de dissabte ens va oferir una imatge impagable: en un parell d’ocasions, jugant al contraatac i conduint la pilota Cristiano Ronaldo, aquest, en comptes de passar-la al seu company Kaká, que es trobava desmarcat, la dóna al de l’altre costat, més mal col·locat, i la situació d’avantatge es perd i la jugada acaba en no res. L’explicació d’aquesta decisió absurda del jugador portuguès és perquè es veu que s’ha entestat a acabar la temporada com a màxim golejador del seu equip, i per això no sembla disposat a donar cap facilitat a Kaká perquè marqui gols i i li disputi aquest honor. “No seré jo qui et doni l’ocasió perquè m’espatllis l’estadística!”, només li faltava dir, en aquella escena que hem descrit (encara que se li podia llegir perfectament a la cara).

1. Pius Pujades parlava ahir al diari El Punt, en un altre article imperdible (“‘La roja’ contra la nostra”), sobre el llibre publicat recentment pel periodista esportiu de la casa Lluís Simon, Catalunya contra Espanya (el partit inacabat), en el qual es descriuen les trampes espanyoles en el joc polític que es practica en el terreny esportiu… La lamentable, denunciable conducta inquisitorial i tramposa de les autoritats esportives i polítiques espanyoles per impedir que Catalunya tingui les seves pròpies seleccions respon al mateix tic que el de Cristiano Ronaldo a Tenerife: “A tu [Catalunya] no te la passo, que tu el que has de fer és treballar per mi i per la meva glòria”.
Les estadístiques esportives han de dir que Espanya és la primera, l’única, la campiona, la que compta, la que guanya.
Les altres estadístiques -polítiques, econòmiques, culturals, lingüístiques…-, també. I si cal (i cal: és l’única manera), recorrent a les trampes, a les mentides, a la simulació, al joc subterrani, a l’agressivitat, a la desqualificació, a l’engany, al suborn…
El nostre rival és un trampós de mena, i a més un jugador veterà. I diu el refrany castellà que “sabe más el diablo por viejo que por diablo”. Hauríem de tenir-ho molt en compte, per saber realment amb qui ens juguem els quartos…

[_{Il·lustració de l’entradeta: Grau}]

En la pregunta hi ha la resposta: si som capaços d’organitzar una moguda com aquesta sense cap suport logístic, polític ni econòmic, i malgrat tota la indiferència i/o l’hostilitat exterior (i en bona part també interior), vol dir que com a poble tenim una capacitat de convicció i fe en la nostra raó i en les nostres raons, d’organització i de fermesa que ens fa un poble més fort i cohesionat del que es pensen a fora, i segurament també més del que ens pensem nosaltres mateixos.
La pregunta que ens fem ja respon ella sola per nosaltres. Com diu el poeta, el camí es fa caminant.

<sub>4 de febrer

«Què significa aquest interès per la Catalunya anterior al franquisme? El passat es revisa quan deixa de fer mal. Però també sol passar, quan es mira tant la història, que el futur es veu negre i es busquen nous models per canviar el rumb.
»Walter Lippmann, en el seu llibre Public opinion, explica que les persones veiem el món a través d’estereotips. (…) Per això -diu- els qui dominen l’imaginari col·lectiu controlen els enfocaments amb què s’aborden els assumptes públics.
»I bé: em sembla que els marcs mentals creats per la Transició s’han esgotat a Catalunya. Esvaïda la por que va portar la dictadura, tot indica que els perdedors de la guerra no es donen per vençuts. Hi ha un neguit per reprendre la història des de 1936. Mentre a Madrid es barallen per l’imaginari constitucional, aquí, on la democràcia no és cap novetat, fa xup-xup la idealització del país desfet per la dictadura.
»Darrere tots els matisos polítics des dels quals es mitifica aquella àpoca, hi ha una nostàlgia comuna: la Catalunya capada per Franco. Un fet és clar: de la munió de conflictes que van portar la dictadura, el de la unitat d’Espanya és l’únic que queda per resoldre. Cada vegada es veurà més que Franco va servir, sobretot, per endarrerir un procés de fractura que s’hauria donat igual, però amb més avantatge per a nosaltres.
»Aquí gairebé tothom dóna per fet que, seguint per aquest camí, el país es dissoldrà. A les memòries de Josep Benet es diu: “Catalunya està en perill de mort”. La frase és gruixuda, però respon a un sentiment autèntic, que és viscut amb creixent angoixa per una part de la població. La major part dels electors de CiU i ERC subscriurien les paraules de Benet. Al Parlament només el PP defensa Madrid. Al PSC, la Constitució s’accepta però no s’idealitza. La mitificació d’aquells anys va bullint i el xoc de trens a la llarga sembla inevitable. Primer, perquè res que estigui viu i tingui importància -i la cultura catalana en té- no mor sense oposar resistència. I, segon, perquè tot tendeix a desenvolupar la seva màxima potència, i a Madrid i Barcelona la potència de les coses apunta cap a direccions diferents.
»Avui res no separa tant Catalunya d’Espanya com la Constitució espanyola.</sub>

_{»No sé quan ni amb quina violència es produirà el xoc, però tinc la sensació que hi ha dos bàndols carregant-se d’arguments. Mentrestant, la gent fa la seva, cosa que em tranquil·litza. No ho sé; diria que a Espanya es viu massa bé perquè es produeixi una balcanització, però si la història de les mentalitats val alguna cosa jo només dic que la nostàlgia catalana d’aquells anys trenta és incompatible amb la idea d’Espanya que defensen el PP i el PSOE.
»Hi ha més indicis: una manera de preveure cap on van les societats és analitzar la literatura que generen. (…)
»Què ens diu la literatura quan mirem Catalunya? (…)
»El punt mort on ens ha dut l’autonomia també estava escrit en la literatura, i no té res d’estrany. Quan no s’ha fet una literatura tècnica i deslocalitzada, s’ha fet una literatura casposa i ancorada en el passat, amb una relació primíssima amb la veritat i un idioma de laboratori inútil per a la vida. (…)
»Això ara torna a canviar. La tècnica i l’enginy ja no omplen. En l’ambient sura una nova predisposició a complicar-se la vida. La generació que puja té la prosa agressiva i un discurs compromès amb l’època i el país que li ha tocat viure. Promou actituds radicals i un desacomplexament potser excessiu. És la reacció a tants anys de peix bullit. (…)
»Només em fa patir que la pressa no ens converteixi en fum o, pitjor, en uns exaltats de mal recordar. (…)
»La calma, tan útil a la vida, també hauria de valdre en la literatura i en la política, crec jo.
»Anar amb presses és contraproduent perquè els èxits no valen per ells mateixos, sinó per allò que, sovint amb molt d’esforç, es va consolidant al llarg del camí que es fa per aconseguir-los. (…) La història va plena d’impaciències que han acabat com el rosari de l’aurora.
»No és veritat que el país s’hagi de morir demà, les coses importants no hi entenen, d’ultimàtums. Si fem bé les coses la independència caurà pel seu propi pes perquè tot tendeix a la seva forma autèntica, i aquí tenim una cultura, una gastronomia, un mar, unes fronteres naturals, un clima i una ciutat, Barcelona, amb vocació de capital.
»La felicitat sempre troba el seu camí. A més, Madrid ens roba, l’ús dels tancs està prohibit dins de la UE i mai no havíem parlat tan obertament de separar-nos.
»La retòrica és important perquè el desig augmenta a còpia de verbalitzar-lo. Si l’independentisme creix amb els polítics que tenim, tots formats sota el franquisme, què passarà a mesura que surtin més i més generacions educades en una mínima llibertat? Cal treballar més i cridar menys; concentrar-se en les obligacions, en comptes de viure d’embolicar-se amb la bandera. (…)
»Cal dominar el temps dels conflictes. Les coses només donen per a allò que poden donar cada moment. ¿Tenim un gruix de dirigents prou preparats, un sistema comunicatiu prou potent, suficients empresaris, poetes, escriptors, ciutadans per sostenir una batalla decisiva o un estat? Hi ha prou múscul nacional, autèntic, no verbal?
»Ja sé que amb les coses de l’amor cal una mica de rauxa. Ja sé que necessitem un estat. Però l’adversari també juga, i necessitem arribar a la independència en condicions. Encara que alguns prometin que l’endemà estarà tot fet, és justament al contrari, i ens convé arribar-hi sòlids. Cal generar oportunitats més relacionades amb el nostre talent que amb la mediocritat de l’adversari perquè els lligams són forts, la història pesa i, un cop ens haguem separat, no voldria viure un altre referèndum, ara d’annexió a Espanya, perquè els trens no funcionessin prou bé.
»Total, em sobren pamflets i em manca capacitat de sacrifici, i aquí el paper dels escriptors és important. La literataura hauria de servir per endurir el caràcter dels catalans, per fer-los més lliures, més aptes per a la vida, per estimular-los la intel·ligència i la vitalitat. Hauria d’ajudar-los a pensar millor, a viure amb menys por, a fer més fills i més diners, a sentir la necessitat de reconquerir el seu territori sentimental amb l’esforç i el talent, no pas fent el ploricó.
»Hauria de servir per crear una cultura del poder».}

(Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, A Contra Vent, BCN, 2009, pp. 186-192)
_____________________________________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: JAP, a El Punt d’avui, 1 de març del 2010, l’endemà de la celebració de la segona onada de consultes sobiranistes al Principat de Catalunya. La rata de biblioteca (constitucional) de l’acudit gràfic (la que porta ulleres, vull dir) em fa pensar fortament en la figura d’un professor de dret constitucional (espanyol) glossat fa poc en aquestes mateixes planes i que inspira la mateixa tendresa que la del dibuix del gran JAP]

Euronews: a Europa li van arribant notícies de la Catalunya que vol sortir de la presó constitucionalista espanyola i TORNAR a ser lliure…

Videofòrum: 4 notes òbvies…

En el vídeo, que m’ha arribat a través d’una de les xarxes socials en
voga, els locutors informen dels moviments cap a l’emancipació nacional
que qualsevol observador una mica atent de l’actualitat pot constatar a
Catalunya d’uns mesos cap aquí; i ho fan amb el to neutre del
missatger, però s’hi capta també una certa sorpresa, la de l’informador
que ha descobert una novetat que pot convertir-se a més en una mina,
periodísticament parlant.
L’enfocament és periodístic, doncs, i per
tant dóna veu als partidaris i als contraris de les aspiracions
independentistes catalanes. Entre aquests últims hi ha quatre dels personatges
habituals en aquest debat, amb els mateixos quatre arguments de sempre,
tan sòlids com els murs d’un Exín Castillos:

—Albert Rivera: parla d’un suposat “anacronisme”, en temps d'”integració europea”, i del disbarat que seria segons ell la separació, des del punt de vista econòmic, perquè els set milions de catalans “necessiten” el mercat de 45 milions d’espanyols… ¿Que potser no els arriben productes d’altres parts del món, a Espanya? ¿Vol dir, l’Albert, que Espanya tancaria les seves fronteres als productes provinents de Catalunya, en el cas que una i altra estiguessin separades? ¿En què quedem, doncs? O no s’entén ni ell mateix, i no veu que es contradiu, o vol fer passar garsa per perdiu… I per això es va pendre la molèstia de crear un partit polític, déu n’hi do!…

—Francesc de Carreras: aquest encara té més delicte, perquè és professor de dret constitucional, i se suposa que sap llegir i que pot haver llegit una mica de llibres d’història, a més dels totxos de la carrera (o de les carreres, si en té més d’una). Què és això de “un sol poble sobirà”? El poble espanyol és “sobirà” sobre quin altre o quins altres? ¿I d’on ho ha tret que a Espanya, “com a qualsevol altre Estat del món”, no hi ha dret a l’autodeterminació? Primer s’hauria de canviar la Constitució, diu el senyor catedràtic… Ja ens la sabem, aquesta: per ser lliures, primer hauríem de refer la presó, que fos ben bonica i ben dissenyada, però sobretot que tingués la porta de la cel·la sense reixes i sense pany… Llàstima que el senyor alcaid, que no és idiota, no està pas disposat a moure ni un rajol, oi, benvolgut ciutadà espanyol Francesc de Carreras Serra?

—Francisco Caja, president de Convivencia Cívica Catalana: són, el president i la cosa presidida, com un acudit del TBO (d’aquella plana de novetats insòlites), però fan la mateixa gràcia que un gra al cul. Diu, el professor de filosofia (sic), que la “llengua principal” de Catalunya (perquè està parlant de Catalunya, amb dos pebrots!…) no pot ser substituïda per la minoritària, i que per tant no accepten (ell i allò que representa) l'”enginyeria lingüística” que la Generalitat aplica a la societat en general i a l’escola en particular… No diu, és clar, gràcies a quina “enginyeria lingüística” la llengua catalana, que no fa pas tant era no solament majoritària, a Catalunya, sinó l’ÚNICA llengua del país (i que continua essent-hi l’ÚNICA llengua PRÒPIA, i així serà sempre, si no aconsegueixen eliminar-la com alguns voldrien) va passar a ser “minoritària” i la castellana va passar a ser la “principal”. Allò del franquisme no va ser pas enginyeria lingüística, sinó espontània i alegre sociologia, oi, mestre?

—Albert Boadella: un corrent de pensament “malaltís”, diu (aquesta vegada en català, curiosament, a diferència dels altres tres), contra un altre de “sa”, la mentalitat tancada de la “tribu” catalana, de la “secta” que vol imposar fronteres versus la “mentalitat oberta”… espanyola! Sí, sí, nois: la mentalitat oberta (sic i resic!) és l’espanyola… ¿Quan se li va girar el cervell, a aquest individu? En qué lugar se enamoró de ti, Espanya? És incomprensible! No sé ni per què em molesto a parlar-ne, perquè és un putu cas perdut. Un dia deia, en Boadella, que el nacionalisme (el de la tribu catalana, és clar) és com un pet, i que els nacionalistes es complauen a ensumar-lo. És una imatge molt plàstica, perfecta, exacta, però aplicada a ell: és com un pet a l’ascensor, que els altres passatgers han d’evitar com sigui!

Amb dedicatòria per a tots quatre, però de manera especial per al barbut president de CCC (que amb la barba i les ulleres sembla un intel·lectual i tot), planto a continuació un article de l’odiat Salvador Sostres que parla, com no se sol fer, d’un aspecte concret de l’enginyeria lingüística que han aplicat al llarg del temps a aquest país els salvapàtries del país del costat:

_{«Per tancar el meu cicle d’articles sobre la immigració:
hi ha l’argument, deplorable des del meu punt de vista,
que Catalunya ha d’estar agraïda a la immigració
espanyola perquè van ser la mà d’obra
barata que aquest país va aprofitar per créixer
industrialment i per desenvolupar-se. 2 idees: la primera
és que la mà d’obra no fa els països,
ni les empreses. El que compta és el nervi, el talent,
la visió de negoci. La segona cosa, conseqüència
de la primera, és que la mà d’obra és
intercanviable, i que és igual si la teva minyona
és andalusa o és peruana. La teva minyona
serà sempre qui tingui més gana: i encara
que és descarnat dir-ho d’aquesta manera, és
evident que una senyora rica no frega calçotets a
7 euros l’hora.}

»Bé, el que vull dir en definitiva és que Catalunya
si no hagués tingut immigració espanyola n’hauria
tingut d’austríaca o de portuguesa, d’albanesa o
de búlgara. I probablement ens hagués anat
millor. D’entrada perquè aquests països que
acabo d’anomenar saben què és passar gana,
no com els espanyols que quan tenen gana paren la mà
per al subsidi, el subsidi que ells en diuen solidaritat
i que jo crec que és una de les maneres més
al·lucinants que té Espanya d’atracar-nos.
I després un búlgar no hauria vingut a Catalunya
per dret de conquesta sinó a guanyar-se la vida.
I hauria vingut per fugir de la barbàrie, no per
exportar-la. Segurament hauria trobat una sort, i no un
genocidi, poder estudiar gratis en català i ara tindríem
un català més que estimaria aquest país,
li estaria agraït, i el defensaria amb ungles i dents
com es defensen les coses que estimes. I no un espanyol
incrustat sentint-se exclòs per la terrible amenaça
del nacionalisme intolerant. Mà d’obra? A mà
armada han vingut d’Espanya, com sempre, i així ens
ha anat».


[“Mà d’obra”, publicat a www.e-noticies.com el 2 de juliol del 2004]

Hola, Lupe
En el post de diumenge passat (“Com fer callar CR9 i el seu cor de pesats”), hi vas deixar un comentari on deies que n’estaves tipa “de tant de futbol i dels Cristianos Ronaldos i Messis de torn”, i que al món hi ha coses i gent pla més interessants. És cert, i comprenc que en puguis estar fins al capdamunt, i ho faig sense gaire esforç: només m’he d’imaginar com reaccionaria jo si, posem per cas, els toros i la tauromàquia, que és una activitat (esportiva?, cultural?, artística?…) que detesto i que m’avorreix amb la mateixa intensitat, ocupessin un espai mediàtic equivalent al que diaris, ràdios i televisions dediquen al futbol… I també és evident que parlant de futbol difícilment arreglarem el món. Però que sigui un tema intranscendent -es pot viure perfectament sense futbol, només faltaria!- no vol dir que no tingui una certa profunditat, o, dit d’una altra manera, que sota la seva aparent superficialitat no hi hagi altres pulsions, que hi són, i algunes d’elles bastant potents.
Per començar, com a esport d’equip que és, no és difícil veure-hi un paral·lelisme amb un camp de batalla: dos equips enfrontats en una disputa de la qual un en pot sortir vencedor i l’altre derrotat, o bé tots dos igual de vencedors o igual de derrotats, segons com es miri: empatats, doncs. Pots dir que és una cosa absurda i una manera com una altra de perdre -o passar, si som més indulgents- l’estona, i que no caldria. Però també ens ho podem mirar com una forma incruenta de combat, i en aquest sentit seria una sublimació de la violència innata dels humans. I si això és així, acceptaràs que no és pas poca cosa: fer més civilitzats els nostres instints primaris no deixa de ser un progrés, no et sembla?
Aquesta seria una consideració de tipus general. Però aquest dia parlàvem del cas particular de la lliga espanyola, que té les seves pròpies connotacions, fins i tot de tipus social i polític, a banda de les simplement esportives. Per dir-ho ràpid, aquí el futbol no és només futbol, benvolguda companya: per raons històriques, en aquest país nostre el futbol és més que un esport…

Aquí hi ha un enfrontament de tipus polític, tan solapat com evident, representat pels dos equips més importants i representatius de les capitals de Catalunya i d’Espanya, i per extensió dels respectius països. Països, no pas “comunitats autònomes”: primera evidència. Com que és una evidència tanmateix camuflada, aquesta seria precisament la primera qüestió no esportiva en disputa en el terreny de joc, en el camp de batalla esportiu.
En aquest sentit, doncs, un partit Barça-Madrid, i la disputa aferrissada per ser campió de lliga, seria una metàfora de les relacions Catalunya-Espanya, i de la fal·làcia que des de Madrid volen fer
passar com una sola nació: els anys més crus del franquisme, en què aquesta relació havia de ser manifestament i forçosament de domini espanyol en tots els àmbits, i per tant en l’esportiu també, el Real Madrid (i ja poden dir missa, els negacionistes que es pensen que la gent no té memòria) havia de guanyar sempre, i si calia, amb ajudes arbitrals o maniobrant en els despatxos, o totes dues coses alhora.
Ara ja no estem en el franquisme (se suposa), però determinats esquemes mentals perduren, i com que la disputa per l’èxit dels dos clubs, amb dues maneres de fer molt diferents (la persistència en el treball del català vs. la magnificència del poder econòmic del castellà, feina pacient vs. cartera impacient), es decanta clarament del cantó català, aquest últim temps, l’altre fa mans i mànigues per tornar a les velles glòries dels “bons temps”, quan tenia per costum quedar campió de tot i totes li ponien… I com que no se’n surt i la realitat s’entesta a donar la raó i els títols al FC Barcelona, a la capital espanyola la premsa esportiva afí al club madrileny, que no ho pot suportar, pretén atribuir la bona marxa de l’equip blaugrana a suposats tractes de favor en els arbitratges dels partits… La barra que tenen és descomunal i de molt baixa estofa, però la lectura política que se’n pot fer també és diàfana. La petita nació sense Estat ho fa millor que el gran Estat sense nació: aquest seria el paral·lelisme, gens innocu i gens innocent.
Sortint del clos de la lliga espanyola, però, i anant a Europa, on el Real Madrid, com a campió de lliga que solia ser, va campar durant anys, el club blanc tampoc té gaire bona premsa, per les seves maneres prepotents de comportar-se. El longeu entrenador del Manchester United, sir Alex Ferguson, el té per un club “mafiós”, i ha arribat a dir d’ell que “no té ètica i va pel món fent el que vol per ser l’equip del general Franco”…
En fi, noia, no et vull pas donar més la tabarra, però amb aquestes quatre pinzellades em penso que ja es veu que la passió esportiva -tan estúpida com vulguis- està alimentada per moltes altres. Això és lo que hi ha, i les coses són com són.
Una altra cosa són els jugadors, també és veritat. Són les peces necessàries del tauler, però també són com són, i això ja depèn de cadascun d’ells. Que siguin de més o menys qualitat humana, o més o menys fantasmes, ja queda fora d’aquest debat, encara que com a figures públiques haurien de tenir un mínim de nivell. Aquest mateix divendres, que ha fet vint anys de l’alliberament de Nelson Mandela del seu llarg captiveri, algú ha recordat al Facebook que no fa gaire temps, quan el Barça va anar a jugar un partit a la República de Sud-àfrica, només van aprofitar l’ocasió per anar-lo a a veure l’Oleguer, en Thuram i l’Iniesta, i els altres es van quedar a l’hotel fent pànxing o a la capital fent el turista.
I pel que fa als jugadors del Real Madrid, pim-pam, pim-pam, copas vienen, copas van, val més que ho deixem córrer…
Salutacions.

[Foto de l’entradeta: Libération]
____________________________

ps: Molt llegible, per breu i per interessant, aquest article relacionat del periodista i culer Carles Capdevila, escrit al seu blog i publicat al diari Avui el dia 14 d’aquest mes: cliqueu aquí.

Les arques municipals estan buides. Qui les reomplirà? El bon reomplidor que les reompli bon reomplidor serà…

1. BCN
Com la majoria de municipis de Catalunya, grans i petits, d’ençà de l’esgotament de la boja cursa del totxo, la gran capital del país deu tenir el dipòsit de combustible tirant a baix, i com que no disposa del plus de recursos de “l’altra gran capital espanyola”, que en té a mans plenes en concepte de capital de l’Estat, l’alcalde barceloní, Jordi Hereu, es treu de la màniga una surrealista candidatura a ser la seu d’uns hipotètics Jocs Olímpics d’hivern… d’aquí a dotze anys.
I ho fa oblidant-se de dues coses: la primera, la seva pròpia promesa (electoral?) de no tirar més de les “grans empentes engrescadores” dels seus predecessors Narcís Serra / Pasqual Maragall (Jocs Olímpics del 1992) i Joan Clos (Fòrum de les Cultures 2004: sense comentaris); i la segona, i més important, l’equació 25 + 25 + 50 per a la Gran Repartidora -això és, el Pressupost general de l’Estat- que promulgava Pasqual Maragall quan era l’alcalde decididament municipalista que va ser: 25% del pressupost estatal per als municipis, 25% per a les autonomies i 50% per al mateix Estat, que fóra una bona manera perquè aquest es moderés en les seves enormes i sovint esbojarrades despeses i perquè ni les comunitats autònomes ni els municipis passessin les angúnies financeres que han de suportar, i ja no diguem ara, en temps de crisi econòmica.
En comptes d’això, d’anar a l’arrel del problema, el batlle d’Aquesta Ciutat proposa il·lusionar la ciutadania, amb un truc d’il·lusionista bast i fet sense gràcia i sense cap mirament envers la candidatura aragonesa pel mateix any, i que la ciutat progressi -un cop més- a batzegades, a veure si així l’Estat regurgita unes engrunes del païdor per no fotre’s ella de gana. L’Hereu ja hauria de saber que ni Barcelona és un pollet ni l’Estat és la seva mare de qui hagi de dependre sempre més per créixer i tirar endavant. És exactament al revés: és l’Estat que depèn de la gran mamella catalana, com sap (quasi) tothom; però què li voleu dir, a aquest entusiasta de la llei de la dependència i del federalisme centralista de matriu espanyola, meravella de les meravelles?

2. Vic
L’alcalde de Vic decideix un bon dia que l’Ajuntament no empadronarà més els immigrants sense papers, i es munta un pollastre de ca l’ample. Se li tiren a sobre fins i tot els mandamases del PSOE, com Bono, De la Vega i el superministre Rodriguez Zapatero en persona, li plouen crítiques de tot arreu i alguns li pengen directament el desqualificatiu de racista… Després resulta que entre la tunejada Llei d’estrangeria i la llei que regula l’empadronament hi ha contradiccions que ningú fins ara no havia percebut, es veu, i que l’alcalde té una part de raó, i és que els recursos de què disposa el municipi per atendre els serveis socials que també ha de dispensar als ciutadans nouvinguts no són il·limitats. Amb la seva plantada, doncs, l’alcalde Vila d’Abadal ha fet surar i ha posat a la vista de tothom dos problemes de fons que d’alguna manera s’han de resoldre. I amb això tornem a la mateixa qüestió del punt anterior: l’economia municipal. El municipi, que és el primer nivell de l’entramat recaptador de l’Estat, és l’últim en l’entramat repartidor del mateix Estat, i tot i ser el més pròxim -també físicament- a la ciutadania, als problemes dels ciutadans, és el més desassistit a l’hora de donar-hi resposta.
La capital d’Osona, que té una quarta part de la població d’origen estranger i que tanmateix ha fet una feina d’integració modèlica, com assegura tothom qui la coneix, ha evidenciat una vegada més l’absurditat d’aquest Estat espanyol que recapta molt i amb gran entusiasme per tornar poc i sempre segons que li doni la gana, amb una gran garreperia. Seria tot molt més fàcil i lògic funcionant com fan al País Basc, d’on els calés no surten pas, com passa aquí, per anar d’excursió a Madrid i tornar-ne havent-se’n perdut una bona part pel camí. Formar part d’Espanya amb aquestes condicions deu ser força més de bon portar, però a Catalunya ni això se li concedeix. I com que les perspectives indiquen que aquest penós estat de coses no canviarà, l’opció que té Catalunya -nadius i immigrats- no és pas fer un pas cap al concert econòmic, ja que tot fa pensar que això és impossible (per què?, chi lo sa!), sinó fer un salt decidit cap a la independència total del país, política i econòmica. Aquest és el cap del carrer.

3. Ascó
Fa poc em van proposar d’apuntar-me a una llista del Facebook que en diuen “Ja tenim els collons inflats de la merda que deixen anar sobre Catalunya”…

Abans ho haguessin fet, doncs!, perquè, a la merda habitual que ens cau a sobre, en forma de difamacions, mentides i insults d’una xenofòbia anticatalanista desbocada, ara pretenen afegir-hi la merda física que evacuen les centrals nuclears de tot l’Estat, els residus radioactius que ningú sap on s’han d’entaforar, perquè no hi ha manera humana de reciclar-los.
En un curiós capgirell legal, els capgrossos que ens governen (els que ens governen -és un dir- de debò, vull dir) han ofert als municipis de tot l’Estat que es postulin –ells, que no tenen cap competència legal en matèria nuclear!- per fer de contenidors d’aquesta porqueria, que presenta la particularitat de tenir una vida radioactiva per anys i panys. Per a la titular del ministeri de Medi Ambient, ni tan sols la comarca a la qual pertanyi el municipi en qüestió té res a dir-hi: aquí, la decisió que prenguin alcalde i regidors és sobirana!, i per tant ha de passar, segons ella, per sobre de l’opinió de les autoritats comarcals i fins i tot de les autonòmiques, i doncs en el cas de Catalunya per sobre de l’eventual oposició del govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.
Tenim, doncs, que el municipi d’Ascó, que ja gaudeix de la seva bonica central nuclear, ha pensat que no ve d’un pam, i s’ha ofert per recollir, ben endreçats en un anomenat “magatzem temporal centralitzat”, MTC (la vella denominació “cementiri nuclear” ara ja fa lleig), els residus radioactius procedents de les centrals espanyoles, a més dels que produeixin les seves pròpies instal·lacions… Això no és pas a canvi de res, és clar, només faltaria! El generós oferiment d’Ascó es fa a canvi de contrapartides, segons s’estipula en la proposta governamental: un grapat de llocs de treball (màgiques paraules, en temps de crisi com l’actual!), un grapat d’euros (7 o 8 milions, diuen, la meitat per a Ascó i la resta pels pobles dels encontorns) i algun benefici col·lateral més, com ara una suposada reactivació industrial de la zona que els ecologistes neguen, amb dades a la mà, en vista del nul efecte en aquest sentit del reactor nuclear en funcionament des dels anys 70 (al revés: les estadístiques diuen que Ascó perd una vintena d’habitants per any). Aquesta és l'”oportunitat d’or” i l'”aposta de futur” que l’alcalde del municipi diu que no poden deixar escapar…
Així doncs, tenim que la precarietat a què l’Estat condemna els municipis, a l’hora de repartir la riquesa recaptada pels impostos, perquè ell se’n queda la part del lleó per satisfer la seva fam africana, empeny en aquest cas els responsables d’un municipi ja prou castigat per la llufa nuclear a hipotecar-se encara més, i a hipotecar el futur de les generacions venidores del territori, començant per les dels seus propis fills i néts.
(I considerant que els diners excedentaris que té l’Estat per gastar-los en les seves cosetes, com aquesta de comprar voluntats, són diners de procedència catalana, resulta que pagarem −indirectament, però també de forma efectiva− perquè Ascó es converteixi en un recipient −per no dir-ne una altra cosa− on vinguin a abocar els seus detritus radioactius totes les centrals nuclears d’Espanya: una jugada mestra de l’Estat castellaspanyol, que sembla que cada dia sap moure millor les seves cartes).

Un altre efecte col·lateral de la decisió presa per les autoritats municipals d’Ascó en ple favorable a presentar la candidatura com a cementiri nuclear és que, en el supòsit que l’Estat l’accepti (l’altra opció és Yebra, a la província de Guadalajara, que és veïna de la de Madrid: per qui aposteu que es decantarà, el nostre benvolgut Estat?), “es tancarà la roda de l’anomenat cicle nuclear”, en expressió del veterà periodista Xavier Garcia, en un article imperdible aparegut a la premsa d’ahir: al nord del país (del Vallès al Rosselló), l’autopista elèctrica de la MAT, i al sud ara aquest fantàstic MTC, que de “temporal” no en té res: “dues infraestructures derivades de l’existència de les nuclears”, i en tots dos casos amb la implicació de les empreses estatals REE (Red Eléctrica Española) i Enresa, Empresa Nacional de Residuos.
Sorpresa? Cap ni una! Espanya fa allò que sap fer millor: l’explotació dels territoris conquistats. Abans aquests territoris eren tan extensos que mai s’hi ponia el sol. Ara n’hi queda un de tan petit que el sol quan se’n va a dormir no està mai segur d’haver-lo vist, però déu-n’hi-do els beneficis que en treu! I això serà així fins que aquest petit territori faci el mateix que van fer els altres de seguida que van poder: desempallegar-se del seu explotador.
Quan arribi aquest moment, als municipis de Catalunya se’ls hauran acabat els problemes de misèria que han de patir ara per la seva condició de municipis espanyols.

Flaix!, vist i no vist, ja en tenim una altra per explicar als nostres néts. Quan, temps a venir (no gaire, tampoc), estudiïn com era aquest país abans de separar-se d’Espanya definitivament i com els catalans perdíem llençols a cada bugada, fliparan per un tub!
Trobo en una columna d’opinió del diari aquesta citació de James Joyce: “La història és un malson del qual voldria despertar-me”. I d’història va aquesta desgraciada historieta que ens ocupa. La premsa d’ahir informava de l’alea jacta est amb què s’ha tancat (amb pany i forrellat) i segellat el destí dels 12.000 negatius que el fotògraf Agustí Centelles va conservar del seu testimoni viu dels anys de la Segona República i de la guerra que la va destruir: els fills de l’anomenat Robert Capa català van entregar abans-d’ahir, amb nocturnitat i traïdoria (discreció, en van dir ells), aquest valuosíssim material a María José Turrión, directora del tenebrós Archivo Histórico Nacional situat a Salamanca, avui reconvertit en Centro Documental de la Memoria Histórica, dependent del ministeri de Cultura.
Perquè va ser amb la titular d’aquest organisme, Ángeles González-Sinde (una de les signants del Manifiesto por la lengua común, recordem-ho), que van negociar fins a posar-se d’acord Sergi i Octavi Centelles la cessió “definitiva” del material guardat en vida pel seu pare. La venda no es va fer per 30 monedes de plata, sinó per 700.000 euros, dos-cents mil més dels que els oferia la Generalitat de Catalunya, i van pendre la decisió d’oferir-se al millor postor acollint-se simplement a la “llibertat de mercat”, segons l’advocat dels dos fills Centelles, malgrat que no va ser per una qüestió de diners, en paraules seves, sinó de “millor garantia de difusió” (?) del llegat patern.
Sigui com sigui, i siguin quins siguin els raonaments reals i de fons que van empènyer els hereus a entregar l’arxiu del seu pare precisament a l’Arxiu de Salamanca (situat exactament a la rebatejada “calle del Expolio” d’aquesta ciutat, un lloc al qual, com va dir algú, Agustí Centelles s’hauria estimat més cremar el seu arxiu personal abans aquest no hi anés a parar, en un hipotètic cas que s’ha convertit en trista realitat), i suposant que sigui cert que entre les motivacions no hi hagi els calés, aquí el que ha quedat cardat és el país, Catalunya, que ha estat privat d’un fons que ha anat a petar, per a més sarcasme, al refotut cau on hi ha encara segrestats els documents robats pels franquistes a particulars i institucions d’aquest país després de la guerra. “De fidel al país se n’és o no se n’és”, escrivia aquest dia Miquel Pairolí. “Amb diners o sense. I, a més, cal saber distingir entre el país i l’administració de la Generalitat. Però per discernir tot això cal serenitat i claredat d’idees. Cosa difícil quan d’idea sembla que només n’hi havia una”.
En aquest lamentable afer hi ha encara, però, més enllà d’aquesta diguem-ne poc piadosa interpretació, uns quants caps de corda més sense lligar. Vegem-ne alguns.

Sortint de l’àmbit familiar dels Centelles, l’espectacle el van posar el ministeri espanyol i el departament de Cultura de la Generalitat: segons el conseller Tresserras, la ministra no el va informar de les negociacions amb els hereus, i en tot cas aquella, passant molt de l’emprenyada del conseller, està encantada amb la resolució del cas. Santa Rita, lo que se da no se quita… Però un es pregunta, com fa Joan Boadas i Raset, arxiver municipal gironí i director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, com és que s’han pogut barallar d’aquesta manera per uns fons privats dues administracions públiques que es nodreixen dels impostos dels mateixos ciutadans. “Amb quina cara han de quedar els centenars de persones que a
Catalunya han fet repetits gestos de generositat i han donat els seus
fons i les seves col·leccions fotogràfiques a les institucions
públiques? Les enviarem a partir d’ara al Ministerio, vista la
magnanimitat del seu talonari?”, pregunta Boadas, i hi afegeix aquest comentari: “Tots coneixem els motius reals
pels quals l’administració espanyola ha actuat d’aquesta manera, en un
gest que la unifica a les que l’han precedit en la mateixa funció i amb
la mateixa intencionalitat”.
Aquí ja som grans i no ens mamem el dit, representa, però bé que hi ha qui s’ho pensa, des de la distància. Però hi ha una pregunta prèvia que algú deu saber respondre: ¿No havia de desaparèixer, el Ministerio de Cultura, atès que les competències en aquest camp estan transferides a les administracions autonòmiques? Que continuï funcionant, i de la manera que ho fa, potser caldria prendre-s’ho com un advertiment.
La ministra del ram, burxant la ferida amb el tub de la pomada, va assegurar que el fons fotogràfic comprat per ella “estarà a disposició de tots els espanyols…”. Què vol dir, amb això, aquesta espavilada? Que suposa potser que a l’Arxiu Històric Nacional de Sant Cugat
haurien estat tancats i només a disposició dels tancats catalans? Quins pebrots que té, la burra!
Fos o no fos una qüestió de calés, recordem des d’aquí, per a escarni dels especuladors en aquest negoci, que els 700.000 euros pagats surten de les arques de l’Estat, i que és Catalunya que les omple any rera any generosament: és amb
calés catalans, per tant, que s’ha pagat l’extracció i la clausura (espoli voluntari per obra i gràcia
dels Centelles Brothers) de la producció fotoperiodística d’Agustí Centelles.
El binomi Salamanca-Centelles dóna peu també a una pregunta inevitable: ¿Per què la discreció amb què s’ha fet entrar la documentació fotogràfica a l’Arxiu de Salamanca no es fa servir per treure’n els famosos Papers, sense que cap manifestació ciutadana incitada per l’alcalde de la ciutat contra “los lobos depredadores catalanes” s’hi pugui ficar pel mig?
I una última qüestió, mare de totes les altres: ¿Algú, des de Catalunya, pot pensar que, amb estructura estatal pròpia, ens veuríem obligats a veure i suportar sainets humiliants com aquest?

________________________________

Addenda:

Algú pot pensar que no ve a tomb, però hi ve, i molt: aquesta història exemplar ens hauria de fer meditar al voltant del paper que té el sistema hereditari vigent en el nostre sistema social i econòmic. Passa per ser una peça d’ordre i de seny, quan en realitat és una insensatesa molt perillosa que provoca tota mena de desequilibris i fa aflorar els nostres pitjors defectes. La mesquinesa i la deslleialtat en són un producte més.

El diari d’avui porta una notícia reveladora: el Tribunal Constitucional de Turquia ha declarat inconstitucional el Partit de la Societat Democràtica, DTP, el principal partit dels kurds, i ho ha fet, segons el president del tribunal, Hasim Kilic, tenint en compte la il·legalització de Batasuna: l’excusa per il·legalitzar el DTP i treure’l de circulació han sigut els suposats vincles que mantenia amb el separatista Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Així doncs, veiem com Espanya “exporta” els seus mètodes exquisidament democràtics de funcionar…, i observin quina democràcia més exquisida també els hi “importa”.

I, seguint en el pla internacional, dues mostres més de la manera de fer genuïnament espanyola: en l’ordre europeu, Espanya rebutja un cop més (dimarts, davant el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia) el reconeixement de Kosovo com a país independent de Sèrbia (quina casualitat!); i en el pati de darrere de l’antiga colònia espanyola del Sàhara, deixada pel franquisme tardoral a la seva sort (és a dir, a les grapes del Marroc), el vicepresident tercer del Govern espanyol, Manuel Chaves, assegura que el cas de l’activista sahraui Aminetu Haidar, en vaga de fam a Lanzarote, “enforteix i prestigia Espanya, en tractar de solucionar un problema que no és seu“…

Meravellós país, que no deixa de mirar-se al mirallet màgic de l’autoengany!

__________________________________

A propòsit
de la nova invasió rojigualda del palau Sant Jordi aquest cap de setmana passat, per la Copa Davis 2009, recupero d’un post anterior, de l’estiu del 2008,
sobre l’espontània declaració d’espanyolitat de la diva Montserrat Caballé i Folc (que fa tanmateix la seva declaració de renda a Andorra), aquest comentari que em va deixar escrit la malaguanyada gestora de l’enyorat bloc L’hidroavió apagafocs, Xesca Ensenyat, en el meu:

«Seria el
primer cas que conec… de tenir
doblers negres o fer coses rares amb la declaració de la renda i no declarar-se
ben espanyol/a. Quan pensen en fer fantasies amb els pistrincs, la primera cosa
que fan és comprar-se una estanquera ben grossa.

»Ja en farem tu o jo de trampes: no l’hauríem acabada de fer i ja seríem a la garjola. T’imagines
el que hauria de pagar un tennista mallorquí que jo sé, si no hagués fermat una
cua com de núvia feta amb l’estanquera al mànec de la raqueta?»

Doncs bé, a la foto d’aquí al costat tenim de nou el tennista mallorquí que dèiem amb l’estanquera al bell mig del front, aquesta vegada, posant el seu art tennístic al servei de la causa, la de l’ensalada nacional servida en una bonica plata d’enciam de vidre ben amanida amb oli i sal.
La final de la Copa Davis 2009 ha acabat, per segona vegada consecutiva, amb brillant victòria espanyola, i d’aquesta manera s’han complert rodonament els vaticinis del batlle del Cap i Casal de Catalunya, il·lustríssim Jordi Hereu, que va assegurar, quan es va saber l’elecció de Barcelona com a seu de la final, que la ciutat demostraria “que és garantia d’èxit d’esdeveniments
internacionals”, i tant se val que aquests esdeveniments portin aparellat un desplegament de simbologia nacionalesportiva rojigualda per parar un tren.
«Según el alcalde», llegíem a EcoDiario, «que Barcelona haya vuelto a ser aceptada como sede es un
reconocimiento del “arraigo que el tenis tiene” en la ciudad y “una gran oportunidad”». Una gran oportunitat per a què? Potser per a fer negoci, pensava el megabatlle, però l’oportunitat era en realitat per capbussar el Palau Sant Jordi i Barcelona tota en un entusiasta bany de masses de no-nacionalisme espanyol.
D’això es tractava, bàsicament. Però això no és cap problema, per a la màxima autoritat municipal, al contrari: està en la mateixa línia de quan va oferir el suport de l’olímpica ciutat a la tossuda aspirant castellana pel 2016, tot i saber ell i els de la comitiva madrilenya que es van fer la foto amb ell que tot allò era fum i una estúpida manera de perdre el temps i els diners (una mòdica quantitat que l’alcalde Ruiz Gallardón va tirar pel desguàs sense provocar el més mínim escàndol).
La muntanya de Montjuïc i el Palau Sant Jordi de Barcelona han esdevingut un cop més, doncs, «un lugar mágico para el tenis español, que aquí ganó la
primera de sus tres ensaladeras» i que hi ha guanyat merescudament, no cal dir-ho, la quarta, amb un equip de tennistes majoritàriament catalanoparlants (Costa, Ferrer, Nadal, Ferrero, López…), per naixement o per haver-se format aquí com a esportistes.
El triomf, però, és espanyol, i aconseguit en territori espanyol, que és el que interessava destacar.
«Ante la mejor generación de tenistas españoles», el president Rodríguez Zapatero va demanar l’endemà del triomf «que cada día se recuerde el esfuerzo colectivo que hay detrás de cada
triunfo», però tot seguit es va dirigir a un en particular, Rafa Nadal: «Rompo un poco el protocolo institucional. Rafa, te queremos, te
quieren todos los españoles por ser un magnífico símbolo de cómo
hacer las cosas y por ser además una gran persona». I un gran trumfo, Rafa, sobretot això: un gran trumfo.

Algú pot haver pensat, llegint aquestes línies precedents, que ja hi tornem amb la queixa permanent, i que som incapaços d’alegrar-nos amb els èxits del proïsme, etc, etc. Doncs no, res d’això: estem contentíssims dels èxits de l’Armada Invencible –“más invencible que nunca”, com diuen les cofoies cròniques-, capitanejada pel campió lleidatà Albert Costa… Se’ls poden ben confitar!
Allò que emprenya és que facin ostentació de manera tan descarada de la barreja d’esport i política, la mateixa barreja que no toleren quan els rèdits polítics de la famosa barreja no són espanyols i no se’ls poden apuntar com a èxits “espanyols” sense més matisos: quan no són per a més glòria d’Espanya, i punt.
I si no, a veure com es menja això que deia en Jordi Camps fa uns dies (“De supèrflues a transcendentals”) a El 9 Esportiu:

_{Cada vegada que els catalans plantegem alguna reivindicació
políticoesportiva, com el reconeixement de les seleccions catalanes, el
Comitè Olímpic Català o una llei de l’esport pròpia, ens hem de sentir
dir que hi ha coses més importants a resoldre que no aquestes. I ens
fan una llista amb els problemes econòmics, d’educació, de sanitat o de
cultura que hi ha en la nostra societat per dir-nos tot seguit: «Creieu
que és més important tenir una selecció de futbol pròpia que bones
escoles per als vostres fills?» Aquesta demagògia no només la sentim en
l’àmbit esportiu. Ara mateix, en plena ebullició de les consultes
populars, també hem vist com més d’un polític ha posat la crisi
econòmica que ens aclapara com a excusa: «Em preocupa més resoldre la
crisi que no els debats identitaris.» I ni resol la crisi ni té
problemes identitaris, perquè els espanyols no en tenen d’aquest tipus
de problemes.}

_{No en tenen a l’Espanya profunda i eterna. A
Catalunya i al País Basc, sí. Per això, el Parlament basc, aprofitant
la nova majoria que hi ha va aprovar dies enrere resolucions demanant
que la selecció espanyola de futbol jugui algun partit a Euskadi i que
la Vuelta ciclista a Espanya torni a passar pel País Basc. Quan vaig
veure que el PSE-PSOE, el PP i UPyD havien aprovat això vaig pensar que
significava que el nou govern basc havia resolt tots els problemes de
terrorisme, econòmics, educatius, sanitaris i culturals dels ciutadans
del país, i per això es podien dedicar a aprovar coses que, quan les
plantejava l’anterior govern basc o els catalans, eren qualificades de
supèrflues.}

_{Anava errat. El nou govern espanyolista del País Basc
no ha resolt els problemes dels bascos. Ni de bon tros. Però els
espanyols fan el que volen. No han de demanar permís a ningú. Allò que
quan ho fan els altres és una aberració, per a ells és natural. Els
partits de la selecció espanyola de futbol els han de demanar els clubs
i les etapes de la Vuelta, els ajuntaments, sempre segons un recorregut
que planteja l’organització. Però tant se val.}

_{I a Catalunya, a
Barcelona, en concret, tenim el lluitador infatigable Alberto Fernández
Díaz, que encara arrossega el cabreig per l’etapa del Tour que va
acabar a Barcelona i vol, tant sí com no, la selecció espanyola de
futbol i la Vuelta a la capital catalana. Ja ha oblidat
l’espanyolització de Barcelona durant els Jocs del 1992? I la final de
la Copa Davis del 2000 –amb els xiulets a tot allò català inclosos?–
Sort que els calendaris de les competicions internacionals no es poden
recórrer al Tribunal Constitucional.}

_{___________________________}

[_{Foto de l’entradeta: RFET}]

En un article d’opinió al diari (“Boicot pastoral“), l’economista Miquel Esteba comentava una informació anterior apareguda a l’Avui i “no desmentida” segons la qual durant uns cursets sobre moral cristiana fets al juliol a El Escorial el catedràtic de moral social de la Universitat Pontifícia de Salamanca, Ángel Galindo García, va incitar els presents (i absents) a boicotejar els productes de les empreses catalanes (i no només els etiquetats en català, per cert: algú n’hauria de pendre bona nota).
Les jornades pastorals eren organitzades per la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), que sabem de sobra amb quin odi tan cristià tracta Catalunya, a través de la COPE o directament a través del seu organigrama, cada dia més reaccionari. “És el nacionalcatolicisme pur i rampant que va fer molt de mal i que deriva de la mà de la CEE cap a una reincidència alarmant”, escriu Esteba, que acaba denunciant la passivitat amb què aquest nou atac de la CEE ha estat rebut a Catalunya, i que no hagi sigut replicat per ningú, ni des dels medis laics (tampoc des de la progressia catalanista i/o independestista, perquè ara ja no es mengen els capellans com abans, però passen d’ells —o s’ho pensen), ni des de la mateixa jerarquia catalana, que per proximitat i per doctrina cristiana haurien de fer callar aquestes bocasses que prediquen i escupen odi.

I doncs, com per venir a donar la raó a l’articulista, la setmana següent (dia 3 de novembre) la premsa gironina informava d’una carta que el bisbe de Girona, Francesc Pardo, havia enviat als rectors de les parròquies de la seva jurisdicció comminant-los a no deixar fer dins els locals i centres parroquials cap de les reunions preparatòries de les consultes populars sobre la independència de Catalunya que estan en marxa, i encara menys les mateixes consultes. Segons Pardo, això podria crear “divisió de la comunitat parroquial” (com si els parroquians haguessin d’estar d’acord en tot!), i demana a les plataformes organitzadores que “respectin la llibertat, i sobretot la identitat de la nostra Església, i alhora l’opinió, manifesta o no, dels membres de les nostres parròquies, que és prou variada”.
És absolutament fantàstic! Pardo aquí sí que surt a la palestra, a defensar la identitat (quina?) de la nostra (de qui?) Església, quan davant les agressions de la CEE ell i tota la jerarquia catalana “callen com morts”, com deia Esteba al seu escrit. I ho fa, per més inri, reclamant exactament allò que demanen les plataformes per les consultes, que ell deu veure poc menys que com a cèl·lules bolxevics: respecte per la llibertat (dels catalans), per la identitat de la nostra terra/comunitat/nació i per l’opinió dels ciutadans de Catalunya…
Valga’m Déu, la nostra Església!, qui l’ha vist i qui la veu! Qui ho diria que és la mateixa que va acollir, el 1970, els intel·lectuals i artistes que es van tancar a Montserrat en protesta pel procés de Burgos; o l’assemblea d’estudiants de “la Caputxinada”, el 1966, de la qual va sortir el Sindicat Democràtic d’Estudiants; o les reunions d’obrers en els durs anys del tardofranquisme; o les de l’Assemblea de Catalunya (constituïda justament a l’església de Sant Agustí de Barcelona, el novembre de 1970)…
L’Església que ajudava els oprimits pel sistema imposat pel dictador, la que hi havia darrera un escoltisme conceptualment oposat al militarisme militant de les joventuts franquistes, la que donava veu a la llengua vernàcula arraconada pels feixistes i que feia feina, sense gaire fressa, per la cultura del país… L’Església que estava al costat del poble:

<sub>Jo vaig fer un acte polític en un local parroquial del meu poble.
Crec recordar que era a final de la dècada dels 80 o a principi dels
90. Feia setmanes que un líder independentista català havia estat
detingut i empresonat i, com sol ser habitual tractant-se d’Espanya, a
més a més havia estat torturat. Llavors, un grup de persones, moltes de
les quals eren joves que havien passat pels escoltes i que participaven
activament en la vida associativa del municipi, vam organitzar una
campanya al carrer per reclamar la seva posada en llibertat.
L’Ajuntament, socialista, no veia amb gaire bon ull aquella campanya,
que era atrevida, a voltes provocadora i que denunciava amb vehemència
les mancances d’un sistema democràtic espanyol en què els tics
totalitaris del franquisme eren –i encara són– ben presents. Va arribar
un dia en què vam voler fer una xerrada amb diferents convidats, per a
la qual cosa necessitàvem un local públic. En vam demanar uns quants a
l’Ajuntament però la resposta sempre va ser negativa i quan en vam
intentar sol·licitar un de privat, el consistori va saber moure els
fils perquè els seus propietaris ens posessin totes les traves
possibles. Al final vam trobar l’aixopluc del mossèn, que ens va cedir
sense problemes el local parroquial. L’acte es va fer i, malgrat els
intents de boicot i alguna campanya intoxicadora, l’assistència del
públic va ser notòria.</sub>

[“Francesc Pardo vota per Espanya”,
// <![CDATA[

var prefix = 'ma' + 'il' + 'to';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy46895 = 'jgrau' + '@';
addy46895 = addy46895 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text46895 = 'carles bonaventura i cabanes';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text46895 );
document.write( ‘‘ );
//n
// ]]>
Carles Bonaventura i Cabanes, 11/11/09]

L’Església catalana dels anys seixanta i setanta va fer el seu paper, en aquells temps difícils, sota el guiatge de la doctrina del Concili Vaticà II, que havia sacsejat com un espolsamatalassos la vella institució. Després va arribar la transició, van entrar estranys personatges a la jerarquia eclesiàstica, aquí i a Roma, i l’Església catalana va començar a bategar d’una altra manera (deu continuar al costat dels “petits del Regne” evangèlic, però no pas dels petits del Regne d’Espanya, com veiem…).
No sabem cap on tirarà, aquesta nau, però seria bo que recordessin d’on vénen. A “les arrels cristianes de Catalunya” que tant reivindiquen, també hi ha capítols decisius de la història del país com la instauració de les assemblees de la “Pau i Treva de Déu” (viquipèdia) impulsades per l’abat Oliva, la primera de les quals va tenir lloc el 1027 a Toluges (el Rosselló), i que pretenien defensar els pagesos de la violència dels senyors feudals que els volien pendre les terres:  «L’Església va aconseguir ser vista pels pagesos com una garantia contra l’extorsió feudal garantint el dret de la sagrera,
ço és, un radi de trenta passes al voltant d’una església, espai que el
bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no es
podia dur a terme cap acte de violència, sota pena d’excomunió».
Això passava fa un mil·lenni. Avui els excomunicats potser serien uns altres.

__________________________________________

Addenda: Hi ha també a la viquipèdia, a la mateixa entrada, una interpretació més política de la Pau i Treva, que no desmereix pas, crec, la utilitat d’aquest invent, però el relativitza i dóna fe, en definitiva, de la naturalesa polièdrica -passa’m el mot- d’aquesta Institució mil·lenària amb seu a la Ciutat del Vaticà:

_{Si l’Església, amb els concilis de pau, va aconseguir afermar el seu
prestigi i la seva autoritat moral dins de la societat fou, en
realitat, perquè el moviment de Pau i Treva, en contra de les
aparences, va ser endegat no pas per la clerecia, sinó pel poble, tal
com ho observa Pierre Bonnassie, assenyalant que, al Rosselló, les assemblees de pau i treva de 1027 i 1041 es celebraren als prats de Toluges, i no pas a la catedral d’Elna;
els eclesiàstics, doncs, acudiren al terreny dels pagesos, i no pas a
l’inrevés. Segons aquesta anàlisi, la Pau i Treva era un moviment
popular amb unes potencialitats revolucionàries de no protestar només
contra la violència dels clans nobiliaris, sinó, anant més enllà,
qüestionar els poders establerts, sobretot la possessió de grans lots
de terra per aristòcrates laics o clergues, idea inadmissible per als
dirigents eclesiàstics adherits al moviment, molt lligats al poder
comtal i nobiliari, com era el cas de l’abat Oliba, ex-comte de Berga i germà dels comtes Bernat Tallaferro de Besalú i Guifré II de Cerdanya.
Així doncs, la implicació de les altes jerarquies eclesials en el
moviment de Pau i Treva de Déu consistí a neutralitzar-ne les
potencialitats revolucionàries, mitjançant el reconeixement als pagesos
de drets essencials, com eren les seguretats de les sagreres i dels
béns i persones dels pobletans, però sense qüestionar mai el poder
nobiliari ni l’asserviment dels pagesos; al capdavall, l’únic objectiu
dels eclesiàstics era defensar els seus grans patrimonis territorials
dels atacs dels senyors, mitjançant l’arma espiritual de l’excomunió,
la qual, per resultar eficaç com a instrument d’exclusió social,
necessitava que l’Església es guanyés el suport del poble.}

________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: l’abat Oliva, promotor de la Pau i Treva; vinyeta de
l'”Auca de la Catalunya Nord”, dins http://herve.pi.free.fr/auca.htm}]

En Jan Laporta va esvalotar una mica més el galliner català dijous passat amb el parlament que va fer en el dinar organitzat per la Fundació Catalunya Oberta (FCO) al mític hotel Majestic de Barcelona, en el qual va deixar dites algunes frases realment cridaneres.
Cridaneres i polèmiques, perquè les interpretacions que se n’han fet han sigut múltiples: hi ha qui hi veu supèrbia (“Durant molts anys el club s’havia emmirallat en el país, i ara això s’ha invertit: el Barça està brillant damunt les institucions del país”), retrets al tripartit (“Prefereixo parlar del triplet”; aquests últims anys “el Barça ha guanyat molt, i Catalunya em sembla que res; potser altres fórmules ens haurien fet avançar més”) i fins i tot un missatge de salvapàtries, segons llegim en un article de Toni Bolaño, per aquestes declaracions: “Si alguna vegada em plantegés dedicar-me a la política, cosa que ara
no faig, em preguntaria què necessita el país, un líder o un màrtir. Si
necessita un líder, a lo millor m’ho podria plantejar”, però també per la defensa que va fer, “com a advocat” que és de professió, de la presumpció d’innocència de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, patró l’un i vicepresident l’altre de la FCO i imputats pel jutge Garzón en el “cas Pretòria”.
No vull entrar ara en aquest jardí, però, i tampoc em pararé en les especulacions sobre el paper de Laporta en les pròximes eleccions -d’aquí a un any- al Parlament, després d’haver festejat amb Reagrupament i ERC, o d’haver-se deixat festejar per ells, i de fer ara -voluntàriament?-, com assegura en la seva crònica política Josep Tordera, d’arma electoral al servei de CiU…, quan encara no està clar si formarà ell mateix i l’hi presentarà la seva pròpia plataforma política.
Tampoc voldria fixar l’atenció en els personalismes de Laporta, el seu suposat comportament més o menys egocèntric i/o egòlatra en determinats capítols de la seva presidència, i fins de la seva vida de ciutadà particular, sinó que ens fixéssim en la seva obra de govern com a dirigent màxim del Barça, en els èxits institucionals i esportius que ha obtingut el Club sota la seva batuta. Ras i curt: en el Barça com a metàfora del país.

La reflexió que em faig, veient la feina feta en conjunt i davant de cada nou èxit del Barça, en la lliga de futbol però també en qualsevol altra de les seves seccions (l’últim d’ells dissabte passat, en què el Barça de bàsquet de Xavi Pasqual va passar per sobre del pobre Baskonia, la vella bèstia negra dels blaugrana quan es deia Tau Vitòria), és que el Futbol Club Barcelona, comptant amb les seves pròpies forces i únicament amb els seus recursos, i essent fidel a una filosofia i a una forma de treballar molt de la terra, però alhora obert a l’exterior, ha escrit algunes de les pàgines més brillants de la seva trajectòria, i aquí estarem tots d’acord, suposo.
Dit això, no sé si el Barça ha de ser “el motor de Catalunya” o no, i si Catalunya s’hi ha d’emmirallar, com va dir Laporta a la seva conferència. Però em sembla clar que se’n desprèn una ensenyança diàfana: si a Catalunya (en tots els àmbits del país, també en l’esportiu) hem sigut i som capaços de fer les coses bé, malgrat els entrebancs constants d’Espanya, què no faríem sense Espanya? Si, tot i tenint els àrbitres més parcials del món a favor de l’equip contrari, guanyem un munt de partits i acabem guanyant la lliga, ¿com no seria si juguéssim amb àrbitres imparcials?
Treballar fermament, i fer-ho sense por. L’endemà d’haver-se publicat aquest recull de premsa, Laporta s’emportava la junta directiva a Perpinyà a fer-hi una de les “reunions itinerants” fora de Barcelona. I a fer país, naturalment, i qui vulgui que digui missa…

Mentrestant, com diuen a “Crackòvia”, a l’altra banda del mirall hi tenim l’altra metàfora, la blanca metàfora del país que pretén dominar-nos, guanyar sempre, emportar-se el triomf (i els premis en metàl·lic, sobretot) costi el que costi. Aquest any, la seva manera d’organitzar-se i muntar les coses, quan les han de fer ells tot sols, els ha costat una picossada de milions d’euros, que es vénen a sumar a un deute ja infladíssim, que voreja els 500 M€. Comprant sense calés i tirant de crèdit, en qualsevol altre lloc això seria tan escàndalós que algú hauria llepat fort. A Espanya no: d’escàndol n’ha fet, aquest dispendi en plena crisi mundial, però a aquest club, igual que a Espanya, se li perdona tot. Ja pot fer les coses amb el cul, que sempre hi ha qui els homologa el producte, encara que sigui un trullo de cap a cap.
No se sap fins quan durarà, aquesta seqüència de la pel·lícula. Però el dia que els toqui espavilar-se sols ja es veurà realment qui són, aquí, els immadurs, les criatures de bolquer que no se saben governar i que necessiten tutela. De moment, a Catalunya estant, toca fer com els jugadors del Barça d’en Pep Guardiola, que surten a fer bé allò que han de fer sense preocupar-se de les bravates del seu rival més directe.
_________________________________________

^{Crònica de Carles Bellsolà a eldebat.cat, 12-11-2009}

^{El president del FC Barcelona, Joan Laporta, en un acte
organitzat per la
Fundació Catalunya Oberta –amb presència de destacats membres
de la fundació, així com d’algun representant de Reagrupament, com ara Rut
Carandell–, ha sortit al pas de les crítiques que ha rebut per les seves
recents activitats polítiques i ha defensat el seu dret, com a president
blaugrana, a “opinar sobre els esdeveniments del país”. I, per demostrar-ho, ha
fet un discurs en un to aparentment institucional i mesurat però ple de reivindicacions
sobiranistes per sota. Com quan ha cridat als catalans, al final de la seva
intervenció, a “perdre la por” i “buscar la plenitud”, en el que la major part
dels assistents han vist com una proclama independentista no gaire dissimulada.}

Els assistents
La conferència precedia un dinar-col·loqui de la Fundació Catalunya Oberta
–celebrada, molt simbòlicament, a l’Hotel Majestic de Barcelona, des d’on CiU
segueix tradicionalment les nits electorals. Hi han assistit molts dels
principals membres de l’FCO, com Xavier Sala Martín, Joan Olivé, el president
de la Fundació i exconseller Joan Guitart, el director del diari digital de la
fundació, Francesc Puigpelat, o l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa. També hi ha
anat la dirigent de Reagrupament Rut Carandell.

_{___________________________________________________}

^{[Il·lustració de
l’entradeta: Mapa de la Catalunya secessionista/unionista, any 2001. Elaborat
per Marc Belzunces a partir de les dades de l’estudi 2410 el CIS espanyol. (En
vermell, llocs on l’unionisme tenia majoria absoluta; en blau, llocs de majoria
separatista). Vid. http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/14127]}