L'Hereu Riera

Mentre els nostres estrenus polítics van fent la viu-viu, marejant la perdiu, pitjant tota mena de pius i donant-se el bec populistes i cius, deixant sempre per demà passat no l’altre el plantejament de l’exercici del dret a l’autodeterminació d’aquest país esclavitzat pel putu morro davant de tot el món mundial, però convenientment amagat i silenciat (i tot això en plena era de les comunicacions planetàries ultraràpides i megaglobals), mentre el cas de Catalunya clama al cel i els nostres benvolguts polítics campen pels núvols,
la societat civil va fent camí cap a la seva llibertat nacional, sense (massa) presses però sense deixar d’avançar, i aquest cap de setmana passat, dissabte a la tarda, va ocupar pacíficament el carrer (concretament, la ronda de Sant Pere i el passeig Lluís Companys, i només per una estona) per proclamar una vegada més el seu amor per la independència de Catalunya; és a dir, el seu amor per una (de moment només somiada) Catalunya independent, lliure i plena, i no pas aquesta caricatura provincial a què l’obliguen les bordes lleis espanyoles filles del decret de nova planta del primer dels borbons hispànics, Felip V, d’infausta memòria.
I de trista memòria haurà sigut també la penosa decisió del nou Ajuntament de Barcelona de negar el permís als organitzadors, escudant-se darrere unes excuses de pa sucat amb oli, per instal·lar un escenari decent on s’haurien hagut de fer els parlaments i les actuacions musicals al final del trajecte. I així, el doctor Moisès Broggi, als seus 103 anys, i el doctor Heribert Barrera que l’acompanyava (i que el dia 6 en va fer 94) es van haver d’enfilar dalt de la llastimosa plataforma del camió que veieu a la fotografia (que he triat per posar-la aquí prescindint de totes les meves, expressament perquè consti la maltempsada del consistori presidit per l’alcalde d’una presumpta formació nacionalista). I amb aquestes condicions les actuacions musicals previstes, de Brams, Catarsi i Lluís Oliva i les Arbequines, van quedar anul·lades, és clar.
Déu n’hi do, doncs, de l’estrena de Xavier Trias en el càrrec que tant l’havia fet gruar! No fa ni dues setmanes que va rebre la vara de màxima autoritat barcelonina i ja ha fet un parell de sorolloses relliscades: la del comentari que va fer dins un cotxe, i que una càmera indiscreta li va captar, sobre la “desgràcia de tenir un gendre periquito” (i que va donar peu al president Sánchez Llibre de fer una divertida rèplica, en el sentit que ell tampoc no voldria la desgràcia de tenir un sogre com el senyor Trias i Vidal de Llobatera); i ara aquesta, que a diferència de l’altra té una càrrega política que de moment l’home no ha justificat i per la qual tampoc s’ha justificat, també a diferència de l’anècdota del gendre perico, que va aixecar tanta polseguera que en Trias es va veure obligat a demanar disculpes. En la foto dels doctors Broggi i Barrera, en realitat són ell i el seu equip que hi queden retratats…
Amb ells o sense, tanmateix, el país es mou, i avui Òmnium Cultural ha celebrat el cinquantè aniversari de la seva creació, amb un acte a l’Auditori de Barcelona on la presidenta de l’entitat, Muriel Casals (que al pas que va acabarà essent la nova bèstia negra de la negra Espanya, ara que JL Carod-Rovira està mig enretirat), ha anunciat que buscaran la manera de fer efectiu un nou tancament de caixes (vid Vilaweb), en el cas que fracassi (que fracassarà) el concert econòmic que persegueix el president Mas.
He sentit a la ràdio, a propòsit d’aquest manifest, el comentari d’un dels clàssics titafredes immobilistes (que últimament han passat del fotisme al canguelo) dient que, amb aquest pas que ha fet, “Òmnium ha deixat de ser transversal”, un altre tòpic a l’ús semblant al de la famosa “fractura social” i tan desmuntable com aquest: hi deu haver si fa no fa tanta fractura social en el 50+1 com en el 50-1, no? Doncs aquest 50+1, el dia que es doni (com passa ara amb el 43% detectat pel CEO), serà totalment transversal. És més: o serà transversal, o no serà. De manera que, senyors il·lustres catastrofistes, deixeu d’engalipar-nos amb caramels de pesseta, sisplau, que ja som grans.