Els consells d’en Puig, de color de gos com fuig
Deixa un comentariDéu n’hi do com ha resolt el tema de la neteja de la plaça de Catalunya Indignada, el conseller d’Interior, Felip Puig!… Avui fa una setmana que entràvem en el ditxós dia de reflexió previ al d’eleccions havent decidit la JEC (vol dir la Junta Electoral Central, en aquest cas) que les acampades manifestatòries (com diria el senyor Sagarra pare) dels indignats eren improcedents, en una jornada tan reflexiva com la de dissabte passat, i doncs aleshores vaig pensar que els senyors de la JEC eren llestos de mena, ja que era just allò que havien de fer si volien donar encara més notorietat als acampats: només calia que hi anés la policia, complint ordres, i ja tindríem el sidral muntat… i tothom, reprimits i repressors, tindrien la seva foto de la seva revolta.
Però finalment no va haver-hi sidral i per tant tampoc fotos, ni vídeos, ni cròniques periodístiques, per la simple raó que algú amb dos dits de front va veure que la cosa més intel·ligent era ignorar l’estúpid criteri de la JEC.
I ara, al cap d’una setmana de tot allò, amb l’oportunitat de les eleccions quedant enrere en el temps, amb el moviment 15-M movent-se encara però cada cop més calmadament, prolongant només el dia de reflexió col·lectiva, va l’honorable conseller Felip Puig i decideix fer dissabte en divendres, sobre la base de no sé pas quins càlculs, exactament, perquè els que ha explicat després del gran mullader en roda de premsa són francament desconcertants: si es tractava de retirar objectes perillosos, com les bombones de camping-gas, podrien haver arribat tranquil·lament a un pacte amb els campistes, segurament; i si no hi havia voluntat d’entesa, ¿a qui se li acut de retirar tot allò 48 hores abans del gran xou culer per la Champions?
Naturalment, ha passat allò que Felip Puig, mal conseller o mal aconsellat, hauria d’haver previst: que la plaça a hores d’ara torna a estar plena, de trastos i de gent, de la gent que ja hi havia més els que s’hi han afegit a pilota passada, per solidaritat o per curiositat. Un èxit complet, doncs, al qual s’ha de sumar la meravellosa ocasió que ha donat a l’oposició de tirar-se-li a la jugular, que en devien tenir ganes acumulades, i particularment els d’ICV, que com a titulars del mateix departament en el Govern anterior portaven unes quantes espines clavades. (Magistral, per cert, l’acudit de mossèn Joan Herrera, que, segons les cròniques, ha retret al conseller Puig que no hagués “actuat amb més mà esquerra”…!).
En fi, que l’honorable Felip Puig avui s’ha doctorat, i ara només ens cal esperar que aquest dissabte tinguem, malgrat la seva preventiva ràtzia policíaca, la festa blaugrana en pau. I encara diria més: cal esperar també que en el tema de la prostitució a la via pública (ciutats i carreteres), que el conseller Puig ja ha advertit que pensa ficar-hi mà, tingui efectivament una bona mà esquerra per ficar-hi, és a dir, que ho porti amb tanta perspicàcia, delicadesa, diplomàcia i elegància com fermesa, que ja ha demostrat que d’això en va sobrat, però amb fermesa només no n’hi ha pas prou.
Però finalment no va haver-hi sidral i per tant tampoc fotos, ni vídeos, ni cròniques periodístiques, per la simple raó que algú amb dos dits de front va veure que la cosa més intel·ligent era ignorar l’estúpid criteri de la JEC.
I ara, al cap d’una setmana de tot allò, amb l’oportunitat de les eleccions quedant enrere en el temps, amb el moviment 15-M movent-se encara però cada cop més calmadament, prolongant només el dia de reflexió col·lectiva, va l’honorable conseller Felip Puig i decideix fer dissabte en divendres, sobre la base de no sé pas quins càlculs, exactament, perquè els que ha explicat després del gran mullader en roda de premsa són francament desconcertants: si es tractava de retirar objectes perillosos, com les bombones de camping-gas, podrien haver arribat tranquil·lament a un pacte amb els campistes, segurament; i si no hi havia voluntat d’entesa, ¿a qui se li acut de retirar tot allò 48 hores abans del gran xou culer per la Champions?
Naturalment, ha passat allò que Felip Puig, mal conseller o mal aconsellat, hauria d’haver previst: que la plaça a hores d’ara torna a estar plena, de trastos i de gent, de la gent que ja hi havia més els que s’hi han afegit a pilota passada, per solidaritat o per curiositat. Un èxit complet, doncs, al qual s’ha de sumar la meravellosa ocasió que ha donat a l’oposició de tirar-se-li a la jugular, que en devien tenir ganes acumulades, i particularment els d’ICV, que com a titulars del mateix departament en el Govern anterior portaven unes quantes espines clavades. (Magistral, per cert, l’acudit de mossèn Joan Herrera, que, segons les cròniques, ha retret al conseller Puig que no hagués “actuat amb més mà esquerra”…!).
En fi, que l’honorable Felip Puig avui s’ha doctorat, i ara només ens cal esperar que aquest dissabte tinguem, malgrat la seva preventiva ràtzia policíaca, la festa blaugrana en pau. I encara diria més: cal esperar també que en el tema de la prostitució a la via pública (ciutats i carreteres), que el conseller Puig ja ha advertit que pensa ficar-hi mà, tingui efectivament una bona mà esquerra per ficar-hi, és a dir, que ho porti amb tanta perspicàcia, delicadesa, diplomàcia i elegància com fermesa, que ja ha demostrat que d’això en va sobrat, però amb fermesa només no n’hi ha pas prou.
Dit això d’en Superpuig, cedeixo la paraula (i demano disculpes per haver-me enrotllat tant) al gran JM de Segarra, aquesta vegada perquè ens il·lustri sobre “l’enderiament manifestatori” de barcelonins i catalans en general, i així puguem adonar-nos que aquesta tradició en aquest país nostre ve de lluny. (I que els qui donaven peu als contemporanis de Segarra a manifestar-se continuen donant-nos-en a nosaltres, catalans del segle XXI esquilats i humiliats, i per això indignats i emprenyats). I també pot anar bé per als indignats a seques, si al final toca comprovar (Felip Puig al marge) que encara no toca cantar la vella consigna de l’“Aquest any sí!”, tan cara als culers anteriors a l’era Guardiola.
«La darrera gran manifestació del diumenge en pro de l’Estatut m’ha fet pensar en la psicologia de l’home que va a una manifestació. El manifestant és el subjecte que fa de vegades el màxim esforç personal per un mínimum de vanitat personal. Aquest és un dels aspectes més nobles d’una manifestació.
…
»(…) Jo comprenc que un home que s’ha de casar passi una nit pèssima (…) Comprenc els sacrificis de l’home que ha d’etzibar un gran discurs (…). Comprenc els sacrificis dels arribistes, dels llepaamericanes, dels raspallaculs, dels boxadors, dels taurons, dels gigolós, dels diputats provincials i els diputats a Corts (…).
»Tots aquests sacrificis es comprenen perfectament, perquè tenen el seu premi; cosa que no passa al manifestant, perquè en la manifestació s’anul·la, desapareix la seva personalitat; la gent que hi ha als balcons no té ni temps ni esma d’adonar-se de la seva presència; els repòrters, com que en una manifestació es tracta de milers, no apuntaran el seu nom en cap diari; el manifestant haurà fet la festa per a ell tot sol, absolutament en secret.
»(…) Perquè el manifestant treballa i es sacrifica desinteressadament; va per un entusiasme, per un ideal, per un sentiment que el fa passar per damunt de totes les molèsties.
»(…) Tot l’interès del manifestant no radica en la seva persona, sinó en el nombre de persones que com ell aniran a la manifestació; i com més gran sigui aquest nombre, com més litres de suor i més núvols de vapor transpirat i més vibració cardíaca, anirà creixent la satisfacció del manifestant i tindrà una satisfacció més íntima d’haver anat a engruixir la solemne riuada de barrets i pantalons.
»Barcelona ha estat una ciutat de manifestacions magnífiques; del meu record n’he presenciat algunes d’aquelles que deixen satisfet. La Lliga, en això d’organitzar actes d’aquesta mena, hi tenia la mà trencada, i, durant el temps del Directori, els catalanistes vàrem patir molt, perquè no ens podíem manifestar en aquesta forma. (…) Entre aquestes manifestacions del carrer n’hi ha hagut alguna de tràgica, com la del Primer de Maig de l’any passat, i jo confesso que ja començava a sentir l’enyorança d’aquelles magnífiques manifestacions organitzades a la plaça de la Cucurulla, amb aquella solemnitat ben pastada i ben proporcionada com un tortell.
»La manifestació de diumenge em va demostrar que sense la Lliga es poden fer coses d’una gran qualitat, d’una gran simetria, d’un to noble i explosiu al mateix temps; perquè sembla que els de la Lliga, a la manifestació de diumenge, hi varen anar tan poc com van poder, i s’estimaren més tancar-se al teatre del Bosc a cremar ciris a sant Pancràs, protector dels sense feina».
(Josep M de Sagarra, “Manifestacions”, a Mirador, 28 d’abril de 1932)
»Tots aquests sacrificis es comprenen perfectament, perquè tenen el seu premi; cosa que no passa al manifestant, perquè en la manifestació s’anul·la, desapareix la seva personalitat; la gent que hi ha als balcons no té ni temps ni esma d’adonar-se de la seva presència; els repòrters, com que en una manifestació es tracta de milers, no apuntaran el seu nom en cap diari; el manifestant haurà fet la festa per a ell tot sol, absolutament en secret.
»(…) Perquè el manifestant treballa i es sacrifica desinteressadament; va per un entusiasme, per un ideal, per un sentiment que el fa passar per damunt de totes les molèsties.
»(…) Tot l’interès del manifestant no radica en la seva persona, sinó en el nombre de persones que com ell aniran a la manifestació; i com més gran sigui aquest nombre, com més litres de suor i més núvols de vapor transpirat i més vibració cardíaca, anirà creixent la satisfacció del manifestant i tindrà una satisfacció més íntima d’haver anat a engruixir la solemne riuada de barrets i pantalons.
»Barcelona ha estat una ciutat de manifestacions magnífiques; del meu record n’he presenciat algunes d’aquelles que deixen satisfet. La Lliga, en això d’organitzar actes d’aquesta mena, hi tenia la mà trencada, i, durant el temps del Directori, els catalanistes vàrem patir molt, perquè no ens podíem manifestar en aquesta forma. (…) Entre aquestes manifestacions del carrer n’hi ha hagut alguna de tràgica, com la del Primer de Maig de l’any passat, i jo confesso que ja començava a sentir l’enyorança d’aquelles magnífiques manifestacions organitzades a la plaça de la Cucurulla, amb aquella solemnitat ben pastada i ben proporcionada com un tortell.
»La manifestació de diumenge em va demostrar que sense la Lliga es poden fer coses d’una gran qualitat, d’una gran simetria, d’un to noble i explosiu al mateix temps; perquè sembla que els de la Lliga, a la manifestació de diumenge, hi varen anar tan poc com van poder, i s’estimaren més tancar-se al teatre del Bosc a cremar ciris a sant Pancràs, protector dels sense feina».
(Josep M de Sagarra, “Manifestacions”, a Mirador, 28 d’abril de 1932)
Que si s’ha lluit el senyor Puig? Li ha faltat poc temps al llop per ensenyar les orelles. O és que n’esperàveu res de diferent?
Al cap i a la fi els CiU’s ja fa uns quants anys que ens menteixen i roben no? O la nostra memòria és tan feble que no recordem l’altra legislatura, la d’en Pujol? només els faltava els apalliaaments i les tortures.
Se’n morien de ganes però no podien perquè havien de presentar la cara amiga per tot això de les eleccions.
I el que ens espera…
De moment ja tenim una dita nova per afegir a les que emmagatamem en el nostre bagatge lingüístic-cultural: Ets més perillós que un mosso amb una porra nova”
Per acabar-ho d’adobar ja només els faltava el recolzament incondicional i tant expeditiu com l’a mateixa actuació policial per part de la senyora Rahola en el programa de “debat polític” que presenta Jordi Gonzàlez a la cinquena, Si abans no acabaves d’estar-ne convençut de la improcedència de l’actuació, després de sentir-la a ella podries treure fins i tot el sagí.
Les excuses que dona Puig ratllaria el patetisme més exacerbant si no fora per la hipòcrita caradura amb que les pronuncia.
Hipocresia que no és mes que un seguiment de la doctrina general del partit. Al cap i a la fi els seus representants més ferms (president, secretari, etc) es declaren ferventment catalanistes i fins i tot independistes quan al parlament europeu estan adscrits en un grup que no reconeix el fet català com a diferencial. I al cap i a la fi el senyor Duran s’ha oposat a que el Valle de los Caídos fora inclòs dintre dels llocs i fets per ser investigats en el marc de la Memòria Històrica. (A prec dels monjos de Montserrat)
Para muestra un botón que diuen més enllà de l’Ebre