L'Hereu Riera

L’altre dia parlàvem del desconcert (un més dels que anem acumulant) que ha acabat provocant, en el context actual de crisi planetària, la longevitat de les persones del nostre temps, puix que la que era una antiga i noble fita de la medicina, finalment aconseguida, ha acabat esdevenint un problema que els dirigents que ens governen i els economistes que els assessoren no saben com entomar.
Un botó de mostra fefaent va ser la “sortida de to” del ministre de Finances del govern japonès, Taro Aso (ell mateix un venerable ancià, i tanmateix encara en actiu, doncs): “Que s’afanyin i es morin!”, deia el titular de la crònica que el diari Ara va fer el dia 22 de gener sobre aquesta sorprenent (o no tant) revelació del polític nipó.
Com ens ho hem d’agafar, això? Es tracta d’un tema de mal aferrar, certament, però d’entrada jo crec que reclamaria una revisió d’alguns conceptes associats, com el de la jubilació, associada alhora al sistema impositiu: ve a ser, en efecte, una mena de “premi” pels anys que la persona activa s’ha passat treballant, per a ella mateixa i els seus, però també per a la resta de la societat, a través de la via contributiva. Aquest plantejament sembla correcte, però presenta dues enormes taques.

D’una banda, la inactivitat laboral, regulada per “l’edat de jubilació”, s’ha demostrat contraproduent per a moltes persones oficialment jubilades: a segons quina mena de caràcters humans, la inactivitat els produeix un perillós sentiment d’inutilitat, de nosa, per a si mateixes i per al seu entorn. ¿Quants treballadors, perfectament en forma als 65 anys, no han mort al cap de quatre dies d’haver-se jubilat –o s’han convertit indefectiblement en un quasi vegetal? Doncs bé, essent així, ¿a què treu cap fixar un límit obligatori per retirar-se de la feina, si la predisposició personal de cadascú és tan aleatòria? ¿Quin estrany factor hi ha –i per quines raons es justifica– que impedeixi la flexibilització en un tema tan sensible?
L’altra pega que presenta aquest sistema, en aparença tan lògic, és que el famós “fons de pensions” en realitat no és tal, sinó que, fet i fet, la quantitat disponible que reparteix el govern depèn directament de la població laboralment activa i per tant que cotitza. És a dir, que la disponibilitat líquida està en relació directa amb la taxa d’atur: si no hi ha feina, ¿qui les ha de pagar, doncs, les pensions?
Si busquéssim una altra forma de lògica millor, això ens hauria de portar, hem de suposar, a qüestionar aquest sistema contributiu, que a) carrega sobre les espatlles dels treballadors un esforç suplementari al del seu treball –amb l’agreujant que com més gran és l’esforç, més gran és la càrrega; b) no pot garantir, tot i així, ni l'”estat del benestar” present ni el futur dels ex-treballadors com a pensionistes.

“L’argument d’Aso”, deia la crònica del diari barceloní, “és purament econòmic. [només faltaria!!]. Però té unes connotacions morals que han provocat una autèntica tempesta social i política. Les seves declaracions són certament xocants, no només pel fet que reclami que s’interrompi el tractament i l’atenció a les persones grans dependents, sinó pel to i les paraules que va fer servir”, durant una sessió del comitè japonès que estudia la reforma de la seguretat social. “El Japó sempre s’ha enorgullit de ser una de les societats amb més esperança de vida del món, una longevitat que es considera vinculada a l’alimentació. Però en un context de retallades el que fins ara era una virtut és presentat com un problema, una complicació a resoldre”, provocada “per la pressió demogràfica d’una piràmide envellida, però especialment al Japó, on un 25% de la població té més de 60 anys”.