L'Hereu Riera

Llegíem en el primer post d’aquesta entrega que “els enemics de l’Església no són pas l’ateisme i la indiferència religiosa”, assenyalats pel papa anterior a l’actual (però només enretirat), el cardenal Ratzinger, sinó el diner i la riquesa: el vedell d’or que ja idolatraven els jueus al desert del Sinaí, farts d’esperar la tornada de Moisès de les altures muntanyoses… Finalment aquest arribà, amb les taules de la llei que deixaven ben clar, i per escrit, que de déu només n’hi havia un, i que s’havia acabat el bròquil. Però el poble és oblidadís i tossut, i sovint reincidia: el mateix Jesucrist, el fill de Déu, en l’únic rampell violent que se li coneix, va fer fora del temple de Jerusalem, a cops de fuet, els mercaders que hi tenien instal·lades les seves paradetes (l’ombra del recinte devia ser un valor afegit). “No es pot servir Déu i el diner. La cúria representa el vedell d’or: la mammona iniquitatis que Jesús condemnà sense pal·liatius. I contra la qual tots som pocs”: santes paraules amb què tancava el seu article Jaume Reixach, el qual, en sintonia amb els temps que corren, a més d’assenyalar el mal que afligeix l’Església romana advocava per atacar-lo col·lectivament: entre tots ho farem tot, doncs.
És la mateixa recepta que proposen els que volen refundar el capitalisme, defensar-se’n o carregar-se’l i canviar-lo per una altra cosa, com és el cas del Procés Constituent promogut per Forcades i Oliveres, que estan entretinguts conjuminant àmplies majories (i que en aquesta línia han tingut la pensada, deixeu-m’ho dir, d’encerclar el dia 11 de Setembre amb una cadena humana, coincidint amb la de la Via Catalana per la independència, els edificis de “la Caixa” a la Diagonal barcelonina, a fi i efecte d'”assenyalar els culpables” de la crisi i de les retallades consegüents; tot plegat molt pedagògic, per Tutatis!).
Però tornem a l’Església, i que els arbres no ens impedeixin de veure el bosc.
A veure: el procés d’institucionalització de l’Església romana, accelerat a partir de la suposada conversió de l’emperador Constantí, va portar aparellat un procés d’enriquiment, una acumulació patrimonial que seria objecte de successius blasmes (el luterà entre els més sorollosos), per l’escandalós contrast amb el primitiu esperit cristià. La institució catòlica, però, convertida en un dels braços de la societat feudal, mai més abandonaria el poder derivat de la seves immenses riqueses. Al capdavall, encara que no sigui per fer i desfer com en temps reculats (en el cas d’Espanya, no tan reculats), bé ha de tenir la capacitat de gestionar i finançar la seva obra evangèlica, hem de suposar. Però no ens desviem, que en aquest bosc és molt fàcil perdre-s’hi.
La qüestió central, i que tanmateix sempre queda al marge, és: ¿com va arribar l’Església a convertir-se, de la secta inicial (totes les religions comencen essent una secta), en una de les potes dominants de la societat medieval, amb la monarquia i la noblesa?

_{“Si no anem al cel, volem els teus calés…”, canten, bramen, els de La Polla Records. Sembla, doncs, que continuem desenfocats, oi?}

Noblesa i monarquia tenen com a característica més destacada, perquè és essencial per a la seva existència i persistència, la successió hereditària. L’endogàmia d’aquests estaments és proverbial, i en el cas de la monarquia són especialment coneguts els freqüents casos de malalties derivades de la consanguinitat radical de les diferents cases reials europees. Aquest interès extremat per mantenir la concatenació familiar s’entén perfectament, en tant que era resultat i causa alhora de la seva fortuna, que passant de pares a fills, i ben administrada, no deixava mai de créixer; o tenia tots els trumfos, si més no, perquè augmentés indefinidament. Però, i l’Església?
Els capellans són homes que renuncien al matrimoni, i per tant el celibat no els permet tenir fills. Però que no tinguin individualment descendents directes no impedeix pas que formin part d’una gran família la base patrimonial de la qual és l’herència. L’Església és, en efecte, una hereva, i una hereva molt i molt rica. Això no vol dir que ministres i administradors catòlics es dediquin a viure de renda i a fer pànxing, és clar que no; però això també es pot dir dels hereus normals, és a dir, dels descendents de qualsevol nissaga familiar. Allò que importa és el caràcter hereditari que es troba a l’arrel de l’enorme i prolongat èxit d’aquesta mil·lenària institució: les donacions dels fidels, més o menys altruistes, han donat peu a l’acumulació secular de l’Església en conjunt, i de manera particular d’uns quants dels ordes religiosos adscrits: és llegendari, per exemple, el poder econòmic que va arribar a acumular l’orde dels templers, els «pauvres chevaliers du temple», durant una colla d’anys, fins al punt de convertir-los en banquers avant la lettre.
Arribats a aquest punt, allò que per a mi resulta detonant no és tant el manifest i excessiu grau de riquesa d’aquesta institució (escandalitzar-se per això és fàcil), sinó que, amb aquests condicionants tan forts, parli com fa ara mateix en boca del seu pontífex màxim de convertir-se en “l’Església dels pobres”, com si la seva manera d’enriquir-se no tingués res a veure amb el fet que hi hagi pobres al món, és a dir, amb la mateixa existència de la pobresa. Si hi ha pobres és perquè hi ha rics, i si hi ha rics és perquè existeix un mecanisme –compartit per tots els rics, i doncs també per l’Església com a subjecte ric– que els permet ser-ho a costa dels pobres, perquè perpetua l’existència de rics i de pobres. Aquest mecanisme és el que decideix (amb l’aquiescència de tothom, també del Crist que fuetejava els mercaders opulents de Jerusalem) que els rics siguin fills de rics, i els pobres, fills de pobres.
La resta ve sola.
La pretensió de l’Església de “posar-se al costat dels pobres” pressuposa admetre l’existència de pobres, com una fatalitat, cosa que és absolutament falsa. “Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells serà el Regne del Cel; feliços els humils, perquè ells heretaran la terra”… Si tots els homes són fills de Déu i tots són iguals davant seu, ¿què impedeix que tots siguin hereus de la terra, sense distincions i en les mateixes condicions? (Que després, endemés, aspirin a ser hereus del regne celestial és una altra qüestió, personal i instransferible; i una cosa no ha de treure l’altra, de cap manera).