L'Hereu Riera

“L’hora pròpia de dir les hores en català està decaient amb el pas del temps”, deia, amb un joc de paraules ben trobat però no precisament engrescador, una informació (“Catalunya perd l’hora”) del diari El Punt Avui d’aquest dijous, i el motiu d’aquesta decadència seria la immediatesa i la velocitat que prevalen en la vida moderna, i especialment entre la joventut, el sector de la població en què, seguint aquesta lògica, es perd més la manera pràctica de dir l’hora en català.
Ho heu llegit bé, sí: he dit la manera pràctica de dir l’hora en català, no solament perquè és la nostra tradicional forma de cantar les hores i les seves fraccions, sinó perquè aquesta manera de fer-ho té una lògica interna que resulta pràctica, encara que d’entrada no ho sembli, i alhora jo diria que és indicativa de l’inveterat caràcter pràctic del poble català. Provaré d’explicar-me.

Si agafem de referència, posem-hi, les dotze –del migdia o de la mitjanit, tant és–, quan han passat quinze minuts de l’hora en punt en català diem que són “un quart d’una” perquè, en realitat, l’hora 12 ja és passada i estem vivint la primera hora següent, l’hora 1 (i així successivament: l’hora dues, la tres, etc). Cada quart passat, per tant, el cantem com a quart “gastat” de l’hora que corre (sense recordar per a res, doncs, l’hora anterior, que ja hem viscut sencera i ja l’hem deixat enrere).
Ben mirat, és el mateix sistema que utilitzem (i no només els catalans, atenció!) per dir l’edat de les persones: fins a l’any, un nen (o una nena) té un, dos, tres, set… onze mesos; i només quan n’ha complert dotze diem que té un any d’edat. Això és: quan diem l’edat que tenim, les persones, estem parlant dels anys complerts, és a dir, de la suma dels anys viscuts (i els mesos de l’any que corre no els esmentem, o nomes ho fem parlant de la mainada: “El nostre petit ja té tres anys i mig”, p.e.).
Podríem extrapolar-ho encara a la manera general de comptar els segles: el segle I comprèn els anys que van des del naixement de Crist al 100; el segle II, del 100 al 200; el X, del 900 al 1000…; el XX, del 1900 al 2000, etc.

Tornant al nostre “rellotge català”: si ens fixem en el model que acompanya aquestes ratlles, el mètode resulta prou clar (entre altres coses, perquè és perfectament coherent amb aquestes altres maneres universals de comptar els anys i els segles, de comptar el temps). Si exceptuem la fracció que va de l’hora en punt a un quart, en què diem que són aquella hora “i cinc” i “i deu”, per a totes les fraccions de quinze minuts (un quart) d’hora direm el quart corresponent més les fraccions de cinc i de deu minuts (les esmentades expressions “i cinc” o “i deu”): (Les 10 i cinc / Les 10 i deu) / Un quart d’11 / Dos quarts d’11 / Dos quarts i cinc d’11 / Dos quars i deu d’11…
Ras i curt: sempre hem de comptar “endavant”, com si ens estiguéssim cruspint un pa de quilo: un quart de quilo, mig quilo, tres quarts…, fins a haver-lo consumit del tot, i llavors encetem una nova peça de pa: en el rellotge, una nova hora, i tornem a començar. No és pas tan complicat, i no hauria d’oferir gaires dificultats de comprensió a la gent de la generació digital, avesada a complexitats molt més abstractes.

Fins aquí el comentari tècnic, sobre el sistema operatiu, diguem-ne. (A internet es pot trobar, per cert, una àmplia oferta de rellotges que funcionen a la catalana, com ara el que teniu en aquest blog, a la columna de la dreta). Una altra qüestió serien les raons per les quals el sistema ha deixat de ser operatiu per a molta gent, és a dir, per què l’han deixat de fer servir.

En l’article que hem enllaçat més amunt se n’enumeraven algunes, d’aquestes raons, i en el diari d’avui divendres la Teia Bastons les recordava: el canvi en el perfil demogràfic de la població, la influència d’altres idiomes i, per descomptat, l’impacte d’internet i la resta de tecnologies de la comunicació. La periodista d’El Punt diu en el seu article (“L’hora catalana”) que el decaïment (que no és tan tremendista com la decadència que he fet servir jo a dalt) de la forma catalana de dir l’hora és “molt representatiu del que passa amb el nostre idioma a casa nostra”, i que “informacions com aquesta (…) ens haurien d’ajudar a adonar-nos que moltes vegades la culpa del decaïment del català és nostra. Hem convertit els barbarismes en sinònim de llenguatge col·loquial i hem anat bandejant les expressions més nostrades. S’apunta que la solució passa pels mitjans de comunicació i la literatura en català”.
A veure: no diré pas que no sigui encertat, el diagnòstic, però em sembla parcial, perquè no és pas perquè sí, que tenim aquesta mena de conductes. Ja ho he dit en altres ocasions (com ara a propòsit de l’acte reflex de canviar d’idioma sistemàticament davant d’una persona estrangera, o que ens ho sembla): una cosa és fer autocrítica, i una altra flagel·lar-nos. Vull dir que certes conductes anòmales, en cert aspectes fins i tot inexplicables, de què se’ns pot acusar als catalans, i amb raó, són fruit de l’anomalia en què els catalans vivim com a poble des de fa una colla d’anys, des de fa segles: de l’anomalia que ens hem vist obligats a suportar, i a damunt suportant-la com si fos la cosa més normal del món, de manera que les aberracions que en resulten encara les hem d’entomar com si fossin producte de la nostra naturalesa, una naturalesa certament peculiar, curiosa, rara… anòmala.
Qui la suporta, una idea així? Ningú que sigui normal. No és estrany, doncs, que els catalans, que som persones humanes perfectament normals, hàgim desenvolupat certs tics de conducta acostats a l’autoodi i lluny de l’autoestima, individual i col·lectiva.
Estem parlant de les hores (tema ben espriuà), i de la manera de dir-les (tema ben prosaic), oi? Doncs bé, recordo com si la veiés ara la minotàurica testa de l’Àlex Gorina (i és un exemple com un altre, no és res personal) saccejant-se un dia davant les càmeres de TV3 pel fart de riure que li provocava l’embolic que es feia l’home amb els quarts i les hores de l’enrevessadíssima manera de dir-les que tenim (o teníem) en aquest país, quan segurament el nostre entranyable crític de cinema, internacional com és, no deu tenir cap problema per dir-les en anglès, que no és pas més difícil, però tampoc més fàcil.
Veurem aviat, si no hi és ja, aquest mateix acolloniment mental en els alumnes sortits de les escoles trilingües valencianes i balears, on l’arranament cerebral de todo lo que es el nacionalismo (dit a la manera del PP) serà complet, igual que a les de Catalunya, si el dic de contenció de la sobirania nacional no ho frena a temps i inverteix la tendència… Aquesta ha de ser l’autèntica solució, de la qual es derivaran espontàniament les altres (els mitjans de comunicació, la literatura i totes les que vulgueu).
Certament, els arguments per a la independència política catalana no són tan sols econòmics, pecuniaris. No és qüestió només de la puta pela, i tant que no!