L'Hereu Riera

Fa poc, i amb pocs dies de diferència, vaig visionar, com diuen els cinèfils, una còpia enllaunada i doblada al castellà de la llorejada No Country for Old Men (No es país para viejos, o Sin lugar para los débiles, a Amèrica Llatina), una història sobre la incomprensible violència dels temps moderns explicada magistralment –com és usual en ells– pels germans Cohen, i l’emissió per TVC del documental L’edat daurada, de Xavi Llapart i Carles Farriols, un documental que “dóna resposta a preguntes com aquestes: Hi ha hagut un canvi de valors a la societat? Què passa quan ens jubilem? Quin paper juga la gent gran en la societat d’avui? Els nostres avis volen anar a una residència?”.

Casualment, aquells dies es va saber una informació, divulgada a través de la xarxa a partir de la premsa estrangera, que posa els pèls de punta: segons Der Spiegel, el gabinet de Mariano Rajoy hauria tret diners del fons de pensions per destinar-los a comprar deute, si no recordo malament. Si la notícia fos certa (i molta gent l’hi va considerar, tret de l’economista Xavier Sala Martín, que la va desmentir en un espai televisiu de tarda), n’hi hauria per agafar el govern dels pitjors que porta les regnes de l’Estat i penjar-lo sencer del sostre amb els cordons de les sabates, fins que demanessin perdó i prometessin esborrar-se del govern primer i del mapa després.
En tot cas, la quantitat de comentaris que va provocar la notícia, fos certa o no, demostra que la més que possible precarietat del sistema de pensions inquieta, i molt. A la Versió radiofònica d’en Toni Clapés, per exemple, és un tema recurrent: ¿Qui pagarà la meva pensió, si resulta que hi ha més vells jubilats que joves treballant?, es pregunten sovint.
És una qüestió angoixant, sens dubte. I encara s’hi torna més si considerem que l’aspecte pràctic, crematístic, del problema (al qual hauríem d’afegir encara la paradoxa que els governants proposin –i la posin en pràctica– la mesura d’endarrerir l’edat de jubilació, alhora que són incapaços de mitigar, ni que sigui, l’enorme taxa d’atur juvenil) n’amaga un altre de tipus més humanista, diguem-ne, i que tanmateix va íntimament unit amb aquest: el menyspreu que la modernitat mostra per la vellesa.
En aquests verals nostres, hem passat d’un extrem a l’altre. Si fins fa uns anys la paraula de pares i avis era com paraula de Déu, i allò que determinaven ells anava a missa sense possibilitat de discussió, en els temps actuals el descrèdit de l’edat provecta i les seves xacres ha crescut en la mateixa proporció que pujava l’adoració per la joventut i les seves daurades meravelles. El resultat d’això és que aquí, a diferència d’altres cultures que han mantingut les velles formes, en comptes de respectar les persones grans (ni que sigui pel simple fet d’haver viscut més i tenir més experiència, cosa que en principi és garantia de saber més, això és, de saviesa, com recordava no fa gaire Francesc Torralba), les persones grans s’han convertit en una nosa, tant per a la família (tret potser que serveixin encara com a cangurus) com per al sistema social, i consegüentment han sigut arraconades.

Si fiquem els avis a les residències pel mateix motiu que fiquem els nens a la guarderia (i a l’escola més tard, sí), és a dir, perquè els joves/madurs estan en edat productiva i han de dedicar el seu temps a la feina, doncs ja som al cap del carrer: aquesta organització social nostra és penosa, és un desastre. I és així perquè no s’ha programat sobre les necessitats de les persones, sinó sobre aquest absurd sistema de privilegiats pel naixement. No hi ha més.
Un dia o altre havia de passar: la riquesa que no és amassada per les grans fortunes (d’arrel successòria) cada vegada és més escassa, i com que el sistema corregeix aquest desnivell (tanmateix sistèmic!) traient recursos dels impostos, la inactivitat mercantil i laboral incideix directament en el sistema de pensions, i no hi ha més cera que la que crema.

La democratització –o socialització, si voleu– del sistema hereditari posaria fi a aquesta relació de dependència, però l’opinió pública i la publicada van per un altre cantó. Ho hem pogut constatar a propòsit d’una historieta exemplar que ens va arribar a Europa provinent del llunyà Orient: el ministre japonès de Finances, Taro Aso, va demanar als avis del seu país, ara fa tot just un mes, que fessin el favor de no trigar gaire a morir-se i deixessin així de ser el problema en què s’han convertit per al sistema econòmic del Japó. Després va demanar excuses per la patinada, però la bomba ja estava llançada. Vegem alguna de les reaccions que va suscitar (els subratllats són meus, i no signifiquen pas necessàriament coincidència; jo no crec, per exemple, que sigui “la democràcia” allò que ens porta a fórmules suposadament superades com el totalitarisme, sinó aquesta democràcia hereditària que hem heretat):

«L’esperança de vida, és a dir la mitjana del temps que viu un ésser humà, ha augmentat les últimes dècades, sobretot als països avançats; hi han influït la generalització de la higiene, pública i privada, els avenços de la medicina i el saludable hàbit de no bombardejar els pobles veïns. Això en principi és una dada optimista, que fa pensar que els nostres temps són més bons de viure que els temps pretèrits; però sembla que hi ha qui ho veu molt malament. Estem rebent missatges, més o menys insistents, sempre insidiosos, sobre la necessitat de morir sense fer nosa als qui ens sobreviuran. Taro Aso, ministre japonès d’Hisenda, ha dit que els vells haurien de fer via a desaparèixer ja que comporten a l’Estat una considerable despesa. És un tema que porta de cap de fa temps; una vegada es va fer en públic aquesta pregunta retòrica: per què he de pagar per gent que només mengen i beuen i no fan cap esforç? Més val no inquirir què pensa dels minusvàlids o dels qui han quedat incapacitats per treballar. El francès Jacques Attali, escriptor prolífic i conseller àulic del president Mitterrand, en un llibre del 2005 apuntava que a partir dels 60/65 anys hom surt massa car a la societat i que, en les societats futures, “l’objectiu no serà allargar l’esperança de vida, sinó fer que, dins una durada determinada de vida, l’home visqui al més bé possible però de tal manera que les despeses de salut siguin com més reduïdes es pugui en termes de cost per a la col·lectivitat”. Tant se val si vénen del camp capitalista o del socialista, una distinció que ja és irrellevant, el missatge és que la humanitat n’ha fet un gra massa a l’hora de guarir malalties, implantar pròtesis, aturar epidèmies i atendre els desvalguts, i que convé fer uns quants passos enrere. Els governants ens marejaran cada cop més amb el dret a morir, com si no hi estiguéssim condemnats des del pecat original, i, enmig de subvencionades lloes artístiques a la mort digna, l’eutanàsia s’anirà aplicant com més va més i sense escrúpols. No ens ho han preguntat mai, però es veu que hi ha una raó social que està per sobre de tot i que decidirà la vida i la mort de l’individu; la seva existència personal serà vista només en funció dels beneficis i les despeses comptables que aporti a la societat. Ens pensàvem que la democràcia era una altra cosa, però ens està portant cap al formiguer totalitari a marxes forçades».

Manel Castaño: “Si en veurem, de retallades!” , a El Punt Avui, 31.1.13.