L'Hereu Riera

Un oportú llamp (llamp me mati!, deia jo l’altre dia, i mira…) em va deixar sense connexió a la xarxa l’endemà mateix de la manifestació gegant de la Diada per l’Estat propi, i la sensació d’aïllament en dies de tanta hiperactivitat política i tertuliana va tenir la contrapartida de permetre’m pair tranquil·lament la gran sacsejada del contundent milió i mig de manifestants presencials pels carrers de Barcelona, ciutat que aviat passarà a ser la capital del país amb tots els ets i uts.
Així, com a significat exemple, he sentit per ràdio la combativa Alícia Sánchez-Camacho que replicava la frase d’Artur Mas “El poble està per sobre de la Constitució” recordant-li que ell és president “gràcies a la Constitució”. Doncs no, senyora, més aviat és al revés: la Constitució espanyola, que els espanyolistes com ella han elevat a la categoria de sagrada Bíblia intocable fins a la més insignificant coma, existeix per contagi, diguem-ho així, de la democràcia republicana catalana. ¿O potser es pensa, l’Alícia, que llavors devia tenir pocs anys, que l’exemplar Transició espanyola es va produir espontàniament, per iniciativa en tot cas dels demòcrates de tota la vida que a Espanya van sortir de sobte i de sota no se sap quines pedres?
Artur Mas, i tots els que el van precedir, començant per Josep Tarradellas, que va poder tornar a Catalunya poc després de la també milionària manifestació del 1977, és president, doncs, gràcies a aquella pressió popular de tot un país, el nostre, que mai ha deixat de ser nítidament democràtic, malgrat totes les repressions imperialistes i feixistes espanyoles.
Una altra cosa que es va guardar prou de tenir en compte la presidenta del PPC és que Catalunya, amb totes les seves especificitats polítiques i culturals, és uns quants segles anterior a la Constitució espanyola: com va recordar l’altre dia el president Mas a Madrid, ell és el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Aquest país ve de lluny, senyora, i anirà molt més lluny encara, i ho farà sense aquests companys de viatge que només li permeten portar la motxilla de la intendència i que no li deixen ni parlar en pau la seva llengua.
Experta com és a amagar l’ou, l’Alícia del país de les meravelles es va ficar trepitjant fort en el jardí dels números: va insistir en els “6 milions” de catalans que no van anar a la manifestació de la Diada, i que per això, tirant pel broc gros, segons ella no són independentistes. Brillant deducció! La mateixa que fan servir, però en sentit contrari, quan tradueixen les audiències televisives en acceptació de la Roja i allò que li fan representar: entusiasme i unidad nacionals, sense tenir en compte per a res els indiferents i els que miren la TV amb ganes explícites de veure perdre la selecció (obligatòria) espanyola de futbol…
Tot amb tot, els números quedarien meridianament clars amb un referèndum que preguntés explícitament als catalans si són partidaris o no de ser un Estat d’Europa. La resposta de l’ínclita política blanenca davant aquesta opció va ser la consabida: ella no pot estar-hi d’acord de cap manera “perquè les lleis [espanyoles, naturalment] no ho permeten”! Acabáramos, doncs.
En el capítol de les xifres de la Diada, no podem deixar d’esmentar també la que va donar la titular de l’ambaixada espanyola a Barcelona: segons els seus comptables, els manifestants van ser 600.000, i encara gràcies. Tot seguit, i per deixar clar qui té la paella legal pel mànec, en aquest fantàstic Estat de les autonosuyas, al Congrés dels diputats PP i UPyD van votar desfavorablement la ILP promoguda per Acció Cultural del País Valencià i que demanava, amb l’aval de més de 600.000 firmes, la reciprocitat entre TVC i Canal 9… Ja s’ha vist, doncs, el respecte que senten per aquesta màgica xifra: simplement, se l’han passat per l’engonal.

Un respecte que sí que senten, oh i tant!,  i que reclamen insistentment per a mitja dotzena de famílies castellanoparlants que viuen a Catalunya i que exigeixen que els seus fills siguin educats en castellà, bandejant la llei d’immersió lingüística (que el TC va estripar), i passant-se pel folre al mateix temps, el PP i adlàters, les més de 100.000 famílies que volen la immersió lingüística al País Valencià. Atès aquest curiós criteri, doncs, podem imaginar el cas que farien a la reclamació sobiranista si la manifestació del dia 11 hagués sigut de 7 milions de catalans: aixecarien immediatament la bandera de la defensa d’aquella hipotètica minoria silenciosa, i és clar que sí.

Sortint d’aquesta estúpida espiral de números, però, toca parlar en termes de futur, i cap a aquest futur s’han començat a dibuixar els primers moviments, ara com ara esperançadors els que vénen de la part catalana. La majoria de paisans sembla que aproven els que ha fet el president Mas tot just en una setmana, amb el seu discurs solemne a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat i encara més la conferència que va pronunciar a Madrid, davant un auditori mut de sorpresa (… i de respecte?), i amb la trobada que tenia compromesa amb la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. I aquest cap de setmana ha reblat el clau de cara als seus, en el marc de l’escola d’estiu del partit (alhora que el PSC celebrava la seva anual Festa de la Rosa, aquest any més pansida que mai, tot i l’estel·lar participació de Pérez Rubalcaba, atent com sempre a les musaranyes quan es tracta de Catalunya i dels seus presumptes socis catalans).
Tot indica que aquí la gent es va posant les piles, i el vertigen que provocava la idea d’un esdevenidor amb llibertat es va canviant en coratge i ganes de materialitzar-la com més aviat millor, però seguint ordenadament els passos necessaris per arribar-hi amb èxit.
Per la banda espanyola, el silenci inicial (amb el clamorós silenci particular de Mariano Rajoy, que només ha obert la boca per titllar de lío la impressionant manifestació de Barcelona) ha anat seguit de les previsibles desqualificacions i amenaces de tota mena: que si la Constitució, que si l’exèrcit, que si el boicot dels consumidors espanyols i la consegüent baixada de vendes, que si la UE no ens admetria com a Estat membre… En aquest últim punt ja fa dies que van moure’s perquè fos així, però no se’n van sortir. Vegeu com explica l’estat de coses Vicent Partal en aquest article: “Barroso obre la porta de la UE a Catalunya” . Aquests dies els articles editorials del director de VilaWeb s’estan convertint en una útil guia per a navegants. Per veure en positiu el panorama que se’ns obre de bat a bat, no us perdeu tampoc aquests: “Quins estats votarien en favor nostre?” i “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les”.
Pel que fa al suposat boicot dels espanyols emprenyats, una observació: si en correspondència Catalunya deixés de comprar productes espanyols, ¿on durien les exportacions que deixessin de fer al mercat català? Hi han pensat, en això, els apocalíptics?
Acabo aquest apunt (novament quilomètric, disculpeu) amb un parell de recordatoris de l’Espanya més tolerant, que tanmateix existeix, encara que ens arribi amb comptagotes. El primer és el del seleccionador espanyol precisament de la Roja, Vicente del Bosque, que va deixar astorat més d’un fa poc declarant que ell creu que Catalunya té perfecte dret a independitzar-se i a triar el camí que vulgui. Com vaig dir l’altre dia a propòsit d’unes manifestacions semblants de Miguel Bosé, espero que l’home no sigui represaliat pel seu atreviment (cosa que tampoc seria estrany en un home que va ser desplaçat de la banqueta del Real Madrid galàctic, tot i que l’equip anava líder de la competició lliguera, i només perquè l’home es veu que no tenia prou glamour en aquell col·lectiu tan xulo).
L’altre l’escric pensant expressament en el comentari que em va deixar en aquell post que he dit una noia, la Belén de Madrid, en el sentit de deixar constància que no estem sols, i tampoc Espanya enllà. Es tracta d’aquest notable paper d’un periodista andalús, que ell sí que diu per endavant que és perfectament conscient que amb les seves declaracions se la juga: “Entiendo que me van a llover tortas por todas partes, pero lo escribo como lo siento: envidio a los catalanes”. (Javier Salvador: “Envidio a Cataluña”).

___________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Barcelona vista des del satèl·lit el dia 11 a la tarda. La llarguíssima taca marronosa (fixeu-vos que inclou la rambla de Catalunya i un tros de la Gran Via fins a la plaça de la Universitat, i altres, que no estaven en la ruta) són els manifestants congregats, estimats aquesta vegada en 600.000, i no en 65.000 com van tenir la barra de dir alguns comptadors professionals en la manifestació del 10 de juliol de fa dos anys, que també superava el milió de persones: és evident que progressem, doncs, fins i tot a ulls dels nostres benvolguts adversaris]