L'Hereu Riera

Grossa flipada aquest matí de dijous, escoltant la tertúlia de RAC1. Hi havia de convidada la monja benedictina Teresa Forcades, que ja era popular per la seva combativitat contra les empreses farmacèutiques (i per la rèplica que en va fer la tropa de Polònia, val a dir-ho), però que s’ha convertit decididament en una figura pública amb la irrupció a l’arena de l’anomenat Procés Constituent, una mena de plataforma política que ella mateixa encapçala, juntament amb l’economista Arcadi Oliveres, i que pretén recollir i reconduir el descontentament social manifestat pel moviment 15-Mg, dit grosso modo (però no grosser, espero).
L’entrada de Teresa Forcades a l’emissora ha estat acollida amb mostres d’afecte per Jaume Barberà, que sembla que li professa sincera admiració, i més d’ençà que la religiosa va protagonitzar un dels capítols del seu programa Singulars, a TVC; però un altre tertulià, el també periodista Vicent Sanchis, ha estat més incisiu, en preguntar-li sobre la relació de la seva postura crítica i la de l’Església catòlica (una qüestió que comentarem, si Déu vol, en un altre post), però sobretot demanant-li que aclarís quina alternativa proposaven, ella i Oliveres i els ciutadans (uns 40.000, crec que són) que s’han adherit a la seva proposta, perquè Forcades ha parlat explícitament del seu caràcter “anticapitalista”.
Quina ha sigut la seva resposta? No ho sabria dir, de tan vaga que m’ha semblat. Ha parlat de l'”obsolescència programada” com a mostra, una més, de la maldat del sistema, i s’ha referit a la negativa dels islandesos a carregar amb el deute bancari, com a model a seguir vàlid per no doblegar-se davant del sistema. Poca cosa més hi ha afegit (tampoc disposava de gaire temps), i doncs la resposta m’ha deixat francament penjat, i em penso que a en Sanchis si fa no fa, però també és cert que s’ha remès als “10 punts” del programa del Procés Constituent, de manera que no podem deixar d’anotar-los. Són aquests:

• Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim.
• Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
• Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
• Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
• No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
• Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
• Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
• Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
• Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
• Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

Segons l’entrada consultada de la Viquipèdia, es tracta d’una “llista orientativa amb deu mesures bàsiques i d’urgència” continguda en el “Manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya” la finalitat del qual és “promoure una iniciativa per un canvi de model polític, econòmic i social”.
Després de constatar, d’una banda, el “fracàs” de “l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític”, i de l’altra “un potencial de lluita social creixent” arran de l’actual crisi sistèmica, afirmen que “cal crear entre tots un model polític i social nou” tot impulsant “un procés de reflexió i confluència ampli, plural i participatiu on càpiguen els múltiples col·lectius que ja fa temps que treballen pel canvi democràtic i pacífic“.
Recordo que en el moment de presentar-se en societat (el mes d’abril passat), la proposta de la parella Forcades-Oliveres va ser durament criticada per alguns que veien en la famosa llista orientativa una “carta als Reis” que contenia unes quantes de les reclamacions que la mainada del 15-Mg feien a les assemblees de les places dures, silenciosament, només sacsejant les mans. Deixant a un costat l’acrimònia d’aquesta observació (i encara més l’estúpid to anticlerical fashion d’altres), les mesures “bàsiques i d’urgència” plantegen un munt d’interrogants sobre un altre munt tan o més gran d’incerteses: els clàssics qui?, com?, on?, quan?, per començar (el perquè suposarem que el tenim tots clar).
Qui la farà, l’expropiació de la banca privada, i com? Com es frena l’especulació financera? Fins on ha de ser “participativa”, la democràcia?, i com s’ha de fer perquè no es corrompi, al seu torn? Qui el farà el control democràtic dels mitjans públics? (¿i no caldrà controlar els controladors, a partir d’un cert moment?) I la guerra?, n’hi haurà prou conjurant-la? I la xenofòbia, ¿es conjura simplement donant papers a tothom? ¿I quin mecanisme convertirà el dret a l’habitatge en un lloc on viure per a tothom? Etcètera: la llista es fa desesperantment llarga.
En resum: la recepta seria, si ho he entès bé, fer-ho tot entre tots, i per això, consegüentment, els seus promotors promouen àmplies majories. Hem de confiar que la bondat de la proposta, combinada amb el carisma dels dos activistes autors del manifest (que ja van avançar que ells no es presentarien a cap consulta electoral), congregui una majoria prou suficient, perquè ¿què més la pot congregar, sinó?
Abans d’embrancar-nos en una feinada tan descomunal, crec que no estaria de massa preguntar-nos el perquè de tot plegat. La germana Forcades assenyalava aquest matí (i ho deu fer sistemàticament, hem de deduir) el capitalisme com a causa dels mals presents. El capitalisme, sense més matisos: com si de capitalisme només n’hi pogués haver un, constituït d’una determinada manera (aquesta tan bestial que li coneixem), i que només pot ser nociu, consubstancialment dolent, doncs. El capitalisme és explotació de l’home per l’home, és abús, és discriminació, és submissió, és dependència, és humiliació… El capitalisme és tot això, és cert. Aquesta mateixa nit el canal 33 de Televisió de Catalunya ens ha tornat a recordar la figura peculiar del capitalista mallorquí Joan/Juan March, que es guiava per la màxima “Cada dia neix un tonto; només es tracta de trobar-lo”. Ho sabem prou bé, doncs. Però també és cert, absolutament, que no hi ha capitalisme sense capital, i també és incontestable que el capitalisme es torna salvatge perquè no hi ha cap llei que limiti l’acumulació de capitals: aquí és on comencen els problemes, els problemes de debò (i amb la seva acumulació, les boniques crisis cícliques que patim, econòmiques i socials). O no? Si és així, doncs, ¿no seria més factible atacar el problema per aquí?

                                        ***

ps: el senyor March i Ordinas va deixar darrere seu, en morir, una Fundació que duu el seu nom i que devia tenir com a finalitat fer-se perdonar i corregir una mica els seus pecats de capitalista (“Acab de fer”, diu que va dir després de rebre l’extramunció i de fer un últim ingrés de mil milions de pessetes a la seva Fundació, “el millor negoci de la meva vida”), i una banca, també amb el seu mateix nom, que avui gestionen els seus successors familiars.