L'Hereu Riera

En aquesta nostra societat del progrés (on el progrés, fill de l’optimisme divuitenc, s’ha convertit en un incessant i estressant rècord a batre, poc amic de l’amable benestar), cada vegada que es fa un pas endavant, és a dir, que es progressa, el benefici (en principi evident, o evident per principi) duu invariablement aparellat un perjudici (tan discutible com es vulgui, però cert).

Verbigràcia: la maquinària (cada màquina nova, suposadament concebuda i fabricada per facilitar-nos les coses) porta gent a l’atur; el menjar controlat i amb tota mena de garanties sanitàries produeix malalties insospitades (i com més abundant és, més insípid, d’altra banda); les medecines porten contraindicacions (i les medicines, en comptes de complementar-se, es disputen el mercat); la velocitat ens permet visitar més llocs, però ens els deixa disfrutar menys (i a més, provoca accidents); la tècnica ens procura energies noves, però que en contrapartida contaminen la terra o l’aire… I els avenços mèdics i farmacèutics allarguen fins a extrems inaudits la vida de les persones, i després de tanta lluita i tants esforços contra la malaltia i la mort prematura resulta que al món hi ha massa vells!

La piràmide d’edat s’ha invertit, diuen els tècnics: hi ha massa vells. Què vol dir, “massa vells”? Quin és el problema? La resposta deu ser que són un problema perquè no es poden “aprofitar” (o la societat no sap com fer-ho), perquè no són “rendibles”, en termes econòmics (tot i que recentment experts econòmics i governs han descobert que convé que es jubilin més tard dels 65 anys estàndards…, seguint no se sap quina línia de modernització i progrés social). Però encara més: no solament són improductius (i per tant resulten parasitaris, dit sense embuts), sinó que són ruïnosos. Com diu l’autor de l’article que he penjat més avall, en què comenta la famosa recomanació del ministre japonès Taro Aso als seus longeus compatriotes, els avis necessiten medicaments i atenció mèdica i sanitària, i tot això és”molt car”: els vells representen, doncs, “una càrrega fiscal molt elevada”…

Quina lògica és, aquesta? Doncs no pot ser altra que la dels fets consumats: com que hem edificat aquest sistema sobre una base viciada (la massa assalariada –cada dia menys massa i menys assalariada– paga el manteniment de la massa inactiva), ens trobem amb les conseqüències dels seus excessos –les nostres escassetats– sense que ens adonem d’on ens baixen les òsties, en realitat.

En la seva darrera col·laboració setmanal a la premsa, Matthew Tree escrivia això: “Una de les poques lliçons que encara recordo de l’escola és la d’un professor d’història que ens va ensenyar que la base de totes les monarquies era el feudalisme, el qual –segons ell– no era res més que extorsió a canvi de protecció. Després, però, vaig descobrir que les monarquies van aparèixer molt abans: fa uns 15.000 anys, quan els bruixots tribals van començar a cedir la responsabilitat dels seus afers terrenals a uns apoderats, els primers reis, els hereus dels quals han continuat mantenint una relació estreta amb la classe sacerdotal de torn. D’aquí el valor místicament simbòlic que alguns encara atorguen als monarques europeus que segueixen en actiu”. Havent dit això, l’amic Matthew es queixa més avall que els periodistes continuïn fent cas d’aquest “anacronisme”.

Perfectament d’acord, company. Però sospito que aquest anacronisme continua perfectament viu avui dia, per bé que majorment en el vessant estrictament econòmic del negoci (les relíquies polítiques, en comparació, fan riure i/o plorar): perfectament a la vista de tothom i tanmateix perfectament inadvertides, sospito que és d’aquí, d’on ens baixen les òsties. A damunt, a diferència de les monarquies tradicionals, aquestes d’ara –tan hereditàries com aquelles– ni tan sols es molesten a donar protecció a canvi de la seva extorsió permanent. I encara un altre detall a remarcar: entre els vells de la nostra actualitat que fan tanta “nosa”, no hi ha cap d’aquests venerables monarques de les finances, oi que no?

M’agradaria, doncs, saber a què es refereix Diego Gafo, a l’article esmentat (“¡Que se mueran los viejos!”, publicat a l’e-Notícies), quan parla del “sistema”, i en quina altra societat pensa quan “imagina” que “el següent pas” que farà aquesta (culpabilitzant-la en bloc, doncs) serà “la eutanasia masiva y selectiva“…

[Text sencer a la plana següent]: