L'Hereu Riera

Josep M Fusté, el que havia sigut jugador i més tard entrenador del FC Barcelona, va comentar un dia, parlant d’en Carles Puyol, que estava convençut que el cognom del capità del Barça hauria de ser “Pujol”, amb jota, i que la forma actual devia venir, amb tota seguretat, de la transcripció lliure que en va fer algun funcionari vingut de les Castelles en algun moment concret de la història de la família o del país, quan aquest ja estava sotmès a aquelles.
És perfectament possible que sigui així, tenint en compte que el so de la jota catalana és inexistent en castellà, i tenint en compte com ha tractat tradicionalment Castella les especificitats culturals dels successius pobles que ha dominat des que va tenir l’enginyosa idea de convertir-se en un imperi i viure a les costelles dels pobles i subjectes conquistats, i d’imposar-los al mateix temps les seves, d’especificitats culturals…
Aquest arranament funcionarial que apuntava el senyor Fusté (nascut a Linyola el 1941, fóra probable doncs que tingués informació de primera mà de casos semblants) deu explicar també l’existència de cognoms catalans amb una grafia que té tota l’aparença de no correspondre a la presumible forma original, com ara Puyal i Pujalte (‘Puig-alt’, en ambdós casos), Lanao (‘Lanau’?), Capel, Cayol, Nolla, Toy, Parés, Pomés, Fainé, Olivé, Sallés, Farrés, Xargay, Margal, Xargayó, Canfrán (?), Marimón, Rubirosa, Viñas, Viñolas, Bassas, Querol, Carol, Cassadó… i tants altres.
És clar que estem parlant d’uns temps reculats en què molta gent no sabia llegir ni escriure, ni tan sols el propi nom, i en devien fer prou tenint-ne un d’adjudicat (o autoadjudicat), que els fos propi i útil, o utilitari, és a dir, que servís per distingir-los de la resta dels paisans o convilatans. En aquest context, la correcció ortogràfica devia tenir molt poca importància, o cap. I de fet no en té cap, d’importància, o només molt relativa: ja vam dir l’altre dia, parlant d’aquest mateix tema, que els cognoms no tenen pas valor de significat, i per tant que la grafia del cognom Pomés, per exemple, no correspongui a la de la forma normativa pomers és completament irrellevant. O hauria de ser-ho.
M’acabaré d’explicar tot seguit, però torno un moment a la figura de l’hipotètic funcionari enviat pel Govern castellà a censar les terres de missió catalanes i la seva impagable feina, com una aportació més de les moltes que l’Imperi ha escampat entre nosaltres sense estalvi al llarg de tot aquest temps de fructífera unitat.
Podríem parlar de la manera castellana literal de pronunciar noms propis catalans que duen el dígraf ch –com la forma arcaica, o pre-fabriana, dels topònims Vich o Massarach, per exemple, o cognoms com Mallarach, Sabench, Samaranch o Novich–, o la impossibilitat quasi física que tenen molts castellanoparlants de pronunciar Sabadell, Llull, Collell, Maragall, Puig-reig, Valldoreix, Colom, Belem, Joaquim*, etc, etc, que donen fe de l’estranya naturalesa d’aquella unitat tan política com metafísica que sempre ens han volgut entaforar. Però hi ha un cas revelador de la petja graponera dels servidors de la uniformitat castellana: el cognom Castañ, posem per cas (que és el que jo tinc documentat), escrit així, no pot ser sinó una adaptació barroera de la forma catalana Castany, perquè en castellà la lletra -ñ en posició final no es dóna mai. Aquest meravellós exemple hauria quedat així, doncs, penjat en terra de ningú, cantant com una cloïssa…

Dit això, no és estrany que en un moment donat, durant els primers temps de la Transició, en què semblava que finalment podríem lligar els gossos amb llangonisses i apedaçar els nombrosos estrips comesos en el nostre model cultural, tingués lloc una mena de moda normalitzadora que pretenia corregir els cognoms mal escrits, i fins i tot l’Administració es va posar al costat dels que es van arromangar i posar-se a la feina. Vam veure així els propietaris de cognoms com Planas i Carreras, Viñas i Viñolas, Blanch, Samaranch, Salisachs, Llach, Aymerich i Sabench, etc, convertint-los, i fent-ho constar en els papers oficials, en Planes i Carreres, Vinyes i Vinyoles, Blanc, Samaranc, Salisacs, Llac, Aimeric i Sabenc, respectivament.
Era un esforç fins a cert punt justificable (com ara el canvi de grafies castellanes per les catalanes corresponents: Viñes/Vinyes, Puyol/Pujol…), però més enllà d’això perfectament prescindible: la grafia del cognom Planas seria tan correcta com la de Planes, ja que la terminació en -as o en -es aquí no s’hauria de veure pas necessàriament com a marca de plural (igual com passa amb el topònim Atlas, que un dia algú va decidir normalitzar, de forma absurda, en Atles).
Insistim-hi: els noms propis no signifiquen, sinó que designen, i tant és així que de la mateixa manera que en el seu moment es van extreure de la geografia, de la natura, de les característiques físiques de les persones o de la seva procedència geogràfica, etc, podrien haver estat perfectament inventats, i per tant ser totalment buits de contingut. (De fet, així passa per exemple a Cuba, per bé que només amb el nom de pila o de fonts: la gent és lliure de triar el que més li abelleixi).
Això potser complicaria un xic més les coses des del punt de vista burocràtic, potser sí, però no gaire més: que els noms propis s’escapin (un xic o molt) de la normativa pot ser un conyàs (a les pel·lis anglosaxones veiem sovint com l’oficinista demana que li lletregin un cognom que pot ser escrit de tres o quatre maneres diferents i pronunciat igual en totes…), però la personalitat bé val una missa, no?

Vam començar parlant de la laxitud amb què alguns periodistes, i particularment els esportius, encaraven la pronúncia dels cognoms estrangers, que formen part de la seva matèria primera professional, i acabarem amb un parell de referències més en aquest camp.
La primera és la del periodista Joaquim Maria Puyal, que molts tenen pel seu mestre, i en aquest aspecte (també) en dóna mostres: el seu interès per dir correctament el nom dels jugadors dels partits que ell retransmet per Catalunya Ràdio és proverbial, i més d’un n’hauria de prendre exemple.
L’altra, que m’ha estat ballant pel cap tota l’estona que he dedicat a escriure aquesta mica de paper, és una tertúlia esportiva en què participava Jordi Robirosa –Rubi per als amics– i on, parlant de Sandro Rosell, el president del Barça, l’amic Jordi va interrompre el curs de la conversa per precisar, amb aquell somriure seu tan ample, que calia pronunciar Rosell, amb essa sonora, tal com s’escriu. Doncs sí i no, Jordi: si Rossell és un diminutiu de ros, com sembla, el seu propietari té el perfecte dret de pronunciar el seu cognom amb essa sorda, tant se val com sigui escrit. El valor ortogràfic és, o podria ser-ho, aquí, molt aleatori, i en tot cas el propietari hauria de tenir l’última paraula.
La facècia té un paral·lelisme molt clar en el cognom del futbolista Carles Puyol amb què m’he començat a enrotllar avui: a Catalunya tothom el pronuncia religiosament com s’escriu, PU-IOL, i en canvi a les emissores espanyoles o sud-americanes tothom, o quasi, li diuen PUJOL, pronunciat a la manera catalana. Això és: en aquest beneït país, i en aquest punt concret (i no és pas l’únic, ai las!) resulta que som més papistes que el papa.

[*] La parella de fet que retransmet les grans voltes ciclistes per a TVE aquests dies ens ha divertit d’allò més relatant les gestes del campió català Joaquim Purito Rodríguez, i pronunciant de manera variopinta el seu nom; però han aprofitat a més l’ocasió per fer un nou pas de rosca amb el britànic Chris Froome, que ara ha passat a dir-se FRÚMÉ. Cosas veredes…