Em dic Garcia, Jaume Garcia
Deixa un comentari Hem estat els últims 30 anys perdent el temps amb l’obsessiu determini de “fer pedagogia” a Espanya, amb la bonhomiosa intenció de fer entendre als seus capitostos polítics que l’Estat que governen i del qual estan tan orgullosos és en realitat una suma de països, de nacions, i que totes mereixen respecte i un tracte igualitari des de les instàncies estatals. De fet, aquesta dèria del catalanisme no arrenca pas de l’endemà de la mort del dictador, sinó de molt més enrera, pràcticament des de primera hora: la comprensió mútua havia de ser condició necessària per a la supervivència de les nacions no castellanes incloses (closes, més ben dit) en les fronteres estatals.
Però tot això no ha servit per a res: del 2010 ençà, els catalans ens hem adonat de la profunditat insondable de l’autisme castellà, i sense deixar de constatar-ho cada dia que passava, vam arribar a l’última Diada havent fet el canvi de xip del qual donava compte sense embuts la grandiosa manifestació ciutadana a Barcelona del mateix dia 11 de Setembre.
Uns mesos abans ja havíem assistit, alguns amb incredulitat, a la caiguda de cavall experimentada pel president Pujol, després d’haver encapçalat durant més de dues dècades aquella impossible missió d’anar a Madrid a picar ferro fred. Però no ha sigut menys sorpresa el canvi d’actitud, cap a una insospitada determinació, del President actual, que va recollir immediatament el guant del milió i mig de catalans que s’havien manifestat pacíficament i massivament la tarda de la Diada a favor de l’Estat propi (un servidor, que hi era, no vaig sentir ni un crit contra ningú ni contra res; i tampoc contra Espanya, que mai havia sigut tant un fantasma com aquell dia).
Tot i els escèptics que no se’l creuen (tota aquesta enorme molèstia se la pendria només per fer-la servir de “cortina de fum per tapar les retallades”) i que prolonguen la seva desconfiança més enllà de les eleccions avançades del dia 25, el cert és que Artur Mas està traçant un camí, i seguint-lo ell mateix i els seus, que ens ha de dur un dia, ja veurem amb quines marrades o dreceres, a ser un Estat novament d’Europa, sense noses espanyoles.
Mentrestant, els escèptics d’allà, quan han vist que això va de veres, s’han posat a bordar furiosament, i a hores d’ara el florilegi de despropòsits i pixades fora de test, d’insults i amenaces està fent ja un gros volum que aquí quedarà, imprès per a les generacions actuals i futures, com a mostra fefaent de quina mena de carceller ens va tenir segrestats durant 3 segles 3!
Però tot això no ha servit per a res: del 2010 ençà, els catalans ens hem adonat de la profunditat insondable de l’autisme castellà, i sense deixar de constatar-ho cada dia que passava, vam arribar a l’última Diada havent fet el canvi de xip del qual donava compte sense embuts la grandiosa manifestació ciutadana a Barcelona del mateix dia 11 de Setembre.
Uns mesos abans ja havíem assistit, alguns amb incredulitat, a la caiguda de cavall experimentada pel president Pujol, després d’haver encapçalat durant més de dues dècades aquella impossible missió d’anar a Madrid a picar ferro fred. Però no ha sigut menys sorpresa el canvi d’actitud, cap a una insospitada determinació, del President actual, que va recollir immediatament el guant del milió i mig de catalans que s’havien manifestat pacíficament i massivament la tarda de la Diada a favor de l’Estat propi (un servidor, que hi era, no vaig sentir ni un crit contra ningú ni contra res; i tampoc contra Espanya, que mai havia sigut tant un fantasma com aquell dia).
Tot i els escèptics que no se’l creuen (tota aquesta enorme molèstia se la pendria només per fer-la servir de “cortina de fum per tapar les retallades”) i que prolonguen la seva desconfiança més enllà de les eleccions avançades del dia 25, el cert és que Artur Mas està traçant un camí, i seguint-lo ell mateix i els seus, que ens ha de dur un dia, ja veurem amb quines marrades o dreceres, a ser un Estat novament d’Europa, sense noses espanyoles.
Mentrestant, els escèptics d’allà, quan han vist que això va de veres, s’han posat a bordar furiosament, i a hores d’ara el florilegi de despropòsits i pixades fora de test, d’insults i amenaces està fent ja un gros volum que aquí quedarà, imprès per a les generacions actuals i futures, com a mostra fefaent de quina mena de carceller ens va tenir segrestats durant 3 segles 3!
El matrimoni forçós del qual Catalunya es vol desfer (perquè s’ha convençut definitivament que la parella és un maltractador reincident i sense traces de voler deixar mai la violència) és la metàfora més a l’ús aquestes setmanes preelectorals, però encara és més exacta la del segrest del qual el nostre país és víctima, com va escriure amb contundència Salvador Sostres en un article de fa ja quatre anys al diari Avui (“Fritzl explicat als espanyols”).
Es tracta d’un segrest, efectivament, perpetrat fa tres-cents anys, i per això recordo la figura de l’article d’en Sostres cada vegada que sento algú de la Caverna, mediàtica o política, exclamant-se escandalitzats perquè el referèndum (només això: una simple consulta popular) que el President ha dit que té la intenció de convocar és, segons ells, “impossible” perquè és “il.legal”. La gran moma: la legalitat que Espanya s’ha confeccionat a mida per tenir-nos subjectats i rendibles.
A veure: ¿De quin cony de legalitat parlen, si a la base sobre la qual han edificat el modern Estat espanyol hi ha la il.legalitat d’un segrest comès amb la violència de les armes? ¿Que potser el Decret de Nova Planta borbònic no va passar per sobre de la “legalitat vigent” aleshores, atropellant-la sense manies? ¿Que no se l’han passat per l’engonal, la legalitat, cada vegada que han tornat a recórrer als bombardeigs? ¿Que potser no era il.legal, el cop d’estat franquista? I encara més: ¿per ventura les lleis, pel sol fet de ser-ho, són indestriablement morals, independentment de qui les hagi promulgat, com ens volen fer creure aquests cretins que afirmaven sense rubor en el seu lamentable manifiesto que el trànsit del franquisme a la democràcia es va fer “de llei a llei”?
He parlat de la Caverna madrilenya, però aquests dies estem descobrint que les barrabassades que es diuen per dinamitar el procés sobiranista català i mirar d’impedir-lo com sigui provenen de tots els punts de la geografia espanyola. Ho veiem cada dia a través de les planes del diari El Punt Avui, que en fa un resum i replica complidament, mitjançant diversos col.laboradors autoritzats, les més bèsties.
En aquesta croada anti-independentista, però, destaca pel seu entusiasme el PP des de Catalunya mateix, al capdavant del qual hi ha la hiperactiva Alícia Sánchez-Camacho, que acaba de donar el vistiplau -si és que no ha sortit directament de la seva brillant testa- el vídeo que he penjat més amunt, i que fa enrojolar de vergonya aliena. Però més enllà del ridícul de la historieta del senyor Garcia (nom que, per cert, no deu ser tan castellà, si a les terres de l’Ebre hi ha un municipi que es diu exactament així, encara que aquesta no és la qüestió), un no pot deixar d’admirar-se de la pobresa dels arguments que exhibeixen per defensar el seu unionisme recalcitrant.
Fa una vintena llarga d’anys, en un càmping de Navarra on passàvem uns dies d’estiu, un grupet d’espanyols es fotien ostentosament (parlant alt i mirant-nos de reüll) de les pretensions independentistes dels catalans dient que, arribat el cas, ens tallarien l’aigua de l’Ebre!… desviant-ne el curs, suposo (¿com pot ser que no se’ls hi acudís de fer-ho amb el Tajo, que també penetra impunement a Portugal, separatista primer i després sobirana?). De llavors ençà, l’argumentari unionista no ha pas evolucionat gaire, per no dir gens, com podem comprovar diàriament. Avui mateix, la Fúria de Blanes ha dit en un míting que podria passar que, mentre a Catalunya estem penjats de la parra que ens ofereix “el senyor Mas” (el pastor del ramat i l’iniciador i màxim culpable de la “deriva independentista”), a Espanya “les altres comunitats” fessin “els deures”… Vaja, doncs això sí que seria tota una novetat! De fet, aquest és el destí que els espera al final del llarg i estúpid recorregut de l’AVE centralista, i d’aquí vénen totes les corredisses i totes les mans i mànigues de darrera hora.
Es tracta d’un segrest, efectivament, perpetrat fa tres-cents anys, i per això recordo la figura de l’article d’en Sostres cada vegada que sento algú de la Caverna, mediàtica o política, exclamant-se escandalitzats perquè el referèndum (només això: una simple consulta popular) que el President ha dit que té la intenció de convocar és, segons ells, “impossible” perquè és “il.legal”. La gran moma: la legalitat que Espanya s’ha confeccionat a mida per tenir-nos subjectats i rendibles.
A veure: ¿De quin cony de legalitat parlen, si a la base sobre la qual han edificat el modern Estat espanyol hi ha la il.legalitat d’un segrest comès amb la violència de les armes? ¿Que potser el Decret de Nova Planta borbònic no va passar per sobre de la “legalitat vigent” aleshores, atropellant-la sense manies? ¿Que no se l’han passat per l’engonal, la legalitat, cada vegada que han tornat a recórrer als bombardeigs? ¿Que potser no era il.legal, el cop d’estat franquista? I encara més: ¿per ventura les lleis, pel sol fet de ser-ho, són indestriablement morals, independentment de qui les hagi promulgat, com ens volen fer creure aquests cretins que afirmaven sense rubor en el seu lamentable manifiesto que el trànsit del franquisme a la democràcia es va fer “de llei a llei”?
He parlat de la Caverna madrilenya, però aquests dies estem descobrint que les barrabassades que es diuen per dinamitar el procés sobiranista català i mirar d’impedir-lo com sigui provenen de tots els punts de la geografia espanyola. Ho veiem cada dia a través de les planes del diari El Punt Avui, que en fa un resum i replica complidament, mitjançant diversos col.laboradors autoritzats, les més bèsties.
En aquesta croada anti-independentista, però, destaca pel seu entusiasme el PP des de Catalunya mateix, al capdavant del qual hi ha la hiperactiva Alícia Sánchez-Camacho, que acaba de donar el vistiplau -si és que no ha sortit directament de la seva brillant testa- el vídeo que he penjat més amunt, i que fa enrojolar de vergonya aliena. Però més enllà del ridícul de la historieta del senyor Garcia (nom que, per cert, no deu ser tan castellà, si a les terres de l’Ebre hi ha un municipi que es diu exactament així, encara que aquesta no és la qüestió), un no pot deixar d’admirar-se de la pobresa dels arguments que exhibeixen per defensar el seu unionisme recalcitrant.
Fa una vintena llarga d’anys, en un càmping de Navarra on passàvem uns dies d’estiu, un grupet d’espanyols es fotien ostentosament (parlant alt i mirant-nos de reüll) de les pretensions independentistes dels catalans dient que, arribat el cas, ens tallarien l’aigua de l’Ebre!… desviant-ne el curs, suposo (¿com pot ser que no se’ls hi acudís de fer-ho amb el Tajo, que també penetra impunement a Portugal, separatista primer i després sobirana?). De llavors ençà, l’argumentari unionista no ha pas evolucionat gaire, per no dir gens, com podem comprovar diàriament. Avui mateix, la Fúria de Blanes ha dit en un míting que podria passar que, mentre a Catalunya estem penjats de la parra que ens ofereix “el senyor Mas” (el pastor del ramat i l’iniciador i màxim culpable de la “deriva independentista”), a Espanya “les altres comunitats” fessin “els deures”… Vaja, doncs això sí que seria tota una novetat! De fet, aquest és el destí que els espera al final del llarg i estúpid recorregut de l’AVE centralista, i d’aquí vénen totes les corredisses i totes les mans i mànigues de darrera hora.
Hi ha un parell de coses, però, que sí que han canviat, de manera radical: en primer lloc, que les parides que s’evacuen al mig de la via, dia sí dia també, per parar el tren independentista, a molta de la gent d’aquest país ja no ens fan ni fred ni calor: entren per una orella i surten per l’altra, com ha dit algú. L’altra cosa és que, a diferència d’abans (fins fa quatre dies), ara hi ha ulls que ens observen des de fora de l’Estat, i orelles que escolten atentament les raons d’uns i altres. I per tant deuen haver constatat, com fem des d’aquí des de fa anys i panys, que d’arguments que expliquin els hipotètics beneficis que proporcionaria a Catalunya continuar dins d’Espanya no se n’ha sentit ni un. I suposo que no tardaran a entendre, com nosaltres, que és així per un motiu ben senzill: perquè no en tenen cap. Cap ni un.
___________________________________
[Il.lustració de l’entradeta: Guillem Cifré, a EPA]