I
Ha arribat lo temps de retrobar-me, de transformar la substància i el temps en un bell somni o en una tragèdia i deixar que l’ànima es perde en un laberint, sense pànics a la matinada, sense angoixes als migdies i sense mapes on trobar els refugis que potser em caldrien.
Només somniar, només emmirallar-me en tragèdies que em permeten surar. Només pretenc això: surar damunt la terra i sentir que aviat tot -la nit- s’haurà acabat a fi de bé. Només això: una darrera tarda passejant pels oliverars de casa, ara aturant-me, després alçant-me i quan lo sol s’amague per la banda dels Ports tornar al maset, fer les oracions del vespre, a la fi sentir dir un Parenostre, deixar que la nit i el cel estrellat torne als meus ulls i dormir confiant que la rabosa passe de llarg.
A la fi, dormir. Dormir embriagada com una adolescent. Trista, però confiada. Amorosida.
II
La meua ombra confia que de nit romandrà amb mi, arraulida al sac per no passar fred.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!