A voltes jo mateix oblido la meua ombra, una ombra corbada com una pena que hom arrossega i amb els anys ja no és possible d’adreçar. Així i tot, quan hi penso, faig que l’ombra siga altiva, recta. Normal. Quan hi penso. M’estimo la llibertat i parlar sobre ella. Què és la llibertat? Consciència? Silenci? Amor? No ho sé, però m’estimo la idea de creure que la llibertat es practica, s’exerceix. La llibertat, en primera instància, ha de partir del jo: de la voluntat de sentir-se lliure. I canviar quan s’hagi de canviar, d’opinió, de criteri, de camí o drecera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!