I
La meua ànima fa la migdiada després de llegir aforismes de Nietzche. Al cap d’un parell d’hores em desvetlla i em poso a caminar cap a la dalt de la serra per divisar el paisatge desert on els homes sembren per a treure’n quatre rals al cap del juny. Aleshores recordo que si he arribat fins ací, a soles, no és per manca de coratge, sinó per la voluntat de ser humanament lliure.
II
Una serp surt de la foscúria de la soca d’un garrofer vell i no recorda res del seu passat. Només l’instint la dirigeix cap a les mates i les lianes, cap als arbustos, cap a la bardissa. La serp espera la mort així que fa cap a la vida, així que es deixa vore pels humans. Ella ho sap i en este cul de món es fa escàpol. I en la seua solitud creu que és lliure. I ho és.
En un altre temps, la serp era una bèstia temuda. També ho és ara, a causa de la seua dèria per la nocturnitat, però les serps del meu país són dòcils i espantadisses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!