La meua solitud és com la meua tristesa, un poc de sucre, un poc de naixement. És una solitud que a la matinada no cerca remei, però a voltes m’esforço en creure que tot plegat està bé. Està bé sentir la plenitud en cada carrer del Barri Vell de Girona. Està bé fer plans que Déu ho sap si s’acompliran. Hi ha coses que em fan patir. Hi ha mons que no vull trepitjar. Hi ha rostres que em fastiguegen. A voltes penso que sóc una mena de Zaratustra, a voltes penso que sóc jo, l’Eduard Solà, lo solitari, lo pallasso de la maleta en un camí assolellat del Segrià, aquell que sent i s’emociona a missa, aquell que aboca al bloc los seus penjaments encriptats. Lo pastor, lo que estima de nit i de dia.
Acaba de passar una cosa. Està passant ara mateix. A la taula del costat, un xic li conta a una altre que té ganes de plorar. ‘D’emoció o de tristesa’, diu. Jo també ploro. Ho dic, ho proclamo: jo també ploro de tristesa, d’angoixa, de buidor. Per un dol ‘no resolt’, com diu aquell informe, per la meua desventura, perquè tot ho perdono i em sap greu per la gent que sent odi. Perquè, com deia Ernesto Cardenal (i l’amic Boada ho recorda sempre): ‘l’odi és sempre reaccionari’.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!