La mandra d’aprimar-se per prescripció mèdica em porta per camins trepitjats. Al llarg del juny fins a dia d’avui he passat de pesar 93 quilos a comptar-ne 87.5. Està bé, que vaig pel bon camí. O pel pedregar, si tenim en compte que tot això ha estat possible gràcies a abandonar la pastura i suar la cansalada feinejant de veres los mesos de canícula. Que sí, que de canícula en gaudim tot l’any, però a l’estiu es fa més evident que si et poses en posició horitzontal tendint a recolzar alguna de les orelles sobre una superfície agradable un migdia de desembre. O gener.
La veritat és que sempre he tendit a menjar sense miraments i a no fer exercici. Ara he decidit cuidar-me (ara en diuen cuidar-se, ja ho sabeu) sense deixar el noble hàbit del tabaquisme. Amb lo tabac una infanteria d’interinistes, pneumòlegs i psicòlegs no em tombaran mai.
En fi. Seguim baixant de pes. Això és bo. La veritat que em fa bé, però no sabeu lo que em tempta un entrecot, unes costelletes de corderet i com m’he acostumat ara a la fruita variada. Que la fruita és necessària, però la carn també. I què pagaria ara per un estofadet de bou amb pataques…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!