Potser fa dos anys, potser més. Recordo que en algun moment vaig escriure al bloc sobre el meu amic Jota, en Jordi Juan, que a banda de ser un advocat de causes perdudes és un dels meus àngels a la Terra. La nostra vera amistat es remunta a l’any 1999. Ell estudiava Dret i jo Història, i en algun moment vam coincidir per redactar la ponència fundacional de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, que resultava ser la fi i alhora la unificació del Bloc d’estudiants independentistes al Principat i les Illes i l’Associació d’estudiants nacionalistes al País Valencià. En Pocurull i en Gabarró van ser els portantveus d’aquella aventura que amb els anys es convertiria en l’embrió de l’actual sindicat d’estudiants d’àmbit nacional.
Han passat més de vint anys i els dos hem esdevingut pares. I avui, per bé que conten que el jaciment on excavo actualment està xopadíssim i no es pot treballar, mos hem retrobat. Lo meu àngel i jo, al nostre barri de Sants, al carrer Olzinelles.
Hem parlat de qüestions personals i dels amics, però no podia faltar en una reunió de marxistes la discussió sobre l’actualitat dels i les teòriques de la nostra ideologia històrica, la qual ha derivat en un debat sobre l’existència de Déu i alguns assumptes de fe. En Jordi, agnòstic, és un savi, per la qual cosa es fa respectar i admiro. És un savi d’una humanitat insubornable, d’una bonesa i una humilitat que admiro, que sempre he admirat, per la qual cosa dic que és un dels meus àngels a la Terra. Com l’amic Boada, de Tarragona, que com jo es declara catòlic amb la màxima humilitat que hom pot aspirar a assolir.
Si pensés d’entrada que en Jordi és un mediocre conversador, un home presumptuós que desconeix la matèria, no hauríem estat fins a tocats quarts de dues de la nit conversant sobre l’existència de Déu i xalant de valent posant damunt la taula arguments i cites de tota mena no sense deixar de banda el bon humor i les ganes recíprocres de deixar-se sorprendre per autors que un coneix i l’altre desconeix. Com Tomàs d’Aquino, com Alvin Plantinga, com Anselm de Canterbury i tantes altres perles que fan més amena la vida.
Fins que ha tancat lo bar, a la Bonet i Muixí encara hi havia gatzara i mos hem traslladat de bar a fer l’última tometa. Aleshores he volgut justificar perquè penso que la raó no pot explicar-ho tot, perquè existeix en mi aquella experiència que em limita a pensar que existeix el misteri que trascendeix fins i tot a l’anomenat en filosofia ‘problema del mal’ (si això és possible): el de la vida després de la mort. O els casos d’’experiències properes a la mort’. Aquest àmbit m’ha interessat des de que vaig descobrir l’obra de Kubler-Ross i les entrevistes a l’eminent cardiòleg de l’Hospital de Bellvitge, el doctor Manuel Sans Segarra.
Aleshores, en Jordi, lo meu àngel a la Terra, s’adormia. Està passant per un moment personal una mica complexe. L’he acompanyat fins a casa. Mos hem abraçat. He anat cap a casa, cap a la Plaça del Centre. M’he dutxat i, després d’embolicar un cigarret, he escrit això per deixar testimoni que l’amor és el que passa i queda després de tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!