He eliminat el meu compte d’X (o Twitter). Com a catòlic no penso romandre un dia més en una xarxa social que permet la difusió de pornografia. A cagar a la via, Elon Musk.
I El seu cos romangué tot l’agost a la intempèrie. Al poble pressentien la seua mort, però tothom esperava. La gent vivia i dormia atemorida, excepte na Catalina. Ella sabia que ningú gosaria matar-la. Per això va ser ella qui s’endinsà en la boscúria fins anar a raure a la masada. Sortí de matinada, així
I La vespra que l’anaren a matar feia un sol que espatarrava. Havia vist enterrar a sa mare i son germà el major. Quan l’anaren a buscar es trobava sol, a casa, sense esma. Volia morir, esperava que els milicians entressen a casa i el trobessen sense oferir cap senyal de resistència, cap oposició a
I L’ombra de l’ànima, l’essència de l’escriptura sobre les roques. Sense misteris, sense misteri. Arriba el capvespre i t’adones que l’ombra de l’ànima espera ser consolada per l’oració que et du al teu centre vital. ‘Pren aquest exemple, el d’aquesta ombra aliena, per a que tu no imites la seua actitud’. Ombres perdudes en la
Aleshores, Toni, amic, no tingues recança que siga jo qui t’escolte. Els amics són part del meu tresor en aquesta vida. Per ells, lluito i perdo, però m’alço sempre. I natros tenim la sort d’estimar a Jesús, el nostre Déu, el nostre guia. Recordes quan tots dos anavem a missa? No fa gaire temps, d’això.
Quan arribe la vesprada t’explicaré una rondalla. La rondalla de la matèria que es desintegra i esdevé pols. Conten que tots estem destinats a esdevenir la pols que desapareix de la Terra. L’aire se l’emporta. La sort, però, és que l’ànima no mor, sinó que ressucita. La rondalla acaba bé, doncs. Totes les rondalles acaben
El present és amor i absència de tardor. Allò de bo de l’estiu és que quan acaben les festes de la Mare de Déu d’Agost arriben los aires de tardor. I jo prego per a que la tardor arribe pronte i mos aporte el caliu de la nostàlgia i la melanconia. I una altra volta
Los anarquistes -los anarquistes de veres- tenen un cor que no se l’acaben. Molts d’ells, a més, no són tant babaus com per no creure que Déu existeix. N’hi ha de totes les varietats i en general són gent amb bons sentiments. Jo en conec una bona colla, de coneguts i d’anònims i dels que
El sol escalfa els còdols de la platja i l’aigua on reposes, asseguda a la voreta. Aquest matí arriba sense pèrdues, no me’n sé a venir encara de la sort que vaig fer escrivin-te demandan-te que vinguesses a fer-me companyia. Perquè així tot és més assenyat, al teu costat, així tot arriba per tancar el
Guaiteu, jo no sóc gens partidari de les teràpies dites alternatives o complementàries o com les vulgueu anomenar i les seues fantasies, però sí que sóc molt partidari de la lliure expressió. Si el present ha de ser lliure (que no ho és en absolut, per cert) significa que les persones hauríem de començar a
La nostra existència està farcida de soroll. Des de que ens despertem, fins que tornem a xafar l’orella. Soroll. El soroll persistent dels impertinents, de la gentola, dels que ens fan nosa, però també el soroll de fons, el dels motors i les converses alienes, la remor constant de la informació, de les ‘teles’ i
M’escriu un amic per dir-me que ha passat lo dia escodrinyant este bloc meu i que li han entrat ganes d’obrir-ne un de propi. L’encoratjo a que s’anime i n’obre un ací mateix, a MésVilaweb. No ho descarta, tot i que ho faria des de l’anonimat o emprant un pseudònim. Bé, això tant se val.
I Mai m’ha abellit començar a escriure amb un ‘no’. Tanmateix, quan em disposo a escriure, la primera paraula que em ve a la ment és ‘no’. M’hi he de fixar, doncs. II Estic content del darrer Mac que he comprat. És un bon pepino. Ara en tinc tres d’operatius, però aquest que he comprat
I Amb el tren Avant, la distància entre Sants i Girona es recorre en trenta-nou minuts. Mare meua, quina diferència respecte els Rodalies! Amb aquest temps, el temps en que es triga a escriure quatre coses, cada dia recorro Sants i Girona. I la tornada. II Acabo de rebre una notícia excel•lent, d’aquelles que et
He arribat a casa i de nou t’escric plorant. No em faig a la idea que haigues agafat el vaixell i te n’haigues anat per sempre. Este món mesquí necessita soldats com tu. Soldats sense arma, ni escut. Déu meu, torna al nostre costat encara que sigue en somnis. Mos trobarem allà al Cel, mano,