Solcades

Eduard Solà Agudo

10 de juny de 2024
0 comentaris

Final (I)

I

La vespra que l’anaren a matar feia un sol que espatarrava. Havia vist enterrar a sa mare i son germà el major. Quan l’anaren a buscar es trobava sol, a casa, sense esma. Volia morir, esperava que els milicians entressen a casa i el trobessen sense oferir cap senyal de resistència, cap oposició a una mort segura. I així va ser. Sense misteri, com si no conegués el ressentiment per tant de dolor.

II

I el cel s’enfosquí quan ja era mort, lligat a la figuera. Era la nit. Una altra nit. Al mas, el silenci. A fora, el cric-cric dels grills. Una lluna. La lluna. I les estreles. La blancor dels cimals de les oliveres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!