I
La vespra que l’anaren a matar feia un sol que espatarrava. Havia vist enterrar a sa mare i son germà el major. Quan l’anaren a buscar es trobava sol, a casa, sense esma. Volia morir, esperava que els milicians entressen a casa i el trobessen sense oferir cap senyal de resistència, cap oposició a una mort segura. I així va ser. Sense misteri, com si no conegués el ressentiment per tant de dolor.
II
I el cel s’enfosquí quan ja era mort, lligat a la figuera. Era la nit. Una altra nit. Al mas, el silenci. A fora, el cric-cric dels grills. Una lluna. La lluna. I les estreles. La blancor dels cimals de les oliveres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!