La nostra existència està farcida de soroll. Des de que ens despertem, fins que tornem a xafar l’orella. Soroll. El soroll persistent dels impertinents, de la gentola, dels que ens fan nosa, però també el soroll de fons, el dels motors i les converses alienes, la remor constant de la informació, de les ‘teles’ i les seues estupideses. Un cop enterrada l’èpica de la genuïtat i l’originalitat, meravellar-se per allò que realment ens fa -o faria- viure en pau -que equival a sentir-se feliç- és difícil, gairebé una utopia.
Tothom cerca sortides a la catarsi: la conya marinera de les teràpies esotèriques, les xarxes socials que escupeixen lliçons i xonades tant efímeres i volàtils com imbècils. La sexualització generalitzada, la pobresa, les angoixes i la seua normalització, la pèrdua efectiva de tots los valors de la vella Europa. Les censures, les formes que atenallen l’expressió en llibertat.
Tot és soroll i estupidesa, tot al marge del silenci, la tendresa, la serenor i la contemplació. Vivim aferrats a la tristesa del treball assalariat i mal pagat, a la barbàrie de les relacions interessades, a les drogues, a la fallida de l’ètica que emana del treball, a la deixadesa de l’ànima en favor d’un relativisme que provoca infelicitat, desconfiança, frustració i més por a la vida.
El culte a les aparences, conseqüència de tant passar la nostra targeta Visa pel sedàs de la misèria.
El soroll de les guerres i les violències a tothora televisades. El soroll dels mediocres i el seu humor ofensiu. Un soroll constant i imposat allà on vas.
Tinc la sort de tenir força marge per poder decidir el fet de prescindir de qualsevol patum. He viscut durant anys gairebé al marge del soroll, cultivant una llibertat que ara que he tornat a veure-la amenaçada m’adono de les meues sorts. Aquesta societat està greument malalta i els seus gurús salvavides són part del problema.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!