El sol escalfa els còdols de la platja i l’aigua on reposes, asseguda a la voreta. Aquest matí arriba sense pèrdues, no me’n sé a venir encara de la sort que vaig fer escrivin-te demandan-te que vinguesses a fer-me companyia. Perquè així tot és més assenyat, al teu costat, així tot arriba per tancar el cicle de la primavera.
Arribes, però marxes. Cerco paraules que descriguen el fàstic de les hores perdudes a les ciutats.
Mentrestant, el sol segueix escalfant la mar i els còdols en aquesta cala. Els entesos content que esta cala té els anys comptats, amb això del canvi climàtic. Tant se val, anirem a la del costat. O allà on sigue.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!