I
El seu cos romangué tot l’agost a la intempèrie. Al poble pressentien la seua mort, però tothom esperava. La gent vivia i dormia atemorida, excepte na Catalina. Ella sabia que ningú gosaria matar-la. Per això va ser ella qui s’endinsà en la boscúria fins anar a raure a la masada. Sortí de matinada, així que el gall cantà, i arribà de cara al migdia.
II
La ferum del cos colgava tot lo mas. Les gallines havien sobreviscut. Entrà al mas i prengué un ganivet per alliberar el cos en descomposició. Ella mateixa el soterrà als peus mateix de la figuera. Abans d’emprendre el camí de tornada s’agenollà davant del clot i digué un Parenostre. Tardorejava, però preferí marxar. Necessitava alliberar-se del fàstic. Faria nit a la vora mateix del riu. Al poble ningú sospitaria de la seua absència. Na Catalina, sempre estranya. Sempre tant fidel a la seua consciència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!