L'Hereu Riera

Al Circ Espanya li creixen els nans. N’hi ha un gavadal d’exemples, i en veurem alguns de prou sucosos aquí.

Comencem per la petició formal d’un madrileny, Luis Rodríguez Abascal [cliqueu ací: Chance.org], al Govern de l’Estat castellà perquè “celebri” (sic: no perquè “el deixi celebrar” al Govern de Catalunya, sinó perquè l’organitzi el Govern estatal directament!), i que tot seguit faci tot el possible per guanyar-lo. Exactament com s’ho ha plantejat el Govern del Regne Unit en relació amb el procés independentista d’Escòcia. Però a Europa hi ha Regnes Units i Regnes Units, és evident…

Aquí, en aquest Regne Unionista borbònic i obligatori so pena de todo, la resposta, podríem dir, del Gobierno de España a la retòrica petició (perquè en retòrica es quedarà) del ciutadà madrileny la vam tenir ahir a la tarda: la clausura, pràcticament sense previ avís (el vam saber al matí) i inapel·lable, per la via del ordeno y mando de tall militar, dels repetidors (muntats per l’ACPV de l’activista Eliseu Climent, amenaçada ara amb una multa d’un milió d’euros, poca broma!) que feien arribar l’única veu en català al País Valencià, la de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, després de 25 anys ininterromputs de servei… Aquest és l’Estat que ens vol seduir perquè no marxem, aquestes són les seves convincents maneres de fer!
I si no voleu caldo, dues tasses!: gairebé al mateix temps, com si s’haguessin posat d’acord, el Govern sucursal del PP a les Illes fa efectiva la vergonyosa “Llei de símbols”, per la qual queda prohibida (prohibida, sí) l’exhibició de la senyera catalana en els edificis públics, com ara el de les escoles díscoles que no es pleguen a la imposició de les barrabassades pedagògiques del Govern del corrosiu Bauzà…

Tenir Espanya tan a la vora és com ser veí d’El Violador del Ensanche i que aquest tingui (perquè un dia te la va robar d’una estrebada) la clau de casa teva, de manera que pugui entrar a qualsevol hora del dia o de la nit a cometre en els de la teva família els abusos que li doni la gana, i sense cap possibilitat que ningú el detingui i el posi “a buen recaudo”… I va el violador i et vol fer creure, amb dos pebrots!, que lluny del seu abast estaràs perdut sense remei…!!

Aquesta és la carta:

«Al Gobierno de España: Que celebre un referéndum de autodeterminación en Cataluña y ponga todo su empeño democrático en ganarlo

Porque celebrar un referéndum y hacer lo posible por ganarlo es la mejor forma de responder al desafío independentista. Esta opción no tiene presencia alguna en el debate político y es urgente que la tenga

Dies enrere el periodista Tian Riba exposava en un bitllet al diari (“L’avís”, el 31 de desembre passat) una curiosa teoria sobre la figura del rei Borbó, aquesta figura decrèpita per la qual sembla que cada dia menys gent apostaria ni que fos el coll de la camisa.

L’articulista es remetia als dies d’incertesa en què el dictador acabava de desaparèixer físicament però deixant-ho tot tan ben lligat que semblava impossible cap avenç envers formes mínimament democràtiques d’organització política, havent-hi com hi havia personatges disposats a fer de tap (en nom, atenció, de la inamovible, intocable, inviolable legislació vigent, oi?).
Finalment la intervenció personal del monarca hauria permès l’aparició del dinàmic Adolfo Suárez, que va desembussar tot allò: al cap de quatre dies el president Tarradellas desembarcava a Barcelona (havent passat prèviament per Madrid, a pagar determinats peatges, si acceptem la versió de Josep Benet sobre aquell període amb tants clarobscurs) i Santiago Carrillo i el seu PCE eren admesos a taula havent acceptat prèviament, com van fer també els socialistes del futur conseller elèctric Felipe González, la monarquia restaurada (llegat hereditari del dictador terminal).
Tot i aquests pecats originals (o gràcies a ells), la Transició va fer via amb èxit (relatiu, malgrat l’entusiasme desbordat i interessat dels seus apòstols castellans –i algun de català) fins a dia d’avui, en què el franquisme rediviu encastat a les estructures estatals ha deixat a la vista totes les seves mancances, les seves misèries i la seva debilitat: aquell invent suposadament genial ha resultat ser una porta giratòria, que ens ha tornat gairebé al punt de partida.
En aquesta cruïlla d’ara, doncs, novament empantanegada en l’immobilisme, el rei Joan Carles de Borbó estaria calibrant –tornem al text de Tian Riba– la possibilitat de substituir un dia d’aquests, sense previ avís i sense manies, els personatges que fan de taparada i provoquen el miasma que tot ho ofega. «Ara el rei no pot canviar de president», escriu en Riba. «Però llegeix millor el que passa –o li llegeixen– que el Don Tancredo de La Moncloa. I entén que cal fer política. I algú amb ambició política, no d’alt funcionari de l’Estat».
  

Aliè a tot això, o passant-s’ho pel forro dels ous, si és que n’està al cas, Mariano Rajoy va avançant a marxes forçades cap al passat, ignorant olímpicament la marxa espectacular i col·lectiva dels catalans en direcció totalment contrària. L’últim capítol d’aquest sainet increïblement patètic que protagonitzen el Dr. No i el seu govern de pallussos i malparits amb cartera de pell ha tingut lloc ni més ni menys que a Washington aquest dilluns, davant els mateixíssims nassos del president Barack Obama, que sembla que se l’ha mirat, quan aquell dropo parlava de Catalunya (responent a una pregunta, no se sap si pactada o no), si fa no fa com a aquella mosca emprenyadora que el superpresident va acabar executant en directe, en una altra entrevista, periodística, davant les càmeres de TV. En aquesta d’ahir, per acabar-ho d’adobar, el president hispanogallec va tenir els sants pebrots de vetar-hi l’assistència dels mitjans informatius catalans (excepte, mira per on, La Vanguardia, m’han dit).
Ves que Tian Riba no tingui raó, doncs. I encara més: que no passi que, veient Rajoy i companyia movent-se amb la finor d’un elefant en una cristalleria, el monarca borbó agafi l’escopeta i els liquidi amb la mateixa delicadesa que va tenir el president Obama amb la mosca collonera que li feia perdre el fil de les seves oracions…
 
               ___________________________________________

Això ho escrivia un servidor aquesta matinada, i ve’t aquí que amb el diari d’avui ens arriba una nova entrega del mateix autor que ve com anell al dit per tancar el present apunt, al qual afegeix un matís molt destacable, que tot i no ser nou val la pena tenir en compte: Espanya, aquesta Espanya que ens amarga el cafè cada matí invariablement, es concentra de tal manera al “gran Madrid”, a l’enorme melic de la Noción, que això que allà en diuen “el resto de España” n’està començant a pendre consciència, bàsicament perquè, darrere tanta espuma com provoca, el famós “ensimismamiento” centripetomaníac els té abandonats i deixats a la seva sort: Burgos en seria un símptoma. Allò més probable és que Madrid, com fa amb Catalunya, confongui la febre amb la malaltia, i per tant que decideixi (si ho fa) arreglar el problema a base de febrífugs. Ja s’espavilaran. A còpia de repetir curs, potser algun dia entendran alguna cosa…
Aquest és el text (atenció al subratllat final): 

«Burgos ha viscut tres nits de batalla campal contra un projecte urbanístic en un barri amb pocs equipaments socials. Un bulevard i un pàrquing que costen 13 milions, darrere dels qual s’amaga un constructor, Michel Méndez Pozo, que va ser condemnat a set anys de presó per corrupció. Els veïns d’aquesta ciutat conservadora han dit prou. És un símptoma. Amb permís d’Enric Juliana, no he parlat amb un cap de toro, però hi ha en aquests moments un espanyol emprenyat. Un emprenyament que es manifesta en l’enfonsament electoral dels dos grans partits. Un final de règim que porta a una italianització i que simbolitza el descrèdit d’una monarquia que era la base sobre la qual se sustentava el sistema. Espanya ha cedit sobirania a Europa i Catalunya vol marxar. Sí, després del desconcert de la punxada del totxo, ve l’emprenyada. Espanya pot patir una crisi d’identitat. Com pot ser, si Rajoy ha anat a explicar-li el miracle espanyol a Obama? Potser perquè el miracle s’ha fet socialitzant les pèrdues dels bancs, tirant per la borda quatre milions de treballadors i baixant un 10% els sous? El ridícul de Madrid 2020 i la plantada de l’Eurovegas. La lleu condemna pel desastre del Prestige. Les ganivetes de la tanca de Melilla. La condemna per vulnerar els drets humans amb la doctrina Parot. La llei que vol posar un morrió a les protestes socials. La que ens retorna als viatges a Londres. L’ultramuntana llei Wert. El ridícul de la pujada de la llum. L’escàndol de Sacyr en l’“obra del segle”. Un pont muntat al revés a Xile per una altra constructora que també pagava diner negre al PP. La fi de la bombolla del futbol. La manipulació de la justícia. La politització d’Hisenda per protegir la infanta. El català emprenyat va trobar un motiu per il·lusionar-se. Quin té l’espanyol emprenyat? Només se m’acut que el rei, que fa de tap, abdiqui. I darrere hi hagi una onada de reformes que refundin el sistema”».

[Tian Riba, “L’espanyol emprenyat”, 14·1·14]

____________________________________

ps: Les cròniques expliquen que el president federal ha preguntat al president imperial si tenia alguna recepta per guanyar la Copa del món de futbol que s’ha de disputar al Brasil aquest estiu, i que don Rajoy, prenent-s’ho com un txascarrillo (o pitjor, com un compliment), li ha dit que l’hi donaria, sí, però només amb la condició que la selecció dels EUA s’avingués a “quedar segona”… Geni i figura.     
      

 

Vaig conèixer Artur Mas ara ha fet deu anys, a la Fira de Girona, per les Festes de Sant Narcís de la ciutat. L’equip de L’Atípic teníem un estand a la Fira, com en cada edició des que vam fundar la revista, però aquell 2003 l’havien declarat Any Europeu de les persones amb discapacitat, i a més era any electoral: la combinació va portar, com era d’esperar, una corrua de polítics a les instal·lacions firals, i particularment a l’espai dedicat a les associacions relacionades amb la discapacitat. Un dels que van passar pel recinte era el candidat Mas, a qui jo vaig saludar amb un jovial “Així vostè diu que vol ser President?”, i ell em va contestar “Això intentem, això intentem!”, seguint-me la broma. El cert és que no el veia pas cavall guanyador, venint com venia a provar de succeir ni més ni menys que l’honorable Jordi Pujol, i en tot cas el tripartit el va enviar a travessar el desert durant dues llargues legislatures, tot i els bons resultats aconseguits per CiU. Però, encara que fos previsible que un dia o altre arribés a presidir el govern de la Generalitat, no em podia esperar de cap manera que un dia m’arribaria a sorprendre, en positiu, com ho ha fet.
Sé que encara hi ha gent que desconfia de les seves “intencions reals”, o de la seva capacitat per aguantar les embranzides del toro espanyol més desbocat, o que a l’hora de la veritat no es deixi untar i seduir per no sé quines ocultes sirenes, però no és el meu cas. Si els imbècils que ocupen les poltrones ministerials madrilenyes ho tenen clar, que és l’actor principal (per a ells la figura a abatre, por consiguiente), malgrat ser uns curts de vista i de gambals de campionat, ¿com no ho hem de veure clar nosaltres, que el tenim més a la vora i veiem cada dia com aguanta el xàfec sense perdre els nervis, sense perdre el nord i sense perdre el món –el nou món– de vista?

Acabo aquesta llarga expansió personal (disculpes altre cop) amb l’última perla que ha produït l’ostra de secà cosmopolitavetònica, que crec que ve a confirmar, un cop més, fins a quin punt estem ficats en el joc del tot o res, i quina banda té els trumfos guanyadors. Preparats? Doncs heus-la aquí:

«El Confidencial Digital afirma que segons les fonts consultades l’argumentari [de l’Estat] s’ha tramès a les ambaixades d’Espanya a Europa i que dirigents de la Comissió Europea ja han sentit explicar a diplomàtics espanyols que “Artur Mas ha perdut el cap amb el seu desafiament sobiranista”. El document se sustenta en cinc punts: la independència de Catalunya és un “deliri” d’Artur Mas; el dirigent autonòmic “està obligat” pel seu soci de Govern, ERC, a adoptar l’actitud que està mantenint, les eleccions europees confirmaran el “fracàs” del projecte independentista de Mas i CiU, que no té suport a les urnes, i que la població catalana rebutja la independència. Queda clar que amb argumentaris com aquests cada cop tenim la independència més a tocar».     
  
[Més info aquí]
    

“Avui [12·12·2013] comença el conflicte democràtic amb l’Estat espanyol”, va dir Quim Arrufat, representant amb David Fernández de la CUP al Parlament de Catalunya. Veurem, doncs, com el gestionen, aquest, un conflicte no armat, que per a ells és nou…

Respecte a la pelmacería de los catalanes, ve’t aquí uns estirabots d’un senyor de Barcelona que ve a confirmar-la:

Esclarecedora carta de un viejo amigo, Oriol Ávila Montesó, actual presidente del Centro de Estudios Naturistas de Barcelona.

“El nacionalismo, que algunos llaman exacerbado, de los catalanes, provoca reacciones duras en algunos, y silencios y vacilaciones en otros, y es porque los catalanes son algo RAROS:

1.   Son contestatarios, ya que contestan a la legalidad de quienes la han pisoteado tantas veces como ha convenido a sus intereses personales o de partido.

2.     Son tenaces, ya que siguen presentando sus reivindicaciones nacionales con perseverancia aun cuando saben que el Tribunal Constitucional se las tumba todas.

3.  Son pesados, no solo por ser tenaces sino también por el peso de sus exportaciones a todo el mundo, el saber de sus científicos e intelectuales, la energía de sus artistas y deportistas y en fin por su inquebrantable voluntad de libertad, igualdad y fraternidad.

4.     Son solidarios, ya que no organizan boicots a nada ni a nadie, y compran y venden a quien mejor les trata, como así debería ser siempre y en todo lugar.

5.     Son inclusivos, ya que integran social y culturalmente a quienes llegan a su país con ganas de vivir y trabajar honestamente, cualquiera que sea su lengua, color o creencias.

6.      Son pacientes, ya que soportan con humor polaco los insultos y las amenazas de quienes no les comprenden, y además están seguros de que llegarán tiempo mejores.

7.      Son demócratas, ya que quieren dar voz y voto a las mayorías silenciosas, a las minorías y a todos los catalanes, y al parecer esto es ilegal.

8.  Están ilusionados en un proyecto irreversible de país que piensan les ocasionará problemas a corto plazo, pero que servirá para aclarar quienes son de verdad sus amigos y quienes desean seguir chupando del bote.

9.     Son apolíticos, ya que su proyecto de futuro no depende de ningún político en concreto ni de los partidos políticos, sino que surge de la calle, de las aulas y de los monasterios, de las fábricas y del campo. Es decir, es global y permanente.

10  Son pacíficos, ya que piensan que solo en paz con uno mismo y con todos sus vecinos se puede construir una sociedad en la que impere el bienestar común.

En fin, tantas rarezas hacen que su encaje en ambientes ajenos resulte difícil o imposible.”

Oriol Ávila Montesó.

Presidente de la Asociación Española de Naturopatía desde 1988 a 1993, ex-presidente de la Federación Naturista Vegetariana Española y actual  presidente del Centro de Estudios Naturistas de Barcelona

____________________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: ‘El silenci dels borregos’}]
  

Avui seré original, com tothom, i parlaré del tema del dia…
Bromes a part, com tanta altra gent (la xarxa en dóna fe) un servidor he viscut aquest dia amb la sensació de veure la pel·lícula de la història no pas a dos pams de la pantalla, sinó a dins mateix: a dins de la pel·lícula i de la pantalla!
L’explosió de comentaris ha sigut immediata i massiva, incloent-hi aquesta vegada les veus de la Meseta, que el vent de ponent ens ha dut fins aquí amb diligència. Alguna novetat? No, cap. Però la celeritat de la resposta sí que denota que hem entrat en una altra fase, que hem saltat una pantalla, com diu Vicent Sanchis [vegeu més avall].
És coneguda aquella formulació que feia Gandhi de la lluita pacífica però tenaç: “Primer t’ignoren, després es burlen de tu, i finalment t’ataquen; quan això passa, ja has vençut”. Doncs bé: els polítics de la capital del Reyno ja no poden, a aquestes altures, ignorar el moviment de masses que s’ha refermat arreu de Catalunya, i ara estan entre el regodeo humiliant (cada vegada més ineficaç i trist, però) i l’atac ferotge, fins al límit (amb Europa mirant-s’ho, de lluny o de prop).
Alfredo Féderez Rubalcaba lamentava, al cap de deu minuts escassos, que la pregunta hagués estat formulada; la lideressa d’UPyD se’n cardava, “de tantas preguntas”, igual que aquell tal Alonso del PP, a qui tot plegat li semblava cosa del cagatió (sic), i la noia de la Camarga i el noi Cañas (amb aquella pinta que té de guàrdia civil de paisà, valga’mdéu!) han dit les seves coses amb una notable dosi de crispació. L’Alícia ja venia de proposar, superirritada, un “Forun o Sinposiun de la Verdad” per contrarestar el simposi “Espanya contra Catalunya” que es fa a l’IEC, i ara això, pobra! (I per acabar-ho d’adobar, fan córrer per la xarxa que el seu advocat en el misteriós cas Método 3 és el mateix que va redactar la sentència de mort de Salvador Puig Antich, cosa de la qual no es penedeix, ha declarat). Etc [*]

Pel que fa als actors de la banda catalana, em trec la barretina per ells, començant pels redactors de la doble pregunta, que ha resultat ser una excel·lent resposta als molts dubtes que plantejava en un personal ja per naturalesa dubitatiu. Veure junts i amb la feina feta els grups que han pactat l’entesa sense fer fressa i fent molta endreça ha sigut un goig, i veure els efectes beneficiosos que l’anunci ha tingut en l’autoestima del sobiranisme ho ha sigut doblement.
I un esment especial pel President, pel seu tremp, i un altre pel trio Josep M Vila d’Abadal (AMI), Carme Forcadell (ANC) i Muriel Casals (Òmnium), que han estat als comandaments del motor popular (del poble) que ens ha impulsat fins aquí. La fórmula triada per a la pregunta no és la que ells haurien triat, han dit (i jo ho subscric), però ateses les condicions prèvies ha sigut una proposta intel·ligent. Aquí la gent s’ha mogut “amb sentit de país”, com ha dit el president Mas.

“Si ens aixequem d’hora, ben d’hora, creieu-me que aquest és un país imparable”
Podria ser que Pep Guardiola, l’autor de la frase, no es referís a aixecar-se del llit, sinó de l’estat de submissió i de prostració, oi? Doncs si això que veiem són tot just les llums de l’alba, queda clar que aquest pot ser un gran dia… Plantegem-nos-ho així!
    

«El descrèdit de la política és total. Totalment equivocat, també. Quan diaris i fulletons van demanar als seus col·laboradors habituals fa dies que tracessin una pregunta clara i inclusiva, ningú se’n va acabar de sortir. Quadrar el cercle només està a l’abast dels privilegiats. Ho hem fet. Gràcies als dirigents dels partits. La pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014 no exclou Unió Democràtica ni Iniciativa. Inclou també, si vol, el PSC. I és clara. Més clara, impossible. Es podrà comptar el sí i el no a la independència. Encara més, es podrà destriar entre els que diran no i ja estan bé i els que diran no però voldrien canvis. És a dir, dividirà el no.

»Contra pronòstic, la pregunta encadenada ha permès saltar la pantalla. Contra pronòstic, els partits catalans han arribar al final d’aquest primer joc units. Els partits catalans sincerament compromesos amb el dret a decidir. Les cares del PP i de Ciutadans a Barcelona –i ai!, del PSC- i les del PSOE i del PP a Madrid reflectien qui ha guanyat i qui ha perdut aquesta partida. La profecia de José María Aznar -“Abans es dividirà Catalunya que Espanya”- no s’ha complert. Pantalla saltada. Enhorabona i que no se’n parli més.

»La següent pantalla és la legitimitat de la consulta. Pot ser legal i pot ser també constitucional. Es podria fer demà una consulta a Espanya que demanés a la gent triar entre república i monarquia? I tant. La república és constitucional? No. La consulta ho seria. Després caldria encarrilar una reforma constitucional que permetés la proclamació de la república si guanyés el sí. Però aquesta és una altra qüestió. La consulta es pot fer. I si no la deixen fer, entrarem en la següent pantalla. Però, mentrestant, tot és presumptament legal. I avui ben bonic i ben feliç».

[Vicent Sanchis, “Pantalla saltada”, 12·12·13

_______________

Per fer un cop d’ull a la reacció dels principals periòdics europeus, i també dels espanyols: cliqueu aquí.

_____________________________________

 [*] Ara m’adono que no he esmentat per res les declaracions de Pere Navarro Morera, líder del PSC, Partit Sobiranista de Catalunya…
_____________________________________

[_{Dibuix de l’entradeta: Min}]
 

“El món ho ha de saber”, vam dir un dia. “Hem de deixar de ser invisibles, i tothom ha de tenir notícia del cas dels catalans”: de la increïble odissea que viu el país des que va ser annexionat per les armes a l’absolutisme borbònic. Ens vam posar mans a la feina, i la feina encara no ha acabat, però cada dia que passa veiem com l’empresa desperta complicitats, algunes d’elles impensables fins fa quatre dies. No defallim.

»Per evitar que la diplomàcia espanyola posi problemes o, directament, boicotegi l’acostament de Kosova, que encara es nega a reconèixer, no es demanarà als Vint-i-vuit que ratifiquin l’acord. Precisament és en aquesta fins ara sacrosanta norma de la unanimitat i en el dret de vet que Espanya basa les seves amenaces d’expulsar la Catalunya independent de la UE.
(…)
»La particularitat amb Kosova és que, per primera vegada, els governs dels Vint-i-vuit no participaran en la negociació ni hauran de ratificar l’acord perquè entri en vigor. Aquest cop el signarà directament la mateixa UE, com a entitat legal, una fórmula mai encara utilitzada que permet el nou Tractat de Lisboa i que impedirà que l’Estat espanyol el pugui vetar. “A més, se li estalviarà el mal tràngol de posar un cop més en evidència el seu aïllament internacional per la negativa de reconèixer la independència de Kosova, gairebé sis anys després”, expliquen fonts de l’executiu comunitari. El Congrés dels Diputats es trobaria en la situació kafkiana d’haver de votar la ratificació d’un acord amb un estat que, segons l’Estat, no existeix».

[“Espanya, sense dret de vet”, crònica d’Albert Segura, corresponsal d’El Punt Avui a Brussel·les] 
 

En la línia d’internacionalitzar el conflicte entre Catalunya i Espanya (aquests dos elements suposadament tan units que són la mateixa cosa, segons la reacció unionista encarnada en la moció de l’extremada dirigent d’UPyD), a la plana web de la revista Sàpiens es troba el Manifest que reproduïm sota aquestes ratlles. L’independentisme moderat (o la moderació catalana, que s’ha fet independentista [vegeu aquest article d’Agustí Colomines a La Vanguardia], i per això el sobiranisme és de més en més majoritari a Catalunya, com ho confirmen les últimes enquestes) està ocupant, de manera tranquil·la però també incontestable (i irreversible, si tot va com ha d’anar) la plaça Major de la centralitat política. Ja poden anar remenant tant com vulguin la quisca, a les clavegueres de l’Estat…
 

1.1. “Sortireu de la UE!” (Joaquín Almunia, el mateix que va dir fa uns mesos que no era “honest” assegurar això mateix, per prematur)

En roda de premsa conjunta amb el ministre d’Afers Exteriors francès, Laurent Fabius, el seu homòleg castellà, José Manuel García-Margallo va afirmar: “Adéu a Espanya es adéu a Europa”, servint-se del títol del conegut poema de Joan Maragall (“Adéu, Espanya”). El de la independència, segons Margallo, “es un camino que no siguen todos los catalanes, pero en todo caso es un camino que no conduce a ninguna parte”.

1.2. «Sostenía Max Aub que “uno es de donde hizo el Bachillerato”, y eso puede explicar mejor que ninguna otra cosa que detrás del proceso independentista catalán se encuentren muchos de los mejores bachilleres de Cataluña. No es un recurso literario ni una fanfarronada de los próceres de la secesión. Se trata de una constatación empírica. Algunos de los economistas más laureados del país -desde luego los que tienen mayor proyección internacional- avalan el proceso. Y lo hacen, sin duda, desde el conocimiento”» [“Harvard ‘apoya’ la independencia: la élite de economistas se suma al proceso”, a ElConfidencial, ‘el Diario de los lectores influyentes’, 18.9.13]

2.1. “El ministre de l’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, ha suggerit que una de les causes de l’atac de neonazis a la delegació de la Generalitat a Madrid, l’Onze de Setembre, fou ‘el clima polític’ actual. I ha dit que cap dels assistents a l’acte no va demanar un dispositiu policíac preventiu. Els partits de l’oposició han criticat que el ministeri faci els ulls grossos amb els atacs, insults i agressions dels grups d’ultradreta”. [–> Recordem el juí del jutge (espanyol, of course) que va justificar l’atac d’un sàtir a una dona pel fet que aquesta ‘duia minifaldilla’…, i segurament tampoc havia demanat cap dispositiu policíac preventiu que l’escortés…].

2.2. Rèplica del diputat d’ERC Joan Tardà: “Aquest ha estat el capítol més mediàtic, però potser el menys important. Guillem Agulló, assassinat al País Valencià; la transsexual Sònia Rescalvo; la indigent Rosario Endrinal; la dominicana, pel fet de ser estrangera, Lucrecia Pérez; l’actvista social madrileny Carlos Palomino, etc.”, ha recordat Tardà. “I em pregunto: quantes morts seran necessàries per a prendre mesures dràstiques? Perquè els experts i els sociòlegs ens avisen: això anirà a més, hi haurà morts, hi haurà dolor”.

+ “Cultura de l’abús”, Ferran Suay, 26.9.13, a propòsit del ‘cas Carles Mateu’] 

3.1. El ministre d’Afers Estrangers Interns, Garcia Margallo, renya els ambaixadors de Letònia i Lituània (però no el dels EUA a Londres, pel seu manifest autodeterminista fet setmanes enrere: l’Estat castellà és fort amb els dèbils i dèbil amb els forts), per haver-se pronunciat de manera favorable, o comprensiva, si més no, envers una hipotètica Catalunya independent.

3.2. Intel·lectuals i artistes de la Catalunya Nord (29, de moment, en una llista oberta) s’adrecen a la premsa francesa per explicar el procés independentista de Catalunya, “que pot esdevenir aviat el nou veí de França”: “Observez la Catalogne, c’est passionant”.
  

4.1. Les fronteres no es mouen: l’immobilisme espanyol no es mou ni un mil·límetre [dins les seves (artificials) fronteres]: Rajoy defensa a l’ONU el dret d”autodeterminació… del Sàhara Occidental

4.2. “Un assessor de Merkel a favor de la independència de Catalunya“: Segons Roland Vaubel, professor de la Universitat de Manheim, el dret de secessió és necessari perquè les unitats polítiques reflecteixen les preferències dels ciutadans, i doncs no s’han de basar en les fronteres actuals, que són accidents de la successió dinàstica, sinó adequar-se a la voluntat ciutadana real. Vaubel creu que els guanys que s’obtindrien per les dues parts amb la independència de Catalunya (i d’Escòcia) serien més grans que els inconvenients. En la línia del professor Vaubel, altres analistes internacionals asseguren també que la independència de Catalunya està cada dia més a prop.

+ Una interessant animació ens mostra el canvi d’aquestes fronteres durant l’atrafegat darrer mil·leni europeu. El vídeo es basa en animacions i mapes d’una aplicació interactiva creada per Frank Reed anomenada Centennia Historical Atlas. Segons els més experts en història i geografia, el treball té algun petit error de sincronització en algunes dates, però pel que sembla, res massa important. En qualsevol cas, per a la majoria, pot ser una bona ocasió de repassar història i geografia d’Europa de forma amena. Molt recomanable:

 

5.1. “Barcelona World té com a ‘línia vermella’ que Catalunya segueixi a la UE”, i doncs tocarà el dos de Catalunya si aquesta se’n va… D’altra banda, el president Mas ha assegurat que “els grans inversors internacionals ens diuen que els és igual si Catalunya és un estat o no, si forma part d’Espanya o no”, ha explicat. “El que no volen és que Catalunya no tingui l’euro. I això no té cap perill, Catalunya continuarà dins l’euro en qualsevol cas”, fins i tot si és quedés a fora de la Unió, ha garantit. El president ha recordat que “hi ha països que no estan a la UE i que tenen l’euro”.

5.2. “L’ONU situa a Barcelona la seva Universitat, en ple procés sobiranista”. D’aquesta manera, la capital de Catalunya serà una de les 12 ciutats del món que acullen l’Institut per a la Globalització, la Cultura i la Mobilitat (adscrit a la UNU-GCM), en aquest cas dins el recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1997.

6.1. “Mas lleva a Cataluña a un callejón sin salida” (El Mundo, 26.9.13)

6.2.  «Imaginin-s’ho per un moment: Rajoy fa cas de la caverna i de l’ala dura del seu partit, i suspèn l’autonomia de Catalunya. La reacció als carrers del nostre país seria monumental, la notícia faria la volta al món i s’acceleraria el camí cap a la independència. Ara imaginin-se el contrari: Rajoy truca a Mas i li fa una proposta versemblant: des del pacte fiscal a la celebració de la consulta pactada. La resposta, aquest cop de l’ala dura popular i els cavernaris, no seria menor i significaria el final de la carrera política de l’ara president espanyol. El discurs anticatalà que tants vots li ha donat sempre ha situat el PP i el seu president en l’atzucac en què es troben ara. Un carreró amb una única sortida reservada a Catalunya: la llibertat».

(Ricard Palou, “L’atzucac de Rajoy”. EPA, 26.9.13)
  

7.1. “El Nobel de literatura Mario Vargas Llosa ha llamado a “combatir los nacionalismos sin complejos y en nombre de la libertad”. En el artículo ‘El derecho a decidir’ publicado en El País advierte que “si continúan creciendo en su seno como lo han hecho en los últimos años, destruirán una vez más en su historia el porvenir de España y la regresarán al subdesarrollo y al oscurantismo”.

7.2. L’escriptora Isabel Sucunza respon des del seu blog, First swimming lesson, a l’article publicat per Mario Vargas Llosa a El País.

8.1. “La principal raó que havia trobat l’ex-presidenta de la Comunitat de Madrid per explicar l’auge de l’independentisme era l’adoctrinament a les escoles catalanes i la invenció històrica. És un recurs habitual d’alguns mitjans i polítics espanyols a l’hora d’atacar la voluntat de sobirania de Catalunya. Però el fet és que no s’han presentat mai proves que demostrin aquestes acusacions. En canvi, el vídeo d’una conferència del filòsof Gustavo Bueno amb els alumnes d’ESO i batxillerat de l’escola Aceimar, d’Astúries, sí que és una bona mostra d’adoctrinament nacionalista espanyol”.

8.2. “La conferència es va fer el 19 de març proppassat (vídeo complet), i Bueno hi explicava que la defensa de la llengua catalana es devia a una voluntat de separar-se i de girar-se d’esquena als qui no són iguals. També hi ataca la llengua asturiana, que considera una invenció per a dificultar la comunicació amb la resta de l’estat espanyol. Bueno aboca pel broc gros els atacs al nacionalisme català i al catalanisme i, en canvi, deixa intacte l’espanyol.

9.1. “… i Bueno hi explicava que la defensa de la llengua catalana es devia a una voluntat de separar-se i de girar-se d’esquena als qui no són iguals“.

9.2. De la premsa:

300 anys

D’ençà que l’avió va començar a córrer per la pista, a Arenys de Munt, fins al moment actual, en què l’acceleració ja li ha fet passar el “punt de no-retorn”, en paraules recents del president Mas, cada vegada han anat quedant més en evidència les estratègies de l’immobilisme espanyolista.
A mesura que creix la consciència de l’“anomalia històrica” (l’apreciació del conseller Mascarell és exacta) que fa tres segles que suportem es van entenent millor els repetitius sarcasmes de C’s, Partido de la Ciudadanía, sobre la insistència dels catalans a “celebrar (sic) una derrota”, o l’extravagant proposta feta pels mateixos Ciutadans cosmpolitavetònics de traslladar la Diada nacional al 23 d’abril…; igual com s’entén la progressiva indignació/irritació del PPC a cada 11 de Setembre, fins arribar a l’absència del partit en els actes oficials, protocol·laris, de la present edició, i a l’autoarrest domiciliari anunciat per la seva presidenta (parbleu!, com si a algú li importés un rave que compleixi o no l’amenaça…) perquè no pot suportar que la Via Catalana sigui un fet.
Totes aquestes espantades, col·laterals del monotemàtic “Mejor unidos” (millor per a qui?), eren preventives: tots els predicadors de les virtuts (quines?) de la reconsagrada Unidad es veien a venir la trompada, que ha culminat (de moment) aquest dilluns, 9 de setembre de 2013, amb la inauguració del Centre Cultural del Born, un espai recuperat del passat que posa al descobert definitivament la història amagada sota tres segles de mentides. Com saben molt bé els senyors del Pegamento Imedio nonacionalista, les pedres no enganyen. Els arguments per a la independència de Catalunya no poden tenir uns arguments més sòlids que aquests, que ens expliquen d’on venim i per què som on som.

300 funcionaris

Entestat a amagar l’ou (d’això ha viscut tot aquest temps), l’Estat castellà té desplegat aquest exèrcit de funcionaris bellugant-se per Brussel·les amb l’encàrrec explícit d’impedir de totes passades i per tots els mitjans possibles (no necessàriament lícits) que la Unió Europea aprovi, faciliti, beneeixi o toleri, ni tan sols que vegi de bon ull, una consulta sobre la sobirania de Catalunya (la proposta d’estendre la consulta “al conjunto de España” sembla que va perdent gas: el tret els podria sortir per la culata). Ho deia el mahatma Gandhi: primer t’ignoren (olímpicament), després se te’n riuen a la cara, i finalment t’ataquen; però quan passa això, ja has vençut.
Aquests dies previs a la Diada estem assistint a una nova fase del procés, previsible però tanmateix insòlita: els governants espanyols proposant mesures per apaivagar “els ànims” dels catalans. No solament fan tard, sinó que erren un cop més el tret; però el fet demostra que la demostració de força popular catalana està provocant fluixera en el monstre, aparentment tan musculat que semblava invencible (vegeu l’editorial de Vilaweb de dilluns). Ara que li tenim un peu al coll, ara es posa a dir missa…!

300.000 catalans enllaçats

Aquesta bella xifra ja és vella, ja fa dies que està superada, i amb tota probabilitat quedarà desbordada per totes bandes, però tant se val: allò que importa és que aquí tenim a punt de solfa la cadena humana que molta gent no voldria veure, perquè “no li agraden les cadenes” (Pere Navarro), perquè és una penosa manera de “fer el mongo” (Bernat Dedéu), perquè és “un perill” (!) per al trànsit (delegació del Govern castellà a Castelló), perquè no incideix prou “en la qüestió social” (ICV), perquè és cosa de “cridaners” (M Milián Mestre), d’il·lusos i estúpids “somiadors” (Carlos Herrera), de “borregos”, de gent “sense cultura” i desinformats (sentit avui mateix a la ràdio)… o perquè la Via Catalana cap a la independència es veurà des de tot arreu, a tot el món i a través de tots els mitjans de comunicació, que és l’autèntica raó de tanta incomoditat. Hi ha un vell remei infal·lible per mitigar aquesta mena de rubefaccions: que s’hi posin fulles!

“¿Ladran? Pues cabalgamos, amigo Sancho”

 

____________________________________
            
Benvolguts blogaires que seguiu la filera de Blogs Encadenats per la Independència, aquí teniu la porta per entrar al Bloc del Despertaferro!. Salutacions cordials. Visca Catalunya lliure!
  

Aprofito l’espai i l’oportunitat d’una diada tan assenyalada al calendari per reproduir una part de la tercera entrega que Joaquim Coello Brufau ha dedicat a la Independència de Catalunya. Sobre la recepta final –o algun dels seus aspectes– que fa l’articulista en discreparia, però el fragment que segueix em sembla especialment il·lustratiu sobre la mena de contrincants amb qui ens hem estat jugant (és una manera de dir) els quartos:

«El projecte nacional plantejat a l’“Espanya invertebrada” d’Ortega és d’arrel, de tesi i de sentiment castellans: abstracte, centralista i uniformista. Aquesta és l’essència del nacionalisme espanyol il·lustrat. La visió de José Antonio Primo de Rivera, que ha inspirat l’ideari del franquisme, parteix del més absolut immobilisme: la pàtria ni canvia ni evoluciona per la voluntat dels ciutadans; està per sobre d’ells. Aquest ideari envaeix la consciència de les persones i en limita la llibertat. Converteix els ciutadans en camarades o traïdors en la tradició del feixisme i el comunisme.

»César Molinas, en el seu llibre Qué hacer con España, defineix acuradament l’anomalia històrica espanyola. El rebuig en el segle XVI de la reforma protestant converteix Espanya en la “llum de Trento i el martell d’heretges”. “Amb el protestantisme es rebutja la necessitat d’instrucció i educació, la capacitat dels individus per pensar amb independència i decidir per ells mateixos.” Aquest és l’origen de la falta d’emprenedoria i de la tolerància social amb la corrupció i el privilegi, tan arrelades a la consciència espanyola.

[nb:
Fa temps que em plantejo si té sentit l’ús (seguidista) que fem del gentilici “espanyol”, i per tant si obrem correctament donant-li carta de naturalesa, i estic arribant a la conclusió que no. Per què? Doncs perquè es tracta d’un atot amb el qual la classe política castellana, que la sap llarga (són molts anys de pràctica!), ens fot canari cada vegada. Dit d’una altra manera: amb ell ens tirem pedres al propi teulat. Per tant, no dic pas que un servidor deixaré de fer-lo servir, entre altres coses perquè la inèrcia és poderosa, però sí que deixaré de fer-ho sistemàticament: prou d’emmascaraments, prou d’EMBOZADOS. S’ha acabat el bròquil!
Les ordenances castellanes van dictaminar en un moment donat que aquest costum en el vestir, la moda dels embozados, s’havia de suprimir, per raons de seguretat. (És un debat que reviscola, qui ho havia de dir!, en la nostra actualitat a propòsit de l’ús en determinats espais públics de la burca, el nicab, els passamuntanyes, els cascos de motorista i altres elements que afavoreixen l’incògnit). En aquells temps i en aquelles latituds la cosa va acabar, doncs, tolerant només una indumentària més curta, que no permetia dur amagat entre els seus plecs armes de tall, com espases i punyals, i altres.
L’adjectiu “espanyol” fa una funció semblant: fer de pantalla per amagar una realitat que no deu semblar tan gloriosa, per als seus usuaris i predicadors, i la prova és que, utilitzant en el seu lloc sistemàticament l’adjectiu “castellà”, el truc queda meridianament a la vista.
El mateix passa amb l’adjectiu “nacional”: en aquest cas, només cal llegir-lo en castellà (sense traduir-lo), perquè quedi tan despullat als nostres ulls com el rei del conte que duia un vestit meravellós però “invisible” per als cretins…
L’ús del gentilici “castellà/castellana”, a banda de ser l’apropiat, fa que un hom es plantegi automàticament què cony hi fem, els catalans, en un Estat castellà que fa exhibició contínuament del seu concepte de nació i de nacional en termes d’imposició. La força coercitiva que té, per exemple, la frase “Estamos en España, y en España se habla español!” es dissol com un sucre al cafè en aquesta altra: “Estamos en Castilla, y en Castilla se habla castellano!”. La farsa que “Cataluña es España” pot colar, dita així, però deixa de ser operativa en la frase equivalent, en teoria, “Cataluña es Castilla”, oi? “España” i “español” i els seus derivats apareixen, doncs, com el subterfugi que ha usat sempre i usa encara Castella per sobreeixir dels seus límits geogràfics peninsulars i ficar-se a la casa dels altres. I fer-ho com si res, amb una mena de pàtina de “legitimitat”: la que li dóna l’apropiació prèvia d’aquest adjectiu sense base geogràfica que s’hi ajusti i que el justifiqui…]

Dit això, anem al tema: parlava dies enrere en un altre post de la possibilitat/reclamació que votessin tots els espanyols (castellans, catalans, bascos i tutti quanti) en un hipotètic referèndum “autoritzat”. Doncs bé, hi ha un corrent d’opinió que no és que reivindiqui aquesta opció, però sí que la contempla, i amb uns arguments ben enraonats, de resultats d’altra banda sorprenents.
Us proposo de veure’n un exemple en un article d’en Manuel Cuyàs, un dels columnistes quotidians i més ditxaratxers d’El Punt Avui. Val a dir que tot cercant-lo a la plana web del diari n’he trobat d’altres que s’hi refereixen tangencialment i que cobreixen altres angles de la mateixa qüestió: en un d’ells destaca el valor visualitzador de la consulta, ni que calgués fer-la amb unes “urnes de cartró”; en un altre s’estén en l’excusa permanent de l’Spain is different (Catalunya no és Escòcia, i tant que no!); i en un de ben recent parla de l’esgrima exhibida fa pocs dies a 8TV per dues velles espases com González i Roca, evitant tots dos de pronunciar les paraules tabú… Afegim-hi el paper de la trista figura de l’autoexclòs PSC, amb en Lucena defensant la seva patètica naufragància (a L’oracle de CatRàdio d’aquest dimecres), sempre intentant fer veure, convençuts o no, que els pobres de mi són els altres; la senyora milionetis del PPC insistint, després de la reunió multipolar pel dret a decidir feta al Palau de la Generalitat, de l’error de Mas (ara amb la variant que ho fa entrampat per ERC); i els inefables ciutadanus, per no ser menys, tocant allò que no sona, i tindrem un quadre del moment actual sobre una qüestió que incomoda de mala manera aquests grups, i que tanmateix davant d’una consulta multitudinària es quedarien muts i a la gàbia.
L’article d’en Cuyàs que m’interessava aportar aquí, doncs, era aquest: “Consulta”, publicat el 16 de maig:

«Els que en nom d’un article de la Constitució espanyola esgrimeixen que la consulta sobiranista de Catalunya s’hauria de celebrar a escala estatal i no només circumscrita al Principat, trobo que no diuen res d’absurd.
…

»Ens podríem endur una gran combinació de sorpreses. Podria ser que a Catalunya guanyés el sí a la independència i, a Espanya, el no. En aquest cas, que és el que molta gent deu trobar el més probable, “el problema catalán” subsistiria amb més força que mai, la imposició de la majoria no seria possible i alguna solució s’hauria de trobar, sent l’expeditiva no descartable. Seria curiós observar de quina campanya seria resultat el no espanyol. ¿D’una de feroçment anticatalana? A banda que si tant ho fos hi hauria el perill que sortís el sí, ja ens ho hauríem dit tot i la convivència seria irrecuperable. ¿D’una de llançament de floretes i carantoines? Els comprometria molt i per sempre, sobretot si a Catalunya el sí quedés curt o molt curt. Si sortíssim de la consulta –una consulta legalíssima, constitucionalíssima i amb observadors internacionals– havent sentit dels espanyols que som els millors i que ens donaran l’oro i el moro i que a partir d’ara serem amiguets i no ens insultaran mai més, naturalment haurien de complir. O mantenir-se callats durant molts anys empassant-se les seves paraules, i deixar-nos fer.

»Ara suposem que a Catalunya surt el no i a Espanya el sí. No em mirin d’aquesta manera: en els referèndums no es pot descartar mai res, tal com la història dels nostres recents plebiscits demostra. Nosaltres volent-nos quedar per vés a saber quins motius –el vertigen d’última hora, l’eficàcia de la campanya espanyola i internacional– i els espanyols volent-nos fer fora. Em sembla que seríem independents tot i la pròpia negativa pel procediment d’expulsió. Si els dos bàndols diguessin no, tornem al punt on érem: el de les carantoines espanyoles d’obligat compliment. Si tots dos diguessin sí, no caldria parlar-ne més. Facin les composicions que vulguin: les que no duen a la independència duen a unes cotes d’autogovern i tranquil·litat mai vistes que seria com si la independència fos un fet real.

»Els atabalo? Considerin que són els comentaris de la nit de l’escrutini, només que avançats uns mesos».

___________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: La maja y los embozados, de Francisco de Goya (1777)}]

Ahir, mentre un servidor escrivia quatre ratlles sobre el Doctor No (según la legalidad vigente) i les seves reclamacions territorials gibraltarenques, el professor Joaquim Albareda, catedràtic d’història moderna a la Universitat Pompeu Fabra, n’escrivia unes altres, molt més interessants, sobre La pau d’Utrecht, que desvelen aspectes realment interessants d’aquell tractat i les seves circumstàncies, com ara que «el ministre britànic Bolingbroke, després d’haver insistit que es respectessin ‘els antics drets dels catalans’, arran de la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans ‘tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles’. Significava, ras i curt, la liquidació».
Avui, tres-cents anys després d’aquell pacte, el cinisme castellà –una vegada més via judicial, que potencia el cinisme dels prepotents–, dictamina que si en una aula determinada, en una escola qualsevol de Catalunya, hi ha un nen els pares del qual exigeixen que sigui educat en castellà, TOTA l’aula ha de canviar d’idioma.
És senzillament escandalós. No és possible que aquest bulling institucional passi desapercebut davant les autoritats europees, ço és, davant les instàncies (suposadament) civilitzades, amb el bord argument que això és un “afer intern espanyol”, una fórmula obsoleta, falsa i que fa mal als ulls. Avui mateix Vilaweb també donava compte d’un comentari de Ramon Tremosa, publicat al seu blog, en el sentit que allà dalt, a Brussel·les, cada vegada es fan més càrrec de les nostres ganes de fugir d’aquest malson (“La decadència d’Espanya a la UE: el ‘ensimismamiento’ espanyol”). A un hom li sembla poca contundència, naturalment, i voldria que des de la UE cridessin a l’ordre aquest soci maleducat i incòmode. Tanmateix, aquest soci, cabronàs de mena, n’hauria de pendre nota. No ho farà pas, però, ja ho sabem, perquè la cabra no tira pas cap al pla…

Aquest animal rústic i indòmit ha demostrat i demostra grans habilitats en dos camps concrets de la seva activitat: en el de viure de renda i en el de putejar els veïns. Per la resta, és a dir, en qualsevol mena d’activitat constructiva, la seva incapacitat és palmària. Deu ser per això, ja ho he deixat dit alguna altra vegada (d’ocasions no en falten), que insisteixen tant des de la cort espanyola en el valor universal i escalifragilístic de la seva formosíssima i famosíssima llengua, model creatiu sense parió a l’univers i mirall dels déus, cim majestuós i orgasmàtic de la capacitat expressiva dels humans. No és estrany que, amb aquest brillant diamant en forma de gra dins el cervell, el ministre Wert es mati per fer-nos el favor, als catalans, d’ensenyar-nos tant sí com no tan magna meravella, i particularment de voler-la implantar en els tendres cervells dels nostres infants en edat d’adoctrinar, vull dir d’escolaritzar.

Estic patinant, amb això que dic? Potser sí, però és lo que passa quan s’abusa (o et fan abusar) de les coses bones: que acabes avorrint-les. Perquè és exactament aquesta la impressió que fa tot plegat: que s’hagin proposat que la magnífica llengua castellana, que es defensa sola, arribi un moment que, davant de tanta defensa numantina –tan innecessària com agressiva–, se’ns faci irremissiblement antipàtica als que no la tenim de llengua materna. Ras i curt: que l’escatainada “llengua de cultura” (per excel·lència) es converteixi a efectes pràctics en llengua de tortura, vaja. I a fe que ho estan aconseguint! Tant és aixì, que segons quines polèmiques a l’entorn de si la cultura catalana és també la cultura feta en castellà no poden semblar, a aquestes altures, sinó xerrameca de mesells.

Fixem-nos un moment, ara que l’hem esmentat, en l’article de l’eurodiputat de CiU, i concretament en alguns dels exemples, realment sucosos, que dóna d’aquesta pèrdua accelerada de prestigi i de pes d’Espanya a Europa, perquè alhora n’expliquen els fonaments: “Fins i tot un país petit com Finlàndia”, diu Tremosa, “va gosar, ara farà un any, demanar a Espanya “garanties reals” (immobles de l’Estat) per avalar la seva part del rescat bancari espanyol, tot insinuant un possible default del deute públic espanyol, que seria el número 18 de la seva història (el darrer va ser el 1868, després d’una dècada de follia inversora… en ferrocarrils!!)».
Tremosa es refereix també a la «clamorosa» incapacitat d’Espanya «de pensar i articular un eix amb Itàlia i Portugal», o «les recents rebequeries de rebutjar en solitari la patent europea per motius lingüístics i d’enrocar-se en el no-reconeixement de Kosovo, una posició, per cert, que a la UE s’interpreta com una mostra de la feblesa d’Espanya»… Aquests tres apunts crec que ja són suficients, però acabem amb un altre de trens, que sembla que l’estultícia madrilenya hi està abonada: «A la UE no es percep quina Europa convé a Espanya, i encara menys que es defineixi una estratègia europea que sobrevisqui als canvis de govern: en aquest sentit, la poc convicent aposta espanyola pel corredor mediterrani (ara el PP torna a demanar la inclusió del corredor central del Pirineu aragonés) n’és un símptoma clamorós».

Una atròfia de determinades virtuts i una hipertròfia de determinats vicis: ve’t aquí el problema (que ens ve) d’Espanya…

Espero que tingui raó el director de can Vilaweb, Vicent Partal, que assegura que estem “a un pam de la independència”, i que quan Catalunya faci el primer moviment dispararà tot d’una tots els ressorts de la Unió Europea per fer efectiu i irreversible el canvi.

Divendres: dia de Bonanova popular setmanal.
Puntual a la cita, doncs, la nasal portaveu Sáenz de Santamaría surt aquest migdia a la palestra a informar els informadors que el gabinet de crisi, aprofitant que té poca feina, ha decidit portar al (seu) Tribunal Constitucional la recent resolució del Parlament de Catalunya de declarar el poble català subjecte polític (i jurídic: segurament de manera inapropiada, ço és, abans d’hora, en apreciació de la professora M Nebrera, com vèiem l’altre dia), i que per tant té el perfecte i inalienable dret de decidir el seu futur col·lectiu i la forma política i jurídica amb què es vulgui regir, sense interferències estrangeres (com les d’Espanya, per exemple).
L’avantatjada correveidile del PP tenia, tanmateix, una notícia encara millor per oferir a la canallesca, i en la mateixa direcció de la bona marxa de l’economia domèstica: els fons europeus (a fons perdut: i tan perdut!) que l’Estat castellàspanyol rebia de la UE (des dels remots temps de Flipe González!) i que justament aquest 2013 li tocava deixar de percebre tindran continuïtat gràcies a l’atur, ja que es beneficiarà, Espanya, d’un fons comunitari per combatre aquesta xacra social. Veus que bé? La Providència ja procurarà, germana Teresa de l’incorrupte braç!

Doncs bé: amb aquestes que, com si l’haguessin cridat a sometent, surt oportunament a la tribuna Joan Francesc Mira, magistral com sempre, i diu això: “Si hom repassa una mica la història de les idees, constata que per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes), semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini. La llibertat –la dels pobles, per exemple, com la de les classes subalternes– era un magnífic principi universal: a condició de no intentar posar-lo en pràctica”. A la resta de l’article (“Nacionalismes, nacions”), l’escriptor valencià repassa la relació entre la idea de nació i la traducció objectiva que ha tingut a través de la concepció econòmica de la realitat (marxisme i liberalisme, bàsicament), entre el cosmopolitisme pensat i perpetrat per l’economia i el sentit de pertinença al tros dels ciutadans suposadament destinats a no tenir més pàtria que el món (o una Gran Nació, en el pitjor dels casos).
El “nacionalisme”, vist així, és la llufa que els que tenen feta (en bona part pels avatars històrics) la seva nació planten als desgraciats, pringats i friquis que pretenen entrar al club: la “humaníssima pretensió” que ens obligarà, als catalans (entre altres), a resignar-nos-hi, a aquella llufa, “com un retret que ens associa a gent de la pitjor espècie, (…) practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència”.
JF Mira recorda que entre el Congrés de Viena de 1815, de crepuscular restauració monàrquica, i els tractats de Versalles de 1919, posteriors a la primera Gran Guerra, “s’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de dret”, i no pas “els prínceps sobirans, com cent anys abans”; i que entre la segona Guerra Mundial i el moment present han estat reconeguts uns 150 estats nous.
Com sabem, però, cap d’aquests casos és comparable al de Catalunya, ni tampoc cap d’ells deu haver trobat, a l’altra banda, tanta bilis com la que vessen “aquestes ratlles exemplars, obra d’un conegut escriptor, en un conegut diari de Madrid: «Nunca una reivindicación separatista resultó más grotesca y  tan ajena a lo real. Todo caso de este tipo, sea del carácter que sea, denota síntomas de neurosis suicida o delirio institucional o cerebral». Deu ser”, conclou Mira, “que el món sencer («todo caso de este tipo») ja porta un segle llarg d’alienació delirant, de cervells alterats suïcides, i que la bona salut mental era la del Congrés de Viena i els imperis”.

Demano que m’excuseu, abusant com faig de la llargada, si reblo el clau amb un altre article, no menys imperdible i no menys oportú, del car historiador Xavier Díez (“El retrat del rei”, que justifica de sobra el títol d’aquest post), i del qual he subratllat els passatges més imprescindibles per als lectors més apressats:

«El darrer discurs del rei –el de menys audiència de la història– l’hauríem de considerar com la metàfora gràfica del règim vigent. Un monarca decrèpit, que tracta d’alçar-se de la cadira per evidenciar una precària estabilitat necessitada de crosses i pròtesis, que prova de llegir banalitats en una dicció poc intel·ligible amb un to d’escassa credibilitat. Una corona, com diu la Constitució, “símbol de la unitat i permanència de l’Estat”, esquitxada per escàndols incomprensibles en un país cada cop més dividit i fràgil. Un monarca que, malgrat la immunitat jurídica, ha estat condemnat per una majoria ciutadana a un exili virtual.

»Espanya, malgrat la persistència de les actituds prepotents dels seus dirigents, malgrat la histèria patriòtica de molts mitjans, malgrat l’adhesión inquebrantable dels sectors empresarials subsidiats, presenta avui un aspecte tan lamentable com l’exhibit pel cap de l’Estat. També porta crosses i pròtesis, també és esquitxada d’escàndols incomprensibles, també tracta inútilment de reiterar missatges de sacrifici, paciència, resignació i una utòpica unitat, també és abandonada per l’audiència, malgrat que faci servir l’Audiència Nacional per intentar imposar ordres injustes davant d’una població sobre la qual va perdent el control. En un moment, a més, en què els ja desacomplexats hereus polítics del franquisme tornen a ocupar les institucions, ens trobem de ple en una dinàmica de marxa enrere vers una Espanya en blanc i negre, on es remarcaven diferències de classe i s’empenyia els heretges (especialment catalans) als marges del sistema. Espanya, malgrat el descrèdit acumulat a dins i a fora, continua entestada en l’aparença de normalitat, i a preservar l’ordre fonamentat en els privilegis heretats de la seva minoritària casta dirigent en circumstàncies especials.

»La història podríem definir-la com a camp de coneixement que estudia el passat. Tanmateix, i malgrat els esforços dels historiadors, acostumem a interpretar-la en funció dels resultats presents. Això explica que del consens de la Transició modèlica, majoritari fins a mitjan noranta, haguem passat a la percepció generalitzada d’haver estat víctimes d’una estafa transaccional. Més enllà de la imatge d’un rei nomenat a dit per un sanguinari dictador, entestat a parlar d’una unitat soldada a sang i foc, el descrèdit d’aquesta democràcia de baixa intensitat s’ha escolat entre la mentalitat col·lectiva. La revisió de les especials circumstàncies de l’adveniment d’un sistema d’eleccions teòricament lliures, i de llibertats teòricament personals, ens impulsa a relativitzar l’optimisme d’historiadors com Tusell o periodistes com Victoria Prego. La facilitat amb què els neofranquistes actuals han desmantellat un règim de llibertats i transparència democràtica i les institucions de benestar deixa al descobert la fragilitat de la monarquia constitucional vigent.

»Josep Fontana al seu darrer llibre destacava la coincidència de l’arribada de la democràcia de l’Europa mediterrània en una dècada, els setanta, en què el neoliberalisme imposava les seves polítiques mitjançant l’organització de cops militars en països de llarga tradició democràtica com ara Xile, l’Argentina o l’Uruguai. Tanmateix, en l’aparent antagonisme trobem les paradoxes que les polítiques econòmiques de dictadures llatinoamericanes i democràcies mediterrànies no diferien gaire. Al cap i a la fi, la democràcia a països com Espanya va ser considerada com una concessió menor davant el possible perill revolucionari, tenint en compte les dures mobilitzacions, vagues i conflictes (durant la Transició espanyola es van registrar uns sis-cents morts), o l’evolució imprevisible de la Revolució dels Clavells portuguesa. Precisament aquesta democràcia de partits i, en contraposició, unes polítiques socials deficients, uns drets laborals més teòrics que reals, i un estat del benestar fràgil i avortat, dissimulaven allò que la crisi ha posat en evidència: que els de sempre continuen manant. Que un borbó succeí un dictador; que la CEOE substituí alts funcionaris del Sindicat Vertical; que les empreses privatitzades succeïren els antics monopolis franquistes; que una elit de banquers privilegiats i protegits de la competència fou successora d’ella mateixa; que a l’exèrcit, la policia, la judicatura, l’alt funcionariat, els succeí gent de semblants famílies, procedències i filosofies. Que malgrat la insultant existència de proves, ningú no pagà per crims abominables. Que aquesta Constitució ha esdevingut una farsa, i que potser, també metafòricament, avui el rostre del rei actua com una mena de retrat de Dorian Gray del règim actual. Que el sistema constitucional aparenta normalitat i que, tanmateix, el franquisme disfressat de legalitat constitucional, l’ordre que preservava el poder dels guanyadors de la guerra civil contra la gran majoria ciutadana, ha anat envellint molt malament al seu armari de la Zarzuela.

»De fet, la tan sacralitzada Constitució no s’esdevé altra cosa que el reordenament de la caòtica legislació franquista. Al cap i a la fi, el fet que no es deroguessin actes administratius, ni l’aparell legal ni judicial, ni es produís cap ruptura amb el passat dibuixava aquesta continuïtat, aquesta idea que la democràcia actual ha esdevingut, a la pràctica, la continuació del franquisme per altres mitjans. Queda, doncs, pendent l’enderrocament definitiu d’una dictadura que féu servir la Constitució com a disfressa. I el primer pas per enderrocar aquest immens mur de Berlín hauria de consistir a trencar amb la darrera voluntat que el dictador transmeté a l’actual cap de l’Estat: posar fi a una unitat nacional que ha causat massa drames. De fet, la independència catalana, ha de ser la nostra darrera i definitiva ruptura pendent amb el franquisme».

VW, 27.1.13

+

Complemento la instructiva exposició de Vicent Partal amb aquest article de Salvador Garcia-Ruiz, a la mateixa VilaWeb, sobre la mentida més repetida de la democràcia (?) espanyola: “En democràcia es pot parlar de tot”, deien, quan la banda armada basca matava sense aturador. La banda ha deixat de disparar, i després de tot aquest temps preciós que ens han fet perdre uns i altres, ara s’ha vist allò que sospitàvem molts: que aquella cantarella no era més que una excusa per anar passant, mentre el negoci rutllés… I ara que la violència terrorista s’ha acabat (tot i que ni uns han entregat les armes ni els altres han fet cap gest –com ara acostar els presos a la seva terra– perquè aquells es decideixin a fer-ho d’una remaleïda vegada), la prova del cotó, que és Catalunya, els ha posat en evidència: darrere tota la parafernàlia imperial no hi havia més que una miserable botigueta!

Amb les coses de menjar no s’hi juga, d’acord. però ningú ha dit (o ningú no els ho ha dit, o no ho han volgut escoltar mai) que menjar sigui gratis. Què n’han fet dels coves de peixos que se n’han endut? Encara més: què n’han fet de les canyes de pescar?

La democràcia espanyola és a la democràcia lo mateix que la música militar és a la música. Però ara, a aquestes altures, això ja comença a ser un problema exclusivament seu. Per ells faran. Els hi tocarà espavilar-se, però en això sempre podran comptar amb la nostra experiència: aquí no solament ens ha tocat espavilar-nos sols, sinó que ho hem hagut de fer en la seva companyia…

Bona nit i tapa’t, Espanya!

El PPC i les seves bromes! Aquesta d’avui, de l’escuder Enric Mill, és totalment marca de la casa, com deia el feisbuker que me l’ha servit: en una piulada d’aquesta nit passada, el segon de bord dels populistes catalans ha dit això: “CiU i Esquerra s’han quedat sols al Parlament defensant la separació de Catalunya de la resta d’Espanya amb Iniciativa i la CUP”. M’ha recordat aquell acudit que expliquen dels informatius de la BBC: “Aquest matí hi ha una espessa boira al Canal de la Mànega; el Continent ha quedat aïllat”…
Al costat d’aquesta broma, però, hi ha la foto, encara millor, que han ofert al món els diputats de la formació marxant en formació –desfilant en fila índia, vaja– del Parlament, tot component una imatge que no podia ser més al·legòrica: “Espanya anant-se’n de Catalunya”, es podria anomenar el quadre.
El nivell de màxima tragicomicitat, tanmateix, ens ha arribat després de la votació del Parlament a favor (85 a 41, amb cinc abstencions rebels –no votacions, tècnicament– del PSC) de la declaració de sobirania de Catalunya, quan els caps de files de PP i C’s han donat la “benvinguda” a Pere Navarro y sus muchachos… Ha sigut un dels moments més tristos que recordo de la política catalana en aquests anys de venturosa i modèlica democràcia tutelada.

Els tres diputats de la CUP, per la seva banda, han fet un curiós capgirell, un sícrític de l’estil dels que ja havia exhibit en alguna ocasió determinada el tripartit, que personalment lamento (i en aquest punt estic d’acord –una vegada més– amb l’editorial del director de VilaWeb) i que diposito tot seguit als prestatges de la memòria on reposen altres patinades de la nostra xamosa esquerra de debò, tan procliu a fer-ne. També m’alineo amb Vicent Partal, a propòsit del “sí però no” de la CUP, subscrivint l’article de Joan-Lluís Lluís al diari digital: “Països Catalans? Quan Catalunya sigui a l’ONU”. Per cert: Lluís és de Perpinyà (Catalunya Nord), i Partal de Bétera (País Valencià), com ha remarcat aquest últim, amb tota la intenció.

Pel que fa al paper del PSC i la seva trista figura…, em sembla que m’abstinc de fer-ne cap comentari. Ja veurem quines conseqüències té, dins i fora del partit (més partit que mai), la ferma postura de Pere Navarro i els seus en ares de no sé quin metafísic concepte polític, inabastable pels ciutadans corrents com ara jo.

En fi, malgrat totes aquestes conyes, la votació s’ha fet, i el dia ha sigut històric i solemne, com havia de ser, malgrat un parell de veus que he vist que discrepaven un xic d’aquesta visió. Sigui com sigui, vull pensar que això va de veres, i continuo confiant en les forces que s’han arromangat i els seus conductors.

Una de les veus discrepants que deia és la d’Hèctor López Bofill, professor de dret a la Universitat Pompeu Fabra, que en un article al diari, “Allà on érem”, deia aquest dimecres mateix que tot plegat és un error, que allò que calia era declarar directament la independència, ja que al Parlament hi ha la majoria suficient per fer-ho, i que posposar aquest pas és perdre el temps i no deixar de marejar la perdiu. “La sobirania no es negocia, es proclama, s’exerceix i, arribats el cas, es defensa”, afirma López Bofill, molt crític amb tot el procés previ a l’aprovació del text definitiu avui a la Cambra catalana.

L’altra és també d’una professional del dret, Montserrat Nebrera, que explicava fa uns dies (“Sobre sobiranies”) que calia no confondre sobirania política i sobirania jurídica, que aquesta és l’objectiu d’aquella. Totes dues opinions em semblen molt ben argumentades, però no puc deixar de suposar que entre juristes i polítics hi hagi un diàleg més o menys fluid, i que l’acció política sigui el resultat de sospesar els pros i contres, en aquesta qüestió tan important. Com diu Vicent Partal, el poble ja vam fer la feina l’11 de setembre i el 25 de novembre de l’any passat, i ara és l’hora dels polítics. Esperem que ara i els mesos vinents l’encertin, que ens hi juguem molt.

(Al marge: ara que hi penso, què hi feia una dona intel·ligent com la Montserrat Nebrera al PPC? L’actual mandamás, amb la qual es va barallar en el seu moment per la direcció del partit, també ho és, diuen, però aquesta porta una empanada als ulls, cosa que no és ni era el cas de la Nebrera, em sembla molt. Seria una bona pregunta per al professor Sebastià Dedebò…)
______________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Menys Censura}]

El candidat Pere Navarro (aviat Pere Navarrès) volia el seu debat a tres, i ja l’ha tingut, dimecres a la nit a 8 TV, on va fer, es veu, el paper de la trista figura. L’abanderat de “l’alternativa sensadata” va tenir la seva partida de ping-pong, però més aviat hi va fer el paper de jutge de banda…, més o menys com en el vídeo electoral del partit, on se’l veu atabalat i marejadot enmig del pim-pam-pum insensat dels altres jugadors. El debat es va fer, per cert, com recorda Nerea Rodríguez a la seva crònica, passant olímpicament d’ERC, tot i que aquesta formació “trepitja els talons tant a socialistes com a populars”.
El carismàtic cap de files socialista va dir després que amb aquest format de trio s’hi sentia més còmode…, ja és ben curiós, no et fot! Segurament encara s’hauria sentit més còmode si en el debat només hi hagués sigut ell… Ben cert, però, que li va agradar més que el de la setmana passada a TV3, amb set contrincants i un garbuix. Incomodat com estava, va fer un número molt divertit guixant quatre números a la part interior de la seva carpeta de campanya, per ensenyar-li al candidat convergent i cap del Govern que hi ha alternatives sensates a les retallades.
Més tard l’emularia la hiperactiva Alícia del PPC ensenyant a l’audiència un rètol, aquest imprès, amb una suma mal feta. Ja veiem com fent números la gent del PP es queda sola… i així ens va.
Per còmica, també podríem apuntar la sortida de mossèn Joan Herrera (aviat Joan Ferrera, com l’ha rebatejat Màrius Serra al vídeo de VilaWeb), que va dir que el dia que votem en referèndum no té clar per quina opció es decantarà, cosa que va donar peu als comentaris sarcàstics d’Oriol Junqueras, que no va deixar passar l’ocasió.

Ara: per gràcia de la bona, la del gargamellós i cínic sinistre d’Hisenda, Gargamel Montoro, que sense tallar-se ni un pèl va i s’apunta, amb aquella cosa que vol ser ironia i no és més que mala llet, a escampar els fems del diari El Mundo del Siglo XIX tractant Mas de corrupte, i exigint-li que “doni explicacions” davant dels espanyols. I això ho diu,  fent-se el pinxo, al cap de quatre dies d’haver-se ventilat a la premsa les escandaloses xifres d’evasió fiscal del Regne d’Espanya…, i després d’haver-se negat el seu partit a tallar ni un miserable cap per les responsabilitats del forat negre de Bankia; i després encara del no menys escandalós invent governamental de l’amnistia fiscal amb què comptaven que flotarien, com trunyos sobre l’aigua de la mar salada, les ingents quantitats de diner negre de les obscures grans fortunes estibades impunement als soterranis d’aquest Estat espanyol que és tot ell una broma, i que faria riure si no fos que fa plorar a tanta gent. Val a dir que avui mateix, en el míting de final de campanya, María Dolores de Cospedal ha secundat Montoro: en aquest quimèric Estat que governen amb mà de ferro i amb potes d’elefant, ets culpable fins que demostris que ets innocent, al contrari de totes les democràcies del món. Només faltava, per a la foto, que ressuscités de no sé quina mortalla el colpista Tejero Sesientencoño Molina, i ho ha fet: i ni més ni menys que per amenaçar el president Mas de denunciar-lo… per incitació a la secessió!!
I val a dir, per cert, que en el debat del senyor Navarro i dos més no va sortir per a res el tema de les presumptes corrupteles del president Mas, la família Pujol i Felip Puig, tema que, en canvi, sí ha sortit als actes electorals del socialista i la populista.
Potser van callar per no embardissar-se davant de les càmeres, o potser perquè el contrincant els feia respecte; si és així, podria ser que els en fes més encara en endavant, perquè Artur Mas diuen que els va acorralar fins a fer-los confessar que ni l’un ni l’altra no creuen (?) en el dret a decidir; i l’Alícia (Sanchis-Camatx, aviat), concretament, aquest dimecres confessava al diari que tampoc creu que Catalunya sigui una nació. El problema que té, aquesta noia, hem de deduir, és que no sap on viu; a partir d’aquí, ¿de què ens podem estranyar? Això sí: encara que no ho sembli, aquesta colla estimen un ou aquesta terra on els natius “fan coses”, com diu el políglota gallec:

El pitjor del vídeo: González Pons dient que valencians i catalans estem agermanats, per la sang i no sé quantes coses més,… en l’espanyolitat!
El millor: el doctor Rajoy dient, tot parpellejant-li un ull (voluntàriament o no, però es veu clar que sap que allò que diu no cola) que els seus fills són nascuts en aquesta terra, Catalunya, i que doncs és també la seva terra. Perfecte!
Ens agrada, que us agradi, nois… Ara bé: a què ve, tanta llepada? Us ho podeu creure que darrerament per aquests verals del nord-est perifèric s’està fent molt difícil vendre-hi segons quines motos? Deixeu de fer el paperot i deixeu descansar la llengua, que se us veu venir d’una hora lluny…, oi que m’enteneu?
…
Paro de seguida de fer volar gavines, però em pregunto encara què deu pensar l’Alícia del País d’Escudella, que en els seus omnipresents missatges electorals (aquests dies a la Xarxa era com un holograma impossible d’esquivar) no para de parlar de la divisió del país en dos, què deu pensar, deia, de la divisió de Catalunya en dos perpetrada a la ratlla del Pirineu el segle xvii, i que no va ser feta pas com a resultat de cap referèndum. Oi que no?

……………………………………………………………..

Mainada que m’esteu escoltant: diumenge tots a votar per la independència i contra la tonteria celtibèrica (incloses en aquesta, ep!, la catalana del narinantnarinantnarinant federalista, de la sucursal sincolicol pepera i dels bi-ciutadans pegamentoimedio), TOT EN UN SOL VOT! No deixeu passar aquesta gran ocasió, creieu-me, feu cas dels grans, per una vegada (i sense que serveixi de precedent, haha!). En tindreu una de bona per explicar als vostres néts.

M’ha arribat al correu aquesta carta, amb prec de fer-la circular, i així ho faig. Només una prèvia: tots els carallots i pesats que pretenen fer-nos creure que no ha lugar a cap secessió, en aquesta reconsagrada Unitat espanyola tan metafísicament monolítica i irreversible, ens haurien d’explicar per què en el seu moment (1808-1814: l’anomenada pels espanyols Guerra de la Independència Espanyola, atenció a la dada!) es van treure de sobre les forces d’ocupació napoleòniques, tenint en compte que si no ho haguessin fet ara serien un bonic departament (o région) de la gran França, i tots els castellans serien naturalment bilingües, es regirien per les lleis franceses, de rang superior, formarien part d’una cultura encara més superior i podrien participar en totes les competicions internacionals (entre elles les esportives) a major glòria de França i la seva grandeur…

Aquesta és la missiva:

La trampa del referèndum 

«Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum?
»Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim.

[continua…

»Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega 0 Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació. 
Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys.
»L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials.
»Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys.
»A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana».

Carles Camp
17 de setembre de 2012