L'Hereu Riera

Divendres: dia de Bonanova popular setmanal.
Puntual a la cita, doncs, la nasal portaveu Sáenz de Santamaría surt aquest migdia a la palestra a informar els informadors que el gabinet de crisi, aprofitant que té poca feina, ha decidit portar al (seu) Tribunal Constitucional la recent resolució del Parlament de Catalunya de declarar el poble català subjecte polític (i jurídic: segurament de manera inapropiada, ço és, abans d’hora, en apreciació de la professora M Nebrera, com vèiem l’altre dia), i que per tant té el perfecte i inalienable dret de decidir el seu futur col·lectiu i la forma política i jurídica amb què es vulgui regir, sense interferències estrangeres (com les d’Espanya, per exemple).
L’avantatjada correveidile del PP tenia, tanmateix, una notícia encara millor per oferir a la canallesca, i en la mateixa direcció de la bona marxa de l’economia domèstica: els fons europeus (a fons perdut: i tan perdut!) que l’Estat castellàspanyol rebia de la UE (des dels remots temps de Flipe González!) i que justament aquest 2013 li tocava deixar de percebre tindran continuïtat gràcies a l’atur, ja que es beneficiarà, Espanya, d’un fons comunitari per combatre aquesta xacra social. Veus que bé? La Providència ja procurarà, germana Teresa de l’incorrupte braç!

Doncs bé: amb aquestes que, com si l’haguessin cridat a sometent, surt oportunament a la tribuna Joan Francesc Mira, magistral com sempre, i diu això: “Si hom repassa una mica la història de les idees, constata que per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes), semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini. La llibertat –la dels pobles, per exemple, com la de les classes subalternes– era un magnífic principi universal: a condició de no intentar posar-lo en pràctica”. A la resta de l’article (“Nacionalismes, nacions”), l’escriptor valencià repassa la relació entre la idea de nació i la traducció objectiva que ha tingut a través de la concepció econòmica de la realitat (marxisme i liberalisme, bàsicament), entre el cosmopolitisme pensat i perpetrat per l’economia i el sentit de pertinença al tros dels ciutadans suposadament destinats a no tenir més pàtria que el món (o una Gran Nació, en el pitjor dels casos).
El “nacionalisme”, vist així, és la llufa que els que tenen feta (en bona part pels avatars històrics) la seva nació planten als desgraciats, pringats i friquis que pretenen entrar al club: la “humaníssima pretensió” que ens obligarà, als catalans (entre altres), a resignar-nos-hi, a aquella llufa, “com un retret que ens associa a gent de la pitjor espècie, (…) practicant alternativament el comprensible vici de la indignació i la universal virtut de la paciència”.
JF Mira recorda que entre el Congrés de Viena de 1815, de crepuscular restauració monàrquica, i els tractats de Versalles de 1919, posteriors a la primera Gran Guerra, “s’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de dret”, i no pas “els prínceps sobirans, com cent anys abans”; i que entre la segona Guerra Mundial i el moment present han estat reconeguts uns 150 estats nous.
Com sabem, però, cap d’aquests casos és comparable al de Catalunya, ni tampoc cap d’ells deu haver trobat, a l’altra banda, tanta bilis com la que vessen “aquestes ratlles exemplars, obra d’un conegut escriptor, en un conegut diari de Madrid: «Nunca una reivindicación separatista resultó más grotesca y  tan ajena a lo real. Todo caso de este tipo, sea del carácter que sea, denota síntomas de neurosis suicida o delirio institucional o cerebral». Deu ser”, conclou Mira, “que el món sencer («todo caso de este tipo») ja porta un segle llarg d’alienació delirant, de cervells alterats suïcides, i que la bona salut mental era la del Congrés de Viena i els imperis”.

Demano que m’excuseu, abusant com faig de la llargada, si reblo el clau amb un altre article, no menys imperdible i no menys oportú, del car historiador Xavier Díez (“El retrat del rei”, que justifica de sobra el títol d’aquest post), i del qual he subratllat els passatges més imprescindibles per als lectors més apressats:

«El darrer discurs del rei –el de menys audiència de la història– l’hauríem de considerar com la metàfora gràfica del règim vigent. Un monarca decrèpit, que tracta d’alçar-se de la cadira per evidenciar una precària estabilitat necessitada de crosses i pròtesis, que prova de llegir banalitats en una dicció poc intel·ligible amb un to d’escassa credibilitat. Una corona, com diu la Constitució, “símbol de la unitat i permanència de l’Estat”, esquitxada per escàndols incomprensibles en un país cada cop més dividit i fràgil. Un monarca que, malgrat la immunitat jurídica, ha estat condemnat per una majoria ciutadana a un exili virtual.

»Espanya, malgrat la persistència de les actituds prepotents dels seus dirigents, malgrat la histèria patriòtica de molts mitjans, malgrat l’adhesión inquebrantable dels sectors empresarials subsidiats, presenta avui un aspecte tan lamentable com l’exhibit pel cap de l’Estat. També porta crosses i pròtesis, també és esquitxada d’escàndols incomprensibles, també tracta inútilment de reiterar missatges de sacrifici, paciència, resignació i una utòpica unitat, també és abandonada per l’audiència, malgrat que faci servir l’Audiència Nacional per intentar imposar ordres injustes davant d’una població sobre la qual va perdent el control. En un moment, a més, en què els ja desacomplexats hereus polítics del franquisme tornen a ocupar les institucions, ens trobem de ple en una dinàmica de marxa enrere vers una Espanya en blanc i negre, on es remarcaven diferències de classe i s’empenyia els heretges (especialment catalans) als marges del sistema. Espanya, malgrat el descrèdit acumulat a dins i a fora, continua entestada en l’aparença de normalitat, i a preservar l’ordre fonamentat en els privilegis heretats de la seva minoritària casta dirigent en circumstàncies especials.

»La història podríem definir-la com a camp de coneixement que estudia el passat. Tanmateix, i malgrat els esforços dels historiadors, acostumem a interpretar-la en funció dels resultats presents. Això explica que del consens de la Transició modèlica, majoritari fins a mitjan noranta, haguem passat a la percepció generalitzada d’haver estat víctimes d’una estafa transaccional. Més enllà de la imatge d’un rei nomenat a dit per un sanguinari dictador, entestat a parlar d’una unitat soldada a sang i foc, el descrèdit d’aquesta democràcia de baixa intensitat s’ha escolat entre la mentalitat col·lectiva. La revisió de les especials circumstàncies de l’adveniment d’un sistema d’eleccions teòricament lliures, i de llibertats teòricament personals, ens impulsa a relativitzar l’optimisme d’historiadors com Tusell o periodistes com Victoria Prego. La facilitat amb què els neofranquistes actuals han desmantellat un règim de llibertats i transparència democràtica i les institucions de benestar deixa al descobert la fragilitat de la monarquia constitucional vigent.

»Josep Fontana al seu darrer llibre destacava la coincidència de l’arribada de la democràcia de l’Europa mediterrània en una dècada, els setanta, en què el neoliberalisme imposava les seves polítiques mitjançant l’organització de cops militars en països de llarga tradició democràtica com ara Xile, l’Argentina o l’Uruguai. Tanmateix, en l’aparent antagonisme trobem les paradoxes que les polítiques econòmiques de dictadures llatinoamericanes i democràcies mediterrànies no diferien gaire. Al cap i a la fi, la democràcia a països com Espanya va ser considerada com una concessió menor davant el possible perill revolucionari, tenint en compte les dures mobilitzacions, vagues i conflictes (durant la Transició espanyola es van registrar uns sis-cents morts), o l’evolució imprevisible de la Revolució dels Clavells portuguesa. Precisament aquesta democràcia de partits i, en contraposició, unes polítiques socials deficients, uns drets laborals més teòrics que reals, i un estat del benestar fràgil i avortat, dissimulaven allò que la crisi ha posat en evidència: que els de sempre continuen manant. Que un borbó succeí un dictador; que la CEOE substituí alts funcionaris del Sindicat Vertical; que les empreses privatitzades succeïren els antics monopolis franquistes; que una elit de banquers privilegiats i protegits de la competència fou successora d’ella mateixa; que a l’exèrcit, la policia, la judicatura, l’alt funcionariat, els succeí gent de semblants famílies, procedències i filosofies. Que malgrat la insultant existència de proves, ningú no pagà per crims abominables. Que aquesta Constitució ha esdevingut una farsa, i que potser, també metafòricament, avui el rostre del rei actua com una mena de retrat de Dorian Gray del règim actual. Que el sistema constitucional aparenta normalitat i que, tanmateix, el franquisme disfressat de legalitat constitucional, l’ordre que preservava el poder dels guanyadors de la guerra civil contra la gran majoria ciutadana, ha anat envellint molt malament al seu armari de la Zarzuela.

»De fet, la tan sacralitzada Constitució no s’esdevé altra cosa que el reordenament de la caòtica legislació franquista. Al cap i a la fi, el fet que no es deroguessin actes administratius, ni l’aparell legal ni judicial, ni es produís cap ruptura amb el passat dibuixava aquesta continuïtat, aquesta idea que la democràcia actual ha esdevingut, a la pràctica, la continuació del franquisme per altres mitjans. Queda, doncs, pendent l’enderrocament definitiu d’una dictadura que féu servir la Constitució com a disfressa. I el primer pas per enderrocar aquest immens mur de Berlín hauria de consistir a trencar amb la darrera voluntat que el dictador transmeté a l’actual cap de l’Estat: posar fi a una unitat nacional que ha causat massa drames. De fet, la independència catalana, ha de ser la nostra darrera i definitiva ruptura pendent amb el franquisme».