L'Hereu Riera

Avui seré original, com tothom, i parlaré del tema del dia…
Bromes a part, com tanta altra gent (la xarxa en dóna fe) un servidor he viscut aquest dia amb la sensació de veure la pel·lícula de la història no pas a dos pams de la pantalla, sinó a dins mateix: a dins de la pel·lícula i de la pantalla!
L’explosió de comentaris ha sigut immediata i massiva, incloent-hi aquesta vegada les veus de la Meseta, que el vent de ponent ens ha dut fins aquí amb diligència. Alguna novetat? No, cap. Però la celeritat de la resposta sí que denota que hem entrat en una altra fase, que hem saltat una pantalla, com diu Vicent Sanchis [vegeu més avall].
És coneguda aquella formulació que feia Gandhi de la lluita pacífica però tenaç: “Primer t’ignoren, després es burlen de tu, i finalment t’ataquen; quan això passa, ja has vençut”. Doncs bé: els polítics de la capital del Reyno ja no poden, a aquestes altures, ignorar el moviment de masses que s’ha refermat arreu de Catalunya, i ara estan entre el regodeo humiliant (cada vegada més ineficaç i trist, però) i l’atac ferotge, fins al límit (amb Europa mirant-s’ho, de lluny o de prop).
Alfredo Féderez Rubalcaba lamentava, al cap de deu minuts escassos, que la pregunta hagués estat formulada; la lideressa d’UPyD se’n cardava, “de tantas preguntas”, igual que aquell tal Alonso del PP, a qui tot plegat li semblava cosa del cagatió (sic), i la noia de la Camarga i el noi Cañas (amb aquella pinta que té de guàrdia civil de paisà, valga’mdéu!) han dit les seves coses amb una notable dosi de crispació. L’Alícia ja venia de proposar, superirritada, un “Forun o Sinposiun de la Verdad” per contrarestar el simposi “Espanya contra Catalunya” que es fa a l’IEC, i ara això, pobra! (I per acabar-ho d’adobar, fan córrer per la xarxa que el seu advocat en el misteriós cas Método 3 és el mateix que va redactar la sentència de mort de Salvador Puig Antich, cosa de la qual no es penedeix, ha declarat). Etc [*]

Pel que fa als actors de la banda catalana, em trec la barretina per ells, començant pels redactors de la doble pregunta, que ha resultat ser una excel·lent resposta als molts dubtes que plantejava en un personal ja per naturalesa dubitatiu. Veure junts i amb la feina feta els grups que han pactat l’entesa sense fer fressa i fent molta endreça ha sigut un goig, i veure els efectes beneficiosos que l’anunci ha tingut en l’autoestima del sobiranisme ho ha sigut doblement.
I un esment especial pel President, pel seu tremp, i un altre pel trio Josep M Vila d’Abadal (AMI), Carme Forcadell (ANC) i Muriel Casals (Òmnium), que han estat als comandaments del motor popular (del poble) que ens ha impulsat fins aquí. La fórmula triada per a la pregunta no és la que ells haurien triat, han dit (i jo ho subscric), però ateses les condicions prèvies ha sigut una proposta intel·ligent. Aquí la gent s’ha mogut “amb sentit de país”, com ha dit el president Mas.

“Si ens aixequem d’hora, ben d’hora, creieu-me que aquest és un país imparable”
Podria ser que Pep Guardiola, l’autor de la frase, no es referís a aixecar-se del llit, sinó de l’estat de submissió i de prostració, oi? Doncs si això que veiem són tot just les llums de l’alba, queda clar que aquest pot ser un gran dia… Plantegem-nos-ho així!
    

«El descrèdit de la política és total. Totalment equivocat, també. Quan diaris i fulletons van demanar als seus col·laboradors habituals fa dies que tracessin una pregunta clara i inclusiva, ningú se’n va acabar de sortir. Quadrar el cercle només està a l’abast dels privilegiats. Ho hem fet. Gràcies als dirigents dels partits. La pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014 no exclou Unió Democràtica ni Iniciativa. Inclou també, si vol, el PSC. I és clara. Més clara, impossible. Es podrà comptar el sí i el no a la independència. Encara més, es podrà destriar entre els que diran no i ja estan bé i els que diran no però voldrien canvis. És a dir, dividirà el no.

»Contra pronòstic, la pregunta encadenada ha permès saltar la pantalla. Contra pronòstic, els partits catalans han arribar al final d’aquest primer joc units. Els partits catalans sincerament compromesos amb el dret a decidir. Les cares del PP i de Ciutadans a Barcelona –i ai!, del PSC- i les del PSOE i del PP a Madrid reflectien qui ha guanyat i qui ha perdut aquesta partida. La profecia de José María Aznar -“Abans es dividirà Catalunya que Espanya”- no s’ha complert. Pantalla saltada. Enhorabona i que no se’n parli més.

»La següent pantalla és la legitimitat de la consulta. Pot ser legal i pot ser també constitucional. Es podria fer demà una consulta a Espanya que demanés a la gent triar entre república i monarquia? I tant. La república és constitucional? No. La consulta ho seria. Després caldria encarrilar una reforma constitucional que permetés la proclamació de la república si guanyés el sí. Però aquesta és una altra qüestió. La consulta es pot fer. I si no la deixen fer, entrarem en la següent pantalla. Però, mentrestant, tot és presumptament legal. I avui ben bonic i ben feliç».

[Vicent Sanchis, “Pantalla saltada”, 12·12·13

_______________

Per fer un cop d’ull a la reacció dels principals periòdics europeus, i també dels espanyols: cliqueu aquí.

_____________________________________

 [*] Ara m’adono que no he esmentat per res les declaracions de Pere Navarro Morera, líder del PSC, Partit Sobiranista de Catalunya…
_____________________________________

[_{Dibuix de l’entradeta: Min}]