L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

300

Deixa un comentari

300 anys

D’ençà que l’avió va començar a córrer per la pista, a Arenys de Munt, fins al moment actual, en què l’acceleració ja li ha fet passar el “punt de no-retorn”, en paraules recents del president Mas, cada vegada han anat quedant més en evidència les estratègies de l’immobilisme espanyolista.
A mesura que creix la consciència de l’“anomalia històrica” (l’apreciació del conseller Mascarell és exacta) que fa tres segles que suportem es van entenent millor els repetitius sarcasmes de C’s, Partido de la Ciudadanía, sobre la insistència dels catalans a “celebrar (sic) una derrota”, o l’extravagant proposta feta pels mateixos Ciutadans cosmpolitavetònics de traslladar la Diada nacional al 23 d’abril…; igual com s’entén la progressiva indignació/irritació del PPC a cada 11 de Setembre, fins arribar a l’absència del partit en els actes oficials, protocol·laris, de la present edició, i a l’autoarrest domiciliari anunciat per la seva presidenta (parbleu!, com si a algú li importés un rave que compleixi o no l’amenaça…) perquè no pot suportar que la Via Catalana sigui un fet.
Totes aquestes espantades, col·laterals del monotemàtic “Mejor unidos” (millor per a qui?), eren preventives: tots els predicadors de les virtuts (quines?) de la reconsagrada Unidad es veien a venir la trompada, que ha culminat (de moment) aquest dilluns, 9 de setembre de 2013, amb la inauguració del Centre Cultural del Born, un espai recuperat del passat que posa al descobert definitivament la història amagada sota tres segles de mentides. Com saben molt bé els senyors del Pegamento Imedio nonacionalista, les pedres no enganyen. Els arguments per a la independència de Catalunya no poden tenir uns arguments més sòlids que aquests, que ens expliquen d’on venim i per què som on som.

300 funcionaris

Entestat a amagar l’ou (d’això ha viscut tot aquest temps), l’Estat castellà té desplegat aquest exèrcit de funcionaris bellugant-se per Brussel·les amb l’encàrrec explícit d’impedir de totes passades i per tots els mitjans possibles (no necessàriament lícits) que la Unió Europea aprovi, faciliti, beneeixi o toleri, ni tan sols que vegi de bon ull, una consulta sobre la sobirania de Catalunya (la proposta d’estendre la consulta “al conjunto de España” sembla que va perdent gas: el tret els podria sortir per la culata). Ho deia el mahatma Gandhi: primer t’ignoren (olímpicament), després se te’n riuen a la cara, i finalment t’ataquen; però quan passa això, ja has vençut.
Aquests dies previs a la Diada estem assistint a una nova fase del procés, previsible però tanmateix insòlita: els governants espanyols proposant mesures per apaivagar “els ànims” dels catalans. No solament fan tard, sinó que erren un cop més el tret; però el fet demostra que la demostració de força popular catalana està provocant fluixera en el monstre, aparentment tan musculat que semblava invencible (vegeu l’editorial de Vilaweb de dilluns). Ara que li tenim un peu al coll, ara es posa a dir missa…!

300.000 catalans enllaçats

Aquesta bella xifra ja és vella, ja fa dies que està superada, i amb tota probabilitat quedarà desbordada per totes bandes, però tant se val: allò que importa és que aquí tenim a punt de solfa la cadena humana que molta gent no voldria veure, perquè “no li agraden les cadenes” (Pere Navarro), perquè és una penosa manera de “fer el mongo” (Bernat Dedéu), perquè és “un perill” (!) per al trànsit (delegació del Govern castellà a Castelló), perquè no incideix prou “en la qüestió social” (ICV), perquè és cosa de “cridaners” (M Milián Mestre), d’il·lusos i estúpids “somiadors” (Carlos Herrera), de “borregos”, de gent “sense cultura” i desinformats (sentit avui mateix a la ràdio)… o perquè la Via Catalana cap a la independència es veurà des de tot arreu, a tot el món i a través de tots els mitjans de comunicació, que és l’autèntica raó de tanta incomoditat. Hi ha un vell remei infal·lible per mitigar aquesta mena de rubefaccions: que s’hi posin fulles!

“¿Ladran? Pues cabalgamos, amigo Sancho”

 

____________________________________
            
Benvolguts blogaires que seguiu la filera de Blogs Encadenats per la Independència, aquí teniu la porta per entrar al Bloc del Despertaferro!. Salutacions cordials. Visca Catalunya lliure!
  

Aprofito l’espai i l’oportunitat d’una diada tan assenyalada al calendari per reproduir una part de la tercera entrega que Joaquim Coello Brufau ha dedicat a la Independència de Catalunya. Sobre la recepta final –o algun dels seus aspectes– que fa l’articulista en discreparia, però el fragment que segueix em sembla especialment il·lustratiu sobre la mena de contrincants amb qui ens hem estat jugant (és una manera de dir) els quartos:

«El projecte nacional plantejat a l’“Espanya invertebrada” d’Ortega és d’arrel, de tesi i de sentiment castellans: abstracte, centralista i uniformista. Aquesta és l’essència del nacionalisme espanyol il·lustrat. La visió de José Antonio Primo de Rivera, que ha inspirat l’ideari del franquisme, parteix del més absolut immobilisme: la pàtria ni canvia ni evoluciona per la voluntat dels ciutadans; està per sobre d’ells. Aquest ideari envaeix la consciència de les persones i en limita la llibertat. Converteix els ciutadans en camarades o traïdors en la tradició del feixisme i el comunisme.

»La resta del nacionalisme espanyol és conservadorisme ranci per preservar privilegis o voluntat de domini utilitzant el caciquisme i la força de l’Església per controlar les consciències i limitar la llibertat dels individus, pel que fa a principis transcendents que per ser-ho escapen de la racionalitat. El nacionalisme català és proper, real, historicista i pluralista, tal com va ser definit per Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya. Són dos nacionalismes, antagònics: l’un des del pessimisme, del passat, i l’altre des de l’optimisme, del futur, de la mateixa manera que les visions d’Espanya d’Unamuno i Maragall són contradictòries, malgrat el respecte mutu que els personatges es professaven.
»El que volen ser els uns i els altres, catalans i espanyols, és diferent i volen fer-ho també de diferent manera. Els uns, a través de l’atracció i la diversitat; Catalunya sempre ha estat terra de pas. I els altres, des de la submissió i la uniformitat; és l’essència de Castella, aïllada amb les seves veritats absolutes, que ha conformat el nacionalisme espanyol i ha determinat l’Estat que l’encarna. La Transició va ser un profund i temporal canvi, però passat el temps el nacionalisme espanyol torna al mateix lloc on sempre ha estat. Constatada aquesta estructura diferenciada, s’ha d’acceptar que hi ha raó o per a la separació o per a la integració de manera diferent a la practicada en els darrers tres segles amb voluntat de domini dels uns, acceptada amb més o menys resistència pels altres. Les diferències són de fons.

»César Molinas, en el seu llibre Qué hacer con España, defineix acuradament l’anomalia històrica espanyola. El rebuig en el segle XVI de la reforma protestant converteix Espanya en la “llum de Trento i el martell d’heretges”. “Amb el protestantisme es rebutja la necessitat d’instrucció i educació, la capacitat dels individus per pensar amb independència i decidir per ells mateixos.” Aquest és l’origen de la falta d’emprenedoria i de la tolerància social amb la corrupció i el privilegi, tan arrelades a la consciència espanyola.

»El rebuig de la Il·lustració i la seva persecució per la inquisició del segle XVII al segle XIX van significar l’abandonament del progrés i de la ciència. L’hostilitat a l’R+D i a la innovació, tan permanent en les classes polítiques espanyoles, té l’origen en aquesta tradició. Les guerres europees dels segles XIX i XX van cohesionar i enfortir els estats. Diu el mateix Molinas que Alemanya es va forjar com a nació matant francesos… A Espanya això va ser substituït per un seguit de guerres civils, tres de carlistes, la del 1936 al 1939 i la d’ETA, que van afeblir l’Estat i van reduir la força integradora del nacionalisme espanyol, que una part de la població sent com a aliè. Tindria això a veure amb la singularitat que una part dels espanyols no sentin la bandera com a pròpia i vulguin que la selecció nacional de futbol perdi…? Això no passa enlloc més d’Europa. La falta de respecte per les pròpies institucions, com ara la del president del Tribunal Constitucional, que amaga la seva trajectòria política al Parlament i no considera que això impacti sobre el prestigi i l’autoritat de la institució, és una variant del mateix problema. Es donen, doncs, circumstàncies que fan possible la separació de Catalunya d’Espanya i molt menys la d’Escòcia del Regne Unit i, per exemple, la del Piemont d’Itàlia. En el primer cas, el Regne Unit té atractiu i avantatges clars per a Escòcia. En el cas d’Itàlia, malgrat la joventut de la seva unió nacional, el país s’ha cohesionat per les guerres de final dels segles XIX i XX».
Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 11 de setembre de 2013 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.