L'Hereu Riera

El PPC i les seves bromes! Aquesta d’avui, de l’escuder Enric Mill, és totalment marca de la casa, com deia el feisbuker que me l’ha servit: en una piulada d’aquesta nit passada, el segon de bord dels populistes catalans ha dit això: “CiU i Esquerra s’han quedat sols al Parlament defensant la separació de Catalunya de la resta d’Espanya amb Iniciativa i la CUP”. M’ha recordat aquell acudit que expliquen dels informatius de la BBC: “Aquest matí hi ha una espessa boira al Canal de la Mànega; el Continent ha quedat aïllat”…
Al costat d’aquesta broma, però, hi ha la foto, encara millor, que han ofert al món els diputats de la formació marxant en formació –desfilant en fila índia, vaja– del Parlament, tot component una imatge que no podia ser més al·legòrica: “Espanya anant-se’n de Catalunya”, es podria anomenar el quadre.
El nivell de màxima tragicomicitat, tanmateix, ens ha arribat després de la votació del Parlament a favor (85 a 41, amb cinc abstencions rebels –no votacions, tècnicament– del PSC) de la declaració de sobirania de Catalunya, quan els caps de files de PP i C’s han donat la “benvinguda” a Pere Navarro y sus muchachos… Ha sigut un dels moments més tristos que recordo de la política catalana en aquests anys de venturosa i modèlica democràcia tutelada.

Els tres diputats de la CUP, per la seva banda, han fet un curiós capgirell, un sícrític de l’estil dels que ja havia exhibit en alguna ocasió determinada el tripartit, que personalment lamento (i en aquest punt estic d’acord –una vegada més– amb l’editorial del director de VilaWeb) i que diposito tot seguit als prestatges de la memòria on reposen altres patinades de la nostra xamosa esquerra de debò, tan procliu a fer-ne. També m’alineo amb Vicent Partal, a propòsit del “sí però no” de la CUP, subscrivint l’article de Joan-Lluís Lluís al diari digital: “Països Catalans? Quan Catalunya sigui a l’ONU”. Per cert: Lluís és de Perpinyà (Catalunya Nord), i Partal de Bétera (País Valencià), com ha remarcat aquest últim, amb tota la intenció.

Pel que fa al paper del PSC i la seva trista figura…, em sembla que m’abstinc de fer-ne cap comentari. Ja veurem quines conseqüències té, dins i fora del partit (més partit que mai), la ferma postura de Pere Navarro i els seus en ares de no sé quin metafísic concepte polític, inabastable pels ciutadans corrents com ara jo.

En fi, malgrat totes aquestes conyes, la votació s’ha fet, i el dia ha sigut històric i solemne, com havia de ser, malgrat un parell de veus que he vist que discrepaven un xic d’aquesta visió. Sigui com sigui, vull pensar que això va de veres, i continuo confiant en les forces que s’han arromangat i els seus conductors.

Una de les veus discrepants que deia és la d’Hèctor López Bofill, professor de dret a la Universitat Pompeu Fabra, que en un article al diari, “Allà on érem”, deia aquest dimecres mateix que tot plegat és un error, que allò que calia era declarar directament la independència, ja que al Parlament hi ha la majoria suficient per fer-ho, i que posposar aquest pas és perdre el temps i no deixar de marejar la perdiu. “La sobirania no es negocia, es proclama, s’exerceix i, arribats el cas, es defensa”, afirma López Bofill, molt crític amb tot el procés previ a l’aprovació del text definitiu avui a la Cambra catalana.

L’altra és també d’una professional del dret, Montserrat Nebrera, que explicava fa uns dies (“Sobre sobiranies”) que calia no confondre sobirania política i sobirania jurídica, que aquesta és l’objectiu d’aquella. Totes dues opinions em semblen molt ben argumentades, però no puc deixar de suposar que entre juristes i polítics hi hagi un diàleg més o menys fluid, i que l’acció política sigui el resultat de sospesar els pros i contres, en aquesta qüestió tan important. Com diu Vicent Partal, el poble ja vam fer la feina l’11 de setembre i el 25 de novembre de l’any passat, i ara és l’hora dels polítics. Esperem que ara i els mesos vinents l’encertin, que ens hi juguem molt.

(Al marge: ara que hi penso, què hi feia una dona intel·ligent com la Montserrat Nebrera al PPC? L’actual mandamás, amb la qual es va barallar en el seu moment per la direcció del partit, també ho és, diuen, però aquesta porta una empanada als ulls, cosa que no és ni era el cas de la Nebrera, em sembla molt. Seria una bona pregunta per al professor Sebastià Dedebò…)
______________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Menys Censura}]