L'Hereu Riera

[nb:
Fa temps que em plantejo si té sentit l’ús (seguidista) que fem del gentilici “espanyol”, i per tant si obrem correctament donant-li carta de naturalesa, i estic arribant a la conclusió que no. Per què? Doncs perquè es tracta d’un atot amb el qual la classe política castellana, que la sap llarga (són molts anys de pràctica!), ens fot canari cada vegada. Dit d’una altra manera: amb ell ens tirem pedres al propi teulat. Per tant, no dic pas que un servidor deixaré de fer-lo servir, entre altres coses perquè la inèrcia és poderosa, però sí que deixaré de fer-ho sistemàticament: prou d’emmascaraments, prou d’EMBOZADOS. S’ha acabat el bròquil!
Les ordenances castellanes van dictaminar en un moment donat que aquest costum en el vestir, la moda dels embozados, s’havia de suprimir, per raons de seguretat. (És un debat que reviscola, qui ho havia de dir!, en la nostra actualitat a propòsit de l’ús en determinats espais públics de la burca, el nicab, els passamuntanyes, els cascos de motorista i altres elements que afavoreixen l’incògnit). En aquells temps i en aquelles latituds la cosa va acabar, doncs, tolerant només una indumentària més curta, que no permetia dur amagat entre els seus plecs armes de tall, com espases i punyals, i altres.
L’adjectiu “espanyol” fa una funció semblant: fer de pantalla per amagar una realitat que no deu semblar tan gloriosa, per als seus usuaris i predicadors, i la prova és que, utilitzant en el seu lloc sistemàticament l’adjectiu “castellà”, el truc queda meridianament a la vista.
El mateix passa amb l’adjectiu “nacional”: en aquest cas, només cal llegir-lo en castellà (sense traduir-lo), perquè quedi tan despullat als nostres ulls com el rei del conte que duia un vestit meravellós però “invisible” per als cretins…
L’ús del gentilici “castellà/castellana”, a banda de ser l’apropiat, fa que un hom es plantegi automàticament què cony hi fem, els catalans, en un Estat castellà que fa exhibició contínuament del seu concepte de nació i de nacional en termes d’imposició. La força coercitiva que té, per exemple, la frase “Estamos en España, y en España se habla español!” es dissol com un sucre al cafè en aquesta altra: “Estamos en Castilla, y en Castilla se habla castellano!”. La farsa que “Cataluña es España” pot colar, dita així, però deixa de ser operativa en la frase equivalent, en teoria, “Cataluña es Castilla”, oi? “España” i “español” i els seus derivats apareixen, doncs, com el subterfugi que ha usat sempre i usa encara Castella per sobreeixir dels seus límits geogràfics peninsulars i ficar-se a la casa dels altres. I fer-ho com si res, amb una mena de pàtina de “legitimitat”: la que li dóna l’apropiació prèvia d’aquest adjectiu sense base geogràfica que s’hi ajusti i que el justifiqui…]

Dit això, anem al tema: parlava dies enrere en un altre post de la possibilitat/reclamació que votessin tots els espanyols (castellans, catalans, bascos i tutti quanti) en un hipotètic referèndum “autoritzat”. Doncs bé, hi ha un corrent d’opinió que no és que reivindiqui aquesta opció, però sí que la contempla, i amb uns arguments ben enraonats, de resultats d’altra banda sorprenents.
Us proposo de veure’n un exemple en un article d’en Manuel Cuyàs, un dels columnistes quotidians i més ditxaratxers d’El Punt Avui. Val a dir que tot cercant-lo a la plana web del diari n’he trobat d’altres que s’hi refereixen tangencialment i que cobreixen altres angles de la mateixa qüestió: en un d’ells destaca el valor visualitzador de la consulta, ni que calgués fer-la amb unes “urnes de cartró”; en un altre s’estén en l’excusa permanent de l’Spain is different (Catalunya no és Escòcia, i tant que no!); i en un de ben recent parla de l’esgrima exhibida fa pocs dies a 8TV per dues velles espases com González i Roca, evitant tots dos de pronunciar les paraules tabú… Afegim-hi el paper de la trista figura de l’autoexclòs PSC, amb en Lucena defensant la seva patètica naufragància (a L’oracle de CatRàdio d’aquest dimecres), sempre intentant fer veure, convençuts o no, que els pobres de mi són els altres; la senyora milionetis del PPC insistint, després de la reunió multipolar pel dret a decidir feta al Palau de la Generalitat, de l’error de Mas (ara amb la variant que ho fa entrampat per ERC); i els inefables ciutadanus, per no ser menys, tocant allò que no sona, i tindrem un quadre del moment actual sobre una qüestió que incomoda de mala manera aquests grups, i que tanmateix davant d’una consulta multitudinària es quedarien muts i a la gàbia.
L’article d’en Cuyàs que m’interessava aportar aquí, doncs, era aquest: “Consulta”, publicat el 16 de maig:

«Els que en nom d’un article de la Constitució espanyola esgrimeixen que la consulta sobiranista de Catalunya s’hauria de celebrar a escala estatal i no només circumscrita al Principat, trobo que no diuen res d’absurd.
…

»Ens podríem endur una gran combinació de sorpreses. Podria ser que a Catalunya guanyés el sí a la independència i, a Espanya, el no. En aquest cas, que és el que molta gent deu trobar el més probable, “el problema catalán” subsistiria amb més força que mai, la imposició de la majoria no seria possible i alguna solució s’hauria de trobar, sent l’expeditiva no descartable. Seria curiós observar de quina campanya seria resultat el no espanyol. ¿D’una de feroçment anticatalana? A banda que si tant ho fos hi hauria el perill que sortís el sí, ja ens ho hauríem dit tot i la convivència seria irrecuperable. ¿D’una de llançament de floretes i carantoines? Els comprometria molt i per sempre, sobretot si a Catalunya el sí quedés curt o molt curt. Si sortíssim de la consulta –una consulta legalíssima, constitucionalíssima i amb observadors internacionals– havent sentit dels espanyols que som els millors i que ens donaran l’oro i el moro i que a partir d’ara serem amiguets i no ens insultaran mai més, naturalment haurien de complir. O mantenir-se callats durant molts anys empassant-se les seves paraules, i deixar-nos fer.

»Ara suposem que a Catalunya surt el no i a Espanya el sí. No em mirin d’aquesta manera: en els referèndums no es pot descartar mai res, tal com la història dels nostres recents plebiscits demostra. Nosaltres volent-nos quedar per vés a saber quins motius –el vertigen d’última hora, l’eficàcia de la campanya espanyola i internacional– i els espanyols volent-nos fer fora. Em sembla que seríem independents tot i la pròpia negativa pel procediment d’expulsió. Si els dos bàndols diguessin no, tornem al punt on érem: el de les carantoines espanyoles d’obligat compliment. Si tots dos diguessin sí, no caldria parlar-ne més. Facin les composicions que vulguin: les que no duen a la independència duen a unes cotes d’autogovern i tranquil·litat mai vistes que seria com si la independència fos un fet real.

»Els atabalo? Considerin que són els comentaris de la nit de l’escrutini, només que avançats uns mesos».

___________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: La maja y los embozados, de Francisco de Goya (1777)}]