L'Hereu Riera

«Esperem amb delit que, ben aviat, Mas es mostri partidari de la Independència de Catalunya i comenci a treballar-hi de forma visible, inqüestionable i valenta. Si no és així, el capdavanter actual de Catalunya haurà fallat una vegada més al seu Poble i al mandat clar que aquest Poble li va donar.
»Si el President i capdavanter elegit democràticament de Catalunya no lluita de seguida pel “SÍ” –Yes– a la Llibertat Plena d’aquest Poble, ens estarà fent un fals favor a tots els catalans d’avui en dia i de les futures generacions.
»Els contraris de Catalunya ja tenen des de fa temps les espases esmolades i ja lluiten ardits contra els drets del nostre Poble. No podem caure en la irresponsabilitat d’afluixar en la defensa d’aquest projecte des de tots els mitjans que tinguem, i sobretot dels que el President Mas també tingui a l’abast. És el mandat que ha rebut del Poble Català.
»Mas no es pot refugiar en la Consulta ni en els impediments que Espanya li oposarà, ni tan sols es pot sotmetre a la més mínima de les exigències i pretensions d’aquells socialistes i altres que ni el van votar. La majoria electoral del 25N del 2012 va ser clara i, digui el que vulgui, Mas es deu a la Majoria, ha de respectar les minories, però com a capdavanter s’ha de fer primer responsable del Mil·lenari Anhel de Catalunya: la Independència i la llibertat totals! Si no fos així, Mas esdevindria un dels majors fraus que hagi patit Catalunya».
 
Les ratlles precedents les he tret  d’un comentari que em va deixar en un post anterior Salvador Molins, conseller de Catalunya Acció, BIC, ANC, SI i MxI fa tot just uns mesos, el juny de l’any passat, un text crític en què l’autor retreia a Mas que fos “bo per retallar drets socials” als catalans i no per retallar l’espoli castellà de què aquests eren (i són encara) víctimes. L’he plantat aquí perquè em sembla significatiu en relació amb la figura política d’Artur Mas i l’evolució que ha experimentat a ulls vistents des que va assumir sense ambages i amb una notable fermesa el lideratge del procés català cap a l’emancipació nacional.
La sorprenent evolució, hauria de dir, perquè jo mateix vaig qüestionar en el seu moment la intenció declarada de l’actual President de posar-se al capdavant de la societat catalana si aquesta l’hi demanava. Quina mena de líder és, aquest?, em demanava, incrèdul. “Al final un es pregunta, com feia un columnista fa uns dies, si són realment els raïms, els que no estan madurs, o si és ell, l’Artur Mas, que no està madur per liderar un procés que porti Catalunya a tornar a ser el país lliure que havia sigut, un projecte que a Mas li deu anar gran…”, escrivia un servidor fa un temps en un altre apunt (demano disculpes per la doble autocitació).
Tan manifesta i tan decisiva ha sigut la presa de posició d’Artur Mas, assumint l’encàrrec del poble de Catalunya, que l’Espanya troglodita i rendista l’ha convertit en el seu ninot de fira, com temps enrere va fer amb JL Carod-Rovira, crucificant-lo sense compassió després d’haver-lo pescat in fraganti, l’espionatge espanyol, en una reunió amb elements etarres en algun lloc de la Catalunya del nord (una crucifixió, per cert, de la qual l’antic conseller en cap s’ha rescabalat últimament en bona mesura, en vista de la marxa del propi moviment independentista al País Basc, el qual diu que ara mira amb expectació, ai las!, el procés català…).
Encara no tinc clar si la insistència castellana a carregar els neulers a l’espatlla del president Mas és estratègia política (d’alguna manera se n’ha de dir) o pura confusió mental, perquè tothom sap que el sobiranisme a Catalunya no és cap dèria de determinats partits polítics, ni de l’estaff governant, i encara menys cap deliri personal del President, sinó que ha emanat del poble, tip de la submissió secular a un Estat estrany, hostil i depredador.
Però el fet d’entomar el missatge de la societat catalana i guiar el procés cap a bon port (¿recordeu les metàfores marineres del President del primer mandat?) l’ha posat en una tessitura que demana un tremp d’acer, per suportar l’enorme pressió provinent de l’unionisme més tronat que no sols l’emprenya veure que la nau va, i va de pressa i en línia recta, sinó que la voldria veure enfonsada per sempre.
Si no som una colla d’insensats, els catalans, hem de tenir clar que la nostra màxima prioritat és, en el moment present, no deixar sol el President: en aquesta empresa hem de ser-hi tots, i ara ens toca fer pinya com un sol home al seu voltant.