L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Arxiu de la categoria: Política

I was only joking, mindundis!

Deixa un comentari
Era broma. Tot allò d’enviar la Guàrdia Civil a Catalunya que va dir l’eurodiputat atòmic i vice-president del Parlament Europeu no era més que un txascarrillo, segons que acaba d’informar el butlletí horari. Com que li han plogut pedres de tot arreu (“Els liberals demòcrates, contra Vidal-Quadras”, “Els verds europeus també critiquen Vidal-Quadras”), comptant-hi la carta del president Schulz, que tot i remetre el càstig per a l’inefable Alejo a les urnes no deixa de ser un moc –expressat amb polidesa, però moc al capdavall–, i com que deu haver vist les orelles del llop en forma de derrota electoral a la pròxima ocasió, ara al nostre home se li arruga el melic i diu que només feia un dels seus celebrats acudits…
Està bé. No pas per l’acte de contrició, que pinta més fals que l’aigua seca, sinó perquè demostra que l’escarafall, la mentida i l’amenaça no tenen res a fer davant les raons d’un col·lectiu que en té per parar un tren. I ens ensenya també que a més de fer les coses amb el cor i amb el cap (i amb Europa mirant l’escena), si el poble català es manté ferm, amb una actitud i una activitat irreprotxablement democràtiques, tard o d’hora (més d’hora que tard, segurament) recuperarà la llibertat perduda fa massa temps.
En aquest estira-i-arronsa tan tibant que vivim, el dia ens ha fornit dues notícies més, una de cada color. D’una banda, la CEE, la conferència dels bisbes espanyols, ha donat la sorpresa pronunciant-se obertament contra els que pretenen “negar unilateralment la sobirania d’Espanya” i “posar en perill la convivència”.
A part que els prelats que han votat el text no diuen ni diran mai sobre quins supòsits descansa la presumpta sobirania d’Espanya, com a homes d’estudis deuen saber que no hi ha cap país al món que no l’hagi declarat unilateralment, la independència, perquè cap país dominant (i Espanya també apunta cap aquí, casualment) no l’ha concedit graciosament a la part que se’n volia despendre. I pel que fa a la convivència, ¿per quin motiu hauria de perillar? Potser es pensen que perseguirem a cops de garrot els que no estiguin d’acord amb la sobirania i no hi hagin votat a favor en referèndum popular i democràtic? ¿O potser es refereixen a la reacció desenfrenada d’una Espanya irritada que es vegi obligada a recórrer a la violència armada per tal que els catalans continuem units (voluntariament o no, no té cap importància) al “bé comú” i a les meravelles de la “solidaritat”?
Són preguntes retòriques, és clar, però aquesta nova intromissió dels bisbes espanyols en afers polítics em referma en la idea que els espanyols són espanyols abans que cap altra cosa: hi ha espanyols polítics, hi ha espanyols jutges, hi ha espanyols militars i hi ha espanyols bisbes, i com que Espanya és la seva prioritat, en allò tocant a Espanya el paper que fan els espanyols que fan de polítics, jutges, militars o bisbes és perfectament intercanviable (i també ho podrien ser les disfresses respectives de jutge, polític, bisbe o militar: l’efecte seria el mateix).
L’altra notícia ve de Madrid, i la protagonitza un altre valent (a aquestes altures i en aquelles latituds, no es pot pas tractar d’inconsciència ni frivolitat), Martin Varzavsky, fundador de Jazztel. “Entenc el desig de molts a Catalunya d’independitzar-se. No estic ni a favor ni en contra de la independència, però he conegut prou catalans i he passat prou temps a Barcelona com per entendre aquest desig de molta gent. I si el desig de la gran majoria dels que viuen a Catalunya és per la independència, per mi que Catalunya s’independitzi està molt bé”. Després ha matisat que caldria que la separació es fes amb el temps necessari (cinc anys, segons ell) perquè el “matrimoni” (que s’ha descuidat de dir que va ser i és forçat) té ara una urgència a resoldre, com és sortir de la crisi, però ha fet vots perquè la separació sigui amistosa, que la competència posterior entre els dos països sigui “sana” i, atenció, “que faci d’Espanya un país millor”. (“El fundador de Jazztel explica les seves raons en pro de la independència”).

Aquest dijous també era el dia anunciat per a la trobada dels partits catalans declaradament independentistes, ERC, Solidaritat per la Independència, Reagrupament i Democràcia Catalana, i l’expectació era gran, però el dia ha acabat sense entesa. No podem dir, lamentablement, que hagi sigut cap sorpresa. Oficialment han al·legat falta de temps per a un acord tan “complex”, però sembla que hi ha hagut altres raons: sempre en tenen, i mai cap d’ells vol baixar del burro de la seva, què hi farem! Haurem d’esperar, doncs, que l’entesa hi sigui després de les eleccions, i que per llavors la concòrdia hagi madurat i que hagin madurat també una mica ells mateixos.

¿Us en recordeu que no fa ni un mes, exactament l’11 de setembre passat, un milió i mig de catalans érem als carrers de Barcelona demanant exactament la mateixa i única cosa?

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 5 d'octubre de 2012 per mininu

Durant Duran

Deixa un comentari

Ni independentistes ni residuals, sinó tot lo contrari. L’eternal flame d’Unió Democràtica de Catalunya, Antoni Duran i Lleida, va ser reelegit aquest cap de setmana passat, en el 25è congrés nacional del partit, com a president de la formació socialcristiana.
El congrés també va aprovar l’informe de gestió de l’equip dirigent (en una votació que en un altre temps se n’hauria dit a la búlgara, amb més del 90% de vots favorables) i, sobretot, va aprovar les directrius pels quatre anys vinents. En aquest punt es va discutir sobre la via independentista, però no només d’això: segons el mateix Duran, hauria sigut “imperdonable” dedicar, tal com està el pati, tot un cap de setmana a parlar només d’independenstisme. “És cert que una candidatura defensava clarament la independència de Catalunya ja”, explica en el seu blog, El Diari de Duran Lleida (sense esmentar enlloc el nom del candidat, Josep M Vila d’Abadal), però l’altra, “sense ser antiindependentista, creu que és una simplificació reduir el debat a aquest binomi”.
Per si de cas, Duran rebla una mica més el clau: “A més –tot i respectar, conèixer i comprendre un sentiment creixent en la ciutadania catalana–, als polítics se’ns demana que presentem projectes viables que no ens condueixin a carrerons sense sortida”. Vaja, quin tros d’argument!, perquè ja ens explicarà què nassos és, aquesta Espanya en la qual estem ficats a la força des de fa 300 anys, sinó un carreró sense sortida!…
En un altre moment de la trobada congressual del partit, el líder indescavalcable va deixar clar que això de la independència ara no toca, en primer lloc perquè, segons ell, ara “ni interessa, ni convé”. ¿A qui, no li interessa ni li convé? Perquè, si es refereix als catalans (com sembla, encara que sembli mentida), si no és ara (ara que paguem doble: per la crisi i per Espanya), quan serà que ens interessarà desenganxar-nos de l’enganxós i llefiscós país que un dia ens va fer dependents d’ell per la via militar?

[Potser ens tocaria fer un exercici de psicologia col·lectiva per entendre algunes renúncies –sempre prematures, sempre abans de lluitar contra els propis fantasmes– de determinats polítics catalans que, en lloc d’amagar-se darrere una muntanya d’excuses, haurien de passar a davant per alliberar d’una vegada i per sempre el nostre torturat país de les urpes del seu depredador]

Prosseguint amb en Duran, que durarà per tant uns anys més a la palestra, encara trobem una altra raó per a la negativa en el seu blog, després d’enumerar els motius que el van dur a oferir-se per enèsima vegada per encapçalar el partit. Vegem-los, que s’ho val: “Avui tinc un capital polític gràcies a Unió. Fa anys que sóc el polític més valorat de Catalunya i el 20-N vaig obtenir [sic] el suport de més d’un milió de persones a les urnes (mai abans l’havia tingut CiU en unes eleccions a Corts Generals ) i al bell mig dels ajustos pressupostaris del nostre govern”. Amb aquestes xifres astronòmiques al cap, doncs, en el congrés de Sitges en Duran no es va estar d’afirmar amb rotunditat que si la federació, CiU, s’hagués presentat a les eleccions amb l’independentisme en el programa no les hauria guanyat… Com ho sap? No se sap.
Diu la crònica periodística que Duran Lleida va voler aprofitar a fons el cap de setmana per marcar distàncies d’una banda amb l’altre (anònim) candidat, però també envers la línia programàtica que Convergència va traçar en el seu propi congrés, fa tot just unes setmanes:
–Duran, deia el diari, “rebutja sotmetre’s a CDC”. Perfecte, està en el seu dret, però per què, com a català, no rebutja amb la mateixa energia i contundència sotmetre’s a Espanya?
–La independència, diu que va dir Duran (i en aquest punt coincideix, ves per on, amb tota l’espanyolitat, d’aquí i d’allà) “divideix” el país (el nostre, s’entén: l’altre va perfectament a l’una). Que potser la “dependència” l’uneix, el nostre fotudíssim país? Per què hem de ser la “quasi meitat” que en tenim la pipa plena, d’Espanya i les seves reconsagrades unitats, que ens hem de fer fotre i continuar aguantant la metxa?
–El dret a l’autodeterminació, que està malgrat tot en l’ideari dels socialcristians, no serveix per a res, diu Duran Lleida, “sense una majoria al darrere”… I doncs, si és així, per què “rebutja” treballar decididament per aquesta majoria?

No voldríem, amb tot això, formar part dels “megapatriotes acusadors” que aquests dies postcongressuals “banalitzen o menyspreen Unió”, segons que escriu Josep M Pasqual en el seu article d’aquest dilluns al diari, La fórmula d’Unió. Pasqual explica els fonaments ideològics del quasi centenari i respectable partit de Duran Lleida, Pelegrí, Ortega i companyia, i estic d’acord amb ell que no es pot matar tot lo que és gras. Però també trobo molt discutible la conclusió que apunta, en el sentit que “entre el determinisme autonòmic i l’independentisme romàntic, Unió fa lloc al sentit comú”. No va dir algú “que la prudència no ens faci traïdors”? En què quedem, doncs?

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 16 de maig de 2012 per mininu

12.2.12 a GRN

Deixa un comentari
“Tinc la impressió que estem anant cap a un franquisme 2.0”. La frase és d’en Toni Clapés, i la va dir en el seu programa de tarda a RAC1 fa tot just una setmana… i en una tertúlia sobre futbol!, concretament en l’espai que dediquen cada divendres a parlar del Barça amb els Guasch & Guasch. És un exemple més, un petit però significatiu botó de mostra del panorama polític i social en què estem instal·lats després de l’aclapadora victòria electoral (excepte a Catalunya i al País Basc, no ho oblidem) del PP que el va portar al Govern per majoria absoluta de l’Estat castellà.
D’ençà d’aleshores, i sense perdre el temps en cap mena de contemporització, el PP ens ha anat servint cada dia puntualment un plat de vianda freda, com una mena d’execució pautada (o desbocada, més aviat) de la seva particular venjança contra els vuit anys de govern “per accident” dels socialistes i, de manera indestriable en ells, contra la cuca catalana, que malgrat tot mai s’està quieta i no para de provocar molèsties a la bassa de granotes de la seva Noció espanyola i de remoure les aigües estagnades del monopolisme castellà.
Alguns independentistes desitjaven la victòria del PP comptant que ens despertaria de cop de la permanent migdiada i ens faria sortir del bany maria del regionalisme. Doncs bé, ja el tenim aquí, i navegant a veles desplegades cap a l’última reedició del Miniimperi reescalfat… Entre allò que fa, com la reforma laboral (que ha d’afavorir la creació de llocs de treball afavorint el comiat dels treballadors, bonica paradoxa!) i allò que amenaça de perpetrar (cadena perpètua, restricció de la llei de l’avortament, transvasament de l’Ebre –un altre cop aquesta gaita!–, enèsim intent d’imposició de La Lengua a les escoles de les colònies, setge a TV3, a les delegacions a l’estranger, etc), en tenim un bon feix. I l’aigua que baixa!…
A veure doncs si obrim els ulls i diem les coses pel seu nom: estem en guerra, en una guerra sorda i sense canons (segurament no pas per falta de ganes d’una de les parts), però en guerra permanent, i a més tenim l’enemic a casa. Veient el tarannà dels polítics de casa nostra, tanmateix, ningú no ho diria: a mig camí entre la lluna i la terra, ens en fan contínuament una de freda i una de calenta (i continuen sense fer res, res de res, davant les contínues agressions als drets i a la dignitat dels seus conciutadans: per a ells sembla que no passi res). Sembla que estan esperant, un cop més, que la societat civil els passi al davant i els torni a deixar en evidència, marcant-los a ells el camí a seguir… Parlem, ara, aquesta vegada, de l’Assemblea Nacional Catalana, que es constituirà aviat i que els agafarà altre cop, com el juliol del 2010, amb el pas canviat.

Aquest diumenge fa una setmana de la presentació de l’ANC a l’Auditori de Girona (ple com un ou, amb 1.600 persones de totes les edats), en la qual tinc la satisfacció de dir que vaig poder ser-hi, i aquests dies he estat atent al ressò d’aquell acte a la premsa i a les tribunes d’opinió.
De reaccions n’hi ha hagut forces i variades, oscil·lant entre l’entusiasme (tocant a l’eufòria) i el desconcert (tocant al desànim). Entre aquestes últimes podríem esmentar un article desencantat, demolidor, de Ramon Sargatal (“ANC a Girona”). Si no el voleu llegit tot, vegeu per on van els trets: «El seguici arriba a l’Auditori trenta minuts abans del que estava programat i es troba les portes tancades. Una altra metàfora? A dins, una bandera estil Plaza de Colón inhabilita tota una ala de la llotja superior. Entren barretines populars i poques corbates cares (ni mitja bufetada financera, per tant). També hi ha algun filòsof estimat. Però hi ha estrategs, diplomàtics, juristes per entomar les bufetades de l’Estat i els paranys del CNI? “Som mil dos-cents!”, crida un orador. Bé, uns quants milions més i això ja està fet… L’alcalde felicita el moviment: “Que sigui per molts anys!” (home, alcalde, no es tractava precisament del contrari?)»... Sort que tanca les seves meditacions amb una mica de bàlsam: «I així arribem al cant final d’Els segadors. I la gent s’aixeca. I el cronista s’aixeca també. I malgrat la buidor de l’acte, malgrat el temor que tot això acabi en una enorme frustració, canta emocionat i en sincera comunió amb els altres mil nou-cents noranta-nou compatriotes. No sap pas si anem bé, però té clar que no és el moment de grans crítiques. S’hi ha de ser i que no se’n parli més…»
A proposit de la intervenció de l’alcalde Puigdemont, també ha fet renou la seva postura personal clarament independentista (cap sorpresa per als que el coneixem de fa temps) i la proximitat municipal amb el PP. “Serem millors com a independents”, declarava diumenge en la seva intervenció a l’Auditori, i l’endemà l’Ajuntament en ple s’adheria a l’Associació Catalana de Municipis per la Independència (que ja s’acosta als 300), però dos dies més tard beneïa com a diputat l’acord amb el PP per a l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat. Aquesta aparent contradicció la va justificar més tard, divendres passat, en una conferència des de la tribuna de Nueva Economía Fórum, com explica Marc Bataller en la seva crònica periodística (“Independència i Partit Popular?”). En un altre moment, defensant la seva coherència com a polític, va dir que no se li acudiria “demanar el suport dels populars per adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència”.
Un altre apunt interessant el feia divendres el periodista gironí Carles Ribera (“Pressupost i mandinga”), concloent la dissertació amb aquestes ratlles: «La política, tanmateix, és allò que queda un cop controlada la passió. I la dinàmica parlamentària té aquestes contradiccions, colossals però alhora irresolubles sense caure en el dogmatisme o l’idealisme eixorc. No podem oblidar que amb sis diputats més, els que els separen de la majoria absoluta, CiU hauria aprovat uns comptes similars, i venuts com a molt sobiranistes. La vedet popular hauria fet morros, com fa sempre, però presa d’un atac d’indignada espanyolitat en comptes de penjar-se voluptuosament la medalla. Ai l’aritmètica, que fa trobadissos CiU i PP. O, ai las, Ciutadans i Solidaris. Són faves comptades, ens agradi més o menys, o ens provoqui una gratera urticant com la que em causa a mi veure que, mentre els pressupostos catalans els beneeix el PP, l’independentisme tradicional es dedica a promoure l’agermanament catalanomandinga».
La meva, de conclusió, és que l’objectiu independentista marca la pauta: o s’hi està a favor o s’hi està en contra. La resta ara no compta. Ja ho farà després, però no ara, si és que no som uns perfectes burros i, sobretot, si volem deixar de ser d’una puta vegada l’ase dels cops.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 19 de febrer de 2012 per mininu

Anem per feina, doncs

Deixa un comentari

Dia bipolar. Després d’haver llegit l’article de Víctor Alexandre “La ‘nova’ Esquerra” a l’e-Notícies, que m’ha deixat més aviat deprimit, al migdia alguna ànima pietosa ha penjat al Facebook aquest vídeo de Sobirania i Justícia, que és una injecció de moral. Mentre alguns que haurien d’anar junts es barallen de campanar a campanar, en aquest País Català que està agafant velocitat per aixecar el vol hi ha gent que treballa en allò que toca: posar les bases perquè l’enlairament sigui un èxit quan hagi de tenir lloc, dissenyar la ruta de vol, tenir clar cap on ens cal anar i la manera d’anar-hi, qui ha d’estar al cas de la maniobra i del viatge, qui el pot facilitar i qui pot voler fer-lo fracassar, confiar la cabina als pilots amb més perícia, sang freda i capacitat professional, i calcular el combustible necessari per arribar fins al final. Mentre alguns discuteixen bizantinament sobre què són o què deixen de ser, d’altres fan feina.

Vídeo resum del congrés “Building a New State” que va organitzar
Sobirania i Justícia a Barcelona el 3 de novembre de 2011, dedicat a
l’anàlisi de les qüestions jurídiques, financeres i diplomàtiques de la
independència: el repartiment i la titularitat dels béns i els deutes
compartits amb l’Estat espanyol, el reconeixement internacional de
Catalunya com a Estat i l’entrada de Catalunya als organismes i tractats
internacionals.

Hi intervenen: Patrick Dumberry, professor de Dret
de la Universitat d’Ottawa i ex-assessor del Govern quebequès; Charles
E. Ehlrich, historiador de les universitats d’Oxford i Hardvard i
assessor per la Comissió Internacional per a la instauració del dret a
Kosovo; i Ana Stanic, economista de la Universitat de Nôtre Dame (Indiana,
EUA) i negociadora en temes econòmics de la independència d’Eslovènia.

Agraïments a “Sobirania i Justícia” i Vilaweb
__________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: FB de Catalunya t’estimo]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 15 de novembre de 2011 per mininu

Cafè per a tots, copa i puro per a uns quants

Deixa un comentari

UGT apel·la a la unitat sindical per defensar els interessos de tots els treballadors de la sanitat

dilluns, 7 de novembre de 2011 17:22

“Davant l’anunci de la convocatòria d’una vaga de metges la setmana
vinent, la UGT de Catalunya apel·la a la unitat sindical per defensar
els interessos de tots els treballadors i les treballadores del sector
de la sanitat, així com els de la ciutadania que també està patint les
retallades pressupostàries.

“Des del nostre sindicat entenem la
reacció de Metges de Catalunya i, fins i tot, restem oberts a sumar-nos a
la seva convocatòria. Però considerem que en una situació tan crítica
com l’actual, en què ens juguem el nostre model de sistema sanitari
públic, no podem caure en el parany del Departament de Salut que vol
dividir els treballadors i les treballadores del sector. I continuarem
defensant més que mai la unitat d’acció que hem mantingut fins ara, tant
a les taules de negociació com al carrer, per lluitar pels drets de
tots els i les professionals, sense prioritzar els interessos de cap
col·lectiu.

“En aquesta línia, us recordem que el proper
dimecres, 9 de novembre, tots els sindicats amb representació a la taula
de negociació de l’ICS tenim convocada una concentració de protesta a
les 11 hores davant del Parlament de Catalunya”.

Aquest anunci, capturat de la plana web del sindicat socialista UGT, el vam sentir fer a través de la pantalla de TV el mateix dilluns al secretari general del sindicat, Cándido Méndez, que anava acompanyat del seu homòleg a Comissions Obreres, Ignacio Fdez. Toxo. Tot normal, fins que en un moment donat el barbut representant de la UGT, com per donar èmfasi a la gravetat de la situació objecte de la seva denúncia i motiu de la concentració de protesta que anunciaven, va dir, si fa no fa: “És que, si aquestes mesures es fessin extensives a tot Espanya, seria… una catàstrofe, vaja!”
Encara és hora que algú ens expliqui per què, a l’hora de retallar, Catalunya s’ha quedat sola, i per quins set sous les mesures que s’apliquen aquí no s’apliquen allà. ¿És per les ocultes intencions del Departament de Sanitat (ara en mans de “la dreta” catalana, com li agrada dir a la Carme Chacón i la seva gent) de “dividir els treballadors i treballadores” del sector (no per sexes, com pot semblar, sinó indistintament, el col·lectiu d’homes i dones barrejats), per imposar-los les mesures restrictives? Si fos així, ¿com és que la “dreta espanyola” no reclama el mateix per als treballadors i treballadores de la sanitat espanyola? És a dir, ¿algú pensa que formen part, unes mesures restrictives semblants, de l’agenda oculta i de l’invisible programa electoral del virtual president Rajoy victoriós?
¿No deu ser, doncs, perquè com va deixar anar amb tota candidesa el secretari general Méndez si això passés seria una catàstrofe? Bé que n’hi ha indicis: si a Andalusia i Extremadura es van emprenyar com basiliscos perquè algú va recordar que allà baix hi ha un subsidi que en diuen PER del qual viu des de fa anys una bona part de la població pagesa, si el govern de l’Estat ha dissenyat i presentat a la Unió Europea tres línies de tren (i totes tres prioritàries!) perquè a l’Espanya castellana i radial ningú no munti un ciri i milers de processons de protesta, ¿com no han de témer que les retallades al “Seguro” poguessin provocar una revolta completa, si es fessin extensives “a tot Espanya”?
Tot Espanya: la que formen un conjunt on tothom pren cafè i una part d’aquest conjunt (la major part) on, a més de cafè, es pren tranquil·lament copa i puro (amb crisi o sense). Però no se us acudís pas dir-ho mai en veu alta, si no voleu que us plogui damunt del cap un ruixat de tasses, platets, gots i culleretes.

Ahir l’enquesta de La Vanguardia.com preguntava als lectors si donarien suport a un referèndum d’autodeterminació, amb un resultat al final del dia del 95% de respostes afirmatives, sobre un total de 100.748:

¿Apoyarías la celebración de un referéndum de autodeterminación?

29/08/2010

 

95%

 

5%

 

0%

Han contestado
100.748
personas

___________________________________

[Foto de l’entradeta: Méndez & Toxo, a lainformación.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 10 de novembre de 2011 per mininu

Més de 50 anys sense bombardejar Barcelona

Deixa un comentari

Si la tocada d’ous fos un esport homologat, Espanya se n’emportaria tots els trofeus, i sempre per golejada, si més no a l’hora de competir contra el País Català. Encara no ens havíem refet de l’emprenyada provinent de Maó, on el PP de la ciutat pretén que el topònim torni a la seva antiga grafia franquista (franquista, sí: diguem les coses pel seu nom), i ho proposa amb un referèndum popular (un referèndum, sí) en què el poble ha de poder triar només entre dolent i pitjor (“Mahó” i “Mahón”), que va l’espanyol advocat, polític i professor universitari Gregorio Peces Barba i es despenja amb un suposat txascarrillo ple d’ofenses envers els catalans, aprofitant, com diuen a la Meseta, que el Pisuerga passa per Valladolid… No li sabíem, aquesta vena jocosa, al vell ponent constitucional (a part de la mateixa broma pesada de la seva reconsagrada Constitució espanyola i només espanyola), però a fe que s’ha despatxat a gust: ni més ni menys que fent broma, diguéssim, amb referència a la famosa dita del sinistre general Espartero en el sentit que per anar bé “Barcelona hauria de ser bombardejada cada cinquanta anys”. Aquesta és la crònica dels fets, en versió de Vilaweb:

«Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la constitució espanyola de 1978 i ex-president del congrés espanyol, ha dit avui que a Espanya potser li hauria anat millor si s’hagués annexionat Portugal i no Catalunya (àudio). I ha afegit: ‘No sé quantes vegades es va haver de bombardar Barcelona, però aquesta vegada se solucionarà tot sense necessitat de fer-ho’. Ho ha declarat durant el desè congrés d’advocats espanyol que es fa a Cadis. Aquestes paraules han encès els advocats catalans assistents al congrés, que s’han aixecat, han abandonat la sala i han emès un comunicatde protesta.

»’Quan el comte duc d’Olivares va trobar-se al mateix temps amb l’aixecament dels catalans –que, per cert, celebren sempre les seves festes anomenades nacionals per derrotes — i els portuguesos, es va prendre una decisió: deixar els portuguesos i quedar-nos amb els catalans’, ha dit Peces-Barba, que s’ha demanat: ‘Què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i deixat marxar els catalans? Potser ens hauria anat millor’».

A l’entrada d’aquest intel·lectual a la Viquipèdia, actualitzada avui mateix, s’explica sobre aquest succés que el graciosíssim home de lleis madrileny va replicar a la plantada dels advocats catalans dient: “Deixeu que se’n vagin els que se n’hagin d’anar”, i que més tard va afirmar que tot plegat es tractava d’una simple broma. Unes hores després es veu que, en una entrevista radiofònica a la Cadena SER, va disculpar-se, però afegint tot seguit que els catalans “hauríeu de fer-vos mirar el sentit de l’humor” i va recomanar-nos “no ser tan susceptibles”, dirigint-se a l’entrevistadora, Gemma Nierga, periodista catalana.

S’entén que se sentissin ofesos, els representants a Cadis de l’advocacia catalana, i van tenir una reacció plausible. Però encara seria millor que prenguessin bona nota de la facècia, de cara al futur. Ells més que ningú haurien de saber quina mena de cuques, amb togues i perruques arnades, pul·luluen per l’advocacia castanyola…

Ara bé, sobre el dilema que es planteja retroactivament el presumpte doctor en lleis Peces-Barba (d’adscripció socialista, per si algú ho desconeixia), dues coses: un home acostumat com ell a la interpretació i al matís, ja hauria de saber que a Catalunya no celebrem cap derrota (ell i els que l’acompanyen: fixeu-vos en els dos venerables avis de la seva esquerra, al vídeo, com li riuen l’acudit), sinó que commemorem la de l’11 de Setembre, que per molt que li cogui és la nostra Diada Nacional, i ho fem precisament per no oblidar qui ens va derrotar, com va fer-ho i quins rèdits polítics i econòmics n’han tret les forces victorioses i els seus descendents, entre els quals ell es compta, no cal dir-ho.

En segon lloc, una cosa és segura: a ells, als vivillos que viuen invariablement de victòries militars, no sé com els hi hauria anat, si haguessin “deixat” Catalunya i s’haguessin “quedat” Portugal (observeu que no parla pas de productes d’un supermercat, sinó de dos països sobirans), però allò que és segur és que a Catalunya sí que li hauria anat millor, si els castellans no haguessin decidit “quedar-se-la”…, so cretí!!

Decididament, no hi ha qui els aguanti, i no és pas estrany que les enquestes diguin que cada dia hi ha més catalans disposats a plantar-los, com van fer ahir els nostres advocats (per alguna cosa es comença). Però, com que la cabra té tendència a tirar cap a la muntanya, davant d’aquest ascens de la intenció de vot sobiranista Peces-Barba diu, amb tota la seva patxorra d’imperialista constitucional, que ara “ho solucionaran” sense necessitat de recórrer al bombardeig intermitent sobre Barcelona des del maleït castell de Montjuïc (el qual, per si de cas, l’Estat es nega a desmilitaritzar-lo definitivament i donar-lo a la ciutat perquè en faci millor ús).

Conclusió: no sé si és l’adn o un granet que els hi creix per la part de dins del cervell, que els fa rumiar (com els camells) d’aquesta maníaca manera, però està més que clar que aquesta gent no canviaran mai. I per tant, que hem de fotre el camp del seu costat, i ràpid, si volem “solucionar” a favor nostre, per variar, aquest problema… antropològic amb els nostres veïns de ponent.

Els nostres polítics, mentrestant, veiem que es van preparant per concórrer a les eleccions espanyoles del 20 de novembre. No sé amb quins arguments provaran de convèncê’ns que els donem suport, francament. Què hi volen anar a fer? ¿A “plantar cara” als castellans en el seu Congrés, quan cada dos per tres aquests ens demostren que amb la cara que tenen podrien parar un tren exprés? Estarem atents a les tàctiques i estratègies dels partits catalans, mentre el temps passa de pressa i la gana d’aquells caimans de secà, en comptes de minvar, no para de créixer…

___________________________________

[Imatge de l’entradeta: el bombardeig de Barcelona pel general Prim, segons una illustració de l’època. “Sense embuts, a imatge d’Espartero, Prim bombardeja Barcelona… 11,6 bombes de Prim per cadascuna d’Espartero”. Font: jordipllibres.wordpress.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 28 d'octubre de 2011 per mininu

Ses Illes i ses Lleis

Deixa un comentari

(mala) Notícia del Diari de Balears (dBalears.cat):

El Parlament demana que no calgui saber català a la Sanitat

Amb els únics vots del PP i el rebuig de l’oposició (PSIB i PSM),
el Parlament aprovà ahir una iniciativa dels populars que demana al
Govern la modificació de la normativa actual per tal que el català deixi
de ser un requisit per accedir a fer feina en el sistema sanitari
públic de les Illes i passi a ser un mèrit.

En la Comissió de Sanitat del Parlament,
la diputada popular Catalina Palau defensà que el requisit del català
és un obstacle a l’hora de cobrir les necessitats sanitàries de les
Illes, sobretot a determinats centres de Menorca, Eivissa i Formentera.

També indicà que cal recuperar el “sentit comú” entorn de la llengua, acabar amb els “disbarats”
i no seguir amb “imposicions anòmales”. Conclogué la defensa del
bilingüisme assegurant que “al pacient no li interessa en quin idioma se
li dirigeix un professional de la sanitat”.

Tanmateix, Vicenç Thomàs,
exconseller de Salut, li replicà que la moció del PP “està plena de
falsedats”. Segons Thomàs, el decret de català signat sota el seu govern
“no impedeix a ningú optar a una plaça i tampoc no pareix que els professionals
hagin deixat de presentar-se a les oposicions pel català”. Thomàs afegí
que tampoc no li consta que “en dos anys i mig hagi partit cap metge
per aquest motiu”.

El diputat menorquí Nel Martí,
del grup PSM-IV-ExM, també votà en contra de la moció del PP, tot
assegurant que “la defensa de la llengua pròpia ha de ser una
prioritat”.

Així mateix, la parlamentària Esperança Marí,
de la coalició Pacte per Eivissa, va assegurar que “treure el requisit
del català empitjorarà la sanitat, en comptes de millorar-la”. Marí va
titllar de “fal·laç” el posicionament del PP, ja que, segons les seves
dades, “enguany hi havia un concurs de 2.000 places i s’hi han presentat
més de 13.000 metges i metgesses”. La majoria del PP a la Comissió de
Salut (9 membres per 5 de l’oposició) fa que el Parlament insti el Govern a modificar la norma.



«…la diputada popular Catalina Palau defensà que el requisit del català
és un obstacle a l’hora de cobrir les necessitats sanitàries de les
Illes»

Anotem aquest nou inconvenient que presenta l’existència a la terra (tant se val que sigui el racó de la terra on va néixer històricament de manera natural) de l’idioma català: la llista de noses és tan llarga, són tantes les circumstàncies on molesta i tantíssima la gent a qui molesta, que els lingüicides professionals (tots ells castellanoparlants, curiosament) que no es cansen d’enumerar-los s’estan carregant de raons per liquidar el ditxós idioma d’una vegada i per sempre…

«També indicà que cal recuperar el “sentit comú” entorn de la llengua, acabar amb els “disbarats“
i no seguir amb “imposicions anòmales”»

Això mateix: s’ha de posar fi a aquest disbarat de permetre durant tant de temps la imposició anòmala del català a les Illes, imposar-hi definitivament la llengua normal i recuperar les Illes per al monolingüisme castellà, com dicta el sentit comú.

«Conclogué la defensa del
bilingüisme assegurant que “al pacient no li interessa en quin idioma se
li dirigeix un professional de la sanitat”»

No interessa de quin color és el gat, mentre el gat caci ratolins, sí, és clar…, però ja procuraran, aquesta colla de desnaturalitzats, que tots els gats acabin caçant els seus ratolins fent servir exclusivament la llengua espanyola, la llengua superior, la llengua de la cultura i de la ciència, la llengua més bella de les llengües que es fan i es desfan: la llengua espanyola, que és tant l’òstia que s’imposa ella sola.

__________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Min]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 23 de setembre de 2011 per mininu

Ho volen ajustat a llei…, a la seva llei

Deixa un comentari

Espanya està muntada sobre
“l’èxit” d’una agressió militar (en successives edicions, per no dir
sense solució de continuïtat), sobretot contra Catalunya… ¿De quina puta legalitat parlen, doncs,
i de quin “sentido común”, aquests tocacollons de l’Asociación por la
Intolerancia, els de Convivencia Cínica Catalana, els Ciudadaldeanos, el
Partido Populachero i tota aquesta púrria?!

I sí, ja que treuen el tema: són bois, i a més estan completament embogits, aquests falangistes del Miniimperi espanyol del segle XXI!



I també és veritat, com diu el company del FB que m’ha donat a conèixer l’última genialitat d’aquesta genteta tan creativa, que els catalans no tenim ningú que ens en defensi (amb una defensa efectiva, i no pas ximplement assegurant-nos que, aquesta vegada sí, els hi “plantaran cara”, que seran “decisius a Madrid”, aquesta vegada sí, i cridant els ciutadans catalans en general i els mestres en particular a la “insubmissió” i a la manifestació pública del cabreig acumulat. No són governants? Doncs que governin, i amb un parell de pebrots! ¿O era per a una altra cosa que es van presentar a les eleccions i van guanyar-les “amb il·lusió” i “amb satisfacció”?):

«No
era la UFA de l’alemanya nazi que passava vídeos com aquest, tractant
els jueus de rates, per exemple? No és denunciable, això? On hem
d’arribar per defensar-nos d’aquestes humiliacions, quan ni les
institucions ni la justícia ho fan? Què ens queda?, la resignació i la
impotència? Avui tinc un mal dia…!»

Quico Romeu
___________________________________

[Il.lustració de l’entradeta: JAP, a El Punt Avui del 31/8/2011]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 8 de setembre de 2011 per mininu

Com fer quadrar un cercle viciós

Deixa un comentari

Com fer quadrar un cercle viciós: “La llengua catalana no serveix per a…

–l’esport
–la informàtica
–el rock’n’roll…”

1r step: Domineu militarment, amb qualsevol pretext (l’excusa d’una successió hereditària monàrquica pot anar de meravella) el país que vulgueu annexionar-vos, a tots els efectes.
2n step: Imposeu la vostra llengua (sobretot, molt important, a través de l’escola, i amb l’administració de justícia) sense pressa però sense pausa, i aprofiteu la primera oportunitat per prohibir l’ús de la seva.
3r step: Els natius del país perdran paulatinament però sense parar el costum i la facilitat de fer servir la llengua pròpia, que progressivament se’ls hi farà estranya al mateix temps que es familiaritzen cada cop més amb la vostra.
4t step: Arribats a aquest punt, serà el moment de “demostrar-los” que la seva llengua “no serveix per a…” (l’esport, la informàtica, el rock’n’roll, la física quàntica o nuclear, el cinema, etc), ja que es tracta d’una llengua “rara, difícil i limitada”, i per tant prescindible. Per reforçar la impressió o el “convenciment” que això és així, convertiu la seva llengua en dialecte o els seus dialectes en llengües, segons el cas i el moment, prescindint olímpicament del criteri científic dels lingüistes: en política, perquè una cosa sigui veritat només cal dir-la a tot volum i repetidament.
5è step: Un cop assolit aquest nivell, no permeteu de cap manera que els nadius recuperin la llengua oriünda (molta atenció a evitar, sobretot, que ho facin a través de la immersió lingüística a l’escola, que és un mètode molt efectiu i per tant molt perillós, i a més avalat per la comunitat científica), ja que, no ho oblidéssiu pas, el vostre país és aquell territori on es parla la vostra llengua, i la vostra llengua té tot el dret (que ja haureu procurat, atenció, que sigui constitucional!) a ser, en el vostre país, la llengua preferent (mentre no arribi el moment de ser l’única) en tots els àmbits socials i vehicular en l’ensenyament.

Annex: ¿Recordeu aquell vídeo dels bombers catalans fent una torre independentista a Nova York, mentre eren esbroncats per espanyols de bé? Doncs observeu aquest segon vídeo, no menys il·lustratiu i pedagògic: els mateixos bombers rectifiquen una seva actuació també separatista i, a mig cantar el seu rancorós himne “nacional”, un d’ells va i accepta posar davant del grup la bandera nacional espanyola, pressionats pels xiulets i els crits dels bombers espanyols presents. Tingueu-ho present: un cop escampada la “xenofòbia inversa”, la ràbia dels vostres súbdits envers els oriünds que s’atreveixin a aixecar el cap es convertirà en un factor de coacció suplementària molt i molt important.

__________________________________

[Imatge de l’entradeta: bayatsblogspot.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 6 de setembre de 2011 per mininu

Demà, A-10

Deixa un comentari

Demà, dia 10 d’abril del 2011, pot ser el primer dia del nostre demà, el dia que podem començar a tenir el futur a les nostres mans.
Les consultes democràtiques per la sobirania de Catalunya estan a punt de fer el cim: demà diumenge arriben a la capital per la porta gran, i Barcelona hi dirà la seva. Fins ara ja ho han fet anticipadament –i amb un notable percentatge de participació– molts ciutadans del cap i casal, i entre ells dos dels presidents de la Generalitat: l’actual, Artur Mas, votant “a títol individual” –com havia de ser–, i el president estat Jordi Pujol, fent-ho al seu torn l’endemà, en un significatiu gest d’alta càrrega política que completava el que havia fet poc abans amb la seva destacada conferència [*] a la UPF davant un nombrós públic i una grandiosa audiència, dins i fora del país [**].
Ara és l’hora, catalans de Barcelona!

[*]  vid “Pujol redimeix l’inedependentisme”, de Jordi Cabré; “Una visió d’Espanya”, de Germà Capdevila; “Ara sí, president!”, de Vicent Sanchis, i “Mai és tard si s’arriba d’hora”, de Sergi Sol i Bros, articles d’opinió breus i tots ells imperdibles.

[**] vid “Ens combaten? És que fem por?”, de Salvador Cardús i Ros.

_______________________________________

La jornada històrica d’aquest diumenge 10 d’abril tindrà lloc a continuació d’una altra no menys històrica, en la qual l’esport i el país (que al País Català han anat sempre de costat: ciutadania i civilitat) s’han tornat a retrobar, i de quina manera!: amb un partit memorable de rugbi a 15 entre la USAP de Perpinyà i el Toló, per disputar-se el pas a semifinals de la Heineken Cup, això és, la Copa d’Europa. Ha guanyat l’equip de Perpinyà, però ha guanyat també el país, que s’ha retrobat a les grades de l’estadi olímpic Lluís Companys i per tota la ciutat de Barcelona. A la llotja, al costat del president de la USAP, Paul Goze, hi havia el president Pujol i la seva dona, i també el conseller Felip Puig, celebrant els assajos com un perpinyanès més.
Aquesta és la crònica que n’ha fet VilaWeb:

L’equip perpinyanès s’imposa a l’estadi Lluís
Companys al Toló i es classifica per a la semifinal de la Copa d’Europa
mercès a una gran segona part

La gentada que omplia avui l’Estadi Lluís Companys de Barcelona ha viscut un dia històric del rugbi català. La USAP de Perpinyà s’ha classificat, per segona vegada a la història, per a la semifinal de la Copa d’Europa, després de vèncer el Toló
occità per 29 a 25, en un partit molt equilibrat que l’equip
perpinyanès ha resolt mercès a una gran segona part. S’ha complert
l’expectativa que havia generat el partit, enorme (mai no hi havia
hagut tanta gent en uns quarts de final de la Heineken Cup) i mai vista al Principat per a un partit de rugbi.

En
les dècades de 1920 i 1930, l’època d’or del rugbi a casa nostra, els
partits de la selecció catalana al mateix estadi van arribar a
congregar quinze mil aficionats. Després de la guerra de 1936-1939,
aquest centenari esport va viure una important davallada, que l’ha
mantingut lluny de l’atenció pública i mediàtica. Però no ha
desaparegut, com ho demostren les desenes de clubs que al Principat continuen mantenint equips en totes les categories. Els èxits recents de la USAP, que va guanyar fa dos anys la lliga Top 14 després de mig segle i que l’any passat va quedar subcampiona, han ajudat a fer créixer l’afició també al sud.

Com també hi ajuda aquest primer partit oficial de l’equip perpinyanès a Barcelona, amb totes les entrades venudes en un sol mes. Es calcula que uns trenta mil nord-catalans
es desplaçaran fins a Barcelona per donar suport al seu equip, que
només ha passat una vegada els quarts de final de la Copa d’Europa,
l’any 2003. Va arribar fins a la final, però la va perdre amb el Tolosa.

Agermanament amb el Barça

Amb la magnífica temporada de 2009, el president Paul Goze va manifestar que la USAP volia ser l’equip de tot Catalunya, i no sols del nord. En aquesta línia s’emmarca l’acord d’agermanament entre el club perpinyanès i el FC Barcelona,
signat el 17 de gener passat a Barcelona, pel qual el Barça es
compromet a fer conèixer el rugbi i el club nord-català al Principat. El
primer fruit d’aquest compromís ha estat la col·laboració activa del
club de Sandro Rosell en aquest primer partit oficial de la USAP a
Barcelona.

Focus de catalanitat

La USAP, en concret, i el rugbi, en general, han estat i són factors
de catalanitat a Catalunya Nord. L’ús del català és habitual en la
institució i també entre els seguidors. A l’estadi municipal Aimé Giral,
la retolació ja fa anys que és bilingüe i pels altaveus sonen a cada
partit tant ‘L’estaca‘ de Lluís Llach, himne oficiós del club, com ‘Els hi fotrem‘ del desaparegut cantant Jordi Barre,
cada vegada que hi ha una marca de l’equip. Des de l’agost de 2010, a
més, una desena de jugadors, directius i personal de la USAP fa classes
de català, emmarcades en un conveni de col·laboració amb Òmnium Catalunya Nord.

En matèria d’ensenyament, el 30 de març passat la USAP va signar
el primer conveni amb centres educatius d’immersió lingüística de
Catalunya Nord, l’escola Arrels i el Col·legi Comte Guifrè de Perpinyà,
per editar material pedagògic en català relacionat amb el rugbi. Per
Goze, ‘el conveni s’inscriu en la voluntat de la USAP d’ampliar
col·laboracions en el món de la catalanitat’.

_______________________________________

Ítem +:

La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes
vol aprofitar el partit de quarts de final de la Copa d’Europa a
Barcelona entre la USAP i el Toló per donar a conèixer la lluita que
porta a terme la Federació Catalana de Rugby per a tornar a ser membre de la Federació Internacional de Rugbi Amateur
(FIRA), de la qual va ser una de les fundadores el 1934. Sols arran
d’un decret franquista de l’any 1941 en va deixar de ser membre, cosa
que la federació catalana ha denunciat aquests últims anys a la justícia francesa (la FIRA té la seu a París), sense èxit.
_________

[Foto de l’entradeta: Martí Crespo]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 9 d'abril de 2011 per mininu

No passaran!, van dir ells

Deixa un comentari
“¡NO PASARÁN! MADRID SERÁ LA TUMBA DEL FASCISMO”

Nou documental informatiu per a la reflexió, a l’espai Sense ficció de TVC, aquesta vegada sobre la vida i pensament del Dr Moisès Broggi, elaborat amb una gran delicadesa per Marta Batlle i desenvolupat seguint el ritme pausat de les explicacions autobiogràfiques del centenari i llorejat cirurgià català. Enmig d’aquestes notes es desprenen de la narració, com perlejant-la, les meditacions del doctor Broggi sobre el dilatat exercici de la seva professió i sobre la professió mateixa i la seva dimensió ètica; sobre la seva vida, la família, l’amor, la mort, Déu…; sobre la vida col·lectiva dels catalans, l’atzarosa i dura experiència de la història de Catalunya els últims cent anys.
“No passaran!”, deia la pancarta penjada als carrers de Madrid, i mentre el Dr Broggi va desgranant els records de la seva experiència en la guerra de 1936-39, el vídeo ensenya un mapa de la Península en el qual el feixisme penetra com un ganivet en la mantega. Allò no era pas una guerra entre dos exèrcits, sinó entre un exèrcit disciplinat i ben armat i unes milícies amb prou feines organitzades i preparades per parar el cop. Aquí el senyor Moisès rememora la increïble aportació dels voluntaris internacionals, i recorda haver vist com tota una columna de “l’arrogant guàrdia mora” topava, amb gran sorpresa seva, amb una columna ‘regular’ de l’exèrcit republicà dirigida “per un anglès amb bastó de comandament” i com en fugia ‘despavorida‘… Mentre va enfilant històries, personals i col·lectives, el doctor emfasitza un parell de cops, amb un astorament tanmateix discret, la violència de l’exèrcit agressor, la seva duresa desmesurada envers els vençuts, durant la guerra i després.
Mentre l’escolto, em pregunto com és que hi ha lliçons que els costi tant d’aprendre a les esquerres, o a algunes esquerres. “Com més llibertat hi ha, més ordre hi ha d’haver”, precisament per preservar la llibertat, evitant-nos de caure en el caos. S’entén, això, companys?

En un moment de l’entrevista, el doctor Broggi diu que potser ens caldria confiar en un govern mundial regulador -de la demografia, entre altres coses-, i que defensés així mateix la natura. Immediatament penso en la idea kantiana del “govern cosmopolita” que ens hauria de preservar per sempre més dels conflictes bèl·lics, i de la qual seria un pàl·lid reflex, si es vol considerar així, la creació a mitjan segle XX de les Nacions Unides, i encara després d’una terrorífica guerra explícita de cinc anys (vuit, comptant-hi el cruel i amargant aperitiu franquista) i abans d’una llarga guerra implícita de terror nuclear, encara avui no apagada del tot…
Precisament va ser parlant sobre el seu paper en la fundació de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), que rebria el premi Nobel de la Pau el 1985, que vam veure el doctor Broggi amb una expressió més alegre, de legítim orgull. Es veu clarament que la possibilitat d’una catàstrofe nuclear era tothora present en el seu pensament. La ciència és bona, reflexionava, però depèn de com s’utilitzi, naturalment: “cap al bé o cap al mal”. La ciència, sí, com la tècnica, com l’economia…, que un dia va traspassar la barrera i es va convertir en Poder Econòmic, fora del marc del poder polític democràtic i per sobre d’aquest. La història del segle XX és una descripció viva (i amb tots els colors de la mort) del que és capaç de fer, aquest cavall desbocat, dels nivells de violència i d’absurditat a què pot arribar i arrossegar-nos-hi.
El doctor Broggi s’admira de l’evolució que ha tingut la consideració social/legal de les drogues en la nostra societat. En ser il·legal, la droga esdevé cara i tòxica (i en canvi les més pernicioses, tabac i alcohol, són permeses, puntualitza): d’aquesta manera, els reguladors, els repressors de la droga, allò que aconsegueixen és beneficiar directament el negoci de les màfies. No és pas res que no sapiguem (exactament el mateix es podria dir de la prostitució, que segueix la mateixa lògica absurda), però sortit de la boca d’un personatge savi i longeu com el doctor Broggi sembla que hauria de ser escoltat amb un cert respecte, si no amb reverència…, i tingut en consideració.
En aquest món, tanmateix, tots els valors són efímers. L’única certesa, deia Ortega y Gasset, és la incertesa. I Déu? Un personatge potser no, però aquest món no es pot concebre sense un principi universal que el regeixi. (Costa imaginar-lo sense, sí, encara que de vegades -i disculpeu-me l’astracanada- un no pugui evitar tampoc de demanar-se a quina tómbola ha pogut treure’s el carnet de conduir).

[“Dr Moisès Broggi: Ciència ètica”, a TVC]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 11 de març de 2011 per mininu

Visc(a) Espanya: endavant com els crancs!

Deixa un comentari

«Arribats en aquest punt, el lector preguntarà, potser: què fou el regionalisme? El regionalisme fou una directiva política que es produí inexorablement pel record amarg deixat en l’opinió pública per l’actuació de les dues forces extremes que en els decennis immediats havien literalment arrasat el país. La gairebé totalitat de l’opinió pública havia deixat de compte el federalisme degenerat en cantonalisme que havia destruït el moviment d’esquerra i el carlisme, totalment esgotat pel resultat de la darrera -en definitiva, la quarta- guerra civil. La gent demanava una altra cosa i, quan pensava en el procés polític del segle que s’anava lentament acabant, li semblava veure visions -li semblava impossible que s’hagués pogut produir. El regionalisme fou inicialment la conseqüència del malson deixat pel segle que s’anava extingint.
»En els últims segles, a Catalunya, sempre s’havien produït brots particularistes, senyals autòctons. El fet és tan visible en els segles dels Àustries com després de la imposició -perduda la guerra- del Decret de Nova Planta de Govern, per Felip V. Foren brots petits, generalment personals, sovint esmorteïts, però reals i autèntics. En els dos primers terços del segle XIX sovintejaren molt més. Començà a circular la paraula “provincialisme”. Amb aquesta paraula hom tractà de fer entendre la transcendència política d’aquestes manifestacions, que foren naturalment molt vagues, però que amb el comú denominador de la paraula foren una mica més intel·ligibles. A conseqüència de la considerable batalla (que omple tot el segle) donada per Catalunya a favor del proteccionisme econòmic, lluita que es troba en l’origen de l’anomenada Renaixença, de la Renaixença literària, de la curiositat històrica, de la personalització social en tots els aspectes, els brots a què al·ludíem esdevingueren una necessitat i anaren agafant una forma política pueril, discretíssima, però cada vegada més catalana. És a dir, s’inicià el desgel de la castellanització, que havia durat segles. La crítica de la castellanització la produeixen els proteccionismes de l’economia. És una crítica dura però convincent, que posa de manifest l’extrem d’abjecció i d’ignorància a què arribà la direcció político-econòmica de la Península. Els intel·lectuals reforcen la situació fent arribar a espais diferents de la industrialització aquella crítica. Les aparatoses, hiperbòliques baluernes de l’unitarisme castellà -que ni tan sols són castellanes, sinó copiades del francès-, cauen una darrera l’altra en l’esperit de la gent. En una paraula: les primeres manifestacions del primer i en definitiva informulat catalanisme foren anomenades provincialisme.
»(…) Per altra part, hom travessà una etapa de la lluita política (la que va de la revolució de setembre a la restauració de Cánovas) d’una gravetat acusadíssima. En una paraula: es crearen les condicions objectives per a deixar de banda, per caduc i inoperant, el provincialisme. I llavors el catalanisme espontani i proliferant adoptà una altra fórmula política, i aquesta fórmula fou anomenada regionalisme. Amb aquesta paraula -que Prat [de la Riba] trobà, com ja hem dit- es tractà de donar a entendre l’existència d’un catalanisme més esvelt, més formulat, més documentat, molt menys convencional i discret. L’entrada en el regionalisme és en definitiva el cop de gràcia del procés de castellanització multisecular però superficial i ineficient».

Aquest fragment de la sèrie Homenots de Josep Pla dedicat a El senyor Prat de la Riba (1870-1917), mostra ben a la clara un parell de coses. La primera és que Catalunya fa anys i panys que té davant seu una paret contra la qual hi han picat de cap les successives generacions de catalans fins al dia d’avui; i la segona, i consegüent, és que ens trobem en una situació en molts aspectes calcada de la que descriu Pla en aquestes ratlles.

En una banda de paret, les “aparatoses, hiperbòliques baluernes de
l’unitarisme castellà” continuen dempeus, fent la punyeta i atentes a
impedir, amb el seu immobilisme reconsagrat, qualsevol progrés
“excessiu” -és a dir, qualsevol progrés- del catalanisme, del país
català com a tal país. Només s’ha d’estar una mica atent a les notícies
de qualsevol dia de l’any per comprovar-ho. Entre els últims moviments
immobilistes podríem enumerar les maniobres de la ministra Salgado amb
les caixes catalanes; el tracte vil, deslleial i humiliant de Rodríguez
Zapatero arran de la visita de vassallatge del president Mas a Madrid a
demanar sisplau que el Govern de Catalunya es pugui endeutar una mica
més (!), i les agres i estúpides reaccions dels Governs regionals de la
senyoreta Pepis; les allargues que donen a les obres públiques estatals
en territori català (menció especial a la “carretera de la Vergonya”,
que s’està cobrant en accidents mortals la manifesta desídia del
ministeri “responsable” de les obres); la inaudita sordesa d’AENA al
clam gironí per les tarifes de l’aeroport de Vilobí, com a resultat de
la qual Ryanair acaba d’emigrar parcialment, per segona vegada en pocs
mesos, cap a l’aeroport del Prat (fent el joc així a l’obscur propòsit
dels dirigents estatals de consagrar-lo com a aeroport de segona fila i
de deixar el de Barajas com a únic centre de l’espai aeri espanyol);
la insòlita miopia centrepeninsular davant la imperiosa necessitat del corredor ferroviari
per la costa mediterrània, i l’obcecació parella amb el model radial (i ruïnós)
per al tren de gran velocitat… I en definitiva, vivint del cuento perifèric mentre a la macrocefàlia madrilenya impera el vell caciquisme, ara amb vestits d’Armani liberals, que es podria resumir en la frase, també mencionada per Pla, que s’atribueix al ministre de la Governació del temps de Cánovas, Romero Robledo: “Para los amigos, el favor; para los enemigos, basta con la ley”.
Però això només en el pla econòmic, perquè
en el polític les alegries i les irresponsabilitats també ens arriben
de dues en dues. L’última d’elles és la negativa a la llei de consultes
populars presentada pel Parlament de Catalunya, mentre a Madrid no mouen ni un
dit per impedir que aquell obsès que presideix la Generalitat valenciana
impedeixi, a còpia de multes milionàries, la lliure circulació de les emissions televisives i la recepció de TVC al País
Valencià; o que TVE impedeixi per norma l’ús de l’expressió (“ahistòrica”, segons el cretí que la va denunciar) “corona
catalano-aragonesa” en els centres informatius de Catalunya, País
Valencià i Illes Balears… A veure amb quina nova repressió ens
obsequiaran demà, demà-passat, dilluns que ve, dimarts…
Ara bé, en aquesta banda de paret, les coses, tot i estar atrapades en la mateixa inveterada teranyina centralista, es mouen. Del regionalisme del tombant de segle hem passat, després d’anys de la mesella política del peix al cove, al cansament i a l’emprenyamenta generalitzats, i darrera seu està creixent una massa crítica independentista cada dia que passa més gran i més convençuda que ja n’hi ha prou, d’aquest color, i que aquesta farsa ja no hi ha qui l’aguanti. I encara més: en termes econòmics, va obrint-se pas la idea que si no posem fi a aquesta comèdia secular, la comèdia se’ns empassarà (empresaris i treballadors, tots plegats) i no serem ningú mai més. O som un país, amb totes les conseqüències, o no serem res de res.
«Algú podia preveure la sensació d’estafa històrica a l’hora de valorar
la democràcia espanyola actual?», es preguntava l’historiador Xavier Díez en un altre interessant article seu (“Contra la transició”) al diari d’avui. «Algú tenia la capacitat profètica
d’assenyalar que l’anhelada sortida del franquisme comportaria una
profunda decepció en què persistirien els dèficits democràtics, el
subdesenvolupament social, la conservació de privilegis de la camarilla
empresarial hispànica i el més ranci nacionalisme?».
Estem fotuts, però ens trobem de ple en un procés (irreversible per pura lògica) de canvi: estem prenent consciència a marxes forçades de la magnitud de l’estafa. Un cop descoberta l’estafa i desemmascarats els estafadors, el següent pas ha de ser treure’ns-els de sobre com més aviat millor. Sobretot si, com està més que clar, ens hi juguem no solament la cartera, sinó la pròpia supervivència.

ps: Cánovas del Castillo (conegut a Catalunya com “El Monstruo”), va aconseguir, amb la seva política repressora dels qui somiaven una Cuba lliure, que el nacionalisme cubà creixés imparablement, fins a desembocar en la independència de l’illa.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 18 de febrer de 2011 per mininu

Un altre programa electoral és possible

Deixa un comentari

De cara a les pròximes eleccions del 28-N, el nostre Partit proposa el següent

Programa de 10 punts:

1.– Reforma de la llei hereditària: tothom, homes i dones, tindrà dret a heretar, indiscriminadament, pel sol fet d’haver nascut com a ciutadans del nostre país.

2.— Tothom tindrà dret a la propietat, i a acumular tants béns com pugui i/o desitgi; però la durada de la propietat no superarà la de la vida del propietari, després de la qual aquella passarà a formar part del llegat comú, heretable per tots els ciutadans de les generacions noves en arribar a la majoria d’edat.

3.– Programa econòmic: com a resultat del segon punt, l’Erari públic disposarà, en règim de fideïcomís, d’una quantitat de recursos permanent, redistribuïble. La redistribució garantirà, d’una banda, la igualtat d’oportunitats de tots els joves [vegeu vídeo de referència, a peu de plana]; i de l’altra, la circulació de capitals i per tant la reactivació permanent del comerç i la indústria. D’altra banda, atesa la previsible i suficient abundància de recursos a distribuir, en contrapartida l’Administració es podrà permetre el luxe de posar com a condició sine qua non per a l’obertura de qualsevol negoci que aquest compleixi estrictament els protocols de preservació del medi ambient, i farà tancar aquells que contaminin. De la mateixa manera, no serà permissiva amb cap establiment o negoci que no disposi de l’adequada accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda.

4.– Com a conseqüència també del segon punt, els impostos dels ciutadans seran gradualment substituïts per un únic impost: l’herència (els béns heretables, mobles o immobles) dels ciutadans que traspassin. Dit d’una altra manera: les persones no pagaran en vida cap impost que gravi la seva activitat econòmica (tant si són treballadors assalariats com empresaris), i podran dedicar els capitals fruit del seu treball a reinvertir-los en les pròpies empreses, negocis, estudis o en allò que vulguin, sense més límit que els que s’imposin a si mateixes. (No estem d’acord amb un sistema impositiu que castigui –com fa el sistema vigent– els esforços dels treballadors i empresaris, de la gent emprenedora. No veiem cap motiu pel qual els qui més tenen hagin de pagar més: d’això ja se n’encarregarà la natura). En canvi, moralment tothom tindrà la certesa de contribuir, quan cessi la seva activitat pel propi traspàs físic (pòstumament, doncs), a l’estabilitat de la societat, i alhora podrà comptar amb la seguretat que els fills no quedaran mai desemparats i que tindran garantit el seu futur, si saben utilitzar els mitjans que rebran dels recursos públics.

5.– El Municipi on les persones estan empadronades passarà a ser dipositari de les herències d’aquestes. Aquesta previsió afavorirà la comunitat més pròxima a la persona traspassada i afavorirà també, indirectament, el reequilibri territorial (i com a conseqüència a la llarga, la disminució de la immigració forçada per motius econòmics). Un altre efecte, no pas poc important, és que les persones estrangeres o immigrades seran sempre ben rebudes en qualsevol comunitat; només caldrà que no siguin oneroses socialment.

6.– Programa social: el sistema de pensions no es basarà en el capital acumulat per l’Estat (entenent que el Municipi en forma part), sinó en l’estalvi particular. (Consegüentment, es reactivarà i es mantindrà sempre solvent el sistema de caixes d’estalvis). Tanmateix, les persones amb alguna discapacitat física tindran accés als serveis assistencials d’acord amb llur discapacitat, i ningú quedarà desassistit (ja que quedarà garantit igualment el funcionament de la xarxa d’hospitals públics i la resta d’institucions assistencials). Per la mateixa raó, tots els discapacitats tindran accés al mercat de treball (perquè serà necessàriament més flexible) d’acord amb les seves capacitats físiques i psíquiques personals.

7.– Programa educatiu: l’educació serà obligatòria i universal, i els nens hauran de ser conscients que els caldrà arribar a la majoria d’edat amb un expedient escolar suficient, que els faci mereixedors del dipòsit públic per entrar al mercat laboral o continuar amb els estudis superiors, la recerca científica, etc. Aquest programa farà innecessari, per tant, l’humiliant sistema de beques.

8.– Programa de la majoria d’edat: els joves hauran de ser conscients, al seu torn, de l’oportunitat que els oferirà la societat, quan ells compleixin l’edat d’emancipar-se de la família (si volen emancipar-se’n), de l’etapa vital que tindran davant seu, i de la utilitat dels seus esforços al llarg de la vida. Com més s’esforcin més alta serà la seva realització personal, però també la seva productivitat social, que d’altra banda serà una manera d’agrair (com més s’hagin enriquit, més) als avantpassats els esforços fets en el seu moment, gràcies als quals ells mateixos, els joves, hauran tingut l’oportunitat d’encetar la pròpia vida adulta i de viure-la sense més preocupacions que les necessàries. D’altra banda, els fills tindran una opció preferent a adquirir aquells béns del patrimoni familiar que els interessi conservar, per raons sentimentals o de la mena que sigui.

9.– Erari públic estatal: es fornirà dels excedents dels fons de nivell municipal. Els diners aniran “de baix a dalt”, en la proporció que calgui perquè l’Estat pugui mantenir en un grau òptim de funcionament les grans estructures i infraestructures: trens, carreteres, ports, aeroports, transport públic, universitats, fonts d’energia, línies elèctriques, etc. Aquesta previsió haurà de conciliar finalment la concepció social de l’Estat, com a fornidor dels serveis socials indispensables, i la concepció liberal, de reduir l’Estat a la mínima expressió i permetre alhora la màxima iniciativa privada.

10.— Relacions internacionals: com que les relacions –socials, polítiques i diplomàtiques– entre els pobles estan marcades per les condicions econòmiques, si els pobles poden desenvolupar-se segons les seves capacitats productives (que amb la universalització de l’herència no tindran traves), cada societat serà autosuficient, i per tant els països no tindran cap necessitat de conquerir els pobles del costat i viure a expenses seves. S’acabarà el vampirisme i el parasitisme, que són font de malestar i de continus conflictes socials i polítics (entre ells, els lingüístics), i cada comunitat nacional que ho desitgi (com és el cas de Catalunya) es podrà constituir en Estat, sense l’oposició (per motius espuris) de cap altra nació; ans al contrari: amb l’acceptació immediata de la resta de nacions. La conseqüència d’això serà la pau.

Són les 00:00 del dissabte 27 de novembre del 2010: comença la jornada de reflexió. Reflexionem, doncs.

Bé, fins aquí el programa electoral, desplegat succintament, del nostre hipotètic Partit. A alguns dels nostres lectors aquesta proposta els semblarà irrealitzable, i segurament ho és; i en tot cas, per a aquesta contesa electoral ja hem fet salat. De manera que, benvolguts conciutadans, haureu de triar la que us sembli millor entre les propostes més possibilistes dels partits reals que es presenten realment a les eleccions de demà diumenge, dia 28, tots ells disposats a sortir-ne vencedors i, un cop guanyades les eleccions i format el nou govern, a encetar la nova legislatura amb empenta i entusiasme, decidits a canviar cosetes i més cosetes perquè al capdavall res no canviï.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 27 de novembre de 2010 per mininu

Treballem per les persones, treballem pels pobles…

Deixa un comentari
Mai he pogut entendre que des de l’esquerra algú pugui defensar els drets individuals de les persones, enfront de les injustícies a les quals estan exposades o de les quals són víctimes des del poder polític i/o econòmic, i que al mateix temps aquest algú s’inhibeixi de defensar els drets col·lectius d’aquestes mateixes persones, és a dir, els drets de les persones com a col·lectivitat… On és la diferència? Per què les persones individualment mereixen ser defensades, i no ho mereixen en canvi col·lectivament? Per què no s’està igualment per “ajudar els qui més ho necessiten” quan aquests necessitats no són individus sinó pobles? ¿Que potser és més injusta, la injustícia (el concepte d’injustícia, la injustícia abstracta, o una injustícia concreta), quan afecta una persona que quan afecta una comunitat de persones?
(Ara que hi penso, ¿no és la dreta, encarnada en el PP, que sempre es remet als “drets de les persones”…, per eludir els drets dels pobles?)
Ergo, seguint el fil de l’argument: no entenc, ni ho he entès mai, com pot ser que un partit teòricament d’esquerres no estigui per l’alliberament de Catalunya… Només hi trobo dues explicacions possibles (que pugui dir aquí en veu alta): o el PSC –i personalitzant encara més, el PSC capitanejat ara mateix per José Montilla– no creu (o no veu, que seria molta miopia) que Catalunya sigui objecte com a país –com a persona col·lectiva– d’una situació injusta, o creu que no hi ha motius perquè hagi de deixar de patir-la… o hi ha motius superiors que fan que l’hagi de patir de totes passades. És “Espanya” un d’aquests motius superiors (o EL motiu superior)? I si ho és, per quin diantre de motiu superior ho és?
Ens ho explicaran algun dia? (No cal que sigui ara, durant la campanya electoral, que ja tenen prou coses molt més importants en què pensar).

Ara bé, després de visionar aquest bonic vídeo de campanya (que és cantat en internacional i a més no la vessa), em puja a la boca una pregunta impertinent: si l’especialitat de la casa són els plats de contingut i salses socials, ¿com es pot caure en la temptació d’acabar servint gasòfies com la de les subvencionetes de 400 euros per a assalariats, autònoms, pensionistes i parats; el xec-bebè, actualment desaparegut en servei (i que es repartia, val a dir-ho, equitativament: tant se val quin fos el nivell de renda de la família beneficiada); les peonás que es paguen a Andalusia (a Andalusia, sí, la del beuratge fino i la de la fina pell) des del temps de Felipe González;… o aquesta partida d’última hora del Govern per als ni-ni catalans?
Sobre aquesta darrera pensada, per cert, m’ha arribat rebotada una carta de disculpa d’un i-i al president Montilla que parla sola:

«Molt Honorable President Montilla,
»M’he assabentat que ha destinat 20.000.000 d’euros perquè 5.000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s’impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s’han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m’agradaria demanar-li disculpes.
»Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d’educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l’execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.
»Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.
»També vull aprofitar l’avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s’aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i …sí, tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m’alleuja la consciència.
»Té tot el meu suport per acabar d’eradicar valors com l’esforç, el sacrifici i l’excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi’s en la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d’atur juvenil: quins ignorants!!
»Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l’esperança, perquè a la nova generació que puja no l’haurà d’ajudar tant; s’estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.
 
Cordialment,
Joan Güell
 
P.D. Prego que disculpi el fet d’haver après a escriure sense faltes d’ortografia».
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 19 de novembre de 2010 per mininu

Què és una nació? (4 notes per a nonacionalistes)

Deixa un comentari

Ha començat el xou! Ha sonat el tret de sortida de la boja cursa dels accelerats candidats a cavall dels seus bojos aparells de partit, fins a la meta del 28-N.
Com s’ha dit i repetit durant la dilatada pre-campanya, en aquestes eleccions ens hi juguem molt; i com que, per molt diverses raons, hi ha molta confusió prèvia (per començar, entre els mateixos pretendents, i en bona part induïda pels mateixos pretendents, i en alguns d’ells de manera maliciosa), convido la parròquia a fer un senzill exercici literari, que consistiria a llegir aquest fragment de l’historiador i filòsof bretó Ernest Renan (viquipèdia), i descobrir-ne després el dring (això és, si és possible trobar-l’hi o no) en els discursos, mítings i debats amb què ens obsequiaran aquests quinze dies vinents els nostres estimats corredors de fons de la política catalana.

«Una nació és una ànima, un principi espiritual. Dues coses que, en veritat, són una de sola constitueixen aquesta ànima, aquest principi espiritual. Una es troba en el passat, l’altra en el present. L’una és la possessió en comú d’un ric llegat de records; l’altra és el consentiment actual, el desig de viure junts, la voluntat de continuar fent valer l’herència que s’ha rebut indivisa. L’home, senyors, no s’improvisa. La nació, com l’individu, és la conseqüència d’un llarg passat d’esforços, de sacrificis i d’ànsies. El culte als avantpassats és el més legítim de tots; els avantpassats ens han fet això que som. Un passat heroic, grans homes, la glòria (em refereixo a la vertadera); heus aquí el capital social sobre el qual es basa una idea nacional. Tenir glòries comunes en el passat, una voluntat comuna en el present; haver fet grans coses junts, voler-ne fer encara, heus aquí les condicions essencials per ser un poble. S’estima en proporció als sacrificis suportats, als mals soferts. S’estima la casa que s’ha construït i que es transmet. El cant espartà (“Som allò que vosaltres vau ser; serem allò que vosaltres sou”) és, en simplicitat, l’himne compendiat de tota pàtria.
»En el passat, una herència de glòria i de fracassos a compartir; en l’esdevenidor, un mateix programa a realitzar; haver patit, disfrutat i esperat junts; heus aquí una cosa que val més que duanes comunes i fronteres posades conforme a idees estratègiques; heus aquí una cosa que es comprèn malgrat la diversitat de raça i de llengua. Deia fa un moment: “haver patit junts”; sí, el sofriment en comú uneix més que l’alegria. En allò tocant a records nacionals, els dols valen més que els triomfs, perquè imposen deures, ordenen l’esforç en comú.
»Una nació és doncs una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i els sacrificis que encara s’està disposat a fer. Suposa un passat; es resumeix, això no obstant, en el present per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar la vida en comú. L’existència d’una nació és (perdonin la metàfora) un plebiscit de cada dia, de la mateixa manera que l’existència d’un individu és una perpètua afirmació de vida. Oh, ja ho sé, això és menys metafísic que el dret diví, menys brutal que el suposat dret pretesament històric. En l’ordre d’idees que els exposo, una nació no té més dret que un rei a dir-li a una província: “Em pertanys, per tant et prenc”. Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; si algú té dret a ser consultat en aquest tema, és l’habitant. Una nació mai no té un veritable dret a annexionar-se o retenir un país contra la seva voluntat. El vot de les nacions és, en definitiva, l’únic criteri legítim al qual s’ha de tornar sempre.
…

»Hem expulsat de la política les abstraccions metafísiques i teològiques. Què queda, després d’això? Queda l’home, els seus desigs, les seves necessitats. La secessió, em diran, i, a la llarga, el desmembrament de les nacions, són la conseqüència d’un sistema que posa aquests vells organismes a mercè de voluntats sovint poc il·lustrades. És evident que en semblant matèria cap principi no s’ha de portar a l’extrem. Les veritats d’aquesta mena no són aplicables sinó en el seu conjunt i d’una manera molt general. Les voluntats humanes canvien; però què no canvia, en aquest món? Les nacions no són res etern. Han tingut un inici i tindran un final. Probablement, la confederació europea les reemplaçarà. Però no és pas aquesta la llei del segle en què vivim. En l’hora present, l’existència de les nacions és bona, fins i tot necessària. La seva existència és la garantia de la llibertat que es perdria si el món tingués només una llei i un amo.
»Per les seves facultats diverses, sovint oposades, les nacions serveixen a l’obra comuna de la civilització; totes aporten una nota a aquest gran concert de la humanitat que, en suma, és la més alta realitat ideal que podem abastar. Aïllades, tenen els seus punts dèbils. Tot sovint em dic que un individu que tingués els defectes considerats per a les nacions com a qualitats, que s’alimentés d’una glòria vana, que fos gelós, egoista i busca-raons, que no pogués suportar res sense desembeinar l’espasa, seria el més insuportable dels homes. Però totes aquestes dissonàncies de detall desapareixen en el conjunt. Pobre humanitat, com ha patit!, quantes proves t’esperen encara! Tant de bo pugui l’esperit de la prudència guiar-te per preservar-te dels innombrables perills de què està sembrat el camí!
»Resumeixo, senyors. L’home no és esclau ni de la seva raça, ni de la seva llengua, ni de la seva religió, ni del curs dels rius, ni de la direcció de les cadenes de muntanyes. Una gran agregació d’homes, sana d’esperit i càlida de cor, crea una consciència moral que s’anomena nació. En tant que aquesta consciència moral prova la seva força pels sacrificis que exigeix l’abdicació de l’individu en profit d’una comunitat, és legítima, té dret a existir. Si es plantegen dubtes sobre les seves fronteres, consultin les poblacions en disputa. Tenen tot el dret a mantenir una opinió sobre el tema. Això farà somriure als transcendents de la política, als infal·libles que es passen la vida enganyant-se i que, des de l’alçada dels seus principis superiors, es compadeixen de la nostra curtesa: “Consulteu les poblacions, quina ingenuïtat! Ve’t aquí aquestes frèvoles idees franceses que pretenen reemplaçar la diplomàcia i la guerra per una infantil simplicitat”. »Esperem, senyors; deixem passar el regne dels transcendents; sapiguem suportar el desdeny dels forts. Potser, després de molt de titubeig infructuós, es tornarà a les nostres modestes solucions empíriques. En certs moments, la manera de tenir raó en el futur és resignar-se a estar passat de moda».

“Què és una nació?”. Fragment de la conferència que amb aquest títol va dictar Ernest Renan a la Sorbona de París l’11 de maig de 1882.

[els subratllats són meus, no cal dir-ho]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 12 de novembre de 2010 per mininu